Més mesures per contenir el coronavirus

A poc a poc, i més o menys controlat, el coronavirus va avançant a casa nostra. A Espanya són les comunitats de Madrid i la Rioja, i Vitòria els punts més afectats, i a Catalunya sembla que tot estigui més controlat, però pot ser casualitat. És com un sorteig i les mesures que es prenen són més de contenció que no pas resolutives. Encara es coneix poc la malaltia i no hi ha remei. Malgrat tot, a la Xina, on va començar tot, sembla ser que ja està de baixa.

Avui hem conegut les noves mesures del govern espanyol, des de la suspensió dels vols entre Itàlia i Espanya, fins a les competicions esportives a porta tancada. Mesures que poden semblar exagerades, però que cal confiar en els especialistes i entendre que saben el que es fan, dins la incertesa de la situació.

L'experiència ha de servir per valorar la capacitat de reacció d'un món globalitzat davant d'una situació nova, que apareix sense avisar i sense solucions aparents. També hauria de servir per augmentar el grau de solidaritat i col·laboració, en un món cada vegada més individualista.

I gens lligat amb tot això, permeteu-me que us expliqui que ahir, quan escrivia sobre la necessària dimissió del conseller d'Exteriors, al meu entendre, no tenia ni idea que aquesta acabaria sent la decisió del conseller. Penso que és just agrair el gest, sobretot en un país en què les dimissions són raríssimes. L'error del conseller va ser respost amb una actitud digna de tenir en compte, malgrat alguns puguin dir que es va dur a terme quan tot va ser públic i no abans.

El jutge Llarena posa el Parlament entre espasa i paret

La decisió del jutge Llarena d'executar la suspensió dels diputats independentistes empresonats i del president Puigdemont comportarà un nou litigi amb el Parlament, que es trobarà entre l'espasa i la paret i amb el Tribunal Constitucional atent a veure què decideix.

Tot plegat dóna la impressió d'una comèdia que M. Rajoy va permetre que comencés i que ara no té aturador. Diuen que els dos presidents, ahir a la Moncloa, tenien molt clar que la situació de Catalunya s'havia de resoldre políticament. La llàstima és que el PSOE no ho tingués clar abans i no hagués donat suport a la dreta rància espanyola. Ara la maquinària està en marxa i ja li pots dir ara als jutges que s'aturin, que s'ho estan passant molt bé, encara que quedin desautoritzats per la justícia europea.

Potser sí que tindrà raó l'exdiputat Germà Bel quan parla dels casos que pot arribar a tractar d'aquí a uns anys el Tribunal de La Haia si els polítics del PP i C's es van envalentint, la llàstima és que serà massa tard, perquè seria ara que se'ls hauria de parar els peus. Les declaracions, però també l'actuació de l'Estat espanyol, en tot els seus estadis, formarà part de la història de tot allò que no s'hauria d'haver fet mai. I no es tracta de defensar la independència, sinó la legitimitat democràtica d'un poble. 

Com ja s'ha dit mil vegades, no hauríem arribat en aquest punt si no s'hagués actuat tan malament des de l'altra banda. Si s'hagués encarat de ple els problemes reals, de finançament, però també culturals i socials, en lloc de mirar cap a una altra banda i exercint la prevaricació i l'orgull mal entès.

Ara ens tocarà picar molta pedra, però fóra bo que els responsables polítics actuals reflexionessin sobre tot el que ha passat, i tinguessin una visió estratègica, si més no intel·ligent.

Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.

No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.

Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!

Rajoy demana o exigeix la suspensió?

El Tribunal Constitucional està estudiant el recurs presentat pel govern espanyol contra la proposta de ruptura aprovada dilluns en el Parlament català. Tots sabem que s'admetrà a tràmit, però el dubte està en si el Tribunal seguirà estrictament la petició o 'exigència' del govern espanyol, o bé farà la seva interpretació dels fets i, sobre aquesta, dictarà la seva resolució.

Encara que no hi entenguem gaire, sabem que el govern espanyol va canviar les regles de joc perquè el Tribunal Constitucional tingués més paper i no es limités a admetre a tràmit els seus recursos i estudiar-los amb tranquil·litat. Aquesta vegada seria la primera en què el Constitucional faria ús de les atribucions que li dóna la llei modificada, i està per veure si l'exercirà.

La solució probablement la sabrem abans d'acabar de llegir aquesta meva aportació al tema, però el que m'interessa més és valorar la capacitat del Tribunal Constitucional d'obrar amb independència de les exigències del govern de l'Estat. Prengui la decisió que prengui, hi haurà qui en farà una valoració interessada, i això ho saben. De fet, el problema que tenen els magistrats del Tribunal Constitucional no és resoldre si la proposta aprovada pel Parlament català és constitucional o no, sinó com determinen els passos a seguir davant d'una molt probable execució d'accions basades en el contingut de la proposta. Tothom està pendent de la seva decisió, però encara ho hem d'estar més de la decisió dels dos grups parlamentaris independentistes, i de la seva capacitat per tirar endavant amb el full de ruta fixat.

El Tribunal Constitucional és el tribunal del PP més radicalment conservador

No estic parlant de cap suspensió de cap llei catalana d'aspiració sobiranista ni de defensa de la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, la diversitat... estic parlant de la suspensió cautelar de la llei catalana que prohibeix el tall de la llum i el gas a l'hivern, en casos de pobresa energètica. Estic parlant d'una llei humanitària, però ja se sap que el govern de l'Estat de sentiments humans no en té i el seu Tribunal tampoc. Una llei que sense ser la panacea intentava pal·liar d'alguna manera el sofriment d'unes famílies caigudes en desgràcia per la crisi que han provocat uns altres.

No sé si cada vegada ens ho posen més fàcil, però som més i més els que rebutgem un Tribunal i un Estat espanyol que només persegueix el benestar de les quatre famílies franquistes que controlen el PP. Ho sento molt, perquè estic segur i jo en conec, que hi ha persones dins del PP que són molt bones persones i que actuen de bon cor, però estan en el lloc i moment equivocats i necessiten que se'ls obri els ulls.

Tant que es parla de creació de nous partits d'esquerra, el que caldria també és que sorgís un partit de dretes, defensor de la unitat d'Espanya, però no de l'Espanya del PP, sinó de l'Espanya justa, transparent i democràtica. Aquest partit no hi és, o si més no jo no el conec. L'esquerra, sobretot a Catalunya, continuarà dividint-se (ara el partit dels socialistes sobiranistes), desengrunant-se per aconseguir continuar situats en l'oposició durant molts anys, mentre que governant hi serà la dreta més casposa, farcida de corruptes, però amb el poder judicial al seu costat, que els estalvia la condemna i la presó.

Em creia que amb la mort del dictador hauria deixat de sentir aquesta ràbia interna i impotència davant de tanta injustícia, però la torno a patir i no em resigno a viure gaires més anys d'aquesta manera. 

Tot i que no crec massa en l'efecte Podemos, ni amb les seves possibilitats, desitjo sincerament que serveixi si més no de revulsiu i faciliti la sortida de tants corruptes, vividors, mentiders i enemics dels drets humans. Ja sé que és la ràbia la que em fa escriure tot això, però tinc la necessitat de buidar el meu pap després de llegir aquestes notícies tan escandaloses. 

Israel i Hamàs pacten l'alto el foc

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat palestins i israelians per aturar les hostilitats. Ha estat avui, després de cinquanta dies d'atacs i amb un resultat de més de 2.200 morts, la majoria palestins civils. Una notícia que podria ser de joia immensa, sinó fos que la història ens recorda que hi ha hagut molts més acords de pau que han durat el que han durat. De totes maneres, no siguem pessimistes i celebrem l'acord assolit. Ara convindria avançar en les negociacions per trobar una solució definitiva, la qual cosa es fa difícil.

A Catalunya tot gira al voltant del 9-N i la data prèvia de l'onze de setembre. El 'sindicat Manos Limpias' ha presentat una querella contra Carme Forcadell i ha demanat al jutge la suspensió i posterior il·legalització de l'Assemblea Nacional Catalana. Consideren Carme Forcadell provocadora i incitadora a la sedició.

I la carta d'Ernest Maragall, on destaca la seva insistència en la necessària unitat per poder avançar en els objectius traçats per una majoria àmplia del país. On demana un govern de concentració amb un "govern transversal i un paper central d'ERC". Una carta que pressuposa l'adversitat externa, però que potser hi té poc protagonisme el català que no vol la independència ni tan sols la consulta. Aquests també són catalans. Una carta que, si no l'he llegit malament, pressuposa la victòria de la independència, la qual cosa resulta una mica gratuïta.