Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Massa violència!

Avui començaven els telenotícies amb un seguit de morts que et deixaven glaçat. Per més que ens estem acostumant a aquestes notícies, crec que no ho estarem del tot, ja que no pots entendre què està passant realment. Ens trobem amb casos de baralles improvisades, molt violentes i amb els participants preparats amb armes. També hi ha aquells encontres premeditats, sobretot en el cas de les exparelles, i per acabar-ho d'adobar et trobes amb decisions de fiscals que no ho pots entendre de cap de les maneres.

Del conjunt de casos ocorreguts recentment i que eren notícia aquest matí, em quedo amb la decisió de la fiscal de Figueres que el mes de maig va deixar lliure una persona que havia amenaçat de mort a l'exparella i que la va acabar matant a ganivetades.

La responsabilitat dels jutges i fiscals és molt alta i cal que prenguin les mesures amb encert, valorant totes les hipòtesis. És cert que et passes la vida prenent decisions, la majoria d'elles sense gaire transcendència, però que en funció del càrrec o del lloc que ocupes, el que ordenes i decideixes pot ser vital, i en el cas que comento, provocar una mort evitable.

No és fàcil. Ningú no ho diu, però s'ha de calibrar molt bé el que decideixes tenint en compte les conseqüències que se'n poden desprendre. No voldria posar-me a la pell del fiscal i jutge que no van ser prou contundents a l'hora de retenir empresonat la persona que havia manifestat la voluntat d'assassinar la seva exparella. Què els pot passar pel cap en aquests moments?

Pensar que podem estar ficant a la presó a qualsevol sospitós no tindria gaire sentit, però cal tenir en compte que vivim uns moments amb molta violència, amb moltes navalles i fins i tot armes de foc a la butxaca de desaprensius, i això facilita situacions tràgiques com la de Figueres el mes de maig, o com les que s'han produït avui a diferents llocs, entre ells a la platja de Barcelona.

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.

Què ha de fer l'OTAN?

Davant les darreres amenaces del president rus, Putin, quina ha de ser la resposta de l'OTAN? No crec que sigui una pregunta fàcil de respondre. Algú, probablement, ho tindrà molt clar, però el perill que les amenaces de Putin es converteixin en una realitat, no ens pot deixar indiferents. És evident que molts pensaran que ell, i només ell, és el culpable d'haver iniciat les hostilitats. Potser no està tan clar els motius, ni la pressió que pogués tenir, ni l'entorn on viu, però va ser Putin qui va iniciar la guerra contra Ucraïna. Això, però, és suficient motiu per continuar endavant en la defensa d'Ucraïna?

Els màxims dirigents dels EUA i el Regne Unit es reuneixen per decidir si Ucraïna pot utilitzar els míssils de llarg abast en territori rus. Això significaria una escalada important en el conflicte. Sembla que aquest armament només es pot utilitzar amb el suport logístic de l'OTAN. Té el dret Ucraïna de defensar-se atacant Rússia? Qui posa els límits? Pot, el president rus, decidir quines armes utilitza el seu enemic?

Només em fixo en les víctimes civils del conflicte. La gran majoria, per no dir totes, són ucraïneses. De moment no hi ha previsió que el conflicte s'aturi i, per tant, que disminueixin les víctimes mortals. Posar en marxa aquest nou armament és agreujar el conflicte? Quins drets tenen o han perdut les víctimes ucraïneses?

A simple vista semblaria que les amenaces de Putin són una excusa per culpar els altres de tot l'enrenou. És posar pressió als altres, intentant evitar que l'enemic es rearmi i esdevingui més perillós. Des d'aquest punt de vista, no hi hauria cap motiu per limitar els mitjans bèl·lics ucraïnesos per combatre. Si analitzem les conseqüències que poden tenir fer realitat les amenaces de Putin, potser sí que requereix analitzar-ho a fons.

Sortosament, no estic en la situació d'haver de decidir res. I això ens fa pensar que és molt fàcil criticar les decisions dels altres, quan nosaltres podem quedar lliures de qualsevol culpa. Les guerres s'han d'evitar i aturar, quan aquestes estan en marxa. Decidir qui ho atura i com ho fa, no és senzill. Espero i desitjo que els dirigents mundials que han de prendre decisions al respecte, ho facin amb intel·ligència, valorant tots els pros i contres. La guerra és massa present a la nostra història mundial, per no tenir-ho en compte i anar amb peus de plom a l'hora de fer cap passa.

Com quedem? Què varen pactar?

No s'ha acabat encara el mes d'agost i els pactes d'ERC i PSC ja comencen a trontollar. Arran d'unes declaracions de la ministra socialista, que ha d'aturar com pot el PP, ERC ja ha amenaçat de trencar el pacte de legislatura a Madrid i, per tant, anar a eleccions. M'imagino que el PP s'estan fregant les mans. Això és el que els interessa. I a nosaltres?

ERC necessita demostrar que va fer un bon pacte a canvi de cedir la presidència de la Generalitat a un unionista, la branca més espanyolista del PSC. I si el pacte no es compleix, hauran de deixar caure el govern espanyol. No ho tenen fàcil, ni uns ni els altres. El PSOE no pot deixar passar comentaris que el PP es desesperi i mobilitzi mig Espanya, però tampoc pot dir que el pacte amb ERC és caca de vaca, perquè els republicans els deixaran plantats. Aquests tenen a Junts, que encara naveguen, que només desitgen el fracàs per demostrar que ERC estaven equivocats.

El procés, ens diuen, serà llarg, però al mateix temps molt complicat. Aconseguir un finançament singular per a Catalunya, digueu-li el nom que vulgueu, no serà fàcil. Hi ha totes les comunitats autònomes, no només les presidides pel PP, que estan pendents dels tractes amb Catalunya per saltar a la jugular. És la història de sempre. Nosaltres hi som per pagar el beure!

Personalment, no he vist la lletra petita del pacte i, per tant, desconec el seu contingut, el que haurà de marcar els passos a partir de setembre. Desconfio totalment dels resultats que n'obtindrem, encara que, com deia l'altre dia, necessitem confiar en els polítics i els hem de donar un marge de temps perquè ho desencallin tot. Més que tot, el que passa, és que Catalunya sempre hi hem sortit perdent, i vindria de nou que ara no fos més del mateix.

Seguirem les declaracions, les amenaces, però sobretot els resultats. En el pacte hi havia molts elements, alguns d'ells molt interessants. A veure, si més no les actuacions més senzilles, les veiem materialitzar-se. Seria tot un detall. Entretant tenim els republicans ben actius. Ara també amb el seu expresident que ja està tip de ser-ho durant tant de temps, i reclama les eleccions per tornar-hi a ser. Com vaig dir en el seu dia, aquest no marxa ni amb aigua calenta!

Manifestacions sense resposta?

La pregunta que ens fem moltes persones és com hauria d'actuar el govern i les institucions judicials espanyoles davant dels fets produïts als carrers de Madrid i alguna altra capital. No pas pel fet de manifestar-se, perquè és un dret que s'ha de respectar, agradin més o menys les consignes i les motivacions, sinó per aquelles persones que s'han passat de frenada.

Ho pensem bàsicament perquè des de 2017 hem vist a Catalunya com s'ha reprimit tot intent de protestar contra el desenllaç del Procés, amb empresonaments i sentències, la majoria de les quals han acabat en no-res, però el mal ja estava fet. Ara hem vist bloquejar el cotxe del president. Hem escoltat insults i amenaces de mort, tant al president del govern com al nostre president a l'exili, i no hem sabut veure reaccions ni comentaris del Poder judicial com sí que es varen produir contra els CDR i independentistes, alguns dels quals també es varen passar de frenada.

Tens la impressió que l'esquerra, al nostre país, no acaba de trobar-s'hi còmode, i que ha de dissimular per aconseguir mantenir-se a dalt, com si es tractés d'un favor que li fa la dreta, o com una sort haver aconseguit deixar a la dreta a l'oposició. I com que, "encara gràcies", fa que es passi de puntetes i s'aguanti tot allò que els altres no han volgut ni sabut aguantar.

Llavors és quan arribes a la conclusió que la famosa frase que la Justícia és igual per a tothom és totalment falsa i demostrable. Ho hem vist en la persona del rei emèrit, que ha actuat de manera corrupta i no li ha passat res, tret que se l'ha convidat a marxar del país i viu "com un rei" en un país sense llibertats ni respecte als drets humans". Però també ho veiem en personatges de l'extrema dreta que campen tranquil·lament donant ordres a la policia "perquè són dels nostres", com aquell qui diu!

I buscant una resposta a la pregunta que inicia el post d'avui he de concloure que es fa molt difícil pensar que el govern o els magistrats que podrien actuar d'ofici acabin fent gaire res, tret en casos que es pugui demostrar que l'actuació ha estat escandalosament greu. Perquè... organitzacions i sindicats estranys que es personin a la Justícia com a afectats per les manifestacions de Ferraz i la Porta del Sol no n'hi haurà gaires. Potser perquè hi ha més responsabilitat i sentit del deure en aquest bàndol, o perquè estem tan aclaparats que ja no tenim esma per reaccionar. Atenció, però, que no tothom va del mateix pal, i que a vegades s'ha de ser contundent, si no es vol que la cosa es vagi degenerant fins al punt de no trobar cap aturador.

Agressions després d'un partit de futbol

Llegia avui la informació d'una baralla a Premià de Mar, després d'un partit de futbol juvenil, en què es varen detenir dues persones, pare i fill, i he recordat algun ambient desagradable quan portava el meu fill a jugar els partits de futbol.

L'exemple de molts pares no era gens bo per als fills. Fins i tot aquests, a vegades s'avergonyien dels seus progenitors, de la manera com s'encaraven a l'àrbitre, com l'insultaven... fins al punt d'haver d'intervenir per posar les paus.

En el cas de Premià, sembla ser que va ser després del partit de futbol, i arran de l'arribada d'un grup de joves amb ganes de provocar aldarulls, per la qual cosa es va avisar la policia per evitar problemes més greus, i alguns mossos varen patir lleus ferides. També en una ocasió vaig telefonar a la policia local perquè vaig sentir amenaces d'un entrenador cap a l'àrbitre, per a després del partit. I estàvem parlant de criatures de dotze o tretze anys.

L'agressivitat que s'ha denunciat darrerament a les nits de festa, sembla que s'ha impregnat a tot arreu. Estem convertint la nostra convivència en una baralla constant, sense respectar els altres, i encara menys reflexionant sobre com actuar davant de cada situació. D'aquesta manera és impossible mantenir un clima pacífic, i ens fa estar sempre tensos, i malfiant dels altres.

Divisió de criteris al Tribunal Constitucional

Considero que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat de l'alarma proclamat pel govern de l'Estat, amb una aprovació prèvia en el Congrés de Diputats per una àmplia majoria, és una demostració clara del sectarisme i politització d'aquest tribunal. Ja fa massa temps que les sentències del tribunal, sobretot les referides al procés d'independència català, han estat polítiques i d'aquí l'interès de la dreta espanyola en mantenir els membres que tenen caducada la seva representativitat.

Avui llegia que la Comissió Europea està preocupada per l'evolució dels tribunals judicials espanyols. Per poc que vulguin fixar-s'hi, no és estrany que s'adonin de quin tipus de justícia s'implanta al nostre país. És per això que la confrontació que hi ha hagut entre els membres del tribunal, que no s'ha limitat en els resultats de la votació, sinó que ha incorporat opinions i crítiques cap als conservadors, pot ser un punt d'inflexió, sempre i quan Europa no ens deixi de la mà, i el govern espanyol es mantingui fort.

El PSOE pot veure que l'atac sistemàtic del Tribunal Constitucional, i també el Suprem, no només afecta els catalans, sinó que ells també en surten perjudicats, i potser així serà la manera que moguin fitxa per protestar contra aquesta actitud sectària. 

És evident que Vox no està sol en política, sinó que té uns fans seguidors dins de la Justícia, i això és el més perillós de tot. És per això que ahir em manifestava preocupat per les continuades amenaces de la dreta espanyola, ja que quan arribin al poder, que hi arribaran, tombaran la poca feina que el PSOE ha fet. Una mostra és la llei aprovada avui de la memòria democràtica. Però abans que Vox i PP la puguin tombar, caldrà superar el primer obstacle i és el propi Tribunal Constitucional, que actua amb criteris polítics, i tots sabem quins són aquests.

Aquest desgast continuat es fa molt pesat i fa molta ràbia que sempre s'hagi d'anar contra corrent. La transició espanyola a la democràcia ha resultat una fal·làcia, i s'hi ha hagut d'esmerçar massa esforços, per aconseguir ben poc. En aquesta lluita i patiment s'hi repengen molts sentiment secessionistes i per això el nombre d'independentistes va créixer en pocs anys. Això no ho ha volgut entendre l'esquerra espanyola, que ho ha volgut deslligar de la realitat política d'Espanya.

Les continuades amenaces de la dreta

Llegint els diaris no et pots sentir gaire optimista. Tinc molt clar que l'alternança política a Espanya ens portarà un govern de dretes d'aquí a dos anys o amb una mica de sort sis. Està vist i comprovat que les esquerres tenen els dies comptats i no acostumen a durar gaires legislatures seguides. Sortosament la dreta tampoc.

Dic que no et pots sentir optimista per les amenaces que llegeixes un dia rere l'altre per quan el PP torni a governar a Espanya. De fet han aconseguit paralitzar els nomenaments dels nous membres de les institucions dominades per la dreta més propera a Vox, com és el cas del Tribunal Constitucional, i està molt clar que aconseguiran mantenir-los fins que tornin a tenir majoria al Congrés de Diputats i al Senat.

Davant les amenaces de fer marxa enrere en les poques lleis progressistes que s'han pogut aprovar, viure a Espanya no és cap cosa divertida, i així els ho explico als meus fills. És una llàstima perquè renunciar a Espanya és també fer-ho a la nostra Catalunya, ja que la independència ha esdevingut una quimera.

M'agradaria pensar que els dirigents de les esquerres espanyoles són conscients de la seva responsabilitat, sobretot quan tenen majoria a les cambres legislatives, normalment gràcies a partits minoritaris i independentistes. Si quan poden no són capaços de canviar les coses, què pensen fer quan tornin a l'oposició?

L'experiència ens ha demostrat que estem sempre parlant d'individualitats i herències que no són cap garantia de res per a la col·lectivitat. Els discursos actuals de Felipe González o Zapatero són tristos i sense cap tipus de valor. El primer perquè et fa oblidar que va liderar l'esquerra, i el segon perquè quan ho va fer, no va brillar i es va mantenir massa caut. Ara el que ens puguin dir no ens soluciona res. No és estrany, doncs, que puguem pensar el mateix de l'actual president. 

Arribes a la conclusió que només busquen salvar la papereta mentre governen, sortir el mínim d'esquitxats i mantenir-se al poder mentre poden. Poca aportació a l'avenç del nostre poble en drets i justícia social. El pitjor de tot és que és el poble qui els escull i qui els fa fora. El mateix poble que en paga les conseqüències i que només se n'adona quan ja és massa tard.

Pluja d'amenaces de mort

No sé si trigarem gaire temps a saber el fons de la qüestió, a conèixer l'origen d'aquestes cartes amenaçadores ni tampoc a qui beneficia ben bé. Algú pot pensar que són obra de radicals d'extrema dreta que ataquen els polítics que tenen el poder en aquests moments, i que els efectes poden ser contraproduents per a la mateixa dreta i extrema dreta, però mai se sap.

D'entrada són unes amenaces que no resulten perilloses per elles mateixes, com la història ens mostra en diferents episodis passats. Malgrat això, provoquen inseguretat, pel fet que arribin als destinataris, que en principi estan més protegits que una persona normal del carrer, i per altra la mateixa existència d'aquestes amenaces, i que hi hagi algú al darrere que hi hagi dedicat temps per realitzar-les.

L'extrema dreta, que ha demostrat no tenir sentit ètic, es pot envalentir encara més creient que provoquen la por i el desànim a l'esquerra que governa, i els pot unir per sortir a votar massivament. Són pocs, però molt actius. M'agradaria pensar que la gent moderada, la gent que estima i creu en la democràcia, la majoria de madrilenys que no estan d'acord amb aquesta manera d'obrar, estaran més engrescats a sortir a votar, perquè no sigui la por qui venci el dia 4 de maig.

Aquestes amenaces haurien d'ajudar a unir-nos aquells que volem viure en pau i democràticament, amb pensaments d'esquerra, centre o dreta, però sempre respectant els altres, i sobretot la vida. Les amenaces d'aquests dies haurien d'encoratjar els demòcrates a fer bon ús dels drets que defensa la democràcia i millorar aquells aspectes que coixegen des de fa temps. 

Tard o d'hora coneixerem l'origen de tot plegat, però entretant hem de ser valents i decidits, i fer front a aquesta amenaça a la societat en general, que no es vol rendir a quatre desaprensius que només viuen per increpar i violentar la societat.

Via ampla a la ultradreta

El tarannà dels membres dels diferents tribunals de Justícia espanyols i les seves sentències facilita que la ultradreta vagi ampliant el seu camp de batalla, cada vegada amb més provocacions feixistes i manifestacions d'odi contra l'esquerra i contra les persones més indefenses.

Avui llegíem que tant el ministre d’Interior del govern espanyol com el fins fa poc vicepresident segon, havien rebut per correu amenaces de mort. Cada vegada l'extrema dreta s'atreveix més perquè veu que els jutges espanyols són benèvols amb ells i els hi permeten tot.

Persones condemnades en ferm a anys de presó continuen lliures; cartells xenòfobs i falsos es mantenen penjats al carrer en campanya electoral, i amenaces de mort contra els mateixos personatges abans citats, enregistrades en vídeo, no provoquen cap càstig i s'arxiven.

Què més ha de passar perquè els tribunals de justícia reaccionin i posin fre a les amenaces de la ultradreta? Fins on els deixaran arribar? Fins on permetran que es degradi la convivència al nostre país?

Sembla que hi ha prou motius com per desconfiar dels nostres jutges i tribunals, i que Europa hauria de manifestar-se clarament contra aquesta política amiga a la ultradreta espanyola. Ja no són actes amagats amb personatges anònims, sinó que candidates a les eleccions a Madrid no s'amaguen de defensar actes totalment immorals i il·lícits.

Tinc massa present la història d'ara fa cent anys i no voldria creure que estiguem caminant cap a un nou caos polític i social. No voldria pensar que els nostres fills hagin de reviure errors del passat, però tal com van les coses ho estem posant molt difícil per evitar un cataclisme a tots nivells. No vull semblar pessimista, però l'evidència no em permet disfressar-ho millor. 

Les amenaces de la UE

Llegia la notícia de la detenció (o segrest) de la líder de l'oposició a Bielorússia, Maria Kolesnikova, i la reacció immediata de les autoritats de la UE queixant-se d'aquesta i altres detencions realitzades aquests dies, després de les manifestacions ciutadanes contra el president Lukaixenko. La UE amenaça amb represàlies al govern bielorús. Quina por!

Hores d'ara no són conscients de la poca credibilitat que tenen, que tenim el conjunt d'estats de la UE, i per tant les amenaces no espanten ningú. Ha passat massa temps sense que la UE tingui una resposta contundent a tot el que passa, no només a fora, sinó també a dins de la Unió, i tot es queda en paraules.

Continuo pensant que la UE ha estat clau per a la democratització del nostre país, encara que li falti molt, però que s'ha quedat a mig fer. La manca d'una política fiscal comú ha provocat que les relacions entre els seus membres no hagin prosperat, ni els resultats hagin estat el que es pretenia.

Políticament hi ha moltes mancances, amb un predomini dels interessos particulars de cada estat. Al meu entendre hi ha massa distanciament entre els dirigents europeus i la ciutadania, la qual cosa genera molta desconfiança.

Aquesta poca credibilitat dels dirigents de la UE, fa que des de fora no es respecti com caldria, i és per això que davant de les amenaces al govern de Lukaixenko, aquest no tingui gaires problemes per continuar pressionant el seu poble, presentant batalla física i psíquica.

És una llàstima la manca de carisma de la UE, de cara a situacions com la que s'està vivint a Bielorússia, però portem un seguit de casos tan o més tristos com és la política migratòria i la manca de resposta als problemes dels immigrants que travessen el Mediterrani. Valdria la pena que els dirigents europeus reflexionessin sobre els fets, i busquessin la manera de resoldre aquesta indefinició, i manca de poder davant de les situacions que ens afecten, de dins i fora la Unió.

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.

Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.

No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.

Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.

Llibertat i fiança de 1.150 euros als manifestants de Hong Kong

Els manifestants de Hong Kong no ho tenen fàcil. El govern de Pekin està decidit a fer el que calgui per fer-los callar i guanyar la seva aposta. Aparentment la situació és més complicada que la que hi pugui haver a Catalunya en front del govern espanyol. De totes maneres hem vist que els líders de la manifestació, inicialment detinguts, han estat posats en llibertat amb un fiança de 1.150 euros. Recordem que a Espanya hi ha dues persones acusades de liderar una manifestació, que porten gairebé dos anys de presó preventiva.

Analitzant el món t'adones de moltes coses. És cert que hi ha problemes arreu i que no ens voldríem posar en la pell de sirians, kurds, rohinyàs... Però és molt trist el que està passant a Espanya, no només amb els presos polítics i exiliats, sinó també amb la impunitat de polítics corruptes. Quants anys fa que hi ha polítics encausats i que continuen vivint tranquil·lament a l'espera d'un judici que sembla que no interessi a ningú que es dugui a terme?

Fins ara s'acusava de corrupció a polítics que estaven gestionant institucions públiques, ajuntaments, parlaments... ara, però, ja és va més enllà i es nomenen persones que estan sent investigades per corrupció, amb proves evidents. Com és això possible? Aquesta és una de les moltes raons per no votar mai més el partit de C's, que es presentava com a salvador del sistema i per fer fora de la política els corruptes. En què ha acabat tot plegat?

És trist viure en aquest país de mediocres, incompetents i corruptes, que són els que tiren endavant sense problemes, i deixen en la misèria moltes persones que actuen de manera honrada. Els nostres pares i avis, que havien viscut amb les amenaces de grans cataclismes, estarien esperant quan aquests arribarien, veient com està el panorama. Necessitem un canvi, que ens transformi a tots plegats.

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

Por a parlar descaradament de feixisme

L'atac perpetrat a l'Ateneu Popular de Sarrià, calant-hi foc i grafits amb referències feixistes i amenaces al CDR és un esglaó més d'aquesta violència que hauríem d'evitar. En aquest cas l'atac és en contra de col·lectius del costat independentista i caldrà veure la repercussió que tindrà. Caldria preveure que el delegat del govern a Catalunya, el senyor Millo, i els partits unionistes del PP i C's, s'hi manifestaran en contra reprovant aquest acte. No crec que siguin tan rucs de no aprofitar l'ocasió, encara que se'ls escapi el riure per sota el nas.

La violència mai és bona, i jo la pateixo i detesto més quan l'exerceixen col·lectius amb qui tens certa simpatia. D'alguna manera em desarmen i fan trontollar els meus anhels, posant en entredit els objectius per als quals lluites. Tot i això quan ve de l'altre costat, com és aquest cas, evidentment que ho critico però no em fa el mateix mal, encara que no ho utilitzo per justificar la meva defensa.

Aquests dies estic llegint el llibre de Rob Riemen "Per combatre aquesta època", de l'Editorial Arcàdia, que algun dia m'agradaria comentar en el bloc. Probablement quan me l'hagi rellegit atesa la densitat de pensaments que se'n deriven de la seva lectura. Són dues consideracions urgents sobre el feixisme, tal com ve subtitulat, i ens fa adonar de la desastrosa manera que tenim d'avançar com a societat. Us enllaço una referència que es fa del llibre a elnacional.cat

Ens falta reflexió i, per tant, saber-nos aturar per comprovar si ho estem fent prou bé. Als nostres polítics, una mica més d'humilitat, però sobretot bondat, responsabilitat i menys ànsies de poder.

Vivim uns temps complicats en què no sabem avui què passarà demà. La nostra vida depèn de tot el que s'està coent a nivell polític i judicial, però també depèn de nosaltres, i a vegades fa la impressió que ens n'oblidem. Les nostres decisions de cada dia, de cada moment, condicionen el nostre futur i el dels nostres familiars, amics i veïns. 

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.