Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Assalt a la democràcia al Brasil

Els fets d'aquest diumenge al Brasil d'alguna manera estaven anunciats des de l'assalt al Capitoli als EUA d'ara fa dos anys. Si no ho recordo malament, en aquest mateix blog ja vaig comentar que el nou president del Brasil, en la seva tercera presidència, no ho tindria fàcil. 

També vaig escriure, arran de l'assalt al Capitoli dels EUA, el 6 de gener de 2021, que això tindria conseqüències més enllà de les fronteres del país, i com no podia ser d'una altra manera un país, amb un expresident d'extrema dreta, com és Bolsonaro, que encara és hora que reconegui la seva derrota, va trobar el camí obert a seguir l'exemple, i així hem pogut veure l'assalt d'aquest diumenge a les seus dels tres poders del Brasil. L'exemple d'actes fanàtics, que es veuen recolzats per polítics amb molt de poder, resulten molt perillosos sobretot per la facilitat d'escampar-se com una taca d'oli.

M'agradaria pensar que l'observació d'aquests fets hauria de fer reflexionar a molts polítics i ser molt curosos davant d'actituds i discursos populistes i que no fan res més que provocar la gent, ja sigui per ignorància o manca d'informació, però també per aquella inèrcia de molts a reaccionar sense raó.

Europa no està exempta del perill de caure en situacions similars, i no podem oblidar que l'extrema dreta ha anat guanyant terreny i és precisament aquesta ideologia la més propensa a desinformar la gent, i exaltar-los perquè es rebel·lin contra els governs establerts i aconseguir desestabilitzar-los quan no poden guanyar-los a les urnes.

Seguirem els esdeveniments del Brasil, com ja ho fem dels EUA, i desitgem que la gent es tranquil·litzi i s'adoni que en el fons són víctimes de la rancúnia i venjança d'uns líders polítics i els seus partits, que només busquen el seu anar bé, venent fum i falses promeses. 

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

Qui juga brut en el judici del Procés?

Entenc que la Fiscalia fa el paper que li toca en defensa de l'Estat i contra aquells que varen actuar contra la sagrada unitat d'Espanya. El que passa, però és que la impressió que en treus és que davant de cada clatellada es busquen una jugada per continuar tenint en Junqueras a la presó i a Puigdemont i Comín a l'exili. Potser és desconeixement, però no és veu un camí clar, sinó més aviat obscur i interessat.

És cert que les actuacions per les quals s'ha jutjat o s'ha llançat unes euroordres varen ocórrer abans de que fossin escollits eurodiputats i, segons el Tribunal de Luxemburg, adquirissin automàticament la immunitat, però està escrit que això no val? És una interpretació que segueix un precedent o més aviat fins ara sempre s'ha respectat aquesta immunitat?

Crec que des del primer dia no s'ha actuat bé. S'ha fet tot el possible, legal o il·legal per empresonar els polítics catalans que varen gosar plantar cara a l'Estat espanyol. Tots els moviments de les institucions estatals han estat mogudes per la rancúnia i venjança, sense observar els drets polítics i socials de les persones imputades. I això, sense entendre-hi gaire, no és legítim i penso que tampoc legal.

La meva opinió és que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional han actuat en defensa dels drets de les persones jutjades i encara que siguin culpables d'alguna cosa, tenen els seus drets que s'han de respectar. Crec que aquí hi ha el moll de l'os, l'esca del pecat, la raó de tot el que està passant en aquests moments.

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.

El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.

No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.

Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.

El fanatisme d'Albert Rivera no té límits

Cada vegada resulta més evident que Albert Rivera es mou per ràbia i venjança, contra tot aquell que no pensi igual que ell, actuant amb un fanatisme desesperat que no té límits. El gran perill per a Espanya és si mai arriba a governar. Que ningú no es pensi que això només va dirigit a Catalunya, sinó que també per a la resta d'Espanya.

El seu dia ja va avisar als bascos, i han de tenir clar que si es converteix en president del govern espanyol farà tots els passos que siguin necessaris, legals i il·legals, per tal de treure'ls-hi el concert econòmic.

Sí que és cert que la bogeria li ve del seu instint natural d'atacar Catalunya, però això s'impregna a la resta de les coses. Ningú amb el cap clar no pot deixar de veure-hi rancúnia i ràbia profunda contra la nostra llengua, que també és la seva, la nostra cultura, la nostra manera de fer, diferent d'altres parts d'Espanya. 

Ahir llegia Ramoneda, a la contraportada de l'ARA, i pensava quanta raó te quan afirma que l'esquerra ha desaparegut a Espanya. És totalment cert que el PSOE no ha sabut utilitzar l'actuació tan desastrosa del PP, sinó que ha permès que fos C's qui se'n beneficiés. És per això que els espanyols i també nosaltres, haurem de recordar i culpabilitzar els desastres que estan a punt d'arribar a Espanya, al mal fer del PSOE i particularment de Pedro Sánchez. 

Teníem moltes coses a recriminar Zapatero, no com a catalans, sinó també com a espanyols compromesos en el progrés i en la justícia social dels més afeblits, però ara hem pogut comprovar que encara hi ha pitjors polítics, com és el cas de Pedro Sánchez. El futur de Catalunya és molt fosc, però el d'Espanya en la seva totalitat no ens té res a envejar.

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.