El problema català

Ens agrada molt batejar les coses i ho acostumem a fer de la manera més simplista possible. A vegades, però, és la manera d'amagar la realitat, disfressant-la segons ens convé. Avui, que s'ha iniciat el debat per a la investidura del president del govern espanyol, ha aparegut "el problema català", no tant per part del candidat que sembla molestar-li, i en canvi molt nomenat per l'oposició, sobretot per aquells que els hi agrada tirar-li en cara la possibilitat de valer-se dels partits independentistes per aconseguir la presidència.

Sigui com sigui, ningú pot negar que la situació on ens trobem els catalans és una patata calenta per al govern de Madrid, sigui del color que sigui. També és evident que la realitat catalana ha afectat els partits polítics espanyols i els ha condicionat el discurs. C's, per exemple, ha virat cap a l'extrema dreta, col·locant-se en posicions fins ara reservades a partits com Vox. El PP ha arribat a dir bajanades a l'altura del seu expresident Aznar.

No sé com acabarà la investidura ni si haurem d'anar a unes noves eleccions, però és ben cert que el paper que juguin ERC i JxCat és clau i les conseqüències de la seva decisió també, perquè condicionarà encara més el seu futur.

Es tracta d'estratègia, de valorar els interessos partidistes, perquè la posició del candidat socialista respecte a Catalunya sembla estar molt clar, però no sé si té també clar que Catalunya necessita una resposta del govern espanyol, i no pot ser un girar-s'hi d'esquena, perquè "el problema català" s'enquistarà, i Espanya hi sortirà perdent.

No es pot matar tot el que és gras

La demagògia, en política, no és una exclusiva de la dreta. L'esquerra, quan hi cau, ho fa de manera més descarada i, per tant, més visible per a tots. Ada Colau, arran del Mobile World Congress, ha caigut en la trampa del purisme i la simplicitat de les sentències, en un món tan global, complex i difícil de destriar entremig dels diversos comportaments socials, econòmics i culturals.

L'actitud d'Ada Colau em recorda una època de la meva joventut en què les ganes d'argumentar i justificar tots els nostres comportaments, ens portaven a un món idíl·lic, irreal i inassolible. Però això ho pensàvem de joves, en una època de dictadura, amb unes escletxes que deixaven entreveure altres sistemes polítics, que desitjàvem aconseguir.

L'Ada Colau ja té una edat i pretén assumir grans responsabilitats, i per això no li convé sé massa simplista i caure en postulats més adequats per a persones adolescents. Qualsevol cosa que fem i organitzem té els seus pros i contres, però no és de massa intel·ligent carregar-s'ho tot per sistema. El que cal és aprofitar totes les energies per aconseguir aquells objectius que ens semblen més ètics, més encertats i més igualitaris.

Pensar que l'organització del Mobile World Congress és un error i que Barcelona no l'hauria de celebrar més, no crec que sigui la millor manera de presentar-se a la seva alcaldia. La seva postura pot il·lusionar a una part de la ciutadania, però ha de tenir en compte que no es pot viure només d'il·lusions, sinó que cal crear els marcs idonis per fer gran la ciutat, i amb ella tota la seva població, entorn i país. 

La columna de l'Empar Moliner a l'ARA és, pel reduït espai, molt exagerat, però serveixi de reflexió. No pretenc donar lliçons a una persona que ha estat treballant durant anys per aconseguir uns drets ciutadans que la societat ha estat negant. La seva feina és admirable, t'hagi convençut més o menys, però no es pot caure en el parany d'anar contra corrent de tot, d'una manera massa simple, i sense valorar totes les dimensions i efectes d'una encertada política econòmica i social.

Un altre dia parlaré d'en Raül Romeva. La seva sortida d'ICV és un pèrdua significativa per al partit, però també per a la política del nostre país. Espero que després del temps que consideri pertinent, el puguem recuperar.