Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.

Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?

La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 

A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.

Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

Al ministre Íñigo de la Serna li preocupa la discriminació

Avui els diaris tornaven a parlar de la intenció del govern de la Generalitat d'aplicar la vinyeta per circular per les autopistes, és a dir, qui vulgui circular per les autopistes, una vegada eliminats els peatges, pagaria un cànon anual. Això ja funciona a diferents països europeus. En canvi, el ministre Íñigo de la Serna no hi està d'acord perquè això suposaria un discriminació respecte a ciutadans de la resta de l'Estat espanyol. Graciós, oi?

Puc entendre que les dues administracions discuteixin quina és la millor solució a partir de la retirada dels peatges, per poder costejar el manteniment. Sembla ser que el govern de Rajoy prefereix que es pagui amb els recursos de l'Estat. Jo no ho veig bé i ho podem comparar amb altres exemples, ara bé, el que és irònic és que l'excusa sigui la discriminació. Què passa actualment? No estem els catalans discriminats respecte a moltes altres parts de l'Estat, sobretot al voltant de Madrid? Sisplau que busquin altres arguments, però no la discriminació!

Sóc favorable a que segons quins serveis els paguin els usuaris i no tota la ciutadania, tant si els utilitzen com no. Hi ha uns serveis que són d'abast general, però n'hi ha d'altres que no, i el cas de les autopistes podria entrar perfectament en aquest darrer cas. Qui vulgui utilitzar les autopistes, que ho pagui, i d'aquesta manera l'Estat podrà fer-ne el manteniment.

I què passa amb els turistes i passavolants? Si traiem els peatges i no apliquem la vinyeta, sinó que ho costegem els contribuents, a ells, als turistes, els surt de franc. No haurien de participar en el seu cost? Jo penso que sí, perquè sinó és una altra forma de discriminació contrària als interessos de tots els espanyols. Això no se n'adonen? No ho puc entendre!

Les clàusules socials en la contractació pública

Arran de l'adjudicació del Servei d'Assistència Domiciliària de dues zones de Barcelona a dues empreses mercantilistes en detriment d'entitats del Tercer Sector, voldria fer un apunt sobre la contractació pública i les clàusules socials. El tema és complex i no es pot tractar en un post d'un blog. Es tracta només de llançar unes idees i permetre que cadascú hi reflexioni pel seu compte.

L'administració pública té la responsabilitat d'utilitzar el pressupost públic amb la màxima eficiència i això s'ha traduït durant molt temps simplement en l'eficiència econòmica, en el menor cost. Fins i tot han quedat fora productors que ofereixen el producte més car d'entrada, però que genera estalvi en el temps, i un cost final més favorable.

En el moment que valorem els principis i objectius de caràcter social és quan ens adonem que la contractació no només ha de pensar en l'aspecte econòmic, sinó que ha d'incloure criteris socials. No es pot basar tot en el cost del servei o producte, sinó tenir en compte els beneficis que pot suposar en qualitat de vida, de cohesió social. Fomentar la compra ètica afavoreix les empreses socialment responsables que pot ser un cop d'efecte per aquelles que no ho tenen en compte en la seva gestió.

Si no mirem d'incorporar les clàusules socials en les contractacions de serveis i productes, això sí amb la màxima transparència i no discriminació, ens trobarem que les entitats del Tercer Sector perdran qualsevol oportunitat de seguir treballant per aconseguir unes condicions de treball més humanes, amb respecte a col·lectius amb dificultats de desenvolupar una feina, i en defensa de la sostenibilitat i respecte al medi ambient.

Ah! i l'externalització de serveis no és necessàriament dolenta, sempre i quan es faci bé i es tinguin en compte tots els elements, no només els econòmics, sinó també els socials, mediambientals, i se'n faci un bon seguiment.