Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

Cada vegada hi ha menys espai per a la política

La revista satírica El Jueves diu que Cifuentes és una cutre perquè no sap que els regals no es tornen. Digueu-me en què m'equivoco si dic que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens pren per ximples i babaus. Si el Màster era correcte, tal com ha defensat fins ara, per què el torna? No hauria de defensar-se fins al final? Si no l'havia obtingut legalment, i per això el retorna, vol dir que ens ha mentit fins ara i per tant ha mentit en sessió plenària del seu Parlament, oi? Arribats a aquest punt, no considereu que hauria de dimitir? Quina confiança genera aquesta persona?

Malauradament tenim massa polítics que ens han enganyat i continuen en el poder. A Espanya la corrupció, que està tan generalitzada, no és motiu de vergonya i per això ningú no dimiteix. Per què ho han de fer si tothom roba el que pot?

La corrupció dels polítics i tots els seus enganys, i l'actuació dels jutges prevaricant i actuant de manera parcial i interessada, col·loca Espanya fora del sentit democràtic que tant havíem anhelat en temps del dictador. El govern del PP, amb el beneplàcit dels jutges, ha aconseguit crear un sistema predemocràtic, on podem votar els nostres representants polítics, però només poden governar els que interessen als jutges i al poder de l'Estat.

No ho hem vist tot, encara que puguem pensar que res més gros se'ns pot presentar. Rajoy i companyia s'han col·locat en un carreró sense sortida i ens hi ha entaforat a tots, als que volem marxar de les seves urpes i als que li riuen les gràcies, però se'ls hi ha acabat els arguments, si és que mai n'han tingut.

L'excés de feina no permet millorar el finançament municipal

Aquest és el post número 4.500 del meu blog personal, que des de fa uns quants anys continuo penjant diàriament comentaris sobre fets que passen a la nostra vila, país o més enllà de les actuals fronteres. En més d'una ocasió m'he referit, com avui, a algun article de la revista local l'Agenda.

Aquest matí he llegit l'escrit del periodista Fede Cedó en relació a l'excés de feina del tècnics municipals i puc assegurar que la figura de la persona que s'encarregava de cercar fons de finançament d'institucions supramunicipals existia, i és trist saber que aquesta figura ja no existeix.

No entraré a valorar si el personal tècnic municipal actual té massa feina i no poden sol·licitar subvencions que sí fan altres municipis semblants al nostre, en tot cas diré que és greu que això estigui passant. Després de donar-hi voltes arribo a la conclusió que les meves intervencions en aquest blog, que potser han arribat a cansar a més d'un, no estaven tan desassenyades quan afirmava que a l'ajuntament d'Arenys de Mar li cal un gerent que posi odre, perquè probablement tothom hi treballa molt, però estic convençut que no hi ha l'eficiència necessària per donar a cap a tot allò que és prioritari. 

Va ser en el moment de nomenar la figura de Cap de protocol que vaig dir clarament que, al marge de la persona escollida, veia més necessària la figura d'un Gerent, i ho continuo pensant, i notícies com les que ens transmet el senyor Fede Cedó ho corroboren.

Molt em temo, i voldria estar equivocat, que a l'acabament d'aquest mandat haurem de tornar a dir que hem perdut quatre anys més per al futur de la nostra vila, un municipi que continua brut, els vilatans no hi ajudem, amb dificultats per aparcar i circular, i una bona colla de temes pendents de resoldre, entre ells el mercat municipal que, segons he pogut llegir en el mateix exemplar de la revista, és un tema reivindicat pel Consell d'Arenyencs de l'Any, promogut per l'Associació d'Informadors d'Arenys (l'AIA), editora de l'Agenda.

CIU podria donar l'alcaldia d'Arenys de Mar a ERC

Tal com escrivia ahir, Estanis Fors no té assegurada l'alcaldia. Ahir parlava que el PSC, que havia comunicat que es quedaria a l'oposició, podia donar l'alcaldia a Annabel Moreno en el Ple del proper dissabte 13 de juny. Avui hem sabut que l'Assemblea local del PSC va decidir no donar suport a cap dels dos alcaldables amb opcions, la qual cosa, en un hipotètic acord d'esquerres ERC + CUP + ICV, seria CIU qui podria decantar la balança a favor de la candidata d'ERC.

Per als lectors d'altres poblacions cal recordar que Estanis Fors, guanyador d'aquestes eleccions amb 6 regidors, ha estat alcalde en aquest darrer mandat al capdavant de CIU, amb cinc regidors i amb pacte amb el PSC i el PP. A les eleccions primàries d'Unió Democràtica se'l va deixar fora de la candidatura del partit, i va decidir crear el seu propi grup amb els regidors del seu equip. El resultat va suposar un gran triomf personal i un fracàs per a CIU. Ara CIU podria tornar-li la jugada donant l'alcaldia a l'Annabel Moreno, d'ERC.

La revista local L'Agenda, que encara no he pogut llegir, sembla ser que es fa ressò d'anomalies en la gestió econòmica dels darrers mesos del mandat 2011-2015. Aquesta notícia, de ser certa, de ben segur no li hauria tret vots a l'alcalde, però sí que el podria perjudicar a l'hora dels pactes entre els partits que formaran part del nou Consistori. Els electes, a l'hora de decidir qui ha de ser el nou alcalde poden tenir en consideració possibles anomalies en la gestió, que sense haver de suposar cap delicte, sí que deixa en entredit les responsabilitats del govern municipal d'Arenys de Mar.

Les set forces amb representació al Ple municipal que es constituirà dissabte, tenen cinc dies per decidir el seu vot i determinar si Arenys de Mar estrena alcaldessa o continua l'alcalde en funcions, Estanis Fors.

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.

Sorpresa davant dels canvis en l'Organigrama municipal d'Arenys

Estic molt desconnectat de la vida municipal i les poques informacions que rebo són a través de la pàgina web de Ràdio Arenys i la revista L'Agenda que, per cert, no és tan incisiva com havia estat. Suposo que és qüestió de l'edat, que ens anem fent grans.

Aquesta tarda he rebut L'Agenda de setembre i estic a mig llegir-la, però m'ha sorprès la notícia de la pàgina 2, on parla de la renúncia de Ramon Vinyes a l'Àrea de Recursos Humans, que recupera l'alcalde. Quan ho vaig llegir al web de Ràdio Arenys em va semblar entendre que la renúncia venia donada per la necessitat de dedicar-hi més temps, que en Ramon no tenia. Ho vaig entendre, sobretot perquè es parlava de la negociació d'un nou conveni col·lectiu, la qual cosa no és fàcil i necessita moltes hores.

Llegint l'article de L'Agenda, veig que es parla de discrepàncies entre Vinyes i l'alcalde que han portat al primer a la renúncia d'estar al davant de Recursos Humans. Segons diu la notícia l'organigrama que defensa l'alcalde no és el mateix que defensava el cap de llista del PSC, però el que no entenc és l'aclariment que fa L'Agenda sobre què pretenia en Ramon i què vol l'alcalde.

Si és cert que l'exalcalde Vinyes volia traspassar el Servei de Recursos Humans a la Secretària, no entenc res i penso que no rebés pressions d'algú, o bé que ha canviat molt respecte al mandat anterior. No sé si els motius que dóna l'alcalde per no fer aquest traspàs són els més encertats, però la decisió sí que la comparteixo totalment, perquè té molt sentit i està en la línia del que havíem treballat ara fa quatre anys, amb el suport de la Diputació i l'experiència de molts municipis.

Encara que en això coincideixi amb l'alcalde, sí que hi discrepo en el cas de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC). Des del principi d'aquest mandat l'Oficina ha rebut moltes patacades i ha perdut tot el relleu que havia aconseguit i que era enveja d'altres municipis. L'eliminació de l'atenció en horari de tarda i l'aturada en el treball que s'estava fent per ampliar els tràmits online i de gestió directa de l'OAC són dues mostres del menysteniment per part del govern municipal actual. Traspassar la competència de l'OAC a la Secretària és, al meu entendre un error. Ni llavors li vàrem treure al Secretari, per una qüestió personal, ni ara ho trobo malament per la persona que ocupa el càrrec de Secretària. La meva opinió és conceptual i no hi veig l'encaix adequat. No vull pas saber què passa amb la resta de l'Organigrama Municipal. Voldria creure que els responsables polítics actuals ho han pensat bé i no hauran de penedir-se.

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.