Una televisió de baix nivell

Llegint l'article de la Mònica Planas al diari ARA entenc perquè cada vegada miro menys la televisió. Cada vegada la qualitat és més absent al món de la televisió, també a "la nostra", que molts ja no ens sentim com a pròpia. Aquests dies TV3 es felicitava per continuar liderant el rànquing televisiu al nostre país, però no vaig saber veure els valors absoluts, sinó només els percentatges. Ho dic perquè probablement el nombre d'espectadors haurà baixat o si més no, veient què es programa, seria desitjable per a la bona salut dels nostres compatriotes.

    L'article esmentat es referia a l'espectacle de les dotze campanades als diferents canals televisius, i no en salva cap. Des del més pur masclisme i ús de la dona com a reclam sexual, a l'insuls i vergonyant diàleg que no porta enlloc ni t'ensenya res de profit. Com és que hem arribat tan avall?

    La televisió, ben dirigida i orientada, ens podria aportar moltes coses positives, i no limitar-se a l'entreteniment vulgar i fins i tot groller a què ens té acostumats. Vaig deixar de mirar els deu minuts de programa de la tarda de TV3, quan feia una pausa a la meva activitat diària, per la vergonya que em feien passar els comentaris i els temes que tractaven. Era ben bé allò de parlar de qualsevol ximpleria per poder omplir les hores d'emissió. No els fa vergonya?

    Sempre he defensat que la televisió catalana ha tingut un paper molt important per a la defensa de la nostra llengua, tan maltractada pels governs espanyols de torn, i també la nostra cultura i la manera de ser. No crec que en aquests moments poguem dir el mateix. El simple fet que he deixat pràcticament de mirar-la, més enllà del canal 3/24, no em permet opinar a fons, però és cert que me n'he anat fastiguejat per veure el baix nivell dels seus programes.

    Segurament hi ha alguna cosa que podem salvar, però no es tracta de defensar una política de mínims, sinó que caldria treballar a fons per aconseguir els màxims. La millor qualitat, el bon treball d'investigació, però també de difusió i de suport pedagògic, formatiu i informatiu. L'entreteniment és interessant, però no ha de ser a base de burrades i poca-soltades. Ens podem entretenir tot aprenent i adquirint noves experiències. 

    M'imagino que no tot és culpa dels directors de les cadenes televisives. Hi ha molts interessos al darrere que segur que tenen el seu pes i forcen la producció tan miserable de la majoria de programes. I que no em diguin que això és el que vol la gent. La gent s'empassa allò que li donen, però és prou intel·ligent com per parar atenció a programes de més qualitat. A què esperem? 

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Un president mediocre per a un estat endarrerit i gris

Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.

La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!

Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència. 

El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.