Posicionament absurd del govern espanyol

La posició espanyola davant de Kosovo la podríem ratllar de ridícula si no fos un tema tan seriós i que afecta a persones que no tenen cap culpa que els dirigents del PP i el PSOE siguin com són. És realment vergonyós! Tots sabem el motiu i per això ens provoca vergonya aliena. Com es pot ser tan estúpid?

Si el PSOE té uns dirigents que pensen d'aquesta manera, què en podem esperar d'ells? Realment el nostre país està passant per un període molt trist tant a nivell espanyol com català. Ni el PSOE a Espanya ni ERC a Catalunya estan a l'alçada que caldria i que els respectius ciutadans es mereixen. No pot ser que es governin només pensant en els seus interessos, i no en la lògica. Això és el que provoca que un país s'endarrereixi respecte a la resta del món.

Quan convé es respecta els drets i les decisions dels altres països, i s'argumenta que els estats són sobirans. També s'exigeix respecte al propi país. Quan interessa defensar una posició, normalment sense arguments, més enllà de lleis i constitucions que semblen inamovibles, llavors ja no hi ha respecte per a res. Per què Espanya serà l'únic país de l'espai Schengen en exigir el visat als ciutadans de Kosovo? Tanta por tenen de comprometre el futur de la sagrada unitat espanyola?

Negar el dret a ser un estat sobirà independent, pel fet que la decisió s'ha pres unilateralment, només s'entén per la por que algun dia Europa acceptés el mateix per a Catalunya. Això és suficient motiu per posar-s'hi d'esquena?

M'imagino que els militants i simpatitzants de PP i PSOE ho aplaudiran, però sense cap argument de pes, més enllà de la por al cos. Els catalans tampoc hem de defensar els kosovars només perquè un dia ens podríem trobar en la seva mateixa situació, sinó simplement pel dret que ells tenen, ara, de ser independents. Per respecte als seus drets. Un argument suficient per decantar la balança. 

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem... 

Buscar culpables quan ha passat és un absurd

Entrar a discutir de qui és la culpa que l'Agència Europea de Medicaments (EMA) no vingui a Barcelona és un absurd perquè no ens posarem d'acord. Els constitucionalistes del 155 diran que és culpa dels independentistes i aquests donaran la culpa a l'actuació policial del dia 1 d'octubre. Qui té la raó? Probablement la situació política d'aquests mesos hagi condicionat la votació, però en tot cas si fos així, tots plegats en seriem els responsables. El que cal ara és fer millor les coses, sense que això vulgui dir que haguem de donar la raó als defensors de l'statu quo. Algun dia es podrà canviar alguna cosa?

Em preocupa més tenir la certesa que serem capaços de sortir de l'atzucac actual que tot allò que haguem pogut perdre fins ara, perquè lamentar-nos-en no ens servirà de res. Les eleccions del dia 21 de desembre, que algun dia es reconeixerà que es varen convocar sense cap cobertura legal, han de servir per començar a endreçar les coses, però si tothom manté la mateixa posició, no anirem enlloc.

Tenim polítics a la presó per haver complert l'encàrrec de la majoria de catalans, amb encert o no, amb suficient representativitat o no, que haurien de sortir-ne fins que no siguin jutjats i condemnats, si aquest és el cas. La dissortada mort del fiscal general pot servir d'excusa per canviar les formes, sense que això vulgui dir que no ha passat res. Seria interessant que la campanya electoral es presentés sense candidats presoners ni exiliats. Algú podrà pensar que beneficia una part i perjudica l'altra, però personalment crec que és un perjudici per a la democràcia que tant ens posem a la boca.

Existeix encara un pla B, C o D?

No ens podem avançar als esdeveniments perquè avui més que mai el futur immediat és incert. Cada dia passen coses, algunes d'elles imprevistes, que et poden tirar per terra totes les teves hipòtesis i previsions. Malgrat això, em pregunto si realment el Pla B del govern de la Generalitat era permanent i cobria tot el període mínim necessari per aconseguir la independència, o bé només arribava a la celebració del referèndum.

In crescendo vàrem anar observant com la Generalitat anava burlant totes les intervencions del govern de l'estat, via policia o poders judicials, amb molta agilitat, fins aconseguir que el dia 1 d'octubre s'obrissin molts col·legis i al final de la jornada es recomptessin més de 2.200.000 paperetes. Tot un èxit malgrat les condicions adverses i l'atac furibund de policia nacional i guàrdia civil.

Des de la jugada parlamentària, que molts no varen entendre, aplicant o no la independència de Catalunya, suspenent els seus efectes setze segons després, les respostes del govern català a la continuada pressió de l'Estat espanyol, empresonant els presidents d'Òmnium i de l'ANC, i qüestionant l'actitud dels mossos d'esquadra els dies 20 i 21 de setembre, i també el mateix dia del referèndum, no ha estat tan contundent com abans, comportant que cada vegada hi hagi més dubtes sobre els efectes que això pot comportar de cara el futur del nostre país.

Avui són moltes les persones que, sentint-les parlar o llegint els seus escrits, deixen entreveure com a molt factible que l'Estat espanyol aconsegueixi frenar el deliri sobiranista, amb la por de patir tots els mals de la venjança estatal. Què hi ha de cert? Continua el govern català guardant l'As dins de la màniga? Existeix encara un pla B? Si no és així, què ha fallat?

És absurd dir que les properes hores i dies són transcendentals per al futur de Catalunya, perquè ja en portem una bona colla de dies i tots sabem que la cosa encara ha de durar, tant si es guanya com si es perd la partida.

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Tots sabem que hi ha corrupció i uns polítics blindats, però...

Avui m'he trobat amb un entrebanc d'aquells que se't presenten i consideres absurd, però que et trobes indefens i només tens la possibilitat de picar de peus i empassar-te la saliva. He escrit una queixa i l'he enviat a la Generalitat, pràcticament convençut que em diran que no, però també que la raó està de la meva part. Temes administratius, penso jo que mal plantejats i encara menys argumentats.

Però, esclar, quan veus com està el país i tot el que es decideix des de Madrid, t'adones que les traves que reps són insignificants en relació a la bona part de la societat espanyola i catalana en particular. Si no fos perquè hi ha molt en joc, i moltes persones que s'ho estan passant molt malament, demanaries que de la realitat se'n fes un serial. No és estrany que els guionistes de Polònia ho tinguin tan fàcil a l'hora de preparar el programa setmanal. Difícilment podríem trobar un govern i un estat tan esperpèntics com l'espanyol. 

No hi ha dia que no surti una notícia ridícula que ens avergonyeixi a tots plegats. L'escrit d'avui d'en Carles Capdevila és molt encertat. De fet en Carles ens hi té acostumats, però avui mereix una menció especial. Corregir una indecència no és ser decent. Amb aquest títol en Carles Capdevila critica la manera com ens volen enredar, fent veure que rectifiquen en el nomenament de l'exministre Soria, no pas perquè fos una indecència, sinó per la interpretació equivocada de la resta de partits polítics i societat civil.

És vergonyós, perquè dóna la impressió que els ministres en funcions que queden s'estiguin barallant per veure qui és més protagonista que els altres. Avui Jorge Fernández Díaz, que feia massa dies que no en parlàvem, ha volgut sortir a les primeres pàgines dels diaris. I amb això què creu que aconseguirà? Més respecte? Més autoritat? O, potser, més porqueria a la motxilla que fa temps que arrossega? La sort, per a ell, és que al final de tot rebrà un premi, potser una condecoració, però ben remunerada.

El govern de Madrid ha perdut el nord

La política actual és de miserables remenant misèries. Sents cada discurs que et produeix vergonya aliena, i només faltava que el govern espanyol prohibís les estelades el dia de la final de la copa del rei. Com si això servís d'alguna cosa. És aquesta la manera com pensen desengrescar els independentistes? A casa no en tenim ni n'he enarborat mai cap, però sabent que la prohibeixen gairebé em vénen ganes de comprar-ne una.

Absurd i miserable el que estem vivint. Ni voluntat de trobar arguments sòlids per defensar l'unionisme que no siguin preservar l'orgull espanyol davant d'un hipotètic procés secessionista. Desconec el final, però entretant és penós i ridícul, demostrant la poca vàlua dels actuals polítics espanyols.

I els nostres tampoc queden curts! No sé a què juguen i només desitjo poder descobrir alguna actuació d'amagat interessant que justifiqui la situació actual. Trist per veure quines persones opten a representar-nos a Madrid: Homs, si el deixen, Fernández Díaz, Rufián, Batet...

Per cert, algú entén Meritxell Batet quan parla? Sobretot quan parla de la reforma constitucional? Aquesta noia era la número 2 de Pedro Sánchez? No hi podien posar algú millor? És cert que són temps difícils i que no n'hi ha tants per triar. Potser per això el senyor Zaragoza va seguint les passes del senyor Guerra!

Ja sé que hi ha persones que fan molt bona feina a les seves ciutats i tampoc es tracta d'enviar els bons a Madrid, però no hi podien posar la Núria Parlon de número u? I el PP no té ganes de millorar els resultats? És que no saben on enviar el brillant ministre de l'Interior?

A C's ho tenen més difícil. Aquí no hi deu haver personatges de la categoria dels candidats de Cantàbria i València. ERC, si pretén tocar el voraviu a la gent de Madrid fan bé d'enviar-hi el senyor Rufián, però estaria bé que, després de tants anys, hi tornessin a enviar diputats que es facin escoltar i ens defensin tal com som la majoria. Sort que no trio jo!

Un govern municipal sense idees ni rigor

Estic d'acord amb en Toni Soler quan diu que els electors tenim el dret a saber què votem. Això em recorda l'època de Felipe Gonzalez, amb el famós referèndum de l'entrada a l'OTAN, que ara commemorem els 30 anys. Els partits polítics han de ser coherents, però sobretot honestos. Penso que aquí rau gran part de la culpa del descrèdit de la política i els polítics.

La indecisió o la mala praxis d'actuar de manera ambigua per no perdre vots és a la llarga una mala estratègia. Els electors tenim el dret a saber què ens donaran uns i altres i amb aquesta base actuem, votem. Si no podem dipositar la nostra confiança en els partits, perquè una vegada passades les eleccions fan el que volen i s'obliden de les promeses, és absurd anar a votar.

Un país només pot avançar si hi ha confiança en els polítics que ens han de governar i aquesta és corresposta. I això, en contra del que poden pensar aquells que no saben dialogar, no té res a veure amb les majories absolutes. Aquestes no són cap garantia de respecte al ciutadà que els ha votat, doncs ja s'ha vist en aquesta darrera legislatura en què el PP ha fet tot el contrari del que va prometre.

El diàleg i buscar el consens no està renyit amb la honestedat. Tot es pot explicar, però mai trair ni mentir a qui ha confiat en tu.

A la nostra vila, però, el govern no és ni coherent ni deixa de ser-ho. De fet, en campanya electoral no va prometre res i per això no té cap problema en fer allò que vol. Els electors varen votar un pobre desnonat i va triomfar. La llàstima, en tot cas, és que no fa res i estem perdent uns anys molt crítics per al futur d'Arenys de Mar.