No és diàleg, sinó pressió

Fa temps quan parlàvem de la desafecció dels catalans pels maltractes d'Espanya dèiem que l'actitud del govern espanyol era contrari al sentit comú. Crèiem que si ens atenien diferent potser no provocarien que tanta gent s'apuntés a l'independentisme. Es tractava d'invertir el que havien promès, respectar la nostra llengua i cultura... La seva reacció era contrària i cada vegada ens anaven collant més.

Amb el nou govern de Rajoy ha vingut el discurs i la promesa del diàleg, però a mesura que passen els dies ens adonem que tot plegat era una enganyifa. La vicepresidenta ha instal·lat un despatx a Barcelona com per demostrar que hi seria sovint per dialogar amb el govern català. De moment però només ha dialogat amb els líders de l'oposició del Parlament català.

Realment no és diàleg el que pretenen imposar en les relacions entre Catalunya i Espanya, i avui ho deia molt clarament el líder del PP a Catalunya, el senyor Albiol. El que pretén el govern espanyol és ofegar-nos en les visites a Catalunya. Ser-hi més present per vetar qualsevol iniciativa que no els agradi, perquè a Catalunya adoctrinem els nens i nenes i els ensenyem a odiar Espanya.

Amb aquest discurs, que no creença, resulta molt difícil pensar que hi pot haver diàleg entre Catalunya i Espanya. Per més que sorgeixin idees i projectes com el que presenten els senyors Piqué, Borrell i De Carreras, no aconseguiran ofegar les aspiracions catalanes d'autogovern. La forma l'hauríem de decidir entre tots, però mai negar-nos el dret. 

El Partit Popular continua prepotent davant la incapacitat dels partits rivals, que tenen prou feina per mantenir-se units. És per això que els corruptes populars continuaran vivint de la renda, sense que res ni ningú els faci pagar el mal ocasionat. Entretant qui pot fer mal a Rajoy és el seu antic mentor, el senyor Aznar, que està furgant per crear un partit més a la dreta.

L'engany de cada quatre anys

Ens trobem una vegada més en l'etapa de l'engany periòdic coincident amb les vigílies electorals. Quan s'acosten eleccions generals el partit en el govern comença a fer promeses i reduir taxes i afavorir la població per tal de captar vots i poder perpetuar-se en el govern. Això ho fan tots els partits que han tingut l'oportunitat de governar i després, passades les eleccions, es recupera la posició inicial si és que no va a pitjor.

Ni les promeses es compleixen, sempre per causes alienes (?), ni les rebaixes impositives es mantenen, sinó que recuperen els valors previs a la rebaixa i continuen pujant. Malgrat tot això, però, som incapaços de protestar i negar el vot a les falses promeses. 

Aquesta situació que es repeteix cada vegada no provoca un rebuig concret al partit o partits que ens enreden, però sí que a la llarga comporta la decepció i desconfiança generalitzada cap a la classe política. Tot plegat ens porta a l'empobriment social, econòmic, però també cultural d'una societat que no ha aconseguit deslliurar-se de la rèmora del passat predemocràtic i econòmicament feble.

Hem pogut observar com, de manera totalment descarada, el govern de Rajoy ens ha venut la rebaixa d'uns pocs euros perquè apreciem la seva voluntat de millorar la nostra situació econòmica. És ridícul i també indigne. No els demanem regals, sinó justícia. Les diferències salarials i els desequilibris entre la població han anat en augment, i això és el que ens han de resoldre. No és estrany, doncs, que apareguin moviments populistes que simplifiquen la solució per engrescar la població a que, cansada dels maltractes rebuts fins ara, s'apunti al carro i els doni el seu suport, el seu vot.

La història, però es repeteix i, amb altres colors i formes, ens continuen sometent als interessos d'uns pocs que representa que han d'ajudar a la gran majoria de la població, però això tu i jo sabem que no és així, l'ajuda es converteix en simples remeis per anar passant sense dignificar la vida de totes les persones.