La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

Peregrinació militar sufragada per nosaltres

Avui no només he recordat el pare perquè és Sant Jaume, el seu patró, sinó per una notícia que he llegit a l'ARA de la peregrinació a Lourdes d'una expedició de guàrdies civils, militars i capellans castrenses, el passat mes de maig, i que li va costar 73.000 euros a l'Estat, és a dir, que els hi vàrem pagar nosaltres.

El pare era un fervorós devot a la Mare de Déu de Lourdes; va aconseguir recuperar la visita anual del Bisbat de Vic, i va anar-hi cada any fins que les forces no el mantenien dret. Hi va deixar d'anar, no pas perquè hagués perdut la fe, o no li fes ilusió, sinó perquè no volia ser un càrrega per als altres.

Al pare ningú no li va pagar el que per a ell eren les úniques vacances, junt amb una setmana a Andorra. No ho hauria pas volgut. No sé què hauria pensat si hagués sabut que aquesta colla tenia la peregrinació pagada any rere any.

Estem parlant de pocs diners, però el què importa és la moralitat de tot plegat. Sembla que amb l'actual Papa l'Església es racionalitza, es moralitza una miqueta, però només ho sembla a estones. Quan t'assabentes de notícies com aquesta, o bé que el mateix Papa no permet les sagrades formes sense gluten, t'adones que estem molt lluny del camí que la paraula de l'Evangeli et predica.

El meu rebuig cap a aquests militars, guàrdies civils i capellans castrenses, que si un miracle podríem desitjar-los seria que obrissin els ulls a la caritat cristiana i s'avergonyissin de la seva immoralitat.

El bisbe de Barcelona es tanca en banda

Aquests dies hem pogut llegir que en unes escoles del país els pares s'havien manifestat en contra d'uns mestres i com a força perquè no continuessin de docents a l'escola no hi portaven els seus fills. També avui llegia que uns parroquians del bisbat de Barcelona no estaven d'acord amb el nomenament del nou rector. En aquest cas perquè la ideologia del nou rector no s'avé gens amb el tarannà de la comunitat d'aquestes parròquies.

Ens trobem en una situació que no és nova, però que té més ressò que altres vegades. A la comarca d'Osona també hi ha algunes parròquies que no han vist de bon grat els nous nomenaments de rectors, però no ha sortit a la premsa. Quina lectura en fem de tot això?

És important ser positius i veure en aquestes actituds les ganes que es garanteixi un nivell acceptable de comportaments i un respecte als valors conreats en les diferents comunitats, ja sigui l'educativa o la religiosa. Seria molt greu que els responsables de garantir l'ensenyament i la pràctica religiosa no volguessin escoltar les demandes d'aquests pares i parroquians.

De moment sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s'hi ha posat bé per mediar i trobar una solució per al bé de tots. En el cas del bisbat de Barcelona, segons he pogut llegir a Internet, l'actitud és autoritària i sembla ser que el bisbe es tanca en banda i no vol rectificar.

Els de la meva generació, si més no en l'entorn on m'he mogut durant la meva vida, l'actitud dels representants de l'Església ha estat sempre molt més de diàleg que no pas en l'àmbit polític, i ara ens ve de nou aquesta resposta del bisbe. Serà potser que el nou bisbe de Barcelona no té el perfil que la seva comunitat de catòlics necessita?

Pendents del vent

Ens han anunciat ventades fortes, encara que no estiguem en el lloc més afectat. El cert és que les ventades han arribat, potser no exagerades, però sí més fortes del que estem acostumats. Al primer cop de vent alguna cosa ha caigut a fora. Ho comprovarem demà de dia, no fos cas que sortíssim en mal moment.

El Maresme forma part de les comarques gironines? Ho dic perquè l'altre cap de setmana vaig resintonitzar les emissores de televisió. Aquests dies ens han avisat que ho fem abans del dia 31 de gener, però les comarques gironines no ho poden fer fins al dia 31. Doncs, avui no em funcionava la televisió i després de diferents provatures, m'he adonat que l'única cadena que no funcionava era "TV3 definitiu". He arribat, doncs, a la conclusió que el Maresme, o part d'ell, som una comarca gironina. Potser ho fa perquè Arenys formem part del bisbat de Girona.

No sé si els meteoròlegs hi estarien d'acord, però tinc la impressió que darrerament hi ha més ventades del que és habitual. Ho relaciono amb la crisi de la democràcia i les grans corrupcions detectades, que necessiten un bufarut perquè s'ho emporti tot. Ves a saber si no ens caldrà Podemos, sinó que amb una tramuntanada en tinguem prou.