En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Presidents massa bocamolls

No sé si som pocs o molts els que estem cansats de tantes declaracions innecessàries i a vegades fins i tot imprudents. ¿No n'hi ha prou en viure una situació d'impàs, de desaprofitament de tot el que es podria tenir, a més de tot el procés judicial, com perquè a més haguem d'aguantar declaracions i rèpliques que no tenen cap valor i que més aviat esgoten la paciència?

Tenim dos presidents paral·lels, l'exiliat i l'interí, que més valdria que mesuressin les paraules i dir just les necessàries i no donar peu als adversaris a rèpliques sovint assenyades, ni atabalar més els que han estat fidels als seus ideals i als seus líders, alguns dels quals ja els ha pujat la mosca al nas.

No sé com acabarà el judici, ni a qui interessa la seva continuïtat, més enllà dels partits del 155, però valdria la pena ajudar una mica a suportar-ho tot millor, i no anar aixecant la llebre per fer més insuportable aquests mesos de tensió i dolor, per part dels empresonats.

Avui era el molt honorable Carles Puigdemont qui avançava què faria en el cas de ser escollit eurodiputat, per escoltar immediatament les reaccions dels partits polítics de l'oposició parlamentària. No cal president, no cal xerrar per xerrar, o això és el que a mi em sembla. Ja en tenim prou amb el president interí que ho ha fet més del necessari. No cal anar tensant la corda sense tenir clar quin és l'objectiu immediat i de quina manera s'hi pensa arribar. 

L'experiència de no tenir un pla B ja l'hem viscut. Sisplau canviem de model d'actuació, i siguem una mica més pragmàtics. Valorem les forces de cadascú i l'estratègia a seguir o, sinó, tornem a començar per aconseguir eixamplar la base d'aquells que creuen en el dret d'autodeterminació, estiguin o no estiguin a favor de la independència de Catalunya.

Entendre les aliances electorals en mig d'un procés que fa aigües

Mentre hi ha uns partits polítics que tenen molt clar qui són i amb qui van a les eleccions, n'hi ha d'altres que encara s'ho estan plantejant i, sobretot, discutint entre la direcció i les bases. Aquest seria el cas dels Comuns i EUiA, Comunistes i la nova formació que encapçala Elisenda Alamany.

Tots aquests no formen part del grup de sobiranistes que encara tenen votants que els demana unitat. Això fa que el nombre de llistes pugui batre un rècord i que els votants tinguem complicat d'acabar d'entendre quins són uns i quins els altres i a qui hem de votar i perquè.

Llegia avui el tema concret d'EUiA, que no és una formació compacta, la qual cosa encara dificulta més la decisió d'anar o no en coalició amb tal o tal altra formació política. Nuet, coordinador general d'EUiA sembla que optaria per anar en coalició amb ERC. Després de com ha anat tot el procés sobiranista es fa difícil d'entendre, més enllà d'ampliar la base dels que demanen un referèndum. Nuet sempre ha deixat clar que vol el referèndum, però no la independència, o això és el que jo he entès. ERC, per altra banda, té clar que vol la República catalana, i lluitarà per avançar en aquest objectiu. El fet de presentar-se amb altres formacions que no pensen el mateix pot despitar el personal. No sé si podem parlar d'estratègia o bé que ERC té clar que donada la situació actual, el camí a seguir s'ha de refer des d'un bon començament, i aquest serà llarg. Probablement el més assenyat.

No sé si després de la celebració de les eleccions d'abril i maig tindrem l'aigua clara, però desitjo que aquestes hi ajudin i aplanin el camí a les eleccions al Parlament català, que no poden trigar gaires mesos a celebrar-se. L'impàs actual no fa cap bé.

La veu d'un poble per sobre de qualsevol tribunal

Què passa amb el Tribunal Constitucional darrerament? Hem pogut llegir notícies sobre algunes sentències favorables a recursos del Parlament o Govern catalans sobre lleis imposades pel govern espanyol. Serà que volen compensar les continuades sentències contra lleis catalanes? Serà que les darreres resolucions europees contra decisions espanyoles els han fet reflexionar?

No podem caure en el joc de donar suport a un Tribunal quan les seves sentències ens són favorables i després criticar-lo quan no ens convenen. Hi creiem o no hi creiem! Personalment no hi crec, perquè continuo pensant que per sobre de qualsevol decisió hi ha la decisió popular que es mesura en un referèndum. Negar aquesta possibilitat és negar un dret bàsic i primer.

Mai, per intel·ligents, bones persones i objectius que puguin ser els membres d'un Tribunal, mai podran prevaler les seves decisions a la voluntat del poble. Sota aquest principi que hi crec i que defensaré sempre, m'agradi o no el resultat, no puc acceptar la primacia d'un Tribunal.

Si la voluntat d'un poble no és escoltada, mai es produiran canvis a la societat, i aquest impàs, aquest no avançar és la mostra més palpable de falta de democràcia. Qui posa les lleis per sobre de la veu de la majoria del poble està equivocat i actua per interessos. 

S'ha viscut a Escòcia i ningú pot defensar altra cosa que en aquests moments els escocesos no volen la independència, i això és així perquè el resultat del referèndum va ser clar i posteriorment s'ha vist que han retirat el suport als partits independentistes. Això ho podem afirmar perquè es va permetre el referèndum. El mateix podria passar a Catalunya, però d'entrada ens han de permetre conèixer què vol la majoria i després actuar en conseqüència.