Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

A punt de començar el curs

Amb l'arribada del mes d'octubre comencem un nou curs. Ja he fet les inscripcions i he preparat les llibretes, el bolígraf i el llapis. Aquesta setmana mateix ja tenim la primera classe de filosofia a l'Ateneu arenyenc, i la setmana vinent la primera tertúlia literària, també a l'Ateneu, i d'aquí a quinze dies el curs d'escriptura creativa, a la Biblioteca Pare Fidel Fita. 

De moment això és el que hi ha, i n'estic content. A Arenys tenim moltes possibilitats de seguir diferents aprenentatges gràcies a iniciatives civils, com és el cas de l'Ateneu, amb una programació ben extensa i una varietat d'opcions que pots triar i remenar, i la Biblioteca que no és un simple dipòsit de llibres a prestar, sinó que incorpora diferents activitats per a tots els gustos.

Sovint passa que no apreciem la feina de les entitats i és bo de tant en tant recordar-ho. Des de fa una pila d'anys, Arenys compta amb l'Aula d'Extensió Universitària, amb una programació anual molt interessant, que porta a la vila professors universitaris que d'altra manera seria impensable o difícil de poder escoltar.

I al darrere d'aquestes entitats hi ha unes persones que voluntàriament hi dediquen hores per programar les activitats i fer possible que sense moure'ns de la vila puguem gaudir de l'aprenentatge de matèries que, la majoria de les vegades, desconeixem. 

El govern municipal, que també hi té la seva feina, ja sigui sol o amb el concurs de la Diputació o la Generalitat, ha de vetllar perquè el teixit associatiu estigui viu, ben atès, i complementi la seva obra amb totes les seves activitats formatives, recreatives i lúdiques. Cal animar les persones a formar part de les entitats del tercer sector, per ampliar el ventall d'oferta cultural i educativa, i també esportiva a la vila. L'administració pública ha de donar suport al teixit associatiu, tant si és per al desenvolupament d'activitats en petit comitè, com si s'adrecen al gran públic. En aquest cas l'esforç ha de ser més gran, perquè d'alguna manera són els substituts i complements necessaris de la tasca formativa, cultural i esportiva pública, sense els quals quedaria incompleta. 

Doncs, des d'aquí el meu agraïment i suport a les entitats i persones que fan possible que els vilatans tinguem a l'abast una oferta d'activitats tan reeixida. Que comenci el nou curs!

Cafè literari

Sempre he tingut curiositat per saber què es té en compte a l’hora d’escollir un llibre de lectura. L’autor, el títol, les crítiques literàries, la publicitat, la temàtica, l’estat anímic, l’extensió… Si ho preguntéssim a la gent segurament que trobaríem una gran majoria que coincidiria amb algun dels motius que he relacionat, però alguna sorpresa ens emportaríem. 

A mi em passa que segons el meu estat anímic les preferències varien i hi ha alguns moments que em decanto per unes temàtiques o bé per unes altres. M’agrada llegir la sinopsi i si el tema em ve de gust, l’agafo. 

Des de fa molts anys, la Biblioteca de la nostra vila organitza un club de lectura i també n’hi ha un altre a l’Ateneu. En aquests casos la tria del llibre ja no és personal, encara que en alguna cas es pugui consensuar, sinó que et ve determinat. I penso que això és bo, perquè et permet descobrir llibres i autors que probablement no hauries escollit, però que després ho agraeixes.

No només és interessant formar part d’un grup de lectura per la possibilitat de conèixer altres autors, sinó sobretot per posar en comú les impressions de la lectura, compartir opinions, analitzar els temes, els estils, la qualitat d’escriptura, i reflexionar en veu alta sobre tot allò que has trobat i t’ha suggerit la lectura del llibre. A tot això cal afegir-hi l’aprenentatge, no només sobre l’obra literària en concret, sinó del món de la literatura en general, gràcies al conductor o conductors de la tertúlia literària. 

Aquest curs passat vaig participar al Cafè literari organitzat a l’Ateneu arenyenc, i conduït per la Teresa Montmany i l’Enric Agustí, a qui haig d’agrair tota la feina de preparació i conducció de les sessions, i el gran coneixement i explicacions ofertes des del primer dia. És cert que no amb tots els llibres llegits m’hi he sentit còmode, però hi he après, i això és molt important.

Aquests darrers dies al meu blog he estat escrivint molt sobre cultura, i d’una manera particular, sobre la lectura. És una llàstima que el nivell de lectura sigui tan baix, perquè realment és bàsic per assolir un bon nivell cultural i en conseqüència una manera de viure en societat més positiva, més profitosa, i de més bons resultats de convivència.

La lectura no s’atura en període de vacances, sinó que continua i probablement hi ha més gent que s’hi afegeix, en disposar de més temps lliure i més ocasions més enganxar-s’hi per unes hores, trencant la dinàmica habitual de feina i estudis.

Més sobre cultura

Ahir ja ho apuntava, però voldria insistir en el tema. Parlava del concert que tindria lloc a la tarda i que tenia previst assistir-hi. Sens dubte va satisfer les meves expectatives i crec que tots els assistents en vàrem sortir molt contents i amb ganes de repetir ben aviat. El Nexus Piano Duo sempre és garantia de bona música i també de bon gust musical. No sempre coincideixen les dues coses. Hi ha bons intèrprets, amb qui t'ho pots passar molt bé, però no sempre tots tenen bon gust musical, la qual cosa encara ho acaba de rematar. 

Parlava de la Cultura, en majúscula i en sentit ampli, i la necessitat que hi ha de no deixar-la de banda. És cert que hi ha unes prioritats que no podem oblidar i que cal resoldre el més aviat possible. Unes necessitats que són constants i que, malauradament, no s'acaben, però això no vol dir que no tinguem també la necessitat de conrear la cultura. I ho hem de fer tot potenciant-la en dos vessants importants: els creadors i difusors de la cultura, i els receptors.

Comentava que no tothom ha tingut les mateixes possibilitats d'entrar a consumir cultura, de poder gaudir d'ella, i que per això l'administració pública havia de fer un esforç per acostar la cultura a tothom, amb especial dedicació a aquells que l'ha tingut més llunyana. Ens equivocaríem, però si ens oblidéssim dels creadors, dels intèrprets, dels artistes, de les entitats difusores de cultura. A aquests també se'ls ha d'ajudar. No sempre reben el suport públic que caldria ni es valora suficientment el seu treball i esforç per aconseguir un bon nivell. 

Quan reclamem una participació més gran de la cultura en el pressupost de la Generalitat, o de l'Estat, o fins i tot d'un ajuntament, hem de pensar en la manera de difondre la música, de fer-la accessible a tothom, però també en com potenciar l'aprenentatge, la formació, la subsistència de grups i persones dedicades a presentar-nos les diferents especificitats culturals. 

Créixer culturalment també ens ajuda a créixer com a societat. No és un caprici ni la podem posar en un segon terme. Hem d'avançar paral·lelament. Sens dubte que l'educació i la sanitat són dos pilars que cal assegurar perquè arribin a tothom, que tothom tingui un habitatge digne, uns mitjans econòmics que els permeti viure en unes condicions humanes dignes i acceptables, però no podem oblidar que tots i totes necessitem poder gaudir de la cultura, anar al teatre, a les sales de concerts, als espectacles de tot tipus, i perquè això sigui possible cal que hi hagi persones que s'hi puguin dedicar amb condicions també dignes.

La revolució del teletreball

El confinament per al coronavirus ha revolucionat el procés d'accés i aprenentatge dels mitjans telemàtics que teníem força aparcats, si més no algunes persones. Les empreses, poques, que ja incorporaven el teletreball en el seu funcionament han tret rèdit de la seva experiència i coneixement, i les que ho tenien pendent, han hagut de córrer per posar-se al dia i poder incorporar el teletreball per no quedar-ne al marge.

A nivell personal i en clau familiar i d'amistats també s'ha avançat i l'enginy ha fet acte de presència. No ha estat només el coneixement tècnic, sinó la seva aplicabilitat a la realitat que tenim al nostre voltant.

Penso que d'aquesta lliçó de la pandèmia n'aprendrem poques coses i tot el sacrifici i dolor que haurem patit, uns més que d'altres, no ens servirà per avançar i evitar que això pugui tornar a passar. Si hi ha alguna cosa que potser haurà estat un trampolí serà l'experiència en l'ús de les tecnologies per comunicar-nos, crear debats i formació online. Des de la comunicació entre familiars a distància, fins a les sessions formatives dels professors i els seus alumnes confinats, seran probablement la llavor d'una manera diferent de comunicar-se, més enllà de les xarxes socials, que abusen sovint de l'anonimat per desinformar.

El que tinc més proper és la presentació de llibres a través del web municipal de la meva vila, o les activitats promogudes per l'ajuntament on treballo, amb especial dedicació a la festa confinada de Sant Jordi. Veurem si a partir d'aquí anem més enllà i aprofitem l'experiència per treure'n més profit.

Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

El canvi que tant reclamem no arriba

Al llarg del dia escoltem frases que hauríem de ser capaços d'interioritzar. ¿No us ha passat alguna vegada que algú us hagi comentat alguna experiència o reflexió i que a partir de llavors hi penseu i empreu sovint? Tenir la capacitat de retenir dites i comentaris dels altres és un bon exercici d'aprenentatge per a la vida.

Si us hi fixeu acostumem a inventar poc i més aviat ens movem al voltant de frases fetes, afirmacions repetides i reiteracions. De la mateixa manera que quan ens expressem ho fem amb un vocabulari força escàs, també les reaccions acostumen a ser bastant sempre les mateixes.

Si quan llegim enriquim el nostre vocabulari, també escoltant els altres eixamplem el ventall de reaccions i respostes, i també el nostre camp d'aportacions al nostre entorn. I tot això a què ve?

L'oratòria dels nostres polítics és pobre i avorrida. Probablement és l'expressió de la realitat del nostre país. Ens queixem sovint de la mediocritat dels nostres governants, però malgrat això no aconseguim canviar-ho. 

Avui Pedro Sánchez s'ha esforçat per convèncer els diputats i diputades del Congrés que ell era la millor opció al canvi que necessita Espanya, després de quatre anys de majoria absoluta sense resultats esperançadors més enllà dels que aporta el cicle econòmic. Pedro Sánchez s'hi ha esforçat, però el seu discurs ha estat un clam al desert. La resposta dels altres grups ja està anunciada, digués el que digués. Pedro Sánchez no tenia alternativa. Els partits polítics s'havien sentenciat abans de començar a parlar.

Potser se m'ha escapat i serà culpa meva, però les seves paraules no m'han aportat res de nou, ni tampoc espero rebre cap novetat dels altres grups. És per això que molta gent creu que hi ha 350 persones perdent el temps i els calers, i es consideren desafectats de la política. Si no canviem el discurs, però sobretot l'actitud, no hi ha res a fer. El canvi no es produirà mai.