Qui controla els jutges?

És una pregunta que ens fem sovint quan llegeixes decisions incomprensibles, sobretot si després ha passat quelcom greu. No és només el problema de la reincidència que considero que no està ben resolt, sinó sentències o decisions de primera instància que deixen lliure una persona que ha obrat malament sense tenir la certesa que no hi tornarà, o més aviat malfiant que serà així.

Avui llegia que han detingut per segona vegada, al cap de vint-i-quatre hores, un pare que violava la seva filla de vint anys. La mesura que va considerar correcte el jutge va ser deixar-lo en llibertat, tot i l'evidència, amb la prohibició d'acostar-se a la víctima. L'endemà es presentava a casa de la seva filla.

Si no vaig errat, els àrbitres de futbol que hagin pogut prendre una decisió injusta, massa evident, tenen un càstig. Els deixen uns dies sense poder arbitrar cap partit. Els jutges, que jo sàpiga, l'haurien de fer molt grossa perquè alguna autoritat els penalitzés, llevat que l'acció comporti judici i sentència. 

En aquests moments que la justícia està tan polititzada i que la majoria dels jutges no amaguen la seva ideologia i la preferència de partit polític, potser seria bo que algú controlés les seves decisions i en cas de resolucions increïbles o totalment interessades, se'ls apartés, si més no momentàniament, de la seva poltrona.

És evident que això ho podem aplicar a molts més llocs. Els polítics, que reben més bastonades, tampoc tenen tot el control que voldríem. Sí que és cert que des de fa un temps, els jutges, majoritàriament d'ideologia d'extrema dreta, s'encarreguen de posar totes les traves del món a les decisions de l'altre bàndol, però tampoc és això el que jo demano.

Podria estar-ho comparant amb el codi deontològic dels periodistes, però arribaríem a la conclusió que avui dia tampoc es té en compte i, per tant, al final de tot t'adones que tot està prou prostituït i cadascú va a la seva, buscant-se la vida i fent la guitza als altres sempre que es pot. No anem bé!

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Els sabotejadors del Congrés

M'ha cridat l'atenció la informació de David Miró al diari ARA, parlant de la sala de premsa del Congrés de Diputats i l'actitud de suposats periodistes d'ideologia d'extrema dreta, que es dediquen a "assetjar polítics d'esquerra i sobiranistes", en paraules de l'articulista. Sembla ser que el codi deontològic és història passada i el que interessa és posar en compromís als polítics d'esquerres i exaltar les paraules de Vox. L'objectiu és portar-ho a les xarxes socials per provocar quants més conflictes millor, en benefici de la ultradreta.

La situació en general no és fàcil i si tenim un problema amb la Justícia i tot el Poder judicial espanyol, també el tenim amb la Premsa i el poder mediàtic, amb la repercussió que té sobre l'opinió de la gent. Manipular la gent és molt fàcil i ho podríem trobar en molts llocs. Avui, però és la premsa probablement qui s'emporta el premi. Hem arribat en un moment que no et pots refiar de res del que està escrit. No es tracta que els periodistes parlin de manera subjectiva, sinó que directament menteixen per enganyar la gent. És evident que això no ho fan tots, però cada vegada és més complicat saber qui diu la veritat, el que pensa, i qui et vol enredar.

L'habilitat que es demana als polítics a l'hora d'expressar-se al Congrés o Senat espanyols, ara també cal tenir-la en compte per als caps de premsa de cada partit polític a l'hora de parlar a la sala de premsa d'aquestes institucions. Vivim uns moments de molt fanatisme, populisme i engany, que no només és patrimoni d'uns quants polítics, sinó que tenen els seus col·laboradors dins del món dels mitjans de comunicació.

Hem de confiar que serem capaços de superar aquest període de la història i que no caurem en trampes tràgiques com va succeir el segle passat. Avui llegíem la notícia de la victòria de l'extrema dreta a Itàlia, i per a molts és una molt mala notícia, encara que no ens hagi vingut de nou. La plaga, per dir-ne alguna cosa, l'haurem d'aguantar de la millor manera possible i esperar que, pel fet que no es basa en realitats, sinó en enganys, puguem recuperar el seny i la pau.

Aquests darrers dies llegíem que Vox estava fent passes enrere, amb més problemes dels que voldrien, però la victòria de Meloni a Itàlia els pot fer recuperar i això no és bo per a Espanya. El govern espanyol i també el català, amb els partits polítics que els configuren, haurien de reflexionar sobre què estan fent i com poden encarar una amenaça que no només els pot fer fora del govern, sinó que pot provocar un retorn a l'autoritarisme i un repunt de les injustícies socials. No podem badar!

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.