Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Qui pot decidir sobre els jocs d'hivern?

Ahir llegia que el Síndic de greuges de Catalunya considerava que el govern de la Generalitat hauria d'incloure el Barcelonès a les comarques a consultar sobre la conveniència o no d'organitzar els jocs d'hivern del 2030, atès que està previst que, en cas de celebrar-se, s'hi organitzen algunes de les competicions. Si el criteri és fer la consulta a les comarques on s'hi celebrin esdeveniments, el Barcelonès també hi hauria de ser.

Personalment crec que tot plegat és una enredada on ens hi ha portat aquest govern que no sap què més fer per semblar democràtic i participatiu, però que al meu entendre s'equivoca de mig a mig. L'organització d'uns jocs no és cosa d'uns pobles o comarques, sinó de tot un país. El pressupost a destinar-hi afecta tota la població, encara que visqui a l'altra punta del país. És, doncs, un error distingir uns ciutadans dels altres, quan ens hi juguem els diners de tots.

La paraula participació espanta a molts governants, perquè ho consideren com una obligació per justificar qualitativament la democràcia que serveixen, però acostumen a equivocar-se a l'hora de posar-la en pràctica. Ho veiem en aquest cas del govern català, però també podem trobar molts exemples de governs locals.

Hi ha decisions d'obligat compliment, quant a participació ciutadana, i d'altres que són considerades com a concessions que es fan a la ciutadania. La llàstima de tot plegat és que t'adones de la mala praxis a l'hora d'obrir la porta a la participació, normalment perquè la informació que es brinda és insuficient, i en moltes ocasions la possibilitat de participar és escassa o molt dificultosa. Al final, el govern de torn es troba satisfet i enganyat, perquè li sembla que ha estat prou democràtic a l'hora de prendre la iniciativa.

Només cal fixar-se en la informació que es dona i la resposta que s'acostuma a obtenir. El seguiment que es pot fer de processos participatius és molt irregular i poc satisfactori. Crec que abans d'engegar un procés participatiu caldria reflexionar a fons quina és la millor manera d'arribar a la ciutadania, com se la pot ajudar i acompanyar, per aconseguir un resultat que numèricament sigui atractiu, i satisfactori per a la majoria de la població.

El cas dels jocs d'hivern que es posen en qüestió és, al meu entendre, una mala manera d'apropar el poder de decisió a la ciutadania, que només serveix per justificar l'actuació del govern, sense que el resultat sigui prou justificable per defensar una o altra posició. A molts catalans no se'ns demanarà l'opinió, però en cas de tirar endavant els jocs, seran moltes les repercussions que tindrem en la nostra vida social i econòmica. O juguem tots, o la consulta no té sentit!

Perpetuar-se en el càrrec no és bo

Investiguen Ribó per corrupció i ell manifesta que es tracta d'un error, i que en cap cas se'l pot considerar corrupte. El fet d'acceptar regals des de l'administració sempre provoca malfiança. Sempre s'ha dit que el millor és no acceptar obsequis per evitar que algú ho mal interpreti.

Sembla ser que Rafael Ribó va ser convidat a viatjar a Berlín a la final de la Champions, per un empresari que està immers en la corrupció del 3%. A partir d'aquí tothom és lliure d'imaginar el que més li agradi. No hi ha dubte que l'oposició ho fa servir per desgastar tot allò que formi part de les institucions catalanes, doncs ja no és anar en contra d'uns partits polítics, sinó del mateix país, perquè no hi creuen més enllà d'una descentralització administrativa.

Ribó fa més de 15 anys que ostenta el càrrec de síndic de greuges i seria bo trobar-li un relleu. No hi ha manera que els partits polítics es posin d'acord amb un successor que agradi a tothom, però s'haurien d'adonar que la perpetuació en els càrrecs no és mai bona, encara que no sigui culpa del propi implicat.

Rafael Ribó ja es va presentar al Parlament i va declarar sobre l'assumpte pel qual ara se'l vol investigar. En aquella ocasió ja va deixar clar que considerava un error l'acceptació de la invitació, però a algú no li sembla suficient. Si al darrera de la invitació no hi ha res més, per què se'l pressiona que dimiteixi, quan encara no hi ha relleu? ¿Potser volen que desaparegui la figura del síndic i que ens movem a través del defensor del Poble espanyol? Probablement les coses van per aquí.

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 

Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.

La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.

Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.

La intocabilitat dels arbres idealitzada per l'alcaldessa

Estava mi adormit i m'han despertat sobtadament tot dient-me "mira, mira què diu en Martí Boada!" Parlava de l'analfabetisme de la cultura urbana sobre la intocabilitat dels arbres com a ideal i de com se'n reia Chomsky. A l'acte m'ha vingut al cap l'alcaldessa i algun assessor que té a prop. Què passa amb els arbres a Arenys?

Ve de molt lluny, de quan compartíem govern. Ja llavors no entenia que arrencar un arbre urbà massa gros per substituir-lo per un de més jove i prim no era cap crim! que un arbre massa gros i amb unes arrels massa llargues i fortes, que destrossava un mur, aixecaven llambordes i entraven a les cases buscant el clavegueram, feia temps que havia d'haver estat substituït, com s'havia fet sempre.

Quan una persona s'obsessiona en una cosa és molt difícil fer-la raonar, perquè no escolta arguments, ho defensa irracionalment víctima d'un fanatisme erroni. Aquestes situacions a vegades acaben quan ha passat una desgràcia o s'han destinat molts diners per esmenar els efectes contraris. Serà el cas del Rial? No ho voldria pas, però té tots els números!

El nostre carrer pateix el problema dels arbres massa vells, pateix els passejadors de gossos incívics que no recullen els seus excrements, o bé no porten l'ampolla de la regidora Real per netejar les pixarades a les nostres façanes. 

L'Ajuntament també ens perjudica amb la seva esporàdica neteja del carrer. No és gaire sovint, però quan passen tots en rebem les conseqüències. Un sistema de neteja que escampa la porqueria del carrer i ens l'enclasta a les façanes i portes. La blanca façana de casa ja no és com era, i no és únicament pel pas del temps, sinó bàsicament pel pas de la brigada netejadora del nostre Ajuntament.

No molestaré, però el defensor del ciutadà, ni el Síndic de greuges per l'embrutada de les cases, potser tampoc pels perjudicis d'uns arbres massa grans, sinó que hauré d'esperar a patir problemes més greus per mobilitzar-me. Tan fàcil que seria una mica més de comprensió per part d'una alcaldessa obsessionada en conservar uns arbres destructors.

Enrenou amb les campanes d'Arenys de Mar

Tothom té dret a defensar allò que consideri defensable, però alhora ha d'acceptar que se'l pugui criticar. Quan opines o encara més, quan denuncies, has d'estar preparat perquè algú actuï en sentit contrari.

Segons ens han comentat, hi ha qui està lluitant perquè les campanes de Santa Maria no sonin tant, no sé si fins i tot vol que no sonin. La reacció ha estat immediata: recollida de signatures en defensa de les campanes. Jo he signat.

Crec que tots plegats ens hem passat de la ratlla. No aguantem res, protestem a la primera de canvi i fins i tot exigim. Esclar que si en aquest país la voluntat d'una família pot més que la de la resta de les famílies d'una escola, tots podem pretendre tenir més drets que ningú més.

Se'm fa difícil que a algú li pugui molestar el so de les campanes, i encara més si, com diuen, es tracta d'una persona que viu prou lluny del campanar. Tot i així podem admetre que li molesti el so i que es dirigeixi a tots els defensors possibles perquè l'ajudin a fer apagar el so. A mi em molesta el soroll de les motos que circulen a més velocitat del compte pel rial, i no se m'acudirà demanar al defensor del poble ni al Síndic que m'ajudin a prohibir la seva circulació.

És important el sentit comú i analitzar les raons per defensar alguna cosa, valorar l'abast dels efectes i entendre que vivim en una societat on estem condemnats a conviure. Tot això no treu, però, que no siguem crítics i contribuïm a millorar la convivència, que denunciem allò que no es fa bé, però amb arguments clars. Deixo per a un altre dia parlar dels arbres i les seves arrels, i les llambordes de Sa Clavella.

Sí al Defensor d'Arenys, no al Síndic

La notícia dels 50.000 desnodrits catalans em va bé per parlar del nostre Síndic de greuges. Desconec si es poden jubilar o els poden jubilar, però en tot cas caldria anar-hi pensant. M'imagino que la història no serà massa benèvola amb ell, o en tot cas el silenciarà. L'actual episodi tampoc seria just que el definís i marqués per sempre, però ningú no em negarà que la ficada de peus ha estat monumental.

No sé com es pot ser tan ingenu o, si voleu, tan sapastre. Deixant de banda els partits polítics i el mateix govern, que poden fer discursos interessats, hi ha uns professionals a qui es pot consultar abans de fer segons quina afirmació. Confondre la malnutrició amb passar gana és greu, sobretot si se'n fa difusió des del mateix Parlament.

Només en una ocasió em vaig dirigir al Síndic, i la veritat és que no em va servir per a res. M'imagino, però que deu solucionar casos, i que queda justificada la seva existència, si més no per oblidar-nos del "Defensor del Pueblo", defensora, que a Catalunya ens la tenen botada, i més que defensors actuen de fiscals.

A Arenys de Mar tenim un Defensor del ciutadà que s'arremanga davant de qualsevol cas, sovint assumint tasques que superen les seves competències, però amb la voluntat de trobar solucions per a qui se li adreça. Potser és qüestió de competències, però jo em fixo en les actituds.
Per cert, no sé si ho recordareu, però fa uns anys, en una visita del Síndic a la nostra comarca, crec recordar, va manifestar que els defensors dels municipis eren prescindibles. Més aviat n'era contrari. Després va venir la signatura del conveni entre el Síndic i els defensors. Com podeu veure, Rafael Ribó ens recorda els darrers anys com a polític en actiu.

Coherència o no del Síndic de Greuges

El Síndic de greuges s'ha manifestat contrari a la seva desaparició en benefici del Defensor del Pueblo, com a mesura de reducció de duplicitats que planteja el govern espanyol i que algú interpreta com a centralització de l'Estat i els seus organismes.

Parlo de coherència del Síndic perquè m'ha vingut a la memòria les visites que l'actual Síndic de Greuges català feia a les comarques desaconsellant als municipis que creessin la figura del defensor del ciutadà. En aquella ocasió el Síndic considerava que ja hi era ell per defensar-nos i no calia crear "duplicitats".

Una vegada més queda demostrat que les coses es veuen segons interessa, i si ara el Síndic de Greuges té tota la raó d'existir, al marge del Defensor del Pueblo, llavors quedava justificada l'existència dels defensors del ciutadà paral·lelament al Síndic.

Per què passa això? És busca l'eficiència o es tenen ganes de centralitzar el poder? Ah! i no es treuen de la boca el terme proximitat al ciutadà. No sé com ho interpreten (?)