Una marató solidària

Un any més, tot fa penar que la Marató de TV3 ha estat novament un èxit. Dic això perquè la televisió, a casa, no es va engegar en tot el dia, però la trucada solidària no hi va faltar. D'alguna manera et sents compromès amb la tasca anual de recollida de diners per a la investigació, que salva vides.

És cert que el seguiment del programa solidari és interessant, perquè t'assabentes de realitats que desconeixes. Unes vivències que et posen la pell de gallina, i que t'ajuden a adonar-te de la sort que tens, quan pots afirmar que tens salut. Els diners són molt importants, sobretot els mínims indispensables per a una vida digna, però la salut és bàsica, i acostuma a passar que només ho veus, quan et falta.

Avui, però, obrir la televisió resulta frustrant. Tot i que hi deu haver programes molt interessants, predominen aquells que només busquen fer-te passar l'estona sense aportar-te gaires continguts ni coneixements. Hem avançat en tecnologia, però hem perdut qualitat, i això fa que prefereixis asseure't amb un bon llibre i deixar estar el soroll de l'aparell.

M'imagino que es programa allò que la gent demana, però segur que cauen en l'error de donar peixet, no fer pensar gaire a la gent, distreure'ls i fer-los riure, que la vida ja és prou trista. Recordo que quan jo era jovenet i va arribar la televisió, es va crear un segon canal pensat per aquells que buscaven alguna cosa més que entreteniment.

Sé que no soc just posant tota la programació al mateix sac. Que hi deu haver programes que aporten coneixement, que no tot és riure absurditats, però m'he cansat de buscar i he optat per tenir la televisió apagada. Tenim el recurs, i en podem fer ús quan volem o creiem que hi ha alguna cosa que ens pot interessar. No es tracta de vetar-la, però sí de regular-ne l'ús i no tenir-la com a música de fons sense cap profit.

Desitjo que s'hagin recollit molts diners i que es destinin a la investigació per aconseguir noves fites per combatre el mal lleig, que ens comentaven els nostres pares. La paraula càncer feia feredat.

Conversa a l’hora de dinar

Avui, a l’hora de dinar, hem sortit a parlar d’alarmes i robatoris. Comentàvem que a Arenys no sentim a parlar tant de cases on els han entrat a robar. No sé si hi ha estadístiques, però la sensació és que no hi ha la quantitat de casos d’ara farà un parell d’estius.

És cert que cada vegada hi ha més cases que han instal·lat l’alarma, algunes d’elles després d’haver patit algun robatori. L’alarma és un element dissuasiu, ja que no tens la certesa que no t’hi entraran mai més, però d’alguna manera afegeix dificultats a qui vol entrar, sigui per robar o ocupar-la.

És curiós com sorgeixen els temes de conversa. A vegades es tracta d’una anècdota sobtada que t’hi porta. Són converses que no tenen un contingut que mereixi destacar, però m’agrada observar la participació de totes les persones reunides. Cadascú té les seves experiències i poden generar una conversa agradable, amb intercanvi d’opinions i vivències, i també apareixen idees a tenir un compte.

Ha estat distret i ens ha fet passar l’estona ben de pressa a punt de fer camí cap a casa.

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.