Els problemes de l'habitatge que tenim tan presents

El tema de l'habitatge és important, i per això no hi ha dia que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no es facin ressò d'algun tema relacionat, sobretot per casos de desnonaments desafortunats, amb víctimes del sistema que es troben desemparades. Si rasquem una mica, hi ha altres problemàtiques no pas menys greus. Manca d'habitatge assequible per a persones vulnerables, especulació immobiliària o ocupació d'habitatges de petits propietaris.

Tots coneixem casos d'habitatges ocupats que resulten conflictius per als veïns. A vegades es tracta d'habitatges que són propietat de grans tenidors o grups immobiliaris, però tenim molts casos de petits propietaris que han invertit els seus estalvis en un pis, potser pensant en els seus fills o nets i el tenen ocupat, i la majoria de vegades destrossat.

Tot això per dir que la problemàtica al voltant de l'habitatge és molt complexa. No ho podem simplificar amb opinions sense arguments o fruit de l'escalfament i els nervis. L'Administració té l'obligació de vetllar perquè la ciutadania tingui accés a l'habitatge en unes condicions dignes i assequibles i, malauradament l'Administració s'ha adormit i ens trobem amb un dèficit de l'habitatge espantós.

És necessària la planificació constructiva de nous habitatges, i també la recuperació de molts pisos tancats i buits, però això requereix un temps que no sempre disposem, i per tant cal trobar, de manera paral·lela, com resoldre aquest dèficit, sobretot pensant en les persones més vulnerables i que es troben sense saber on anar a parar.

Hem d'exigir als nostres governants que legislin en temes d'habitatge pensant en tothom, però que ho facin bé. Ens han escarmentat amb lleis mal redactades que s'han hagut de modificar o deixar sense efectes pocs dies després de la seva aprovació. Cal pensar bé com s'ha de resoldre la situació actual, pensant en el futur, però també en el present. Tots hi hem de col·laborar, però els nostres polítics han de consensuar mesures que tinguin un llarg recorregut i un resultat eficient que ens encamini a la solució final.

Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.