On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

BBVA i Banc de Sabadell en litigi

L'opa hostil del BBVA al Banc de Sabadell continua en estudi i es troba en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), en la que s'anomena fase 2, d'anàlisi amb més profunditat perquè en un primer moment no s'ha vist prou clar. Al darrere de l'operació hi ha diferents interessos, evidentment econòmics, però hi ha una cosa que ens afecta molt especialment i és la lluita contra la concentració del poder i la manca de competència. Quan hi ha competència sempre és més fàcil evitar abusos, encara que no hi hagi una garantia total. La història ens ha presentat molts casos de conxorxes amagades per perjudicar clients i usuaris.

No tinc ni idea en què acabarà tot plegat. Si haguéssim de bellugar-nos en termes polítics podríem pensar que hi ha interès per anul·lar tot allò que fa cara de català, però no sé si aquest és el cas. A vegades ens obsessionem massa en aquest aspecte, probablement perquè som gats escaldats. Tothom s'hi ha atrevit, des de partits polítics i institucions, amb la monàrquica de manera significada.

En tractar-se d'empreses amb molts accionistes podríem pensar que aquests tenen la paraula, però quan diem aquests només podem pensar en els grans tenidors. Els petits, que potser són els que hauríem d'anar a defensar i protegir, poca cosa hi podran dir.

Sigui quin sigui el resultat final, sí que és important poder comptar amb un govern fort perquè vetlli per la defensa de la ciutadania. Ser client d'un banc no és un caprici, sinó que t'hi veus obligat. Totes les transaccions econòmiques passen per ells, siguin de caràcter privat o públic. Com que no pots prescindir-ne, és bo poder escollir i la concentració no és mai positiva, si més no per al ciutadà del carrer, el petit estalviador, el que cobra la nòmina o la pensió a través d'una entitat bancària, o el petit comerciant que ha de facturar a través d'ells.

I sobre catalanitat, no ens oblidem que el Banc de Sabadell també va traslladar fora de Catalunya la seva seu central. No caiguem en el parany de pensar que el nom fa la cosa. Els diners pesen molt, i els interessos dels seus dirigents encara més.

Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

La nova societat dels metalls

Ahir a la tarda vaig assistir a una taula rodona sobre els recursos naturals i la sostenibilitat, organitzada pel Museu d'Arenys de Mar, amb la col·laboració de l'Ateneu arenyenc, que va obrir les seves portes perquè es pogués celebrar l'acte. Em va sorprendre una mica la poca assistència de públic, ja que en totes les conferències i activitats que s'hi celebren hi acostuma a anar força gent. La taula estava formada per diferents experts en matèries diverses, tots ells amb un bon currículum, per la qual cosa es preveia que seria interessant. 

Sense posar en dubte el coneixement i vàlua dels participants, sí que haig de dir que l'acte em va decebre una mica. Al marge de sortir força desanimat, per alguns dels seus comentaris, crec que es va perdre una excel·lent oportunitat per tractar un tema prou important que la majoria dels mortals desconeixem, i que és bo que en tinguem constància.

Crec que el resultat no era el que es podia esperar, probablement perquè no es va enfocar prou bé en la temàtica que s'anunciava. Sí que es varen fer algunes referències sobre els metalls i el minerals, el monopoli que els controla i l'abús actual en el consum de productes que esdevenen totalment dependents d'aquestes primeres matèries. El debat es va orientar o va derivar a parlar molt de la societat de consum i els poders fàctics que controlen el món, sense endinsar-se en el món dels metalls tal com jo m'imaginava.

Davant la minimització de la problemàtica del canvi climàtic per part d'un dels ponents, o si més no això és el que es va entendre, hi va haver alguna reacció entre el públic en desacord, com també va passar quan s'insistia tant en la incapacitat de les persones normals i corrents a poder fer res per canviar una dinàmica que tots coincidíem que ens portava un xic al desastre.

Desconec quina va ser la sensació general dels pocs assistents a l'acte, perquè vaig sortir ràpid cap a casa sense intercanviar opinions, però en tot cas jo n'esperava un altre desenvolupament de la taula, sobretot tenint en compte la presència de bons professionals i coneixedors del tema.

Malgrat aquests comentaris, d'entrada poc afalagadors a la taula rodona, crec interessant la seva programació i animo que ens brindin noves oportunitats per aprendre d'una realitat que ens afecta directament, però que sovint desconeixem a fons.

Fàstic

Moltes persones hem coincidit a dir que sentíem fàstic tot escoltant les actuacions de la senadora del PP, la senyora Alicia Sánchez-Camacho, en relació a l'espionatge contra catalans, segons ella independentistes detestables. Una cosa és la ideologia política que pot tenir una persona i que et pot agradar més o menys, i l'altra és la utilització de la política per agredir l'adversari o aquell que pensa diferent a tu.

No hi ha paraules que puguin justificar actituds com la de la senyora Camacho, sabent que no és l'única que actua o ho ha fet d'aquesta manera, i és per això que tenim l'obligació de denunciar-ho i escopir-li a la cara (simbòlicament) pel que representa. Si tingués un mínim de consciència i moral, dimitiria de senadora, s'avergonyiria del què ha fet i demanaria perdó pel seu comportament. És clar que si tingués dignitat tampoc hauria actuat de la manera que ho ha fet.

Quina confiança pot merèixer una persona com l'esmentada senadora, després de conèixer tot el que ha fet mentre ha exercit el poder el seu partit polític? No soc innocent i sé que no és l'única ni la pitjor de tots els polítics que hem tingut i tenim al nostre país, però quan se saben les coses cal dir-ho ben alt i deixar en evidència la poca categoria i la immoralitat de la persona que s'ha aprofitat d'un càrrec polític, d'un sou amb diners públics, per denigrar la democràcia que tant ens està costant de consolidar al nostre país.

Mai m'ha agradat la senyora Camacho i sempre he desconfiat d'ella, però podies creure que eren prejudicis i el fet de no combregar amb les seves idees. No em sento representat ni simpatitzo amb totes les persones a qui ha traït i fet mal, però en la línia del respecte a la discrepància, em solidaritzo amb els afectats per denunciar una pràctica immoral i corrupte que no hauria de quedar impune.

La senyora Camacho és una vergonya més del món polític del nostre país, i no hauria de tenir l'atreviment de passejar pel carrer sense que tothom la mal mirés i la rebutgés com a membre de la nostra societat. La llàstima de tot plegat és que malgrat l'evidència del seu mal obrar, no deixarà de tenir qui li donarà suport i permetrà que una persona tan fastigosa com ella pugui continuar vivint de la política i cobrant el sou que tots plegats li paguem. Fàstic i ràbia perquè situacions com aquesta siguin tan usuals i que no en paguin les conseqüències. Aquest país no té futur, i anem cada vegada a pitjor!

Previsió de resultats a una possible convocatòria d'eleccions

Tot i que no està del tot decidit, aquest cap de setmana els diaris parlaven dels possibles resultats electorals del mes de juliol, si finalment anem a les eleccions. Diferents estadístiques donaven a entendre que molts canvis no hi hauria, encara que totes coincidien en afavorir els resultats del PSC i amb més o menys mesura una baixada d'escons de JxCat, considerant-los culpables de no haver arribat a l'acord de govern.

Interessant la reflexió de Marina Subirats al diari ARA, on ens fa veure que, hi hagi o no eleccions, un futur govern de coalició entre ERC i JxCat està abonat al fracàs, i apunta la possibilitat de buscar alternatives. Per què no és possible un govern entre el PSC i ERC? Tan difícil és? Ningú d'ells dos vol afluixar per cedir a l'altre la cadira?

També hem pogut llegir Jordi Muñoz quan afirma que el CIS menteix en dir que al País Basc governa el partit que guanya les eleccions, i aprofita per fer notar la manca de confiança a les institucions on es governa en clau partit polític i no servei públic. 

Sigui com sigui, sembla com si els partits negociadors del pacte de govern s'han pres el cap de setmana d'aturada, no sé si per reflexionar o bé per agafar forces i acabar decidint com acaba tot plegat, sabent que els dies s'acaben i que la data del 26 de maig està a tocar.

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

La fixació d'Elisenda Paluzie

He llegit l'entrevista de l'ARA a l'Elisenda Paluzie, presidenta de l'Associació Nacional Catalana (ANC), perquè el titular es fixava en el risc que l'independentisme no vagi a les urnes. És cert que estem tots molt cansats i desanimats. És molt possible que hi hagi persones que ja no vulguin sentir a parlar més d'eleccions ni manifestacions. Això podria fer que els resultats electorals no fossin els que molts esperen i, sobretot, no s'aconseguís superar el 50% de vots independentistes i justificar la fixació que té la presidenta de l'ANC en la unilateralitat.

No sé perquè aquesta mania de pensar que en superar el 50% s'acaben els problemes, quan tots sabem que per més que pugi aquest percentatge, la part contrària no estarà disposada a negociar un referèndum, i els que s'ho miren en distància, per exemple Europa, haurien d'observar un augment poc creïble en aquests moments i per a molts anys.

Considero que és una pèrdua de temps i d'esforços, però té més sentit en una organització cívica i privada, que no pas quan això passa en el marc públic, en formacions polítiques que ens representen. M'agradaria, però que la senyora Paluzie m'expliqués què pot fer de diferent si els resultats electorals donen un vot independentista per sobre del 50%. Quina estratègia pensa seguir per convèncer els partits polítics elegits que actuïn contra el marc legal, sabent que ells mateixos tenen presos polítics de llarg recorregut. 

Penso que hi ha una feina a fer important, i és la lluita contra la injustícia que es practica a Espanya quan es jutja independentistes. L'ús de la Justícia per escarmentar qui pensa contra la unitat d'Espanya. El diferent tracte rebut si ets independentista o no. Hi ha prou camí per recórrer per solucionar uns problemes que seran sempre letals davant de qualsevol intent de revolucionar el país, de manera pacífica. Una altra cosa, és tornar a caure al mateix parany, i no aconseguir cap pas endavant.

El manteniment públic de les autopistes

Avui dia 1 de gener s'ha alçat la barrera del peatge a l'autopista entre Tarragona i Alacant. Des d'avui aquest tram és gratuït i el seu manteniment ja no depèn de la concessionària, sinó que el farà l'Estat amb el diner de tots els contribuents.

L'any vinent, el mes de setembre, també s'alçaran altres barreres d'autopistes catalanes i, si no hi ha cap canvi a darrera hora, esdevindran gratuïtes i el manteniment també anirà a càrrec de l'administració pública, en aquells casos, la Generalitat.

Si el nostre país fos normal, eficient i eficaç, a hores d'ara ja tindria decidit què fer amb les autopistes a partir d'avui, però no és així, o en tot cas ja es veu bé que el cost del manteniment formi part de la despesa de l'Estat. És just?

Jo sóc partidari que les autopistes no siguin gratuïtes. No m'ha semblat bé que les empreses concessionàries s'hagin lucrat a costa de la gent, però sí que entenc que les autopistes s'han de mantenir i això té un cost. A la meva manera de veure-ho és que sigui l'usuari qui pagui aquest cost.

A ningú no li agrada haver de pagar, però el fet que el cost l'assumeixi l'Estat, és que l'assumim tots, encara que no viatgem per autopista. Com que normalment és optatiu, estic a favor que l'usuari pagui.

Es veu millor si ens fixem en els vehicles que circulen per les nostres autopistes. Hi ha molts usuaris que no contribueixen en el pressupost nacional, perquè són estrangers, però en canvi sí que es beneficien de les autopistes. Aquests usuaris ara no pagaran, i en canvi sí que ho faran aquells autòctons que no les utilitzen.

La millor solució, al meu entendre, és un pagament fixe anual per a l'ús de totes les autopistes, que és opcional, però obligat si se'n fa ús. 

Memòries no autoritzades de Josep Borrell

El ministre socialista més proper al PP, el senyor Borrell, continua com sempre menystenint els catalans i llurs institucions. Des de sempre, tot i haver nascut a Catalunya, ha odiat qualsevol actuació i expressió que d'alguna manera subratllés el caràcter, el costum o la llengua catalana, i ha procedit a fer-nos la punyeta de la millor manera que ha sabut.

Quan Pedro Sánchez el va nomenar ministre ja vaig comentar que era la pitjor notícia que ens podia proporcionar. La seva actitud vers Catalunya no ha canviat mai, i qui vulgui confeccionar les seves memòries com a personatge públic, comprovarà que sempre ha destacat per desacreditar-nos. Si és més espanyol és perquè quedi clar que la seva catalanitat és purament accidental.

Des del seu darrer nomenament, com a ministre d'exteriors, s'ha dedicat a malparlar de Catalunya, les seves institucions i els seus polítics. S'ha esforçat per donar una imatge falsa i grollera de com som i què pretenem. Si a Espanya existís Justícia de veritat, se l'hauria d'acusar de malversació de fons públic, per haver-lo dedicat a criticar Catalunya.

Borrell fa tancar les delegacions exteriors de la Generalitat; obliga que dimiteixin cònsols honoraris a Catalunya; s'enfronta als països que denuncien què està passant a Catalunya per culpa de l'Estat espanyol, i retira l'estatus diplomàtic del delegat del govern flamenc.

El senyor Josep Borrell és l'Alfonso Guerra català. Aquella persona que va gaudir comentant que ens havien triturat l'Estatut. No són conscients que són ells qui provoquen situacions com les que estem vivint a Catalunya, perquè han volgut enfrontar-nos als espanyols, contribuint a marcar diferències de tracte. No saben estimar, sinó sotmetre. L'ànsia de poder del senyor Borrell ha quedat demostrada des del primer dia, malgrat els fracassos obtinguts i les acusacions de beneficiar-se personalment dels seus càrrecs. Ara també hem sabut que és el ministre amb el patrimoni personal més elevat. Les seves memòries poden resultar interessants, però hauran de ser les memòries no autoritzades, perquè les que ell pugui escriure no descriuran el polític que nosaltres hem conegut. 

Ni corruptes ni incendiaris a l'Administració!

No volem ni corruptes ni incendiaris dins del govern, ni a les institucions públiques, ni amb cap tipus de càrrec públic. I això no ho dic pensant en Àustria, sinó també en casa nostra, en aquesta ocasió a l'ajuntament de Barcelona.

Hem conegut la notícia de la derrota in extremis del líder xenòfob austríac que no acabarà exercint de president d'Àustria gràcies al vot per correu. Sembla ser que a Àustria sí que funciona i a més és decisiu.

De l'ajuntament de Barcelona hem conegut que el tercer tinent d'alcalde hauria pressionat l'advocat d'un guàrdia urbà que havia patit lesions en mans d'un 'manter', per tal que no presentés denúncia contra l'agressor. No és pot repicar campanes i anar a la processó!

No serà, si es confirma, la primera vegada que un regidor de Barcelona en Comú no està a l'alçada de les circumstàncies. No pot ser que la manera de ser i pensar d'un grup municipal entri en conflicte amb els principis més bàsics de comportament d'un càrrec de l'administració pública.

Vull pensar que es pot ser militant de Podemos o d'agrupacions similars i al mateix temps assumir responsabilitats públiques. Si no fos així estaríem condemnats a ser governats pel mateix tipus de persones, i molts n'estem un mica farts.