dimarts, 31 de juliol del 2012

Lluita lliure Montoro - Mas-Colell

S'ha de reconèixer que el ministre Montoro té la lliçó ben apresa, de manera que si es tractés d'un combat, jo li donaria la victòria per punts, encara que no per ko. Això no vol dir que estigui d'acord amb ell i amb els seus principis. Penso que és un trampós que el vent li bufa de cara, de moment.
Estic d'acord amb la plantada del Conseller Mas-Colell, sempre i quan formi part del guió a seguir pel govern català. No s'entendria que avui es manifestin forts i taxatius, i demà cedeixin a la mínima de canvi. Es tracta d'estirar la corda, vigilant que no es trenqui, i que en tot cas sigui l'altre qui ho faci.
Una vegada més el PSC tindrà problemes a l'hora de decantar-se sobre una postura o l'altra, ja que el president andalús també ha pres la mateixa decisió. Si ataquen el govern català, estaran atacant la decisió del partit socialista que governa a Andalusia. L'única que té clar què ha de fer és la senyora Alícia Sánchez-Camacho. El problema és saber si ho sabrà o podrà administrar o se li girarà en contra, perquè l'obliga a prendre una determinació molt clara i per tant assumir les conseqüències.
La decisió d'avui tindrà els seus efectes, i nosaltres els anirem seguint. A veure amb què ens sorprenen. De segur que Espanya no ens farà cap regal, però ja no hi comptem, i fins i tot cada vegada hi ha més persones que esperen que tensin més la corda, per poder explotar. A mi no m'agrada, i avui algú em demanava si hi havia possibilitat de guerra. Tot això no és broma, però considero que des de l'altra banda s'han 'passat' molt, i ja no podem aguantar massa més. El govern català així ho ha vist, i suposo que també creu que molta part de la ciutadania també ho veu de la mateixa manera. Esperem que no es trenqui res, però sí que es canviï aquesta tàctica suïcida del govern espanyol, amb un Rajoy mig amagat, i un mariscal Montoro que juga a casa seva, amb el que més sap fer: (lliure disposició).

dilluns, 30 de juliol del 2012

Un agraïment a l’altra banda de l’Atlàntic

Avui dedico el meu post a dues famílies americanes a qui vull agrair la seva hospitalitat. Dues famílies que viuen a milers de quilòmetres de distància, però amb qui ens hem unit a través dels nostres fills. Es tracta de la família Repin, de Monroe WA, i la família Prior, de Sarasota FL. Les parelles Denera-Jake  i Tanya-Nick, i els seus respectius fills i filles. Gràcies a tots ells, l’Ignasi i la Clara han viscut una experiència fabulosa, i al mateix temps han après, que d’això es tractava també.
Travessar fronteres t’ajuda a veure que hi ha més persones a l’altra banda. Persones que estimen, que treballen, que discuteixen, que pateixen, que t’ajuden si et deixes ajudar. Això que sembla tan evident no sempre ho sabem veure. Penso en els partits polítics, per exemple, en què hi ha militants que es pensen que fora del partit no hi ha vida, que només hi són ells. És perquè no sabem travessar fronteres, línies vermelles, que ara està tant de moda.
La gran virtut de la comunicació és saber col·locar-te a l’altre costat. Experimentar què senten els altres quan tu els parles. Si no som capaços de fer aquest exercici és impossible comunicar-nos, saber traslladar els nostres sentiments i captar els dels altres.
Els nostres fills han conviscut com un fill més de la família. Han fet un esforç per comunicar-se, per compartir moments de tot tipus, amb bagatges molt diferents, però ni la llengua, la cultura o la seva manera de ser, tan diferent, no han estat obstacle per aconseguir aquesta comunicació. És molt fàcil, si hi ha voluntat. Per què costa tan conviure, doncs?
Doncs, perquè els que llancen burilles des del cotxe demanen que es netegin els vorals de les carreteres. La culpa és de l’administració. Perquè quan acabes una beguda llances l’ampolla al primer lloc que trobes i després et queixes perquè l’ajuntament no neteja els carrers. Perquè som uns individualistes que no sabem viure en comunitat. Només sabem queixar-nos dels altres. Perquè nosaltres ho fem tot bé.
Demà el retrobament. Tornar a la normalitat. No del tot, perquè són vacances, per alguns, però més o menys la normalitat. Recordaran les pàgines viscudes i nosaltres observarem quant han crescut, també d’alçada, però sobretot de ment.

diumenge, 29 de juliol del 2012

Duran i Lleida potser fa nosa

Després de la votació del Pacte Fiscal al Parlament català, el següent pas és anar a Madrid a negociar amb el president del govern. Duran i Lleida és el polític de la coalició de govern encarregat dels assumptes de Madrid, però en aquest cas ens han dit que es vol una negociació entre presidents, per la qual cosa Duran i Lleida fa nosa.
Probablement és una sort que no sigui el líder d'Unió l'encarregat de negociar el Pacte fiscal, perquè, segons ha manifestat sempre, té molt clar que no vol cap tipus d'independència, i segons com es posin a Madrid, potser s'haurà de fer el pas que demanen els partidaris més extremistes.
Per ser justos amb Duran i Lleida hem de reconèixer que darrerament s'ha desmarcat força de la seva tradicional sintonia amb Rajoy, sobretot per la manera d'obrar i declamar del ministre Montoro. Tot i així, en la seva rivalitat amb l'alcalde de Vic, que aspirava a rellevar-lo dins el partit, és el tema de l'independentisme el que l'ha desmarcat, i li ha fet declarar en més d'una ocasió que està en contra de la independència. D'aquí les trobades amb en Pere Navarro, que, per cert, no el deixen tranquil.
Avui la premsa encara parlava de les reaccions dels partits polítics arran del seu posicionament davant el Pacte fiscal aprovat la setmana passada, destacant les declaracions d'Alícia Sànchez-Camacho que en forma d'amenaça, dissimulava la por de quedar despenjada de la política catalana, i perdre els punts que havia guanyat, i que li semblaven suficients per assentar el seu protagonisme a Catalunya.
La patata calenta la té el president Mas, on poc li ajudarà el seu ambaixador a la capital d'Espanya, el senyor Duran i Lleida, però els problemes de posició els tenen el PSC, a dins i a fora, i el PP català, aparentment compacte internament, però relliscant per fora.

dissabte, 28 de juliol del 2012

No només hi ha corruptes a la política

Sembla que ja ha quedat clar que no tots els polítics són corruptes, sinó que aquests són la minoria, encara que se'n parla molt, i perjudiquen la imatge dels polítics en general, i també del sistema democràtic.
Ara es tractaria d'entendre que també podem trobar corruptes en altres àmbits, fins al punt que podríem entendre per què hi ha polítics corruptes. Fixem-nos amb tot el que ha passat al món bancari. La CAM, per exemple. Un jutge acaba d'imposar una fiança de gairebé vint-i-sis milions a cinc exdirigents de l'entitat a qui també se'ls ha retirat el passaport. Tot això perquè responguin amb els seus diners si se'ls considera culpables, i perquè no s'escapin. Se'ls acusa de frau i d'haver-se preparat suculentes jubilacions.
N'hi ha més, però anem cap a un altre col·lectiu. Avui sortia la notícia que s'ha detectat unes 800.000 targetes de persones beneficiàries de la Seguretat Social, però que no estaven donades d'alta. D'aquestes, 200.000 eren pensionistes i per tant no pagaven els medicaments. També s'ha detectat 150.000 targetes de persones mortes, però que estaven actives, i algunes d'aquestes s'havien fet servir per obtenir receptes i medicaments gratis. No és corrupció això?
I segur que us vénen al cap més exemples. No fa gaires dies que va passar el cas del jutge Dívar, que el varen fer dimitir, però l'home, no retornarà els diners que va malversar, i s'anirà amb una 'indemnització' (té nassos la cosa!), de 208.000 euros, i després la jubilació corresponent.
També us vindrà a la memòria els professionals autònoms que us facturen sense l'IVA, i els que accepten pagar sense l'impost, i...
Que no només són els polítics, que per altra banda haurien de ser els que donessin exemple, i no cobressin dietes fent veure que són de no sé quin poble... Perquè una cosa són els sous, que ara els coneixerem tots, i l'altra els complements de tota mena.
La corrupció és a tot arreu i hem de trobar la manera de combatre-la. Perquè parlen de corrupció amb calers, però no us sembla que no aconseguir redactar una nova llei electoral, per interessos partidistes, no és també un altre tipus de corrupció? O bé col·locar els amics fidels al costat, descartant aquells que et qüestionen les coses, no és també un tipus de corrupció. Tal com llegiríem a l'Evangeli, qui estigui net de culpa, que tiri primer la pedra. Això, però, no ens pot fer defallir en la lluita contra la corrupció i qui la practiquen.

divendres, 27 de juliol del 2012

O ens ho prenem seriosament o pleguem

Avui feia pena llegir segons quins comentaris a la premsa. Jo em pregunto: el govern i qui li fa costat s'ho pren seriosament o està jugant amb nosaltres. El senyor Duran i Lleida, s'ha sorprès de la reacció del ministre Montoro? Què esperava després de l'acord aprovat al Parlament català?
La proposta que es va aprovar al Parlament, hi estiguem a favor o en contra, és una declaració de guerra al centralisme espanyol que defensen PP i PSOE. No és estrany doncs que no els hi hagi agradat, o és que algú es pensava que ens aplaudirien i ens posarien l'estora vermella?
El president Mas, com a màxim responsable polític català, ha pres una decisió molt clara i contundent, i ara no pot fer marxa enrere, a no ser que vulgui dimitir. Els seus companys de viatge (ERC i ICV) no hi tenen res a perdre, perquè són partits residuals i representen a qui representen. Ara Mas haurà d'anar a Madrid a enfrontar-se al PP i al PSOE, sense el suport del PSC ni el PP català. Ho veiem bé?
Voldria pensar que el president ha calculat totes les casuístiques i que tenia clar que la primera reacció de Madrid seria la que ha estat, és a dir, que no li ha vingut de nou. Ara ens haurà d'explicar com continua el guió, perquè un altre fracàs, els catalans, no el podrem aguantar fàcilment.
Seguirem de prop els passos que realitzin el PSC i el PP català, perquè estic convençut que poden col.laborar en desenredar el possible nus en què ens trobarem. Continuo pensant que la solució ha de venir del màxim consens possible, i aquest encara no s'ha aconseguit. Les posicions intermèdies són molt complicades. Es va descartar la proposta de SI, una ruptura total, però també la del PSC, que el PP català, si més no, no hagués votat en contra. La posició adoptada no és ni això ni allò... Que no quedi en res.

dijous, 26 de juliol del 2012

La fiscalització al govern municipal ha de ser seriosa

En el Ple municipal d'ahir a Arenys de Mar, es va tractar, entre altres temes, l'assignació econòmica a les dedicacions parcials de regidor i regidores, arran de la reestructuració del cartipàs municipal després del pacte CIU-PSC. Com tinc per costum, l'endemà ho llegeixo al web de Ràdio Arenys, i per tant la informació que tinc és d'aquesta font.
Les intervencions al Ple a vegades ratllen la ridiculesa, tot i que es fan "pensant en l'audiència". La crítica dels grups de l'oposició és la mateixa que es repeteix mandat rere mandat, siguin quins siguin els grups municipals protagonistes. El que ahir es deia des de grups com ERC o ICV, era el que aquests grups patien com a partits de govern. Realment la memòria és efímera, en aquest cas de manera volguda.
No negaré que no tingui importància l'ús que es fa del diner públic, també en el sou dels regidors i càrrecs de confiança, però si no volen crear més desafecció, que no juguin tant amb la demagògia, que nosaltres sí que tenim memòria.
El que volem els vilatans és que l'equip municipal treballi i ens ajudi a sortir de la crisi el més aviat possible, dins el marc de competències que té l'administració local. M'agradaria veure com van els passos fets pel regidor Acero en el camp de l'emprenedoria i el suport al comerç, o el treball en el camp del turisme, o en la millora urbanística...
A mi sí que m'agrada que al govern hi hagi dotze regidors i regidores, i encara m'agradaria més que hi fossin tots disset, però si això no és possible, com a mínim que exerceixin una oposició constructiva, i si desconeixen alguna cosa, que preguntin abans de votar en contra de resolucions que tenen suficient base i raó.
Desitjo que tot plegat s'aclareixi. També que els diners dedicats als sous dels regidors estiguin ben empleats i justificats, que la dedicació sigui real - no sempre ha estat així. I que no siguem criatures que al final el que provoquem és pena i misèria.
Per acabar voldria afegir que tinc molta confiança que el geriàtric municipal, malgrat les dificultats, sobretot de viabilitat, pugui tirar endavant gràcies al bon equip que hi ha, amb qui he compartit una etapa de la meva vida política, i que em mereix la meva confiança i gratitud, perquè és bo que ho sàpiga la ciutadania i també els regidors i regidores, que els treballadors municipals, sobretot en àmbits socials, no només treballen per la nòmina mensual, sinó que tenen vocació i dedicació sense límits per a les persones que tracten i estimen. Sisplau, siguem una mica seriosos!

dimecres, 25 de juliol del 2012

Aprovat el Pacte Fiscal i ara què?

Parlar del Pacte Fiscal convida a fer-hi molta demagògia. Moltes declaracions seran absolutistes, aquelles que no accepten matisos. N'hi haurà de positivistes, d'altres derrotistes. Crítiques perquè el pacte aprovat no servirà per a res, ja sigui dels que exigeixen la independència, o d'aquells que no en volen sentir a parlar.
Jo em mullo, i a més dic que m'agradaria equivocar-me, i afegeixo que el president ha estat molt valent, però em fa tot l'efecte que el futur del pacte és el mateix que li ha passat a la darrera versió de l'Estatut. En un país en què les lleis consensuades i aprovades, es converteixen en paper mullat amb qualsevol decret llei del govern espanyol, amb majoria absoluta al Congrés de diputats, no hi ha res a fer.
La solució? És molt complexa. Penso que el tracte fiscal amb Catalunya ha de canviar. Ni Espanya ni Catalunya poden continuar vivint com fins ara. És ara el millor moment per tractar el tema? ¿Podem esperar a que Espanya, i Europa en el seu conjunt, surtin del forat negre en que ens hem ficat? I la pregunta més actual: ha estat una bona idea tractar aquest tema avui al Parlament?
¿Tindrà raó el criticat PSC que aquest pacte no serà mai aprovat a Madrid? ¿Havien d'aprovar un pacte de mínims o de màxims? Aquí rau bona part del secret, de la importància del fet. Els que volen la independència, com la pensen obtenir? M'imagino que per conductes democràtics, respectant les institucions creades. És evident que si la legislació espanyola no accepta el dret d'autodeterminació, alguna cosa s'haurà de trencar, però no creieu que el més defensable sigui que el trencament el lideri el Parlament català?
És per això que el Parlament ha d'anar a màxims, se l'ha de jugar, sobretot si creu que té el suport de la ciutadania. Amb tot això qui ho pateix més és el PSC, perquè té una militància i uns simpatitzants dividits, i la direcció no en treu l'aigua clara.
I arribo on començava, amb els mateixos dubtes inicials: ha estat un encert portar a aprovar aquest pacte fiscal? Serà capaç el govern català, amb el suport d'ICV i ERC, de defensar el pacte a Madrid i a la resta d'Espanya? Ens haurem precipitat?
La gran por és que no ens trobem davant d'un altre fracàs en les nobles aspiracions catalanes. No ho sabem defensar prou bé, i tenim massa enemics que no ens desitgen res de bo. Jo proposo que mentre els polítics fan la seva feina, nosaltres col·laborem comportant-nos com autèntics sobiranistes, respectant als que no se'n senten, i intentant explicar el per què de la nostra actitud. Si només provoquem l'enfrontament, no aconseguirem res de positiu.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Esperant el Ple, Munar i la frase del dia

La qui fou presidenta d'Unió Mallorquina i del Consell de Mallorca, condemnada per l'Audiència de Palma a 5 anys i 6 mesos de presó, per un cas de corrupció, ha manifestat que "per temes econòmics ningú no hauria d'anar a la presó", segons ella una cosa és matar una persona i l'altra molt diferent, apropiar-te d'uns diners que no et corresponen. En aquest cas n'hi hauria prou amb tornar els diners o rebre una sanció econòmica, però mai una cosa tan terrible com anar a la presó.
Doncs, jo no hi estic d'acord, sobretot quan el delicte l'ha comès un càrrec públic amb responsabilitat, i escollida pel poble per treballar per a la comunitat. Si ara pensem que ja hi ha massa delictes de corrupció entre la classe política, no vull imaginar què passaria si a més de resultar difícil enxampar els corruptes, com ara, la pena es limités a retornar els diners estafats. Es tractaria d'anar-ho provant fins que sortís bé.
No sé si la senyora Munar és responsable dels actes pels quals se l'ha jutjat, però en tot cas les seves manifestacions són una frivolitat. La poca confiança que encara dipositem en els nostres polítics es veu molt minvada llegint aquest tipus de declaracions.
Precisament, perquè es tracta de diner públic, els sous dels polítics són motiu de moltes queixes i comentaris. Si no us ho creieu, mireu la xarxa social d'arenyautes. Tot i la seva importància, però, és una llàstima que s'hi barregi tanta demagògia i també mala fe. A vegades hi ha declaracions que, venint de qui vénen, et fan posar vermell. És allò de la vergonya aliena. De qui les fa i de qui se les creu, o li fa costat. Hi ha molt d'ignorància, també, i de falsa modèstia, i de pensar que els altres no tenen memòria i creure's que es mamen el dit. C'est la vie!
Els jutges decidiran les penes en cada cas, però a mi m'agradaria que sempre qui hi hagi apropiació indeguda o malversació de fons públic, hi hagués el retorn dels diners, perquè és molt trist veure condemnats per robatori o apropiació de diners, que es poden permetre una gran vida, sense obligació de retornar ni cinc del que han estafat. Potser s'hauria de revisar la normativa, ara que el ministre d'Interior espanyol està fent tantes revisions legals.
I demà després del Ple seguirem les declaracions a la xarxa, a veure qui la diu més grossa.

dilluns, 23 de juliol del 2012

La nostra irresponsabilitat fa vessar llàgrimes

Fàcilment critiquem la ineptitud de molts polítics, que es posen d'esquena a la ciutadania, que no estan al nostre servei, que realment no ens representen... I alguns de nosaltres, potser més dels que podríem pensar actuem amb total irresponsabilitat. Una actitud que a mi em provoca impotència i molta ràbia.
Fa menys d'una setmana que transitava per la carretera de Llançà a Portbou, camí de Cotlliure. Davant nostre, un conductor va llançar una burilla encesa, per la finestra. Recordo que vàrem comentar amb la M. Àngels, que hi havia gent molt irresponsable. Quatre dies més tard el llançament d'una burilla en aquesta mateixa carretera ha causat un petit incendi amb el balanç de dues morts i danys a altres persones, per no parlar del tema ecològic. El mateix gest reprovable ha ocasionat un altre gran incendi que a hores d'ara encara crema, i que també ha causat dues morts i moltes pèrdues.
Per poca sensibilitat que tingueu, segur que esteu plens de ràbia, i a mi em sap greu que l'altre dia, quan vaig veure llançar la burilla, no hagués pres nota de la matrícula per poder-lo denunciar. Em proposo fer-ho a partir d'ara.
No se si la meva denúncia i totes les denúncies que pugueu fer els que us apunteu a la idea, pot servir d'alguna cosa, però si més no tindré la tranquil·litat d'haver intentat posar més difícil actituds d'aquests impresentables que es mereixerien estar entre reixes.
Ràbia, molta ràbia, i moltes ganes que les persones culpables de les morts i els estralls del foc puguin ser sancionades, de manera que no els quedin ganes de tornar-hi.

diumenge, 22 de juliol del 2012

El peix bullit diu que és arcaic

Les males notícies em remouen la consciència i no sé si està bé que em dediqui a parlar del pacte fiscal quan ja es porten cremades 6.000 hectàrees a La Jonquera, o com, veient que Grècia està tan a prop de recuperar el dracma, els espanyols ja comencem a mirar-nos la pesseta.
De totes maneres el pacte fiscal no és res que s'allunyi de la problemàtica que patim, sinó que en forma part, i podria resoldre molts dels problemes que ens aixafen.
Ja he dit en alguna altra ocasió que l'actual líder del PSC és fruit d'un pacte entre diferents maneres de pensar internes del partit, per no donar a cap línia la victòria. És una d'aquelles decisions que volen acontentar tothom, i el que aconsegueixen és enfadar tothom. Llavors el paper de Pere Navarro, que sembla ser un bon alcalde, li resulta molt difícil. No és ni carn ni peix, i per això la gent de Polònia l'anomenen peix bullit.
Però Navarro diu que l'opció del Concert Econòmic és arcaica. Què vol dir amb això? Estic més d'acord amb ell quan diu que segons quina sigui la proposta que es consensuï per presentar a Madrid pot ser una pèrdua de temps. Sabem què no ens donaran, i gairebé també què és el que ens donaran: res.
Comencem a estar una mica cansats de tot plegat. Perquè m'agradaria que el president català m'expliqués exactament a què juga. Vol demanar a Madrid una cosa que ja sap que no ens donaran? Es pensa que aconseguint el consens amb el PSC i que el PP català no hi voti en contra, aconseguirà que el PSOE i sobretot el PP hi estiguin d'acord?
No vull criticar l'estratègia de Mas, que no conec, i estic d'acord amb qui diu que no és gens fàcil. Més aviat ric o ploro amb algunes declaracions com les de l'Uriel i la seva trepa de SI. La ciutadania, però està cansada, i cada vegada més espantada per les notícies que estem llegint. Tenim un govern Rajoy inepte i sense possibilitat de solucionar els nostres problemes, mentre continuen prenent decisions que són contràries a la racionalitat que hauria d'imposar-se en moments tan delicats. Demanar la independència no és trobar la solució als problemes d'Europa, però d'alguna manera és decidir que lluitarem a la nostra manera per intentar sortir del pou. Permeteu-me que dubti de tot i tothom. Amb qui comptem?

dissabte, 21 de juliol del 2012

Com filtrar inútils a les llistes dels partits polítics

Com acostumo fer cada dia, he llegit l'article de l'IU Forn a l'ARA, i com em passa sovint, hi estic completament d'acord. Avui també m'ha agradat l'escrit d'en Jordi Creus. Paralel·lament, i ja ho he dit més d'una vegada, em preocupa molt que en un sistema democràtic basat en els partits polítics, sigui tan fàcil que s'hi infiltrin ineptes, curts de gambals i ganduls. Quan aquests arriben a dalt és quan estem fotuts.
Amb això no vull dir que tots els militants dels partits polítics estiguin al mateix sac. Conec gent molt vàlida i capacitada, amb responsabilitats a diferents partits, però malauradament també a aprofitats que viuen de la rifeta i que no saben què fer-ne quan es 'jubilen'.
Si partim del principi i pràctica que el sistema polític ha de continuar alimentant-se dels partits polítics, hauríem de trobar la manera de posar un llistó. Oi que no tothom no és capaç de dirigir una empresa? Doncs per què partim de la base que tothom pot gestionar un ajuntament?
A vegades dels polítics del govern o el Parlament se'ns fa difícil fer-ne una valoració. Els tenim massa lluny. Per un moment fixem-nos en els nostres regidors i regidores. Cadascú del seu poble o ciutat. Creieu que tots estan capacitats per un càrrec de responsabilitat de govern? Per què hi són? Tenien una alternativa professional? Tenen experiència en gestió?
No s'hi val parlar només de voluntariat i sacrifici. Ja és bo, però hi falta capacitat. Segur que s'hauran de sacrificar, però tenen clar quines són les seves qualitats i coneixements que poden aplicar en la gestió pública? No serà simplement que es tracta d'anar a cobrar uns diners, ara que és difícil trobar una feina? I que consti que cap polític es guanya bé la vida, perquè els sous són baixos. Potser per això els que servirien prefereixen la privada, que guanyen més diners, i amb menys disgustos.
Se us acut com posar el filtre? Està vist i comprovat que els partits polítics premien els fidels per sobre dels més qualificats. Sota aquesta premissa, no hi ha massa res a fer. Ho podrem canviar?

divendres, 20 de juliol del 2012

Algú es pot fiar del govern del PP?

He estat tres dies gairebé desconnectat de les notícies i la primera cosa que he fet ha estat empassar-me tres o quatre diaris perquè ningú em pogués acusar d'estar fora d'òrbita. No ha estat cap sorpresa, sinó més aviat una desil·lusió. Tot continua igual, o potser pitjor.
Diuen que la prima de risc ha batut un nou rècord, malgrat les mesures preses pel govern de l'Estat. Sembla ser perquè els 'mercats' no se'n fien. Si jo, que no tinc prou informació ni coneixements, no em fio ni un pèl de tot el que està fent el govern, com voleu que els entesos, els que especulen amb el risc, se'n refiïn?
El ministre Montoro parla de millorar la competitivitat, perquè finalment ha entès que és on ens falla tot plegat, però només estan aplicant retallades. La seva única obsessió és el deute, però ens estan deixant a tots sense poder adquisitiu. Qui consumirà? Qui comprarà? Llavors, qui produirà?
He llegit que el senyor Homs el va titllar de macarra, i després s'ha disculpat. Jo no mantindré l'insult, però demanaré a qui em llegeixi, que em digui com se l'ha d'anomenar a una persona que ens tracta de la manera que ho fa el ministre?
Continuo exigint unes mesures intel·ligents per treure'ns del clot, i no crec que el senyor Rajoy i el seu equip en siguin capaços. Qui els podrà fer obrir els ulls? Quant temps més haurà de passar?
Perquè avui mateix la ministra descobria que RENFE és deficitària, i que caldrà fer alguna cosa al respecte. La llàstima és que no veu que continuar construint l'AVE, és una manera tonta i indecent de malversar els pocs recursos que tenim. Europa no li pot parar els peus? Estem tots bojos?

dijous, 19 de juliol del 2012

Pendents del govern

Avui m'he quedat sense els diaris i no he pogut llegir les columnes de l'IU i l'Alzamora. M'imagino que les notícies els hauran donat prou motius per parlar-ne. Probablement el senyor Bauzà en deu haver alguna altra.
Demà em posaré al dia. Us haig de dir que he aprofitat bé el dia, i espero que vosaltres també. Us voldria demanar una cosa: Artur Mas declararà la guerra? serà una falsa alarma com en tantes vegades? res a pelar?

dimecres, 18 de juliol del 2012

De vacances i amb molta calor

Aquests dies vacances conviden a llegir més a fons els diaris,  però el contingut et fa tancar-los amb clau i pany. La calor també acompanya i et deixes anar al sofà, si en tens. Avui no en tinc, i tampoc molta inspiració, però deixeu-me que us digui una cosa sobre el gran president de les Illes: si treu el català de les proves per accedir  a l'administració, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats, el que ha de fer és no fer proves i així hi podrà entrar tothom.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Com puc esborrar-me d'aquest Estat?

Avui, llegint les notícies dels diaris, ho he vist clar: no hi pinto res en aquest Estat. Que m'esborrin. On haig de signar?
A La Vanguardia digital, a la secció de titulars, en llegies un darrere l'altre i no sabies quin era més desesperant. "Confusió entre Guindos i Linde sobre liquidar les entitats amb problemes", "El primer avió de l'aeroport de Castelló", "Multat amb 3.001 euros per lluir, a la final de la copa, símbols independentistes", "La família reial deixa Urdangarín fora de les seves vacances a Mallorca", "Els alcaldes de CIU denuncien l'atac de l'Estat a l'autonomia local", "Les entitats de cooperació es mobilitzen de nou contra les retallades", "El català ja no cal per treballar a l'administració a les Illes"...
Resulta que el Govern  i el Banc d'Espanya no es posen d'acord amb quines entitat s'han de liquidar. L'artista que ha fet l'estàtua de l'aeroport de Castelló, on encara no hi ha aterrat cap avió, ha dit que hi ha hagut deposar diners de la butxaca, i no ha cobrat els 300.000 euros que valia inicialment. El projecte era d'una alçada de 8 metres, però el senyor Fabra, el pare d'aquella diputada tan fina del PP, va dir que havia de fer 20 metres.
Al seguidor del Barça, segur que no era l'únic, el titllen de xenòfob, violent, racista i intolerant a l'esport. D'això no en culparan mai a personatges com el president de les Balears. Urdangarín no podrà anar de vacances a Mallorca, perquè no se'l vegi, però té un bon contracte amb Telefònica.
Els alcaldes no entenen les mesures que el Govern pretén aplicar als ajuntaments. Qualsevol, per poc espavilat que sigui, s'adona que es posa en perill l'eficiència i bona gestió dels serveis municipals, al marge de ficar-se on no els demanen. Les entitats de cooperació formen part del col·lectiu social que veu com es retallen els ajuts, cosa que no passa a tot arreu. En defensa per exemple? Ah sí! El rei i el príncep s'abaixen el sou un 7%, m'ho deixava.
I el tema del català a les Illes ja és de jutjat de guàrdia. Però, això sí. Aneu votant el PP i després no us queixeu. Serà que no heu viscut la postguerra, o potser que la vàreu viure massa bé.
Jo no sé com s'ha de fer, però digueu-me on cal signar i m'esborro!

dilluns, 16 de juliol del 2012

Catalunya trencarà amb Espanya

Encara que no ho vulguem, estem sempre jugant com en Pere i el llop. Hem escoltat tantes vegades l'amenaça que ja no espanta a ningú. Potser és l'estratègia de CIU per despistar els espanyols i quan menys s'ho pensin... Catacrac! No és creïble, oi?
Avui CIU, per diferents bandes informava que havia trencat amb el PP, que ja no hi volia col·laborar més. De fet, són molts els que demanaven que deixessin d'anar plegats, observant com ens estaven tractant. Els més escèptics, però, no s'ho acaben de creure, i són la majoria.
Què vol dir trencar amb el PP? És una rabieta de criatura, o bé té voluntat d'anar cap a la independència? Que ningú es desmoralitzi. Ni Mas està per la labor, ni el partit que li dóna suport pretén independitzar-se, en tot cas es tracta d'una amenaça per espantar els espanyols i que cedeixin una mica. Quan saps, però, que l'altre no complirà l'amenaça no et deixes prendre el pèl, i això és el que passa.
Vista la realitat on ens trobem, alguna cosa s'ha de fer. Les paraules d'Alícia Sánchez-Camacho no convencen a ningú. Vol salvar el seu paper d'interlocutora amb el govern espanyol, però per molt que s'hi faci, tampoc se'n sortirà, com no se'n va sortir en Piqué ni cap altre líder del PP català. Espanya és Espanya i no hi ha colors ni partits amics que valguin, i sinó que li demanin al PSC.
El més trist de tot plegat és que no podem estar jugant quan la crisi ens escanya i hi ha tanta gent que s'ho passa malament. No és una competició per veure qui retalla millor, encara que l'actitud del govern espanyol ho pugui semblar. Per tant no ens podem entretenir a barallar-nos entre partits, i si la cosa va a més què podem esperar?
Molt en temo que tot quedarà com aigua de marduix, i haurem perdut prestigi, forces i paciència. Ens ho hem de fer mirar, i no sé si Artur Mas és el millor guia per fer-ho.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Els nyaps d'en Rajoy, una oportunitat per a Catalunya

Entraríem en la teoria, que a mi no m'ha agradat mai, de destrossar-ho tot perquè així ens sembla que ha d'anar millor. Si Espanya trontolla, Catalunya guanya punts. Avui Duran parlava dels nyaps del govern de Madrid, i no sé si ens ho hem de prendre en broma o ens hem de posar a plorar. Ja no és tant allò de si les mesures són justes, com de quina manera es prenen les decisions, de quina manera es tracta les altres institucions, del respecte a la Constitució. Una Constitució que precisament ells sempre ens ha plantat a la cara, a l'hora de retallar-nos competències.
No neguem la necessitat de prendre decisions dràstiques, en tot cas les veus acreditades demanen que s'estudiïn, es consensuïn. El que no agrada és que es convoqui la premsa per parlar de les mesures a prendre i que l'endemà el BOE en surtin unes altres. És un menyspreu a la premsa i, per tant, a la ciutadania.
No ha d'estranyar ningú que els funcionaris estiguin emprenyats. A ningú no agrada que li rebaixin el sou, però encara menys si un dia se'ls diu que ho recuperaran l'any 2015 i el BOE no ho digui així.
Per què Duran parla del nyap de les mesures? Duran demana mesures per fomentar el creixement de l'economia, un pla de xoc contra l'atur, i un impost per a les grans fortunes. En què pensa Rajoy? Aquí rau la demostració de la incompetència del president. El que ha fet Rajoy és fer exactament el que li han manat des de Brussel.les, bàsicament la senyora Merkel, i ja sabem que la senyora només pensa en mesures d'austeritat, i amb això no anem enlloc. Rajoy és incapaç de treure'ns del clot. No és el president que ens havia de fer oblidar Zapatero. Continuem esperant polítics capaços de governar. La mediocritat continua.
A tot això cal sumar-hi l'actitud vers Catalunya, i aquí Espanya comet un error, i espero que no sigui irrecuperable.

dissabte, 14 de juliol del 2012

El pacte CIU-PSC d'Arenys, una oportunitat

Per què l'altre dia parlava d'un pacte intel·ligent? Podia semblar una afirmació gratuïta, però no ho era. Algú no hi estarà d'acord. Ja ho sé. Hi ha opinions molt simplistes, que puc entendre, però que no hi combrego. Persones que no accepten cap pacte. No saben que en un sistema de democràcia parlamentària el pacte és una manera de governar, quan no hi ha majoria absoluta. No és l'única opció, però n'és una. No acceptar-ho no és precisament una mostra d'intel·ligència política. Una altra cosa és que no t'agradi, i sobre gustos no hi ha res escrit.
El pacte entre CIU i el PSC permetrà tirar endavant projectes que en una altra situació no seria possible. Ho dic i ho penso amb coneixement de causa. A hores d'ara s'ha pres algunes decisions que no hauria estat possible durant el mandat passat. A vegades l'oposició és a dins, i a vegades l'oposició només diu que no per portar la contrària al govern.
És per tot això que estic convençut que el pacte entre CIU i PSC serà una gran oportunitat per Arenys per dissenyar una vila millor, aparcant històries i mocions que no ens porten enlloc. Anant de dret al gra, essent pràctics i fent ús del sentit comú. Hi ha postulats que són molt interessants, i fins i tot necessaris, però a l'hora de ser pràctic, en algunes ocasions s'han d'aparcar.

divendres, 13 de juliol del 2012

Que ens expulsin d'una vegada d'Espanya

Oi que no ens portem bé? oi que sempre estem demanant i no estem mai contents? oi que som molt pesats? doncs que ens castiguin i ens expulsin d'Espanya!
No sóc tan crític amb les mesures preses, com amb el to i amb les mesures que no han pres. El to del ministre Montoro és insuportable. És un mal educat, un cregut i un prepotent, que no ens mereixem els catalans, però tampoc els espanyols. L'actitud del PP és penosa i vergonyant. Espanya no s'ho mereix, i els que els varen votar van cometre un greu error. El problema és que no tenien alternativa.
Tampoc m'agrada que no es preguin mesures per lluitar contra el frau. Ja ho deia ahir. Potser perquè tocarien la butxaca dels seus amics. La seva credibilitat està mal ferida, i l'única sortida decent seria la dimissió. El problema és el mateix de sempre: l'alternativa encara està per construir.
Quan critiquem el govern, no ens equivoquem. No barregem els conceptes. Una cosa és dir que no m'agrada i que m'afecta personalment, i l'altra que no s'hagi d'apujar l'IVA o reduir el sou dels funcionaris.
Com a Institució, el govern de la Generalitat hauria d'aguantar el tipus, i protestar formalment l'actitud del govern de Madrid. El menyspreu a la Generalitat és un menyspreu a tots els catalans i catalanes, també als del PP català, i els Ciutadans (C's).
El post d'avui el dedico a protestar contra el senyor Montoro, la diputada Fabra, i tota la colla de personatges menyspreables que el filtre de la democràcia no ha aconseguit decantar.

dijous, 12 de juliol del 2012

Un exconseller detingut i nosaltres intervinguts

A qui sorprèn la detenció de l'exconseller Ausàs? Em faig aquesta pregunta perquè si encara hi ha molta gent que els sorprèn, potser és perquè encara confiem força en els polítics, que ens confon quan se'ls acusa d'alguna cosa. 
D'entrada s'ha de respectar la presumpció d'innocència, i per un bé per a la política, seria bo que no fos declarat culpable. Perquè llavors és allò de sempre en què fàcilment caiem a dir que tots els polítics són corruptes, perquè només parlem dels que delicteixen i no dels molts que es comporten honradament. 
Però aquesta no és la notícia més important de la jornada, sinó que se la reparteixen la reunió dels polítics catalans per al pacte fiscal i les reaccions a la informació de Rajoy sobre les retallades, que aprovarà demà el Consell de ministres. 
Avui, com cada dijous, al programa Divendres de TV3, l'economista Xavier Sala i Martín ha fet la seva valoració, que no ha diferit gens del que sempre ha anat defensant de la devaluació fiscal, que també en parlava jo en el post d'ahir. El més interessant ha estat el que ha explicat sobre el futur dels bancs, i que també es pot llegir a La Vanguardia d'avui. 
Penso que el més criticable de tot plegat no són les mesures preses, sinó la desconfiança cap als nostres dirigents, perquè ho portin bé i, sobretot, que no paguem els plats trencats els de sempre. Deia el ministre Montoro que hi ha molt frau a l'hora de pagar l'IVA i que per això l'havien d'apujar (continua sense assabentar-se de res). Si hi ha tant frau, que el persegueixin. No serà que el frau el protagonitzen els seus amics, els que tenen les rendes més altes i menys controlades? 
I és que tots plegats contribuïm a afavorir la corrupció. Després de la notícia que Keita marxava del Barça per no haver de pagar un 43% d'IRPF, no he sentit que ningú el critiqués, ni tampoc el fet que durant els quatre primers anys tenen una bonificació. I això per què? Perquè són més importants que nosaltres? Per afavorir la contractació de jugadors estrangers per part dels clubs espanyols? Doncs no em sembla bé, i l'actitud de Keita és una actitud que no mereix cap reconeixement especial. Això de que senten els colors és una falàcia. A veure si obrim els ulls d'una vegada? 
Si el govern espanyol no em garanteix la persecució ferma de les persones que cometen frau, amb resultats evidents, no podré acceptar més retallades econòmiques ni socials, per més que entengui l'objectiu i que vegi necessari el sacrifici, però aquest no pot ser només d'uns quants, sinó que s'ha de perseguir els que tenen molt d'amagat. Ah!, a veure si de veritat tanquen els bancs que no es poden salvar, i en responsabilitzen els mals gestors. Que no només rebin els enganyats amb les accions preferents.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Rescatats, intervinguts i espoliats

Són moltes les reaccions que avui s'han produït arran de la intervenció del president del govern espanyol a la tribuna del Congrés de Diputats, a Madrid. Divendres el govern aprovarà les mesures d'estalvi públic i d'increment dels ingressos, anunciats avui per Rajoy. 
A ningú agrada que li augmentin els impostos i redueixin el sou, com a mi em passarà, però l'altra cosa és que siguin unes mesures necessàries i encertades. És qüestió d'analitzar-ho globalment i no només des d'una òptica economicista, sinó també social. 
Fa molt temps que economistes de prestigi estan dient que el problema més gros que tenim és que no som competitius, i que davant la impossibilitat de fer una devaluació monetària, des que formem part de l'euro, l'alternativa és la devaluació fiscal, de manera que puguem competir amb els altres països, reduint els costos laborals per a les empreses i compensant aquesta disminució d'ingressos de l'administració amb una apujada de l'IVA. 
Aquesta operació és una de les que ha programat el govern espanyol. Ho ha fet, però, forçat per Brussel·les, no perquè hi cregui, sinó no s'entendrien totes les declaracions i manifestacions ridícules de diferents dirigents del PP, amb Rajoy al capdavant, quan el PSOE, llavors al govern, va augmentar l'IVA.
Aquestes mesures s'han de complementar amb d'altres que evitin caure en una depressió. El poder adquisitiu de la ciutadania es veurà reduït, i les persones amb menys recursos i ingressos són els que ho patiran més.
Difícilment un govern de dretes ens presentarà una proposta en què els més rics paguin més. A Espanya, ni el PSOE va ser capaç de fer-ho. L'eliminació de l'impost de successions, o la negativa a implementar un impost que gravi les rendes més altes, fan que sigui la classe mitjana i la més baixa qui carreguin amb tots els pals. 
I deixo apuntats els meus dubtes sobre la millora de l'eficiència i reducció de despesa pública, amb la concentració de serveis a les diputacions. Tot això al marge de la qüestió competencial entre l'Estat i les autonomies. Després de treure competències als ajuntaments, com per exemple en educació, ens podem trobar que augmentin les despeses i empitjorin el servei als administrats. 
No tenim gaires alternatives, però tenim un problema molt greu i és que hem perdut, des de fa molt temps, la confiança en els nostres polítics, però també en els nostres jutges que són capaços d'anar a buscar proves inculpatòries al domicili de processats, tres anys després d'haver obert el procés. Sense confiança és molt difícil avançar. I els catalans, a més, portem la motxilla de l'espoli fiscal que encara ho fa més difícil.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Melmelada de pacte fiscal

Ahir dilluns vaig seguir el debat de l'Àgora, de TV3, sobre el pacte fiscal, amb la participació dels representants de tots els partits presents al Parlament català. Què entenien per pacte fiscal i quina seria la seva posició a l'hora de posar-lo a votació per anar a defensar-lo a Madrid. Entenc que les persones que no els agrada la política canviïn de canal de seguida, i gairebé que també ho facin els que els agrada, perquè arriba un moment que cansa. 
El primer que et fixes és que tothom mira de justificar-se. Podries pensar que es defensen maneres de pensar, però t'agradaria veure que pensen en la ciutadania, que fa quatre dies n'eren un més. Però hi ha les estratègies que es mengen els continguts i fins i tot els mateixos objectius. 
Què em va semblar cadascú? 
L'adscrit un maleducat, o si creieu que m'extralimito, poc respectuós dels torns de paraula, i la 'voz de su amo' de CIU. Laporta, si continua en política, buscarà un bon lloc a les llistes de CIU. 
L'Uriel un il·luminat, que no farà mai res de positiu, però que és capaç d'exaltar les masses poc reflexives. Una fitxa que va bé perquè els seguidors de C's cada dia en siguin més. 
L'Albert Rivera el representant dels espanyols empadronats a Catalunya. Aquells que no volen cap distinció pel fet de ser catalans, per no dir els anticatalans. El que fa ombra al PP. 
L'Anna Simó és qui ho tenia més complicat, perquè havia d'actuar d'independentista moderada, perquè el seu partit ha governat i a més ha de quedar bé amb el partit de govern actual. Al meu entendre no va aportar gaire res al debat, tot i que és una persona que no em desagrada. 
La Dolors Camats és qui ho tenia més fàcil perquè el seu vot no serveix per a res. Vull dir que no influeix en cap sentit, i pot parlar amb tota la tranquil·litat del món, sempre i quan no recordi als seus interlocutors que el seu partit va manar, i com ho va fer. Prefereixo no recordar-ho. 
El senyor Millo va fer el paper de sempre. Es presenta com el millor partit del món, el perdonavides, ara que governen a Madrid. Com si no haguessin trencat mai cap plat, però tots sabem que seran els que ho votaran en contra, a no ser que estiguem parlant d'un pacte fiscal descafeïnat. 
La Rocio, parla molt bé, ja ho voldria en Pere Navarro. El problema no és seu, sinó del partit que representa, que en aquest tema no se'l creu ningú, i en canvi podrien fer molt bona feina. 
Finalment, el representant de la coalició al govern podia agradar, però mentre parlava em venia al cap el senyor Duran i Lleida, i pensava que potser tot allò que escoltava era paper mullat, sobretot si ho havien de defensar en Duran, la vicepresidenta o el delegat del govern a Madrid. 
Veurem com continua el sainet.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Els amics d'ICV contra el dret d'autodeterminació

I en contra de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Ahir també el president del PSOE es queixava que els catalans ens volem servir dels andalusos per millorar la nostra situació econòmica. Tot això no m'ho invento. Ho he llegit avui al diari, i m'ho he cregut. És important que les persones que defensen amb les ungles un partit polític i critiquen la resta, siguin cauts perquè a la que es descuidin es trobaran que hauran de justificar no sé què. A tot arreu hi ha marro i no ens podem fiar de ningú. Els meus amics d'ICV presentaven les seves credencials independentistes i d'esquerres, i se'n reien dels socialistes del PSC, els que es creien tot això de l'autodeterminació, pels problemes amb els socis del PSOE. Els amics d'ICV ho són d'Equo, que aquest cap de setmana no han volgut saber res de l'autodeterminació o la plurinacionalitat. Que res, que Espanya i la resta collonades. No és només la dreta, ni el PSOE de González, Guerra i Bono, sinó que hi són tots, també els amics dels ecologistes, i si aquí no ens unim, ja podem anar reivindicant i exigint, que ens ho haurem d'empassar amb patates, com l'orgull. A tots plegats ens falta més humilitat.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Reduint competències municipals millorarem en eficiència?

Aprofito ara que el govern de l'Estat prepara modificacions a la llei de l'administració local, per treure-li competències, per parlar del que ja he dit en alguna altra ocasió, i que avui sentia que els actors es queixaven. Els ajuntaments han subvencionat molts espectacles teatrals que han girat a preus no sempre gaire assequibles. 
Les ganes d'oferir als vilatans les obres en cartellera, i amb la connivència de les companyies teatrals, moltes d'aquestes han sobreviscut gràcies als "bolos" i no per la temporada a la ciutat comtal. Els ajuntaments que ara són vistos com els culpables de tot, han fet possible que el teatre català tingués vida i es pogués veure des de Figueres a Tortosa o de Lleida a Mataró. Ara que les finances estan malament, és quan les companyies s'adonen de qui les ha anat alimentant.
Podem discutir si l'Ajuntament de Mataró havia d'oferir les obres que havien passat pel Romea o el Nacional, o hauria estat millor alliberar-se de la despesa del Teatre Monumental i organitzar autobusos per baixar a Barcelona a teatre. Parlo de Mataró com podria parlar de Granollers, Vic o Sabadell.
Tot i que és un tema que durant la meva vida professional he tocat de manera molt directa, no em feu dir amb poques paraules quina és la millor solució. El que m'interessa és que els actors i actrius professionals valorin el que han fet els ajuntaments i que els ha beneficiat tant, encara que els fes tanta mandra anar de gira.
Com en aquest cas del teatre, trobaríem altres disciplines que els ajuntaments han dut a terme i que ara poden quedar-ne alliberats. Serà positiu?
L'altre dia comentaven que si es confirma que els ajuntaments més petits de vint mil habitants no tindran les competències en ensenyament, i si aquesta competència l'assumeixen les diputacions, ja em direu com controlaran, per exemple, el manteniment de les escoles de la província? els conserges dependran també de la Diputació? Creieu que reduirem despeses? i millorarà l'eficiència? Jo ja m'imagino la directora de l'Escola Joan Maragall telefonant cada dia a la Diputació perquè li solucionin els molts problemes que sorgeixen constantment. I fins aquí puc llegir.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Auge carronyaire a la vila d'Arenys

Els humans som rebuscats i al mateix temps paguem pels nostres pecats. Jo sempre he pensat que som bons fins que no es demostra el contrari. La pega és que de manera massa fàcil queda demostrat. Arenys, com la resta del país viu a l'espera de què passa amb l'amenaça de més retallades i molestos pels efectes en educació i sanitat. Al mateix temps, al tenir menys de vint mil habitants, també estem a l'expectativa de les modificacions que l'Estat vol fer als municipis petits. Es parla de treure competències en educació i salut, però no acaba d'estar clar. 
Però a Arenys, a les xarxes socials, on hi escrivim aquells que ens sembla que som els més espavilats, els més moderns i els que ho sabem tot, a les xarxes socials han ressorgit carronyaires que no saben viure si no poden estripar budellam. Normalment persones que no han pogut demostrar res de bo i que són incapaços de veure els seus propis defectes. Persones que gaudeixen d'insultar els altres, però no s'adonen que amb aquest joc qui queda més malparat és qui el practica. 
Però també tenen la sort que hi ha qui els fa el joc, perquè es deixen entabanar amb paraules amables, sense saber que pel darrere els deixen i han deixat com a draps bruts. Són persones també que no poden viure sense rebre lloances dels altres, vinguin d'on vinguin i, sinó, se les han d'enviar ells mateixos. 
La sort de tot plegat és que l'abast de la xarxa social és la que és i la majoria dels vilatans de la nostra població ho ignora i pot viure sense tanta porqueria. Sabeu què passa? Que saps coses que desautoritzen les collonades que diuen uns, i per no entrar en el joc, et quedes mut mossegant-te la llengua, i em comença a fer mal. 
Hauré de notificar a l'administrador de la xarxa que darrerament hi ha massa spams.