Esperant el xàfec!

Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.

Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.

El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit. 

Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.

El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Marató de vagues del professorat

Aquesta setmana hi ha convocada una espècie de marató de vagues del professorat, dividit per territori i dates, acabant el divendres tots plegats. Els motius o reivindicacions han estat explicades a tots els mitjans de comunicació, però al meu entendre s'arrossega de fa massa temps. Quan les coses no acaben de funcionar i no hi ha diàleg es fa molt difícil la normalitat i llavors passa el que passa.

Dirigir un país no és fàcil. Qui digui el contrari o bé menteix o no ha intentat mai posar-se al davant d'un govern o ni tan sols d'una entitat o organització. També passa a la família. Dit això, però, no hi ha dubte que dialogant i asseient-se a la taula per exposar tots els dubtes i entrebancs es fa més fàcil i, si no s'acaba resolent tot, com a mínim es redueixen els problemes. 

La meva impressió, vist des de fora, és que el Departament d'Ensenyament, l'actual i els que l'han precedit, han escoltat poc les persones implicades directament i s'ha treballat massa des del despatx, desconeixent la realitat de les aules o, si ho coneixien, fent cas omís de les seves reivindicacions i necessitats.

El factor comparatiu també té el seu protagonisme i veure que a un col·lectiu, com pot ser el de Mossos d'Esquadra, se'ls fa més cas que no pas a un altre, el professorat, crea malestar i desconfiança, i no es veu tant com un problema de recursos, com de prioritats del govern. Davant d'això, s'ha d'assumir la responsabilitat i argumentar-ho.

No vull entrar en valorar si són justes o no les reivindicacions del professorat, ni la proposta que fa el govern. En tot cas m'ha estranyat molt que des d'Ensenyament es digui que s'ha pactat amb els sindicats, quan els participants tenen una representativitat minoritària en el sector, i que no vulguin continuar les converses amb els sindicats que tenen majoria entre el professorat. Crec que és un error que no pot ajudar gens a resoldre la situació. El diàleg és bàsic i no es pot menystenir. Diuen que parlant la gent s'entén. Que ningú cregui que asseure's en una taula és rebaixar-se i perdre el control. Tot el contrari!

Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Recordant Joan Rigol

Avui hem conegut la mort de qui fou president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Joan Rigol. I ho dic així per respecte al càrrec davant de tots aquells que voldrien fer desaparèixer les nostres institucions, però també per respecte a la seva persona. Una home bo, just, dialogant i honest. I de ben segur que encara ens deixaríem adjectius positius per parlar d'ell. Quan penso en ell és quan crec que encara queden bons polítics en qui confiar. Probablement cada vegada menys.

    Al marge de la simpatia o no que podia despertar la seva ideologia i afiliació política, de Joan Rigol només en podria dir coses positives. Perquè el més important d'una persona és l'honestedat. Pots discrepar de com pensa, però si actua amb honestedat, claredat, transparència i coherència, aquesta és la millor persona que pots tenir al costat, com a company de viatge o com a adversari. Els pitjors són els que enganyen, que amaguen el que pensen, només per obtenir poder i asseure's a la cadira.

    Sempre explico l'anècdota d'haver coincidit amb ell en una llotja de l'Auditori barceloní. És simplement una anècdota, però em vaig sentir molt cofoi. La impressió que em va donar és la que tenia d'ell en la distància. Segur que hi ha persones que podran parlar més a fons de la seva personalitat que no pas jo. Als polítics els veiem a través d'unes ulleres que no sempre són nítides. Tenen els seus biaixos, i la ideologia que està al darrere del partit polític on estan afiliats ens condiciona molt a l'hora de valorar-los. És per això que recalco la importància de valorar la persona al marge de la seva adscripció política. 

    Quan he conegut la notícia de la seva mort he pensat que necessitava expressar el condol des d'aquest meu racó virtual, com a petit homenatge i reconeixement a la seva tasca. Ell ens ha ensenyat la importància del diàleg. Del saber estar i saber fer. Podrem discrepar de moltes coses, però mai li podrem negar el seu treball intens, la seva gran estima al país, i la seva dedicació amb honestedat a fer més justa la política, que acostuma a ser molt maltractada, sovint amb prou motius. 

    Que descansi en pau l'expresident del Parlament, i que el seu record il·lumini a aquells aprenents de polític que ens han de fer sortir d'aquest atzucac on estem entaforats des de fa tant temps.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

Els sindicats també?

Diuen que no estan en contra del traspàs de les competències de Rodalies a la Generalitat, però convoquen vaga. A veure si ho entenc? Es tracta d'una mesura de pressió perquè el Ministerio de Transportes els convoqui per explicar-los com anirà la transferència, o simplement és anar al vaga i desestabilitzar el sistema?

He insistit moltes vegades de la necessitat que els nostres governants siguin seriosos, capacitats per liderar un país o una població, i això s'ha de fer extensiu als líders sindicals. La manca de rigor provoca moltes vegades la desconfiança, i en el cas dels sindicats, la poca afiliació es podria explicar per aquesta manca de confiança. El dret a la vaga va costar molts esforços aconseguir-lo, i és bo respectar-lo i defensar-lo davant de qualsevol intent de carregar-s'ho. No sempre tothom ho veu bé, i és fàcil criticar els vaguistes, sobretot quan ens fan anar malament. El cas del transport públic és un clar exemple, ja que provoca maldecaps als seus usuaris. És per això, perquè creiem en la importància de protegir aquest dret, que hem de ser, o han de ser molt curosos a l'hora de convocar una vaga. 

Al començament de l'escrit em plantejava entendre la convocatòria de la vaga de Renfe i Adif, quan desconeixen les condicions de la transferència de les competències. Si no ho coneixen de què protesten? Si no se'ls ha convocat per explicar-ho, potser és perquè tot és molt recent, i han de saber, també, que en cas de tirar endavant la transferència, no serà immediata i per tant hi haurà temps per parlar-ne. Per tant, si no se'ls hi ha explicat, que demanin audiència per rebre la informació. Perjudicar directament als usuaris quan no hi ha res escrit és prou seriós?

El sindicalisme, com la política, passa per uns moments molt baixos, i això no és bo. No és cosa d'ara, sinó que s'arrossega de fa temps. Hem de treballar per aconseguir uns sindicats ferms, que defensin realment els drets dels treballadors, i això no passa per organitzar una vaga lleugerament, sabent que perjudiquen a unes persones, que probablement serien les primeres a defensar-los. Siguem seriosos!

Desitjo que el ministeri corresponent convoqui els sindicats i els expliqui en quina situació està el procés de la transferència de competències, com es pensa dur a terme, i com tenen previst defensar tots els treballadors de les dues empreses, perquè no en surtin perjudicats. Desitjo al mateix temps, que els líders sindicals es comportin de manera responsable, acceptin la invitació a la reunió, i deixin la vaga per situacions extremes, quan no hi hagi possibilitat de diàleg. Si no és així, el nombre d'afiliats continuarà disminuint i el grau de satisfacció de la feina dels treballadors públics, en aquest cas del món del transport per ferrocarril, serà cada vegada més baix.

Mostra d'entitats i debat de participació

Perquè m'han avisat, una mica esverats, he escoltat en diferit el debat sobre participació ciutadana del programa El Dominical de Ràdio Arenys, ja que en aquells moments em passejava per la Mostra d'Entitats i no l'estava escoltant. M'han advertit del desori, i realment m'ha preocupat. L'altre dia escrivia que no n'hi ha prou amb bona voluntat. La professionalitat és molt important, i en participació també.

La impressió que n'he tret és que el diàleg entre la tècnica de participació, el regidor, els representants de les entitats, i el propi conductor del programa, no era gaire clarificador sobre participació ciutadana, i no han ajudat a entendre als oients què vol dir participar. Han parlat de consells de participació, pressupostos participatius, de participació al Ple municipal, dels reglaments sectorials i del propi reglament de participació vigent, amb una barreja de conceptes, anant d'un costat a l'altre, que em temo que no ha fet cap bon servei als vilatans que ho han estat escoltant. Llavors s'estranyen de que la gent no participa?

La tècnica de participació ha informat que s'està modificant el reglament de participació, i que hi estava treballant Secretaria de l'Ajuntament. No hi ha voluntat de fer-ho participativament?  M'havia semblat entendre que la voluntat del govern municipal actual era crear una comissió per treballar un nou reglament. Ha canviat d'opinió? Després ha semblat que es deia que sí, que s'obriria a treballar-ho en comissió. Serà a partir d'una proposta de Secretaria? Estarem a l'aguait.

Us haig de confessar que el debat m'ha decebut, per la manca de rigor i de coneixement del tema que s'estava tractant, sobretot de les persones que tenen un càrrec públic, sigui tècnic o polític. Si les persones que han de liderar els canvis per millorar el reglament de participació, totalment obsolet, demostren aquest desmanec d'idees, estem ben arreglats.

Avui volia parlar de l'èxit de la III Mostra d'Entitats, perquè considero molt important la iniciativa i les ganes de les entitats de donar a conèixer als vilatans tota la feina que fan durant l'any. M'he trobat, però, amb aquest debat emès per Ràdio Arenys que em preocupa i em fa témer que no anem per bon camí.

Si volem engrescar la ciutadania a participar de la vida pública, ho hem de fer fàcil. Cal obrir les portes dels consells de participació als vilatans, tant a títol individual com en representació d'entitats, també les veïnals, i s'ha de replantejar l'únic procés participatiu que existeix a la nostra vila, com són els pressupostos participatius, que vàrem iniciar l'any 2008 i que no s'ha sabut adaptar al moment actual.

Vull acabar donant un marge de confiança al nou equip de govern, però també fent constar els meus dubtes sobre la manera com s'està enfocant el tema. 

Parlant amb els vilatans

Parlant amb la gent t'adones que encara hi ha arenyencs que estan dubtant a quina força política donar el seu vot. Són persones que no militen a cap partit polític, encara que puguin tenir certes simpaties amb alguns colors o ideologies, però que es fixen en les persones que formen part de les seves llistes. Amb elles hi pots parlar obertament perquè acostumen a escoltar-te. Saps que no podràs convèncer-les amb enganys o falses promeses, i esperen que els expliquis com penses dur a terme tot allò que els altres no han aconseguit.

Es diu que en els pobles la gent vota les persones, però jo sempre he pensat que la gran majoria, la que decanta el resultat final, tria la marca, i només uns quants analitzen les persones, la manera com han actuat fins ara, i després decideixen. Els seus vots, però, també són importants, perquè poden decidir el resultat final d'una candidatura.

Queden dos dies de campanya i encara tenim la il·lusió de pensar que les nostres paraules, els nostres arguments, les nostres explicacions del programa electoral poden engrescar a més d'un. I ho fem amb honestedat, realistes al màxim, i en positiu. Volem convèncer qui no ens coneix que podem canviar la dinàmica actual de desgovern. Volem explicar-los que nosaltres sí que creiem en la participació de la gent, en el diàleg, en la necessitat de caminar junts per resoldre tot allò que ens depara el dia a dia.

Demà tornarem a sortir al carrer i mantindrem les orelles atentes a tots els comentaris i suggeriments. Però això no només ho farem aquests dies de campanya. Volem i ens comprometem a tenir sempre la porta oberta a la gent. Als que pensen com nosaltres i a totes aquelles persones que no ens hauran votat, però que tenen en comú amb nosaltres les ganes de millorar el funcionament de l'Ajuntament, de millorar la vida de la nostra vila.

I divendres us esperarem a la plaça de l'Ajuntament per tancar la campanya, amb la participació d'una part de nosaltres, en representació de tot l'equip que ha treballat i ho continuarà fent, pensant en tothom, siguin joves, adults o sèniors. Siguin patriotes o vinguin d'altres contrades. Perquè sabem que alguns no podran votar-nos, ja que les restriccions formals no ho fan possible, però ens trobaran sempre disposats a atendre'ls i a resoldre els seus problemes i a recollir la seva opinió, els seus suggeriments, les seves inquietuds.

El vot a la CUP, el vot al canvi!

Sempre he defensat un altre model electoral, on la gent pogués escollir les persones. Ho he defensat per la importància que dono a les relacions personals, a la responsabilitat assumida per un polític davant d'uns electors concrets. I quan parlem d'eleccions municipals, i ens referim a poblacions com la nostra, on gairebé ens coneixem tots, i amb prou feines pots bellugar una cadira sense que se n'assabentin des de l'altre costat, encara agafa més força aquest model de vinculació directa, de relació entre vilatà i polític local. 

Aquests dies de campanya, tots defensem uns colors, una marca, una ideologia, però tots volem millorar la gestió municipal, sense que hi pugui haver grans diferències en els programes. Hi ha, però un rum-rum de fons que parla de les persones, que etiqueten, perquè tothom té memòria sobre fets, comentaris, afirmacions i promeses, però sobretot actituds i maneres.

Tot això em referma en la idea, que hi crec sincerament, que no hi ha res més important que les relacions humanes, que la capacitat d'escoltar els altres per millorar i aprendre. No tothom ho veu igual. Hi ha qui es creu que uns resultats electorals favorables són prou motiu per exercir un lideratge opac, denigrant, sense tenir en compte les persones. Després ve la contradicció més flagrant, com és fer-se l'amable per recaptar els vots que et permetin continuar amb la mateixa tònica, amb la mateixa manca de respecte.

Una campanya electoral no és fàcil, no només pel cansament físic i la pressió que reps, sinó també per la reflexió constant sobre el que estàs fent, l'esforç per mantenir-te honest i coherent amb els teus principis, i amb les ganes de fer arribar el missatge més clar i sincer a tothom. A aquelles persones que coneixes, però també aquelles altres que poden pensar molt diferent de tu.

Avui, l'estona que hem destinat a presentar el nostre programa a peu de carrer, també ens ha servit per conèixer situacions que requereixen una millora sense demora. Hem pogut constatar que la nostra feina es valora i s'aprecia sincera, sense grans promeses, però sí amb tota la voluntat de treballar amb energia i eficàcia per millorar una gestió municipal desmanegada i allunyada de la ciutadania. Amb la CUP hem de redreçar una dinàmica que no hauria d'haver existit mai. I per això demanem el vot a l'Arnau i a tot el seu equip. El vot al canvi!

Sensibilitat a les inquietuds dels vilatans

De la gent aprens, i per això és tan important escoltar el que et diuen, posar-te a la seva pell i analitzar què pots fer perquè les inquietuds dels altres tinguin una resposta. No tot és possible, però l'esforç per trobar solucions sempre és valorat. Tancar les portes a la incomoditat, a la crítica, a les persones que no pensen com tu, és el pitjor que pots fer a la vida, i en la política passa massa sovint.

Aquests dies que estem més en contacte amb els conciutadans t'adones que les persones no demanen impossibles. Els seus raonaments són creïbles, encara que no sempre tinguis solucions per a tot, però és cert que hi ha sortides a moltes de les demandes que et fan, la majoria de les quals són més qüestió de voluntat i ganes de fer més fàcil la vida dels altres. 

Que la gent gran pugui asseure's als bancs que hi ha a la via pública, sense la por de no poder-se aixecar, perquè són bancs massa baixos, sense recolzabraços. Que les façanes dels carrers estiguin lliures d'obstacles, perquè les persones amb visió reduïda no s'hi entrebanquin. Que les terrasses que et permet asseure't a prendre algun refresc, no siguin un impediment per a la lliure circulació dels vianants... Tot això està previst, però a la nostra vila no es cuida. No hi ha voluntat política.

Que et puguis dirigir als regidors i alcaldes i rebis una resposta a temps, encara que no sigui allò que voldries, però que et sentis escoltada i atesa. Que les normatives establertes es revisin, però sobretot que es facin complir, perquè la vida pública al nostre municipi no esdevingui xauxa. Tot això no és tan difícil de regular, però no hi ha voluntat política.

Que es vetlli perquè la gent recicli correctament les seves deixalles, però sobretot que els comerços, bars i restaurants siguin els primers de donar exemple. O el propi Ajuntament, a l'hora de netejar els carrers i amuntonar les bosses de brossa que a vegades s'eternitzen. Es tracta només de sensibilitat, de vetllar perquè la nostra vila estigui neta i endreçada, però no hi ha voluntat política.

Que la gent se senti segura caminant pels nostres carrers, sense necessitat de contractar més policies ni col·locar més càmeres a la via pública, sinó canviant el model policial, més proper a la gent. Que s'interrelacionin amb la gent, amb els botiguers. Que no representin una amenaça, sinó un recurs amb qui confiar perquè saps que estan amb tu i per a tu. Tampoc no és tan difícil. Es tracta de proposar-t'ho i canviar el xip. Es tracta de tenir voluntat política per canviar un model que s'ha demostrat que no funciona.

És per tot això i molt més que la CUP vol entrar a l'Ajuntament amb força per poder ser decisius a l'hora de canviar la manera de governar la nostra vila. Volem un govern on tothom s'hi senti representat i implicat.

La CUP vol entrar amb força a l'Ajuntament

Avui ha estat la primera trobada a peu de carrer dins de la campanya electoral. Fins ara ho batejàvem com a precampanya i la gent no s'ho trobava tan a sobre. Amb la campanya en marxa els partits polítics surten al carrer a demanar el vot i es fa tot presentant el programa electoral que s'ha preparat pensant en quatre anys de mandat. L'intercanvi d'opinió amb la gent sempre és positiu, però hem de ser conscients que en campanya electoral hi ha un objectiu molt clar que ens pot deformar el veritable sentit del diàleg. 

L'interès per conèixer l'opinió de la gent no es pot limitar durant els quinze dies de campanya, sinó que ha de ser extensiu durant tot el mandat, i aquí és quan tot comença a grinyolar. Hi ha partits polítics que tenen molt clar que només es dediquen a la gent quan hi ha un interès concret i immediat, com són les eleccions. D'altres que ho allarguen en el temps, però se n'obliden al cap de pocs mesos, potser setmanes. Finalment hi ha aquells que s'ho creuen de veritat i treballen per practicar-ho sempre, hi hagi o no eleccions a la vista.

Creure en els altres és bàsic per aconseguir empatia i confiança de la gent. Jugar amb la gent fent-los creure que treballes per a ells, que els respectes la seva opinió i els escoltes, quan després fas el que vols i et centres en els "teus", no afavoreix la relació administració-administrats.

Avui, hem repartit el tríptic amb un petit resum dels principals objectius de la nostra campanya. Disposem d'un programa exhaustiu que vol ser creïble, sense promeses impossibles de dur a terme, i amb projectes que no són fàcils i que requereixen el seu temps, però que ens hi podem posar a treballar des del primer dia.

La gent que circula pel carrer, anant o tornant de la compra del dissabte, no està per grans debats i discursos. Va per feina! Malgrat tot, nosaltres ens volem donar a conèixer i intentar convèncer-los que no ens fiquem a la política local per ocupar un seient que ens doni seguretat econòmica ni prestigi, sinó que ho fem amb esperit de servei. I això ho haurem de demostrar ja sigui des de govern o des de l'oposició. Posant per davant els interessos de la gent, i esmerçant tots els nostres esforços, coneixements i experiència per aconseguir millorar el funcionament de la vila. No és fàcil, i que digui que ho és, ens enreda. Però ho hem d'intentar, i ho hem de fer amb la col·laboració de tothom, pensin com pensin, tinguin els interessos legítims que tinguin.

Per això la CUP vol entrar a l'Ajuntament de la mà de tothom, perquè tots tinguem consciència que som part implicada i responsable del funcionament del nostre municipi. Que entre tots ho hem d'aconseguir, perquè és cosa de tots i no de 17 persones que durant 4 anys ocuparan unes cadires de molta responsabilitat i compromís. La gent és agradable i amable, però vol canvis reals per millorar la vida del nostre Arenys, i nosaltres estem convençuts que amb la CUP ben forta ho podrem aconseguir!

Aquest rentar la cara abans de les eleccions

La secretària general adjunta d'ERC, Marta Vilalta, acusa el president del govern espanyol de fer electoralisme per l'anunci que aquest ha fet sobre l'alliberament de cinquanta mil pisos de la Sareb. No dic pas que no tingui raó, però sembla que aquesta pràctica és tan habitual dels partits polítics que estan governant, quan s'acosten les eleccions, que s'ho podrien callar. O és que ERC no fa el mateix en aquests moments? Potser la podrien convidar a visitar-nos aquests dies per observar què està fent el govern municipal d'ERC des de fa uns mesos. Tot el que han estat incapaços de fer durant gairebé quatre anys, ara ens ho plantifiquen a la cara.

Ahir parlava de declaracions sobre participació ciutadana perquè ho feien els hereus d'un partit polític que, com a mínim a la nostra vila, no se l'han cregut ni l'han practicat mai. Però queda bé dir-ho. Avui, arran d'aquesta acusació de la dirigent d'ERC em venen a la memòria tots els actes que el nostre govern municipal ha organitzat les darreres setmanes, després de mesos d'immobilisme. I conviden a diputats del seu partit per passejar-los pels carrers de la vila. Suposo amb la intenció de demostrar que ocupen seients, però de què ens servirà? No són els únics, ja ho sé.

Tot això emprenya molt, i ja no saps com posar-t'hi per no caure en la temptació d'actuar de la mateixa manera, és a dir, falsejant la realitat, fent veure que ets honest i sincer amb tothom, quan el que vols és simplement que et votin per continuar governant, al marge de si compleixes les promeses que has fet o no. Això és el que menys els interessa.

Insisteixo amb el que deia fa uns dies. No es tracta de fer grans promeses que saps que difícilment podràs complir. Es tracta de demostrar que treballes per a tothom, al marge de si t'han votat o són amics teus, i ho fas tots els dies de l'any. Demostrar que escoltes la gent, dialogues amb ells, no només quan necessites que et votin, i intentes solucionar els problemes del dia a dia, encara que no et puguis posar cap medalla.

A Arenys de Mar fa set anys que ens parlen de pisos socials. Quan insinues que no s'està fent res al respecte, t'expliquen mil històries i et volen convèncer que tot va endavant, però han passat set anys i el més calent és a l'aigüera. S'aproven mocions per intentar avançar amb aquest tema, i queden en un calaix. No hi ha voluntat de treballar conjuntament, i quan algú et fa ombra te'l treus de sobre i li carregues totes les culpes. Aquesta és la manera de governar del nostre equip de govern, i per això insistim que necessitem el canvi, i per això la CUP demanarà la confiança de la gent per aconseguir el desitjat canvi.

La importància del canvi en la manera de governar el municipi

Aquests dies, a les xarxes socials, pots llegir diferents comentaris amb sorna sobre la feina que el govern municipal està fent i que s'ha trobat a faltar durant els quatre anys de mandat. N'hem parlat diferents vegades i també hem conclòs que és una pràctica habitual. Sabem que la memòria és efímera i el que es pretén és enlluernar la gent a darrera hora perquè ho tingui en compte a l'hora d'anar a votar.

També és cert que els partits polítics que volen aconseguir un lloc al Consistori busquen les pessigolles i critiquen aquesta pràctica. En tot cas és bo que tothom estigui al cas de la situació i que després obri segons cregui més oportú. ¿Ens hem de creure que el govern ho ha fet molt bé, perquè darrerament ho neteja i pinta tot i soluciona aquells problemes que fins ara no tenien solució, o preferim creure'ns les promeses engrescadores de grans solucions per als propers quatre anys i que malauradament queden en un calaix?

Moltes persones que decideixen presentar-se en unes eleccions municipals desconeixen la realitat que es cou dins d'un ajuntament. L'experiència que es pugui tenir després de ser-hi uns anys, o haver-hi treballat mitja vida, com seria el meu cas, et fa veure que no pots anar fent promeses alegrament, si de veritat ets honest i no vols enredar la gent.

Hi ha unes limitacions, a l'hora de prendre decisions, invertir i gestionar el diner públic, que no et permeten fer tot allò que t'encantaria i que satisfaria els anhels de molt vilatans. És per això que cal ser escrupolós amb les teves promeses si no vols que llavors t'ho retreguin. Esclar que els vots ja els hauràs rebut i en faràs l'ús que la teva consciència et permeti.

Però hi ha unes promeses que sí que pots fer i a més t'hi has de comprometre pel simple fet de presentar-te a les eleccions, i aquestes passen per exigir-te a treballar tots els dies de l'any amb la màxima dedicació, honestedat i transparència, per resoldre els problemes que puguin patir els vilatans, millorar la convivència i facilitar el diàleg, fer fàcil la tramitació administrativa, respondre les preguntes i suggeriments que et presenten els vilatans i tenir en compte les famílies que són més vulnerables i que poden quedar al marge. I aquí sembla ser que els partits polítics no hi paren prou atenció. Probablement perquè no és tan atractiu, o perquè creuen que és de sentit comú, però llavors passa que tot això no es té en compte i els vilatans no reben l'escalf que caldria, no es troben representats dins l'ajuntament, i arriba el desencís i la desafecció. És quan es posa a tothom en el mateix sac. Ho hem pogut veure aquests darrers anys, i ho volem canviar.

Més raons per al canvi a l'Ajuntament de la vila

Durant el Ple municipal d'aquesta setmana, corresponent al mes de febrer, es va fer evident que quan es parla dels contractes caducats de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, no estem parlant d'un parell o tres, sinó que en són molts més, i si es consulta la secció del perfil del contractant, n'hi ha uns quants més que acabaran properament, sense tenir la seguretat que la renovació es faci en temps.

La sensació que tens és de total desmanec i difícilment explicable, fins i tot per a persones que hem treballat a l'administració local, i coneixem a fons la mecànica administrativa. També les dificultats burocràtiques o les mancances formatives o de personal que en municipis petits acostumen a ser més greus.

La situació ha arribat a un punt que ja no ens escandalitzem quan a preguntes de l'oposició sobre la situació d'un nou contracte caducat, la resposta del regidor responsable és que malgrat estigui caducat, el servei es continuarà fent. Es dona per suposat que aquest Ajuntament treballa amb els contractes caducats, sense cap mena de problema.

La responsabilitat és compartida i tothom ha d'analitzar la seva part, però no podem oblidar que l'estructura municipal, i sobretot la d'Arenys de Mar, centralitza tota la gestió en la figura de l'alcaldessa, que delega el mínim, no sé si per manca de confiança o d'afany de protagonisme. És per això que s'ha de ser molt curós a l'hora d'exigir responsabilitats i centrar-se en alguns casos, els que interessen, i oblidar-se dels altres, els que t'afecten particularment.

Davant de tot el que ha passat, no és estrany, doncs, que el govern municipal de la nostra vila hagi quedat en minoria i que tinguin dificultats per acabar el mandat amb el compliment dels principals objectius fixats. Si analitzem tota la feina realitzada durant els quatre anys, ens adonarem que és una feina de mínims, amb moltes excuses a fets externs per justificar els incompliments, i una mala relació amb els socis de govern, o amb els veïns, amb una manca d'empatia i incapacitat per dialogar i acceptar opinions contràries.

És evident que Arenys de Mar necessita un canvi de govern, que escolti la gent, que treballi amb eficàcia, que resolgui els problemes interns d'organització i formació, que aconsegueixi resultats positius i evidents de millora de la vila, que en puguem estar orgullosos. És per això que ens presentem per fer un tomb en actituds i resultats.