Les bales de la discòrdia

El Partit Socialista té moltes dificultats per trobar els vots necessaris al Congrés de Diputats per poder anar tirant endavant la legislatura, amb pactes i equilibris que fins a darrera hora no estan clars. Realment es tracta d'exercir la capacitat de negociació, que fins ara li ha anat sortint bé. S'ha de dir que el grau de compliment no està assegurat i es valen que l'alternativa de govern seria molt pitjor.

Els pactes a assolir no només són amb partits minoritaris de províncies, sinó que s'hi ha d'incloure el pacte de govern amb Sumar, que tampoc no és una agrupació compacta i, per tant, no es pot donar per un fet segur. Ara, per exemple, amb la confirmació del contracte per comprar bales a una empresa israeliana, trencant l'acord de no comerciar amb aquell país, posa en perill la continuïtat del govern dels dos.

En situacions com aquesta em ve a la memòria la frase repetida pel president del govern, quan diu que és el govern més progressista de la història espanyola. Dir això, tenint com a ministre d'Interior al senyor Fernando Grande-Marlaska és una ironia. Mantenir aquest senyor al ministeri és una demostració de flaquesa que deixa sense sentit el progressisme expressat.

M'imagino que l'enrenou d'avui acabarà en no res, perquè estem acostumats que Sumar sempre acaba baixant del burro, però la incertesa i dubtes estan garantits i potser el president perdrà algunes hores de son.

A Espanya tot el tema d'armament, despesa militar i entrada a l'OTAN ha estat un engany des del primer dia. Sigui quin sigui el govern de torn, amb més o menys dissimulació, va tirant pel dret, amb excuses de mal pagador. Per tant, res de nou. Tot continua igual.

Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

El mercadeig en política

Finalment s'ha aconseguit tirar endavant la discussió en sessió parlamentària dels pressupostos 2022 gràcies als Comuns, que han retirat l'esmena a la totalitat. Veurem com evoluciona la negociació i com acaben aprovant-se.

Davant la llei més important del Parlament, cada partit polític s'ha posicionat amb ganes de destacar i justificar el seu posicionament. De fet, mestre escric aquest post, el debat està en marxa i em fa molta mandra escoltar-los.

De totes maneres voldria fer incís en el posicionament de Ciudadanos. De fet, sigui el que sigui el que es posa a discussió, la seva posició és la mateixa. Van en contra de tot el que digui el govern, sobretot si va en benefici de Catalunya. Ciudadanos no creu ni defensa les institucions catalanes, i per tant no cal donar-hi gaires voltes. Sabem ja d'entrada què voldran.

Tampoc ens ha de venir de nou tot el que pugui dir Vox. Sabem sobradament quin concepte tenen d'Espanya i les autonomies, i què voldrien que fos. És per això que no cal amoïnar-se pel que puguin dir o votar al Parlament. Són presents en una institució que voldrien que no existís.

Juguem, doncs, amb la resta de partits polítics, i juguem amb les diferents institucions, perquè totes han d'aprovar els pressupostos. Els socialistes necessiten els vots d'ERC a Madrid, els Comuns també necessiten ERC per l'Ajuntament de Barcelona, i el govern de la Generalitat ha necessitat els Comuns per tirar endavant la negociació dels pressupostos presentats al Parlament.

Em resulta poc seriós que s'intercanviïn cromos. Jo et defensaré al Parlament si tu em defenses a l'Ajuntament. Penso que un pressupost és prou important com per analitzar-lo d'una altra manera, i no que serveixi de mercadeig. Llavors passa allò que es fa tot el contrari del que s'havia dit que es faria. L'exemple més clar és el de Maragall, amb els pressupostos municipals de Barcelona. No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més gent desencisada amb la política.

Taula, sí o no?

Tot i que les negociacions per aprovar el pressupost de l'any vinent, a l'Estat, són notícia de primera pàgina, hi ha un altre tema que a Catalunya ocupa un bon espai, i és la famosa taula de negociació i la picabaralla entre JxCat i ERC. Els primers s'han negat a formar-hi part, amb l'excusa que no volien que només hi poguessin ser consellers del govern, però a més li treuen importància i consideren que la taula de diàleg no aconseguirà res.

Aquests diferents criteris i maneres de pensar entre els dos partits del govern, no afavoreixen en res al país. Necessitem un govern fort per prendre decisions importants i sortir de l'atzucac on ens trobàvem, i barallant-se d'aquesta manera no s'aconseguirà res.

A les xarxes socials hi ha una discussió important i molts insults per ambdues bandes, per part de detractors d'un i altre partit polític. D'alguna manera els unionistes ja no són notícia, sinó que tot queda del bàndol independentista, amb un futur incert. De la mateixa manera que s'ha demostrat que la distribució entre independentistes i unionistes es mantenia en el temps, sense gaires canvis, el mateix es pot dir entre els votants de JxCat i ERC.

La CUP entretant s'ho mira per sobre les espatlles, i manté el seu perfil esperant-los venir. És molt conscient que necessiten d'ells, perquè difícilment el PSC entrarà en joc. Tot això crea molta incertesa, i cansa la gent. També a Catalunya s'han d'aprovar els pressupostos i el més calent és a l'aigüera.

La N-II per Arenys de Mar

L'alçada de la barrera del peatge de l'autopista del Maresme ha fet que molts vehicles deixessin de circular per la N-II i optessin per l'autopista. Tot i així encara hi ha força cotxes que continuen utilitzant la N-II, en part perquè l'accés a l'autopista resulta complicat. Travessar la Riera d'Arenys és un infern. Anar d'una punta a l'altra requereix molta paciència i fa que prefereixis continuar circulant per la N-II i oblidar-te que l'autopista ja no té pagament. 

És evident que la pacificació de la N-II no s'aconseguirà només amb la gratuïtat de l'autopista, sinó que cal trobar la manera d'alleugerir l'accés a l'autopista, fer-la més interessant, i aconseguir realment que circulin menys cotxes per la N-II.

Amb la notícia de la gratuïtat de l'autopista va sorgir l'anunci que quedava suspesa la construcció de la variant de Valldegata, una variant que havia d'alleugerir la circulació de la Riera, i que se'n parla des de fa quaranta anys. Deixar de construir la variant, només és defensable si es troba una alternativa a passar per la Riera, i això sembla ser que és el que el govern municipal té intenció de discutir amb la Generalitat.

Queda molt bé dir que el Maresme pacifica la carretera nacional, però ha de ser efectiu, i de moment això no passa. Ha disminuït la circulació de vehicles, però no tant com seria desitjable, i encara menys si pensem en una via interior de la població que creua. 

Penjat a Youtube es pot veure una proposta de pacificació de la N-II al seu pas per la població del Masnou. És un treball ben elaborat i que sembla que té la benedicció de totes les forces polítiques de la població. No sé si des de la Generalitat ho veuen factible i estan disposats a executar-ho. A Arenys de Mar s'hauria de fer alguna cosa semblant.

Desitjo molta sort al govern municipal de la nostra vila en les seves negociacions amb la Generalitat, per aconseguir que la barrera que suposa la N-II deixi de ser-ho, i que la circulació per la Riera sigui l'estrictament necessària, i no generi el caos que ara ocasiona.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

L'ANC i el govern català

Arran de l'acte de l'ANC a Cornellà de Llobregat on es demana al govern català una estratègia de confrontació, crec que és important separar el paper que han de fer uns i altres, respectant el dret a existir d'una entitat que busca insistentment la independència de Catalunya. 

Seria bo que els actuals líders de l'ANC entenguessin el paper del govern català després de tot el que ha passat des de 2017. Sense desistir dels objectius d'assolir la independència, sí que és important saber jugar el millor paper en cada moment i no tornar a fracassar i fer passes enrere.

Estic d'acord que l'ANC pugui mobilitzar la població per reivindicar el nostre dret a l'autodeterminació, a decidir quin és el futur que volem per al nostre país, però també voldria que s'entengués que el govern català, que no hi renuncia, cal que es posi a governar després de tants mesos de paràlisi.

El govern d'ERC i JxCat, ja sigui per convenciment o per necessitat, opta per retornar a la negociació per encaixar correctament Catalunya dins d'Espanya, i probablement és el que pot fer en aquests moments. Exigir l'amnistia i una revisió profunda de les relacions entre Catalunya i Espanya. El govern no ha de sortir al carrer ni posar un mur sense abans no haver intentat asseure's i continuar amb la pedagogia sobre quina és la nostra realitat.

No és fàcil el paper del govern ni de l'entitat sobiranista, però està clar que encara que coincideixin en els objectius, l'estratègia no pot ser la mateixa. Està bé demostrar que la independència no la volen només els partits independentistes, sinó que hi ha una gran quantitat de catalans que la reclamen, però el nostre govern ha de recuperar el prestigi de les nostres institucions i demostrar que ens sabem governar i que volem més llibertat per millorar la situació política, econòmica i social del nostre país.

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

La radicalitat de la dreta extrema

Hi ha moments que em pregunto si l'actitud de la dreta espanyola beneficia o no la feina del PSOE ara que forma govern en coalició amb Podemos. Una actitud tan radicalment en contra i sense gaires arguments a vegades és bo pel govern de torn, perquè s'ha de ser molt radical i poc intel·ligent de no veure de què va.

A qualsevol govern se li pot fer una bona feina d'oposició, perquè la demagògia acostuma a ser gran i a vegades difícil de detectar, sobretot per part de la gran massa. Quan un es radicalitza, però, és fàcil que la gent se n'adoni.

Aquests dies tot s'ha concentrat en la reunió entre els presidents de govern espanyol i de la Generalitat. En aquest aspecte hi ha molt a dir i a pensar, i també és fàcil treure'n rèdit, però el govern socialista farà bé de no deixar-se entabanar i no concentrar tot l'esforç en aquesta taula de negociació, precisament per no provocar el seu fracàs.

Entenc que aquest període que s'ha iniciat ha de tendir a la normalitat. No donar-hi més importància de la que té, que en té molta, però no donar elements on s'hi aferri l'oposició de la dreta extrema que en aquests moments destaca per sobre d'una dreta que tots voldríem moderada i capaç de contrarestar els errors que puguin venir de l'actual govern, que és un govern experimental, pel fet de ser el primer de coalició després del franquisme.

Una actitud assenyada i intel·ligent del govern de PSOE i Podemos que mantingui la dreta en aquesta actitud radical, li permetrà governar més temps i amb més credibilitat que mai. Però que no li doni motius!

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.

A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.

Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.

Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

Encara sense president

Tal com es preveia, si més no a partir de les notícies d'ahir dimecres sobre l'evolució de la negociació entre el PSOE i Podemos, avui Pedro Sánchez no ha obtingut suficients vots favorables per aconseguir la presidència del govern. Tampoc fa l'efecte que ho intenti abans del 23 de setembre, que és la data límit abans no es convoquin les eleccions, de manera automàtica. Dóna la impressió que Pedro Sánchez tingui molt clar que unes noves eleccions l'afavoriran, mentre que els partits de la dreta s'estan fregant les mans. PP i Vox no hi tenen res a perdre, o almenys això és el que creuen.

Des de Catalunya hem observat el paper que han jugat els partits independentistes, un no de JxCat i abstenció per part d'ERC, i hem intentat entendre la jugada. Probablement comprensible el no de JxCat, i més sorprenent l'abstenció d'ERC, sabent que amb això no n'hi havia prou per donar-li la presidència a Pedro Sánchez. Per què ERC no hi ha votat en contra?

Els darrers dies s'ha vist ERC amb molt interès perquè Pedro Sánchez aconseguís la presidència. No vull entendre que hi vegin en ell la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya. Així, com s'explica?

Una repetició de les eleccions espanyoles en què beneficia o perjudica a Catalunya? És aquesta la lectura d'ERC? Pedro Sánchez ha deixat molt clar què en pensa del procés i de les aspiracions catalanes de convocar un referèndum pactat. Llavors què se'n pot treure de la seva presidència? 

No tot està tancat, i ens queden gairebé dos mesos per constatar si les postures es mantenen o bé hi ha algun canvi que eviti la convocatòria de noves eleccions. Estarem amatents!

No tot s'hi val en política

El joc polític ha arribat a un nivell tan alt de degradació que ja et pots esperar qualsevol cosa. No es tracta simplement de sorprendre qui encara entén la política com un servei, sinó a les persones que ja saben que la carrera política és una cursa d'obstacles amb trampes i trampetes, però que probablement no havien arribat a imaginar-se que es pogués anar tan lluny.

La moció de censura ha fet mal al PP, i probablement el suport rebut pel PNB, després de la negociació i aprovació dels pressupostos, ha estat el que més els ha dolgut. S'havien venut a canvi de privilegis al PNB i aquests els han deixat glaçats. Per què ha passat? Què han fet de malament que el PNB no els hagi correspost?

Una vegada més veurem que la qualitat política i l'ètica del PP brillen per la seva absència, i faran tot el possible per venjar-se dels bascos. Com? Una primera acció, que ja han anunciat, és presentar esmenes als seus pressupostos, aprofitant la seva majoria absoluta al Senat. És legal? Sí. És ètic? No.

Deixant de banda a qui beneficia o perjudica una modificació dels pressupostos, l'actuació només s'explica per venjar el que el PP considera una traïció. Com sempre, s'utilitza la política per jugar brut, i el que menys importa són els ciutadans. Es tracta d'actuar per aconseguir mantenir-se en el poder, utilitzant les eines que calguin. 

Aquesta mala praxis que no només realitza el PP, fa que temem una possible victòria de C's, perquè aquests ho practiquen i difonen encara que no hagin manat mai. Imagineu, si ens manipulen aquells que ens han enganyat en període electoral, què no faran aquells que ja t'amenacen a l'hora de demanar-te el vot!

Vull pensar que la història condemna qui obra malament, perquè en el fons de tot, no tot s'hi val en política.

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.

Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 

Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.

Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.

Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.

El referèndum català deixa de ser línia vermella

Del debat electoral d'ahir a la televisió espanyola, que no vaig veure, em quedo amb dues frases que han reproduït els mitjans de comunicació avui: "El referèndum català no serà una línia vermella", en boca de Pablo Iglesias, i "Rivera és més de dretes que el Dia de la Mare", pronunciada per dirigents d'ERC.

No sé si les paraules de Pablo Iglesias s'han d'interpretar literalment com una renúncia al referèndum, o simplement es tracta de no posar condicionants abans d'iniciar una possible negociació de pactes de govern. A vegades simplifiquem massa les coses, encara que tampoc hem d'anar amb el lliri a la mà.

Quant a Rivera, jo sempre he manifestat que C's és un partit de dretes, encara que hagin pogut arreplegar exmilitants socialistes. En segons quins aspectes, i no em refereixo al tema català, simpatitzants del PP i del PSOE no estan tan distanciats, i C's seria la síntesi, però amb una tendència clara a posicions de la dreta.

ERC no són objectius perquè uns i altres són adversaris polítics en aquestes eleccions, sobretot tenint en compte que les enquestes donen a En Comú Podem com a clars guanyadors a les demarcacions catalanes. C's també els fa mal, sobretot a l'àrea metropolitana.

Sigui com sigui, la frase de Pablo Iglesias durant el debat d'ahir a la televisió no ajuda gaire a les aspiracions d'En Comú Podem de treure un gran resultat, que els permeti superar el PSOE a nivell de l'Estat. ERC ho aprofitarà per argumentar que ells són els veritables artífexs del referèndum que ha de permetre la instauració de la República catalana.

L'altre dia parlava de tres opcions en defensa de Catalunya. Ara, després del debat, alguns descartaran la tercera opció i hauran de decidir entre CDC i ERC.

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.