Les comparacions són odioses

Quan compares situacions, actuacions i actituds en circumstàncies diferents pots equivocar-te de mig a mig. Cada cosa s'ha de contextualitzar i intentar entendre les reaccions d'uns i altres per adonar-te que no sempre tens els mateixos referents i els condicionants tenen molt de pes. Dit això, però, hi ha fets que no entens i d'alguna manera malpenses.

Tots hem analitzat la reacció de la policia, sigui d'on sigui, davant de manifestacions d'un signe o altre. Sovint comentem que l'actuació policial no és la mateixa si qui s'hi enfronta és d'un signe o altre, i arribes a les teves conclusions. La més fàcil és relacionar-ho ideològicament. Hi ha persones que cauen més bé que d'altres, i això ho explica bastant tot. La policia, però, en principi hauria d'actuar sense prejudicis ni odis ni simpaties, però...

Aquest cap de setmana el Barça jugava a Elx i un seu seguidor va ser agredit per la policia nacional, potser perquè portava una estelada. Quin crim! Puc entendre que els ànims estiguessin escalfats i que no tothom estigués en condicions de reaccionar d'una manera civilitzada, però les imatges que han transcendit són força eloqüents i, intentant ser objectiu, no tenen cap mena d'explicació. Es va excedir la policia?

Ara deixaré de ser objectiu i diré que els catalans, sobretot si portes una estelada, no som benvinguts a segons on, i encara menys per segons quins col·lectius. Curiosament, hi ha persones amb un currículum gens exemplar que reben millor atenció i consideracions. I això s'ha de denunciar, sabent, però, que no en traurem res, i que fets com els d'aquest diumenge a Elx es tornaran a repetir, no només per terres espanyoles, sinó també a casa nostra. No ho podem acceptar. Ho hem de denunciar, però al mateix temps tenir clar, que és un bucle històric que no s'aturarà mai.

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

Res a celebrar

Amb aquesta frase molts anys hem volgut expressar el nostre rebuig a la celebració del dotze d'octubre. Una data que hem incorporat com a festiva, simplement perquè no era un dia laboral i no pas per la significació que des de l'estat espanyol se li dona. 

Que el dia dotze caigui en diumenge és la millor manera de passar desapercebut un record que hauria de ser amarg pel que coneixem de la història que ens han explicat, sempre d'acord amb l'interès del narrador de torn. Sens dubte que no tots hem rebut la mateixa versió.

Ignorar la data és la millor manera, al meu entendre, de treure-li significat. Molt més que no pas sortir a manifestar-t'hi en contra. Això més aviat envalenteix qui creu que l'efemèride és important de recordar i que hi veu elements positius als fets històrics que alguns trobem menyspreables.

És per tot això que, com que no he encès la televisió, gairebé no he estat conscient del dia que érem, però acabo de veure, repassant els diaris digitals, que hi ha hagut enfrontaments entre falangistes i antifeixistes al País Basc. És precisament això el que cal evitar, i si el nostre president vol anar a Madrid a veure desfilar la cabra, que hi vagi. Ja sé que és el nostre representant polític, però llevem-li importància i no ens sabrà tan greu.

 La història narra uns fets que cal contextualitzar. Ho dic perquè tan absurd és vanagloriar-se d'uns fets que avui són recriminables, dins del nostre context, com criminalitzar els fets sense posar-los en context. Podem condemnar segons què, però sabem que amb els anys tot ha canviat i no podem fer judicis simplistes ignorant les creences i pràctiques socials d'aquell temps històric.

És precisament per això que davant de festivitats com la d'avui, la ignoro i no la celebro, però tampoc surto al carrer a denunciar res.

Contextualitzar els fets

Sovint entrem en discussions sobre fets passats i no sempre ens posem d'acord. Analitzar el passat requereix, al meu entendre, la capacitat de posar-ho en context. No podem jutjar allò que va passar fa no sé quants anys, segles fins i tot, amb els paràmetres actuals. Això, que sembla tan evident, no sempre es té en compte i caiem en la trampa d'imaginar-nos, segurament de manera inconscient, que aquelles persones que jutgem pensaven com nosaltres ara, o tenien els mateixos referents que ara nosaltres.

El cas dels colonitzadors espanyols en seria un exemple i jo, d'alguna manera l'he tingut present aquest estiu, durant el meu viatge de vacances. Al marge dels patriotismes contumaços. Aquells que la bandera i la pàtria ho són tot, la resta sempre hem estat molt crítics amb els descobridors d'Amèrica. Uns abanderats amb la creu d'estendard. 

Aquest estiu he constatat la subtilesa de molts guies sud-americans a l'hora de parlar de la història del seu país, de l'arribada dels colonitzadors i dels efectes destructius d'una civilització que no va resistir la invasió. Subtilesa en part per por de ferir-te, sabent d'on venies i no pas com pensaves, i també perquè tampoc la critiquen obertament. Hi busquen la part positiva. Sempre hi ha una part que pots salvar, encara que a vegades costa de trobar-la.

Si hi ha un exemple que és molt present des de fa temps a casa nostra és la història dels indians. De considerar-los uns herois i uns exemples a seguir es va passar a criticar-los el negoci basat en l'esclavatge. Aquí anem d'un costat a l'altre, i és difícil no deixar-se portar per la passió. En cap cas podem justificar el negoci amb persones humanes, i hauríem d'evitar retre homenatges o posar-los als altars. Una altra cosa és jutjar-los amb els paràmetres actuals.

L'experiència d'aquest estiu m'ha servit per aprendre a valorar les coses amb fredor, tenint en compte tots els paràmetres i no creure que els referents es mantenen en el temps. Tot canvia i hem de ser capaços d'acceptar-ho i després actuar en conseqüència. Les bestieses del passat no les podem acceptar, però és encara pitjor trair els pobles per conveniència pròpia. Penso en els sahrauís, i la traïció del govern espanyol actual. Això no té perdó.

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.