Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

Encara que no ho sembli, ens governa el PSOE

Avui tenim dos exemples més de què és el PSOE i que no en podem esperar gaire res de bo. Em sorprèn la paciència i optimisme d'aquells que esperen la taula de negociació, mentre per l'esquena t'apunyalen. No diré que no sigui millor tractar amb el PSOE que amb la dreta espanyola, però quan es tracta de Catalunya, molt poca diferència hi ha, si és que n'hi arriba a haver.

Avui hem conegut que el TSJC dóna la raó al govern del PSOE i fa tancar tres delegacions de la Generalitat a l'estranger, perquè poden perjudicar Espanya. Sublim! També hem vist com el Congrés de Madrid aprovava la llei mordassa digital. Amb la complicitat de Podemos. Mireu si anem bé a Espanya, que els "comunistes", que bateja Aznar, permeten que s'aprovi una llei repressora com és la llei que permet tancar Internet quan al govern li plagui.

Vox només cal que hi sigui, no ha pas de governar, perquè la seva presència ja força l'adopció de mesures antidemocràtiques per part dels partits que es creuen tan demòcrates. 

Ens queda molt camí per aconseguir assentar la democràcia al nostre país, i hem descobert que aquells partits que es creien tan progressistes i així ens ho deien a la cara, estan aplicant unes mesures polítiques molt poc democràtiques. No em crec que els dirigents del PSC, si fossin sincers i transparents, puguin avalar les decisions del PSOE. Només les acaten perquè ja no tenen autonomia i estan a mercè del que diu l'amo.

Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

Entendre les aliances electorals en mig d'un procés que fa aigües

Mentre hi ha uns partits polítics que tenen molt clar qui són i amb qui van a les eleccions, n'hi ha d'altres que encara s'ho estan plantejant i, sobretot, discutint entre la direcció i les bases. Aquest seria el cas dels Comuns i EUiA, Comunistes i la nova formació que encapçala Elisenda Alamany.

Tots aquests no formen part del grup de sobiranistes que encara tenen votants que els demana unitat. Això fa que el nombre de llistes pugui batre un rècord i que els votants tinguem complicat d'acabar d'entendre quins són uns i quins els altres i a qui hem de votar i perquè.

Llegia avui el tema concret d'EUiA, que no és una formació compacta, la qual cosa encara dificulta més la decisió d'anar o no en coalició amb tal o tal altra formació política. Nuet, coordinador general d'EUiA sembla que optaria per anar en coalició amb ERC. Després de com ha anat tot el procés sobiranista es fa difícil d'entendre, més enllà d'ampliar la base dels que demanen un referèndum. Nuet sempre ha deixat clar que vol el referèndum, però no la independència, o això és el que jo he entès. ERC, per altra banda, té clar que vol la República catalana, i lluitarà per avançar en aquest objectiu. El fet de presentar-se amb altres formacions que no pensen el mateix pot despitar el personal. No sé si podem parlar d'estratègia o bé que ERC té clar que donada la situació actual, el camí a seguir s'ha de refer des d'un bon començament, i aquest serà llarg. Probablement el més assenyat.

No sé si després de la celebració de les eleccions d'abril i maig tindrem l'aigua clara, però desitjo que aquestes hi ajudin i aplanin el camí a les eleccions al Parlament català, que no poden trigar gaires mesos a celebrar-se. L'impàs actual no fa cap bé.

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.