Demà votarem aquells partits que facilitin el dret d'autodeterminació

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i enguany coincideix que és el dia de reflexió. Reflexionarem malgrat no tenir gaires dubtes. Estic convençut que els catalans i catalanes que tenim veneració per la mare de Déu de Montserrat sabem molt bé a qui no votarem. I no els votarem perquè no estimen el país de tots, no el país dels independentistes, sinó el país de tots els catalans. Perquè busquen l'excusa del procés per anul·lar tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes.

No podem votar ni a Vox, ni a C's ni al PP, perquè no han estimat mai Catalunya. Que ningú no s'escandalitzi amb les meves paraules perquè és certament el que ha passat des de sempre, des del seu naixement. He escrit moltes vegades que el PP basc sempre ha defensat el seu país. A la seva manera, però lluitant contra el PP nacional quan ha estat qüestió de defensar els bascos. Això no ha passat mai amb el PP català. Sempre s'ha alineat amb el PP nacional per atacar-nos. I no em feu parlar de C's, i encara menys de Vox.

Tinc molt clar que votar aquests tres partits és votar contra Catalunya, i m'agradaria pensar que el PSC no l'hem de posar en el mateix sac. Tinc els meus dubtes, i això em dol. Voldria imaginar que amb un PSC fort el futur de Catalunya seria espectacular, però...

Als catalans ens ho han posat difícil. Els partits que defensen els nostres interessos com a poble, porten un temps molt convuls, amb picabaralles que no beneficien ningú. Es fa molt difícil aconsellar el vot, però aquest s'ha de dirigir a un partit que defensi el dret d'autodeterminació, que faciliti el referèndum perquè entre tots puguem decidir quin país volem per als nostres fills.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.