La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

Matinal Domènech i Montaner

Aquest matí, amb l’Ateneu arenyenc, hem visitat Canet de Mar i en concret una part de l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Ha estat com un parèntesi dins del conjunt d’actes que diferents entitats i l’Ajuntament d’Arenys organitzen per commemorar el cinquantenari de la mort de Cèsar Martinell, l’any 1973.

De Lluís Domènech i Montaner en celebrem el seu centenari i també l’Ateneu ha volgut incloure dins del seu programa cultural unes referències al gran arquitecte, i una d’elles ha estat la d’avui, visitant la Casa Domènech, la Masia Rocosa, observant des de fora l’Ateneu canetenc i la Casa Roura, i entrant al cementiri de la població, on s’hi troben uns panteons dissenyats per l’arquitecte, que no hi és enterrat, sinó al cementiri de Sant Gervasi, a l’espera que algun dia les seves restes puguin ser traslladades per reposar amb els seus familiars.

Hem comptat amb un guia excepcional, com és en Carles Sàiz i Xiqués, president del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, que ens ha explicat de manera exhaustiva i amena l’obra i la figura de l’arquitecte, les seves arrels familiars a la població, la història i la seva qualitat com a professional de l’arquitectura, que ha deixat petjada a Canet de Mar, però també a moltes altres ciutats del nostre país, de manera significativa a Barcelona, on hi va residir, tret dels estius que passava a Canet.

Plaent, instructiva i enriquidora serien alguns dels qualificatius amb què definiria la nostra visita a la població veïna. Conèixer la història del país, i gaudir de les obres realitzades pels nostres avantpassats és una bona manera d’estimar la nostra terra i la nostra gent. Estic convençut que és així com podem deslliurar-nos de les xacres que ens empastifen i ens amarguen la vida. La Cultura, en majúscula, és el que ens diferencia de la vulgaritat on hi estan sotmesos massa mortals, i també nosaltres si ens encantem i no hi prestem prou atenció. Hem d’agrair, doncs, a totes les persones i entitats que mantenen encesa aquesta flama que ens fa lliures i feliços, i ens ajuden a aprendre i ser més persones dia rere dia. Gràcies.

Recuperant Telemann un diumenge a la tarda

No sé si a vosaltres també us passa, però m'agrada insistir en aquelles peces que desconec o fa temps que no he escoltat, i estic uns dies repetint-les una vegada i una altra fins que les tinc ben memoritzades. Cada vegada m'agraden més i en gaudeixo.

En aquest cas es tracta de la Passió segons Sant Mateu, de Georg Philipp Telemann, una peça que em varen fer descobrir l'any 1980 a Kassel (Alemanya), una família que ens va acollir a casa seva durant una gira musical. Em varen regalar el disc de vinil de la família. Anys més tard em vaig comprar el CD.

Telemann probablement ha passat molt desapercebut per les persones que no s'han especialitzat en la música clàssica o no en són uns consumidors habituals, però té unes obres molt interessants i agradables d'escoltar. En el cas d'aquesta passió segons sant Mateu us aconsello que l'escolteu, i us recomano que feu com ara jo, és a dir, escoltar-la unes quantes vegades seguides. Ja veureu com us encantarà.

No crec que el fet que avui la torni a escoltar sigui el presagi de la derrota del Barça al camp del Madrid, en el partit de futbol que començarà d'aquí a una hora. Escoltar les passions, sigui aquesta o les més conegudes de Bach (avui han interpretat la de sant Joan a l'Atlàntida de Vic), no és motiu de tristesa, sinó de joia. La música ben escrita, i aquesta ho és, et reconforta.

Aprofito aquest moment per recordar la persona de Lluís Tort, que ahir va morir als 88 anys. El seu currículum és dens i és una d'aquelles persones que ha deixat petjada per on ha viscut, treballat i lluitat. El meu sentit condol a la seva família.