Al centre de la polèmica

Hi ha persones que sembla que visquin només per fer soroll i crear problemes on no n'hi hauria d'haver. La senyora Laura Borràs encadena una polèmica darrere l'altra, i fa l'efecte que sense elles no sabria viure. La darrera seria la seva intenció de presidir la Fundació de Junts, tot i que sembla que els informes són desfavorables en trobar-se en una situació d'inhabilitació per falsedat documental. Desconec si realment el Codi Civil Català ho impedeix, però segons els informes emesos sembla que és així. Borràs, però no hi està d'acord i es basa en el fet que no hi ha sentència ferma al respecte.

Borràs tampoc no ha acceptat mai que hagués trossejat contractes públics i fer-los passar per menors, o si més no deu pensar que no és l'única que ho ha fet, i això és cert. Segur que tots els ulls es varen fixar en ella per qui era i qui representava, però això no la disculpa de no complir la llei. 

No entraré, doncs, a valorar si té raó o no en té. Ja hi ha qui ho podrà o ho haurà de decidir, simplement em fixo en la seva gran capacitat d'esdevenir el centre de la polèmica i crear enfrontaments entre els qui la defensen i els que la critiquen. Sempre he defensat les persones que són capaces de fer la feina sense sortir a la primera pàgina dels diaris per excés de protagonisme. De la mateixa manera que seria bo pensar que desconeixem el nom dels jutges, perquè la seva missió no és protagonitzar els judicis, sinó sentenciar objectivament impartint justícia, també seria desitjable que els polítics només es valoressin per la seva obra, pel servei a la comunitat i no pas per la polèmica que generen, i ja no diguem, per casos de corrupció.

Em ve al cap l'exemple d'un àrbitre de futbol. La idea seria que s'acabés un partit sense que la gent recordés qui l'ha arbitrat. Això, però, els seguidors de l'esport em diran que no acostuma a passar i que, malauradament, els àrbitres són massa protagonistes. 

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i, si és possible, que gaudiu d'un 2025 millor que no pas el que estem deixant. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar, i si nosaltres hi posem de la nostra part, segur que serà més senzill. Bon any! 

Terroristes a l'aeroport

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Manuel García-Castellón, considera que la manifestació a l'aeroport de Barcelona s'ha de considerar terrorisme i els seus impulsors jutjats com a tals i condemnats. Un fet que permetria esquivar l'anunciada amnistia, si és que s'acaba aprovant i posant en pràctica.

    El jutge té un currículum que el defineix i no deixa cap mena de dubte sobre què pensa i quins són els seus enemics i els seus objectius per venjar-se'n. Això, que ho veu tothom, sembla ser que no és motiu per a cap tipus d'inhabilitació, arraconant-lo, en consideració de la seva falta d'objectivitat. És aquesta una altra de les raons que fa que molts no creguem en la justícia que s'imparteix a l'Estat espanyol. Una justícia que no és igual per a tothom, i si a més ets català i independentista, tens totes les de rebre, facis el que facis, i no facis.

    Avui la ministra Teresa Ribera s'ha manifestat al respecte i ha estat molt clara. Un fet que només s'explica per la necessitat que té el PSOE, i en concret el govern espanyol, de quedar bé amb els partits independentistes mentre li assegurin les cadires. Atacar el PP i tota la trama que li fa costat, des de jutges fins a mitjans de comunicació, és la millor manera de justificar el seu pacte amb aquells partits que fa quatre dies que també els detestava, i que els va castigar amb l'article 155 de la Constitució.

    Aquesta hipocresia i lectura interessada de la política fa que molts ciutadans s'hi posin d'esquena, o acabin donant el suport a partits populistes, com Vox, com una manera de castigar als de sempre. Aquells que fan moltes promeses, però no acaben solucionant res.

    Tornant al jutge, m'agradaria pensar que hi ha una manera legal d'apartar aquells magistrats que demostren que només actuen fanàticament moguts per uns interessos personals i ideològics. Si això no és possible, no hi haurà manera de confiar en la Justícia, i aquesta sempre dependrà del color polític del moment, o millor dit de la dreta i extrema dreta que, estiguin o no al poder, dominen l'Estat amb tots els seus braços, polítics, econòmics o periodístics. 

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

Negociant el trencament?

L'altre dia comentava les paraules de Jaume Alonso-Cuevillas i va, i se'l carreguen. Jo pensava que era intel·ligent i que tenia un sentit allò que deia, però sembla ser que no ha agradat. Sempre he cregut que enfrontar-se per no treure'n cap guany era una mica estúpid, i que calia guardar les forces per allò que sí se'n podia treure rèdit, però es veu que no és això, si més no a dins de JxCat, o els seus dirigents.

No crec que ERC ho vegi tan malament, i potser sí que ja és hora que decideixin cadascú anar pel seu compte. Que uns es quedin amb el govern, encara que sigui en minoria, i que els altres vagin fent la viu-viu, aprovant allò que els sembli bé i castigant amb el vot contrari quan ho creguin convenient.

Sembla que cada vegada hi ha més gent que no ho veurien malament i potser seria la manera de desencallar-ho, perquè... jo tampoc veig clar que puguin arribar a un acord, que es distribueixin les conselleries, i no passi el mateix que amb el president Torra.

Penso que el canvi de diputat a la mesa del Parlament és el millor que li pot passar a Alonso-Cuevillas, perquè si persisteix la tossuderia de la presidenta, el final seria el que ell no vol, una inhabilitació per una absurditat. 

Jugant amb la inhabilitació

Arran d'unes declaracions del diputat Jaume Alonso-Cuevillas al diari digital VilaWeb, s'ha discutit la seva opinió sobre la conveniència o no de posar fàcil la seva inhabilitació, com seria el cas de permetre el debat al Parlament d'una reprovació del rei o el debat sobre l'autodeterminació. Alonso-Cuevillas defensa que no cal posar en risc la inhabilitació per una acció que no porta enlloc, que no serveix de res, i en això hi estic d'acord.

Precisament si d'un mal ha pecat l'independentisme és d'entossudir-se en posicions que no serveixen per res, més enllà de guanyar-se una inhabilitació. Penso en el cas de la retirada de la pancarta del Palau de la Generalitat. Crec que s'ha de guardar els esforços per denunciar la repressió de l'Estat, més que no pas en barallar-se quan se sap que en sortirem escaldats.

Crec que el govern que resulti de les negociacions entre els diferents partits independentistes i el paper d'aquests al Parlament ha de ser estratègic i intel·ligent. No cal renunciar als objectius finals, però tampoc caure en la trampa de cremar-ho tot a la més petita. No sé si amb un treball de formigueta es pot arribar a cap lloc, però el que s'ha vist és que amb la unilateralitat no s'arriba enlloc.

Ens agradi o no, el panorama espanyol és el menys dolent possible, que no vol dir que sigui bo. Discutir amb ells la possibilitat de marxar-ne ja se sap que no és fàcil. Es tracta de pactar la millor manera de conviure, amb el màxim respecte als nostres drets i singularitat social i política, i esperar millors moments per plantejar decisions més agosarades.

No acabo d'entendre la posició de JxCat en la situació actual. Continuo pensant que no ha paït quedar per sota d'ERC, encara que també comprenc que la posició d'aquests no ha estat sempre la més desitjable, com a mínim dels seus representants a Madrid. De moment els fets no els avalen, i fa quatre dies que ho hem patit amb la resolució sobre el castellà a l'escola, i la inutilitat de la Llei Celaá.

Ja tenim presidenta del Parlament

Avui s'ha constituït el nou Parlament, fruit de les eleccions del 14 de febrer, amb Laura Borràs com a nova presidenta. Finalment s'ha descartat la possibilitat que formés part del govern, com a vicepresidenta, i estarà al capdavant de la institució, afrontant tots els dards que li arribaran de l'oposició política i del poder judicial.

Cal recordar que té oberta una causa per fraccionament de contracte que la podria portar a la inhabilitació, per la qual cosa no s'espera una legislatura tranquil·la, pel que fa al nomenament i possibles inhabilitacions. Tampoc no s'espera tranquil·litat, després d'escoltar el discurs d'avui, de la presidenta, que en cap moment s'ha referit al president sortint, sinó més aviat ha insinuat que no estava d'acord amb com ho havia gestionat.

Venint d'una persona de JxCat i atacant la manera de fer d'una altra d'ERC, molt ens hem de témer que aquesta legislatura continuarà la crítica constant i baralles entre els socis de govern, que comporten una pèrdua d'oportunitats per al país, a l'hora d'avançar i sortir de l'estancament.

A tot això cal afegir les paraules del president Puigdemont, des de l'exili, que ha remarcat que el pacte d'avui no assegurava un pacte de govern, que encara s'estava negociant. Què més hem d'esperar? Permeteu-me que posi en dubte la durabilitat de la legislatura i la capacitat de la CUP, i interès, per posar en pau els altres dos partits polítics independentistes.

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem... 

La incògnita de la convocatòria d'eleccions

La notícia de l'ARA diu que el president Torra només pensa en controlar els rebrots i en sortir de l'emergència sanitària, i no haver de preocupar-se per la convocatòria d'eleccions, com si això hagués de ser una preocupació. Jo més aviat parlaria d'ocupació, però ell sabrà...

Segons llegeixo, el president Torra manté la data de la convocatòria de les eleccions, que no ha revelat i que alguns opinen que seria el mes d'octubre. A la incertesa de la data s'hi ha de sumar la incertesa de la situació del coronavirus, ara que s'han produït rebrots i que fa suposar que s'agreujarà de cara a la tardor. 

I a tot això caldria afegir-hi la situació en què es pot trobar el president si el Tribunal Suprem dicta sentència sobre la negativa a retirar la pancarta, que li produiria la inhabilitació i per tant haver de deixar la presidència de la Generalitat.

Tot plegat és força embolicat, però jo penso que s'ho emboliquen una mica perquè volen. La indefinició en molts casos i l'estupidesa en d'altres ha fet que la situació resulti rocambolesca. Entretant va passant el temps i el nostre país no avança. Es perden molts esforços en temes sense importància, i es deixa de treballar per evitar un col·lapse, tant econòmic com social.

La creació del nou partit polític de Puigdemont també està pel mig, i provoca, segons uns, més retards dels necessaris per poder-se consolidar, després de les trifulgues amb el PDECat, que encara no ha quedat clar si aniran de bracet, si permetran la doble militància o bé cadascú anirà pel seu cantó.

Haurem, doncs, d'esperar més dies a saber quan el president decideix fer pública la data de la convocatòria de les eleccions, la qual cosa no trobo bé, perquè hauríem d'estar per altres coses i, sobretot, poder comptar amb un govern fort i amb ganes de fer feina. El que tenim està obsolet.

Paralitzats amb l’enfrontament entre ERC i JxCat

Aquesta tarda llegia les possibles solucions a la més que probable inhabilitació del president Quim Torra pel seu estira i arronsa amb els llaços i la pancarta. Dic més que probable perquè sabem quins jutges tenim i també tenint en compte la poca estima que té el nostre president. 

La inhabilitació podria provocar un avançament de les eleccions i potser seria la millor opció. Particularment estic molt tip del meu president i tindria moltes ganes de canviar cromos. Sé que les coses no se solucionen només amb canvis de nom, però considero que en aquest cas està més que merescuda una alternativa a la presidència, més seriosa i eficient.

El tema està en què al darrere de totes les converses i plans t'adones que només hi ha un objectiu: aconseguir el poder. Ara s'estan mirant qui ostenta la vicepresidència per rellevar el president. Si ERC té més conselleries que JxCat, i si caldria canviar el vicepresident perquè aquest fos de JxCat.

Aquesta baralla entre els dos partits, que és totalment legítima entre partits polítics, no afavoreix en res la situació del nostre país. Tothom ha demanat la unitat sabent que aquesta no arribaria mai, ja que hi ha un ego massa gran. Els partits independentistes lluiten entre ells i no hi ha unitat que hi valgui,

Sembla ser que la sentència passarà pel Tribunal Suprem, perquè ara serà recorreguda, i que la decisió del Suprem no arribarà fins a l'estiu vinent. Això vol dir que tenim tema per a estona. Distrets ho estarem, però avançar socialment i econòmica, res de res.

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Prohibir l'estelada

Llegeixo que el PP vol presentar una proposta de llei per prohibir llaços grocs i estelades a l'espai públic i fer-ne responsable qui ho permeti, amb penes de fins a la inhabilitació per a càrrecs públics. No em ve de nou perquè tots coneixem què hi ha al darrere i qui hi ha també. En una societat democràtica aquesta llei no hi tindria cabuda, però ja sabem que la nostra societat està malalta i encara hi ha massa hereus del franquisme, un sistema dictatorial on les prohibicions estan a l'ordre del dia.

Algú que m'expliqui què hi ha més democràtic que poder expressar els teus sentiments, ja sigui a través d'una estelada o d'una espanyola amb el pollastre. Per què no els podem permetre manifestar-se tal com són i pensen? La notícia deixa clar que el PP es refereix en tot moment a l'espai públic i no pas el privat. O sigui que al balcó podrem posar allò que ens doni la gana, i a dins de casa també. No em deixaran anar pel carrer amb el llaç groc a la solapa?

Tinc l'esperança que la proposta no avançarà perquè en aquesta ocasió el PSOE no es posarà al bàndol de l'extrema dreta espanyola, però no poso la mà al foc, perquè els socialistes des de fa temps no paren de sorprendre'ns.

Sincerament crec que el nivell polític espanyol és molt mediocre i no aconseguirem repuntar fins que no arribin polítics dialogants, amb un mínim de serietat per tractar els temes i no deixar-se portar per instints primaris i irracionals.

Tertúlia sobre Arenys amb el regust de la indecent política espanyola

Comencem un nou mes i aquest divendres tenim tertúlia. Si el mes passat vàrem parlar de poesia, aquesta vegada analitzarem la situació política a Arenys i els seus partits polítics, en vistes a les eleccions municipals d'aquí a un any. Unes eleccions on ens podríem trobar amb tots els alcaldables canviats, sobretot si els pitjors presagis es compleixen.

Hi ha moltes incògnites, algunes de les quals trigarem a resoldre-les, però d'altres pot ser que tinguem  enllestides aviat. Hem de veure què passa amb els alcaldes i alcaldesses independentistes que varen ser citats als jutjats. També si la denúncia de la defensora del 'pueblo' porta la inhabilitació de l'exalcalde...

De tot això en parlarem, analitzant què s'ha fet a Arenys i què estava previst que es dugués a terme, i acabarem parlant de l'actualitat del país. Una actualitat que, a part de cansar-nos, cada vegada resulta més indignant. A casa dèiem l'altre dia que s'ha perdut la decència. No pot ser tot el que està passant, ja que no es tracta de buscar la justícia, sinó el que es busca és venjança, i a qualsevol preu i amb qualsevol marranada. No pot ser que tinguem un polític que aspira a governar, com és Albert Rivera, que tingui un comportament tan autoritari i poc democràtic, però al mateix temps tan indecent i immoral.

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.

Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.

Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.

Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.

En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.

És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

L'anècdota que no ho hauria de ser, però som a Espanya

A casa, de petits ens havien ensenyat a dir sempre la veritat, ser educats amb les persones, cedir el pas a les persones grans, no dir 'paraulotes', ser honrats... tota una sèrie de valors que ara sembla que te n'hagis d'avergonyir, que parlar-ne sigui ser cursi o fins i tot friqui, perquè ara tot això no es porta, encara que quan la gent se'n troba algun, es sorprèn i fins i tot els agrada.

Són moltes les actuacions que a casa reprovem i després d'exclamar-nos i sorprendre'ns com han estat capaços de fer tal cosa, amb el que els pot arribar a passar, acabem amb la pregunta: I?, una simplificació de: I tu creus que els passarà res? Evidentment que la resposta és sempre la mateixa: No!

Avui he llegit que el diputat al Congrés, en Francesc Homs, ha registrat una denúncia contra el president del govern espanyol per prevaricació i desobediència a les sentències del Tribunal Constitucional, ja que sembla ser que n'hi ha unes quantes, i ara caldrà veure si el Fiscal General també actuarà... Tots sabem què passa quan no es respecten aquestes decisions en el cas de les institucions i càrrecs polítics catalans. Quan qui incompleix les seves decisions és el govern espanyol què passa? Res.

Aquest és un petit exemple que reforça la idea que molts tenim que la justícia no és igual per a tothom. El rei emèrit pot haver blanquejat diners o disposar de grans fortunes en bancs estrangers, però ell és immune. El president del govern espanyol pot haver estat cobrant dietes de desplaçament mentre vivia a Madrid i fins i tot a la Moncloa, i s'arxiva. El govern espanyol pot incomplir sentències del Constitucional, i el Fiscal General ni s'immuta, ni cap jutge els porta a judici.

Als Estats Units que hi ha un president tan dolent que no deixa entrar musulmans la jutgessa el fa callar. Aquí als refugiats els disparen bales de goma i no passa res!

I podríem parlar de la corrupció del PP, de les trifulgues entre l'ex-ministre d'Interior i l'ex-director de l'Oficina Antifrau, o dels temes que vulguem, multitud d'anècdotes que no deixen de ser només això, quan haurien de ser motiu de penes i, per què no, d'anys d'inhabilitació o presó. País! i desprès no entenen perquè alguns volem donar-nos-en de baixa.

Què en serà dels dos partits que havien de revolucionar l'Estat?

Mentre esperem a veure com continua tot el tema de les inhabilitacions a càrrecs sobiranistes, seria bo recordar aquells moments en què apareixien dues forces polítiques per trencar el bipartidisme a Espanya, i practicar una política diferent a la dels partits de sempre. C's, a nivell estatal ja que nosaltres ja els patíem, i Podemos, varen dir-nos que el bipartidisme s'acabava amb ells, i també la manera clàssica de fer política del PSOE i el PP, que tant ens havia avorrit, fins al punt de desafectar una gran majoria de ciutadans.

Això passava no fa gaire temps i crèiem que podien tenir raó i a més aconseguir millorar la política del país, posant en qüestió certs tics comuns dels dos grans partits espanyols, no sé si pactats, però com a mínim de pràctica comú.

La història fins ara ens ha demostrat que certament Espanya deixava de tenir només dos grans partits polítics, i n'afegia dos més amb més pes que no tenia des de feia força temps Izquierda Unida. La segona promesa, la de fer fora la corrupció i canviar la manera de fer política ha quedat més en quarantena. Probablement la gent de Podemos, si hagués aconseguit més suport hauria pogut provocar més canvis, però el que tenim molt clar és que la gent de C's mai podrà ser un recanvi del PP, sinó tan sols un canvi de persones, però no d'ideologia.

Després d'observar la seva incapacitat de contrarestar la simbiosi de PP i PSOE, tot fa pensar que el seu futur és molt incert, sobretot pel que fa a C's, perquè el seu discurs ja el representa el PP. En el cas de Podemos la seva vida depèn bàsicament de dos factors. En primer lloc s'ha d'acabar de veure com resolen els problemes interns de lideratge i d'estructuració del partit a nivell estatal, i per altra banda només tindran èxit si són capaços de mobilitzar els protagonistes del 15M. Si se'n decanten el seu futur serà efímer.

La presidenta del Parlament català investigada

Avui s'ha presentat a declarar la presidenta del Parlament català, i ha respost les preguntes del seu advocat. Per uns es tracta de desobediència al Tribunal Constitucional i pels altres de defensar la democràcia i la llibertat d'expressió i debat del Parlament d'un país.

En una situació normal estaríem dient que tot és possible i no sabem què passarà, però no estem en una situació de normalitat. Encara que el nou ministre portaveu del govern espanyol digui que és injust considerar que la Justícia espanyola no és independent, tots sabem, i ells també, que la Justícia al nostre país, el gran, no és garantia de res des de fa molt temps.

No vull repetir el post d'ahir, però és evident que arribo a la mateixa conclusió. En no creure en el Tribunal Constitucional ni en tots els tribunals que tenim per sobre nostre, no tinc cap dubte de quina serà la sentència: la inhabilitació.

L'altra cosa és conèixer d'antuvi què passarà una vegada inhabilitada la presidenta del nostre Parlament. Caldrà sortir al carrer, com escrivia avui Xavier Bosch al diari ARA, o simplement anar a les urnes en un referèndum consensuat amb el govern espanyol?

Tothom és lliure per somiar, encara que el somnis acostumen a ser molt enrevessats i s'ajusten poc a la realitat. De moment les mobilitzacions al carrer continuen, però no sabem el temps que duraran. Hi ha maneres d'aturar-les, a les bones, però malfio del govern espanyol que les sàpiga emprar.