Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Diàleg per arribar on?

Parlem de diàleg i aquests dies tenim a la ment la possible trobada dels governs català i espanyol el proper divendres, aprofitant la celebració del Consell de Ministres a Barcelona. Tots, o bé la majoria, defensem que hi ha d'haver diàleg per sortir de l'atzucac on ens hem ficat, però ens quedem en el desig i no acabem de sortir-nos-en. Per què?

Diàleg per arribar on? Des del govern espanyol, en els millors desitjos que puguin tenir passaria per una millora en el finançament i fins i tot arribar a bloquejar segons quines transferències, perquè no ens les retirin més endavant. Per al govern català el diàleg vol que els porti a un referèndum pactat d'autodeterminació. Com que els objectius són contraris, és molt difícil aquest diàleg, sobretot quan no es veu un punt entremig.

Els Comuns han informat que estan treballant un document on es parla de reformar la Constitució en clau plurinacional. Això podria sonar bé a una gran majoria, fins i tot d'independentistes decebuts o pessimistes. I a l'altra banda?

Pretendre modificar la Constitució per donar més força al model federal, o plurinacional com en diuen ells, és somiar truites. En un moment en què l'extrema dreta fa presència a les institucions espanyoles, començant per Andalusia, tenint en compte la majoria necessària per poder aprovar unes modificacions de la Constitució, és poc realista. Ja m'agrada que hi treballin i, d'aquesta manera es defineixin bé, però és un temps malgastat. Tenen totes les de perdre, encara que la proposta fos interessant.

En aquests moments qualsevol canvi a nivell espanyol, per als catalans servirà per anar a pitjor, i és per això que no defensem els canvis i ens encaterinem en voler marxar.

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.

Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.

Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.

No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.

Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.