Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

Demà votarem aquells partits que facilitin el dret d'autodeterminació

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i enguany coincideix que és el dia de reflexió. Reflexionarem malgrat no tenir gaires dubtes. Estic convençut que els catalans i catalanes que tenim veneració per la mare de Déu de Montserrat sabem molt bé a qui no votarem. I no els votarem perquè no estimen el país de tots, no el país dels independentistes, sinó el país de tots els catalans. Perquè busquen l'excusa del procés per anul·lar tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes.

No podem votar ni a Vox, ni a C's ni al PP, perquè no han estimat mai Catalunya. Que ningú no s'escandalitzi amb les meves paraules perquè és certament el que ha passat des de sempre, des del seu naixement. He escrit moltes vegades que el PP basc sempre ha defensat el seu país. A la seva manera, però lluitant contra el PP nacional quan ha estat qüestió de defensar els bascos. Això no ha passat mai amb el PP català. Sempre s'ha alineat amb el PP nacional per atacar-nos. I no em feu parlar de C's, i encara menys de Vox.

Tinc molt clar que votar aquests tres partits és votar contra Catalunya, i m'agradaria pensar que el PSC no l'hem de posar en el mateix sac. Tinc els meus dubtes, i això em dol. Voldria imaginar que amb un PSC fort el futur de Catalunya seria espectacular, però...

Als catalans ens ho han posat difícil. Els partits que defensen els nostres interessos com a poble, porten un temps molt convuls, amb picabaralles que no beneficien ningú. Es fa molt difícil aconsellar el vot, però aquest s'ha de dirigir a un partit que defensi el dret d'autodeterminació, que faciliti el referèndum perquè entre tots puguem decidir quin país volem per als nostres fills.

Arrimadas confia en què l'augment de la participació se l'emporti ella

Deixo per a demà parlar dels resultats electorals d'avui. Ara, quan encara falten gairebé dues hores perquè es tanquin els col·legis, el que està passant és que hi ha un increment important de la participació que se situaria en cinc punts per sobre de les eleccions de 2015, que ja varen batre el rècord en unes eleccions autonòmiques.

Sempre havíem dit que hi havia un conjunt important de catalans que no es mobilitzaven en les eleccions al Parlament català, però que sí ho feien en les generals. Unes persones que donaven per fet que les autonòmiques tenien menys importància. Unes persones que el fet nacional català no els deia res i no es molestaven per anar a votar. Ara això hauria canviat.

Si es confirma aquest increment de la participació podrem dir que algú ha estat capaç de motivar els electors, fer-los creure que el seu vot era important per al futur de Catalunya, ja sigui per avançar en el sobiranisme, com per frenar qualsevol idea de trencament amb Espanya.

Tot faria pensar, doncs, que un augment de la participació implicarà un augment del vot no sobiranista, aquells que creuen que, per sobre de tot, són espanyols, i circumstancialment catalans, sense que això els aporti cap valor afegit, sinó tot el contrari.

Veurem en què queda tot plegat, però estic segur que en aquests moments, Arrimadas s'està fregant les mans, amb l'esperança de resultar la força guanyadora, encara que no puguin sumar majoria absoluta amb PSC i PP. Només poder dir que C's ha guanyat a Catalunya ja seria una importantíssima victòria, i una excusa per acusar qui no la fes presidenta. Caldrà veure també què passa amb el PSC.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

A Vic alcaldable de CDC, i a Arenys?

Com ja vaig comentar fa uns dies, Vic i Arenys de Mar, ciutat i vila on hi tinc vincles directes, coincidien per la discussió sobre quin dels dos partits polítics de la Federació de CIU aportaria el cap de llista, dues poblacions on l'alcalde era i és militant d'UDC.

Ahir es va saber que Vic tornarà a tenir un alcaldable de CDC, en aquest cas una alcaldable que es podria convertir en la primera alcaldessa de la ciutat. Des de la recuperació de la democràcia l'alcalde de Vic ha estat el cap de llista de CIU, i si continua la mateixa tònica, Anna Erra serà l'alcaldessa de Vic.

A Arenys de Mar, segons les darreres notícies, es confirma com alcaldable Josep Manel Nogueras, el representant escollit per UDC en detriment de l'actual alcalde. Així m'hi referia aquesta setmana quan parlava dels vuit alcaldables. De totes maneres caldrà esperar algun gest, doncs, sembla ser que encara hi ha alguna resistència. 

Avui també s'ha donat a conèixer l'acord entre ERC i MES per anar junts a les eleccions municipals d'Arenys. Desconec quin és el pes de MES a la vila. En tot cas caldrà veure si aquest acord li permet a ERC recuperar tot el que va perdre en les darreres eleccions, o bé en té prou amb la força d'ERC a escala nacional per aconseguir els tres o més representants al Consistori.

Per altra banda, serà interessant comprovar si CIU (5), PSC (4) i ICV (3) aconsegueixen mantenir el nombre de regidors o són víctimes del més que probable creixement d'ERC i CUP, com a partits sobiranistes i amb suficient camp per córrer.

Per cert, mirant Polònia veig que, a l'hora de fer el ridícul, el substitut d'en Pere Navarro és en Joan Herrera. Sempre tan oportuns.