Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

El record fotogràfic de les nostres vacances

Vaig llegir una vegada una crítica sobre les persones que durant les vacances es dedicaven a fotografiar-ho tot, oblidant-se de gaudir del paisatge i de tot el que passava en el viatge. Em va fer pensar si a mi em passava el mateix. Si realment parava més atenció en fotografiar el que se'ns presentava i em fixava poc en gaudir-ne al moment. 

Sempre que surto de vacances m'agrada tenir-ne un record gràfic, perquè tot i que puguis gaudir de tot el que et passa, a la llarga t'oblides de moltes coses, de molts moments, i les fotografies que hagis pogut fer t'ajuden a recordar coses que ja havies oblidat. Després intento analitzar si estic per allò que passa o em perdo fent la fotografia de rigor.

Penso que amb l'arribada del mòbil com a substitut de la càmera fotogràfica ha facilitat que les instantànies no ens distraguessin tant. Potser la qualitat de la fotografia no és la mateixa, tot i que ho dubto, però probablement la facilitat que tens a l'hora d'enfocar l'objectiu, fa que no et perdis el guió.

Després de quinze dies, recuperar imatges que ja havies aparcat, m'ha ajudat a recordar aquelles sensacions que vaig experimentar durant els dies del viatge. Entendre algunes coses que varen passar, i valorar els moments de pau i convivència amb persones que desconeixies i que només t'unien les ganes de descobrir coses noves. 

Avui, amb poca estona, hem reviscut les nostres vacances, però al mateix temps hem conegut altres viatges d'aquests dies, a països totalment diferents. Islàndia, on el paisatge està dominat per l'aigua, en totes les seves facetes i cabrioles, i Egipte, on l'aigua és vital per a la seva existència, i només ocupa una part insignificant de tot el seu territori. La conclusió sempre és la mateixa: l'aigua és vida!

He rebut un avís de la companyia asseguradora de la meva casa anunciant pluges fortes en vint-i-quatre hores, recordant-me què haig de tenir en compte per protegir la casa de qualsevol tipus d'inundació. Ara resultarà que la previsió del temps no em vindrà a través dels professionals meteoròlegs, sinó que seran les asseguradores que t'advertiran de les possibles catàstrofes en un món canviant, amb l'amenaça del canvi climàtic i totes les seves conseqüències. 

Necessitem la pluja, pel que acabo de dir més amunt. L'aigua és vida i sense ella se'ns tanquen moltes portes. Aquesta pluja, però, ha de venir de manera controlada perquè no haguem de lamentar desgràcies. De moment obro totes les finestres i balcons, perquè avui entra aire a la casa. Demà ja correrem a tancar-les si l'amenaça de la pluja és real.

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.

Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agraït després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.

 

Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 

El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 

El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.

El procés queda eclipsat per la dinàmica de la corrupció

Fa uns mesos, quan ja estàvem tips de corrupció, no ens acabàvem de creure aquelles veus que amenaçaven d'estirar la corda, o la llengua, perquè quedava molt per descobrir, i ves per on, tenien raó, els casos han augmentat i ara tots estem convençuts que la cosa anirà a més. 

Aquests darrers dies han aparegut noves actuacions delictives que impliquen a més gent, però també d'altres actuacions corruptes que s'afegeixen a personatges que van sumant delictes. El PP és el gran acaparador d'actuacions corruptes, però no només ells, i sembla també que darrerament els jutges s'hagin conjurat per ser més expeditius, farts potser de llegir crítiques a la falta d'independència del poder judicial respecte al poder executiu.

Tinc contactes amb polítics de tots colors i no es mereixen tenir com a companys a persones que han jugat amb la confiança de la gent i s'han enriquit descaradament. No pot ser que el senyor Rato, mentre exercia de ministre, o de president de l'FMI, estigués acumulant diners de manera fraudulenta. És inadmissible, i per més que la Justícia faci el seu camí, et sents impotent veient que és tan lent tot, i que viuen alegrament tot i el seu passat delictiu.

Fins i tot confiant en la Justícia, que avui és demanar molt, la seva lentitud i la manera d'actuar, en funció de qui hi ha al davant, provoca ràbia, i això no és bo. Diem molt que som en un Estat de dret, però no acabem d'entendre què vol dir això. On són i com són respectats els drets dels més febles, dels que no tenen contactes ni diner per aconseguir favors ni beneficis?

Tots plegats hem perdut la dignitat, perquè aquí no dimiteix ningú, tret d'Esperanza Aguirre, que ho ha fet tres vegades, fent-se la gran víctima, la qual cosa no és creïble. Rajoy, tot i haver guanyat les eleccions, ha demostrat que no és la persona capaç de treure l'Estat espanyol d'aquest merder de la corrupció, perquè ell mateix hi ha conviscut i no li ha interessat posar les coses clares. La Transparència és inexistent, i tot gira al voltant d'una conxorxa entre jutges, polítics i mitjans de comunicació, no tots!, però Déu n'hi do!

La Fiscalia en un món farcit de corrupció

D'entrada em disculpo si en la meva argumentació dic alguna cosa que no és, però m'atreveixo a parlar de fiscals, ara que estan a la boca de tothom. Sempre he entès que els fiscals hi són per defensar els interessos de tothom, davant d'accions que ens perjudiquen en benefici dels causants. Em costa entendre que la fiscalia funcioni jeràrquicament i pengin del Govern, perquè si els fiscals juguen un paper en els judicis, resulta difícil suposar-los independència quan entremig hi ha interessos del govern en perill.

Digueu-me mal pensat, però si el càrrec depèn d'un amo, qui s'atrevirà a perjudicar-lo i anar-hi en contra? Evident, oi?

Però vaig més enllà perquè, una cosa és que el fiscal s'entretingui a indagar i descobrir qui actua contra els interessos del govern, però una altra de molt forta és que defensi el partit en el govern fins a l'extrem de prohibir que se li descobreixin casos de corrupció. S'entén, oi? No és que vagi a totes per deixar bé el govern, sinó que s'encarrega de protegir-lo pels casos de corrupció.

Tot això arran de les notícies aparegudes a la premsa sobre l'indici d'actuació il·lícita de ministres del govern i del Fiscal General de l'Estat, per impedir o posar difícil la investigació de casos de corrupció del PP.

Em direu que em repeteixo molt i que parlo tot sovint de corrupció, però no em negareu que no estiguem colgats per tot arreu de corruptes, molts dels quals ens governen i pretenen donar-nos lliçons. Fins i tot la Santa Inquisició de La Razón ha posat la barba a remullar.

Què passa amb les llistes? Es posaran d’acord?

Estan donant raons als unionistes i provocant vergonya aliena a tota la població. Som molts els que estem cansats de llistes. Algú pot pensar que es tracta de valorar què és més favorable per aconseguir l'objectiu desitjat, però en el fons hi veiem moltes ganes de destacar un sobre l'altre. La meva opinió és que els polítics han de figurar en les llistes electorals, i si aquests no són capaços d'anar junts, que ho facin separats, però que ens deixin tranquils d'una vegada!

Segons he pogut llegir aquest vespre, la cosa estava en elaborar una llista conjunta de CDC i ERC, amb polítics inclosos, que la CUP ja ha desestimat i ha decidit presentar-se sola. I la reunió es veu que continua.

Qui està molt content de tot plegat és en Duran i Lleida. Ara pot criticar obertament el president, sense haver de mossegar-se la llengua, cosa que ja no feia massa abans. Qui més s'ha destapat ha estat l'hereu de Duran, en Ramon Espadaler. 

Aquests dies penso molt en en Jacint Codina, que va ser alcalde de Vic i que d'alguna manera va descobrir i empènyer amunt a en Ramon Espadaler. Em pregunto què opina sobre el trencament entre CDC i UDC, i sobretot de la desfeta d'UDC. A quin costat es posicionaria? Codina sempre em va semblar una persona molt nacionalista. Continuaria amb Duran i Lleida?

En Jacint Codina va ser un molt bon alcalde de Vic. Durant el seu govern la ciutat es va transformar i es varen construir importants infraestructures. Penso que no se li ha agraït prou.

Del trencament de la Federació de CIU se n'escriuran força capítols. Han de sortir molts retrets que durant molts anys han estat amagats, i mal dissimulats. Espadaler ha estat molt contundent i ha passat de cadell dòcil amb el president, a un crític furibund del que està tramant Mas darrerament. Suposo que és normal, però té la seva gràcia.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.