ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.

Europa, obre els ulls d'una vegada!

Quantes més coses falten perquè Europa s'adoni d'una vegada quin sistema polític està funcionament a l'Espanya del PP, amb la complicitat de PSOE i C's? Potser els ha fet por el moviment independentista, sobretot pensant en l'efecte que podria produir a altres estats europeus, però això no els salva de l'error de no adonar-se que l'independentisme català sorgeix amb força per culpa del PP i la seva política repressiva.

Què més ha de passar perquè els jutges espanyols s'aturin a pensar que estan fent el joc a uns polítics prepotents i prevaricadors? Com pot ser que avui, el segle XXI, Espanya tingui prohibida la llibertat d'expressió i atemorida la població? El PSOE no se n'adona? No vol intentar aprofitar el moment per desmarcar-se d'aquests polítics corruptes?

De què té por el PSOE? De governar? De tornar a tenir una majoria per canviar el model polític imposat pel PP, i a l'espera que els seus hereus de C's el puguin acabar d'implementar? És aquest el futur que cal esperar d'un partit socialista? No cal ni tan sols que siguin molt esquerranosos, amb una mica en tindran prou per distanciar-se d'aquest PP, el partit polític més corrupte d'Europa.

Europa renya Espanya perquè mai hauria d'haver dictat empresonament per haver cremat unes fotografies del Rei. Tots tenim dret a opinar en contra del Rei, i dir clarament que no ens sentim monàrquics, i que volem una República. 

És ara quan penso en el bufó del regne, que va mobilitzar un país exigint la llibertat d'expressió, i que ha canviat de bàndol, defensant la censura i la supressió d'aquest i d'altres drets. Aquesta és la força de persuasió que tenen els del PP, i així ens va!

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.

Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.

I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?

Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.

Una tarda al carrer de la Marina, reclamant justícia!

Aquesta tarda hem participat a la manifestació organitzada per l'ANC al carrer de la Marina, a Barcelona, i hi hem anat per exigir la llibertat dels empresonats a Madrid, els dos líders cívics i socials, i els vuit consellers i conselleres de la Generalitat.

Sé que no tothom pensa de la mateixa manera, però també estic convençut que hi ha moltes persones que no desitgen separar-se d'Espanya, però que tampoc accepten l'empresonament d'unes persones que encara no han estat jutjades. L'únic motiu que es pot entendre del seu empresonament és la venjança per tot el que la ciutadania de Catalunya va aconseguir fer malgrat tot el poder i forces de l'Estat espanyol.

El seu empresonament és la manera com l'Estat espanyol ha volgut humiliar el poble de Catalunya, empresonant el seu govern legítim, sorgit d'unes eleccions amb la màxima participació fins aquell moment, i el més trist de tot, amb el beneplàcit de líders del PSC.

De la mateixa manera que José Montilla va ser el meu president, encara que no totes les seves decisions m'agradessin, ara el meu president és Carles Puigdemont, amb els encerts i els errors, però el legítim president de Catalunya. 

No puc entendre Miquel Iceta que hagi caigut tan baix, a la recerca dels vots sota les pedres, acceptant a les seves llistes persones d'una organització (SCC), que des de la seva creació no ha parat de posar pals a les rodes al funcionament de temes tan importants com la immersió lingüística, creant un front anticatalà, auspiciat inicialment pel PP, però recentment amb molta força de C's, un partit clarament anticatalà. I Iceta se'ls posa a dins de casa! 

On és la dignitat del PSC? Quants socialistes amics meus no deuen estar patint aquest despropòsit! Em sap greu per ells, perquè són persones que han treballat pel país, amb dificultats per fer-se entendre pels més radicals independentistes, però que ara ja no poden deixar-se veure sense que els caigui la cara de vergonya.

La nostra estada al carrer de la Marina ha estat per solidaritzar-nos amb les 10 persones que paguen una penyora injusta de manca de llibertat, el valor més preuat d'un ésser humà.