Persones tòxiques

Ara que tenim més oportunitats de llegir comentaris de persones que no coneixem i probablement no coneixerem mai, t'adones que n'hi ha que resulten tòxiques i que embruten la nostra societat. Sempre he dit que la convivència no sempre és fàcil, fins i tot quan hi ha bona voluntat. Ganes d'agradar i fer feliç al del costat, de no amargar-li la vida. També, sense adonar-te'n, no sempre ho poses fàcil.

N'hi ha, però, que no tenen gens d'interès a fer agradable la vida als altres i només busquen com molestar o insultar, criticant-ho tot sense arguments, simplement per la satisfacció de portar la contrària i fer difícil les relacions. I no em refereixo a persones que tenen un sentit crític de la vida. Criticar, amb arguments i voluntat de millorar les coses, no és negatiu. S'ha de saber fer i frenar de tant en tant. El problema són les persones que no tenen el sentit crític, sinó la voluntat de fer mal.

Us heu fixat que hi ha gent que facis el que facis ho trobaran malament. No et donaran mai cap solució, perquè ni ho intenten. Són persones que dificulten les relacions veïnals, també a la feina o el lleure. Persones amb qui no t'hi trobes bé, però que no sempre les pots evitar.

No es tracta de trobar-ho tot bé. No interessar-te per millorar les relacions. No col·laborar en el benestar de tots. Es pot ser crític sempre que tinguis ganes que les coses funcionin bé, i el primer que has de fer és acceptar les regles de joc i, en tot cas, treballar per canviar-les si consideres que no són encertades. 

No es tracta de cremar-ho tot, i en aquest món hi ha gent, que no és la majoria, però que es fa notar, que no busquen l'enfrontament. Destruir per destruir. I això és el que cal evitar. 

Avui m'indignen segons quins comentaris, no pas perquè pugui no estar-hi d'acord, sinó simplement perquè no hi veus cap aportació sana que intenti resoldre allò que potser no acabem de trobar la solució. Hi ha persones que realment són tòxiques i això ho hem de manifestar.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Matar, no es justifica de cap manera

La noticia del dia és l'atac sorpresa de Hamàs a Israel i el contraatac dels israelians que de ben segur serà potent i mortífer. Parlar de palestins i israelians no és fàcil, i hi ha molts elements a tenir en compte, però sortir en defensa dels atacs contra la població civil, sigui del bàndol que sigui, demostra una mentalitat molt primària, sinó malaltissa.

Sabem, perquè la informació més o menys filtrada ens arriba, de les condicions en què viuen els habitants de Gaza. També hem escoltat molts discursos dels governants israelians que ens han fet molt mal a les orelles. Malauradament el problema existeix des de fa massa anys, i hi ha milers de morts innocents que no justifiquen res ni a ningú. 

El conflicte a Israel ha esdevingut crònic i de difícil solució, però cada atac indiscriminat, vingui d'on vingui, agreuja la situació lluny de resoldre el problema. Qui cregui que amb accions com aquesta es pot acabar amb la injustícia humana que és evident, està molt equivocat. I la llàstima de tot plegat és que les víctimes són les més innocents, les que no poden fer res per escapar-se de l'indret, ni trobar la pau que és tan necessària.

És una llàstima que per les xarxes socials sigui tan fàcil vomitar paraules i pensaments, moltes vegades sense cap mena de reflexió prèvia. Podem estar a favor d'uns o altres, però no em sembla de justícia beneir accions bèl·liques que només aconsegueixen la mort de civils, i res que els porti a la pau.

Els països occidentals, que es manifesten en contra de la violència han de saber que aquesta no només existeix en jornades com la d'avui. I, per això, la seva contundència i la responsabilitat de contribuir a trobar una solució al conflicte els hauria de implicar no només avui, sinó cada dia. Aquests dirigents saben com viuen els palestins i no haurien d'estar tranquils, mentre no s'esforcin per asseure totes les parts i fer-los veure que amb atacs com el d'avui no s'arribarà enlloc, però tampoc fent la vida impossible a una part important de la humanitat.

Reconec l'assignatura pendent que mortifica diàriament a unes víctimes innocents, però mai podré acceptar una acció bèl·lica que destrueix en lloc de cercar la pau. Fets com els d'avui ens interpel·len, i ens provoquen amargor, perquè d'alguna manera vivim massa d'esquena a problemes reals que fan patir a massa gent al món.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Més sobre els peatges de les autopistes

A mesura que s'acosta el final de la concessió de les diferents autopistes, ressorgeix el debat sobre quina és la millor manera de gestionar-les. Crec que si no hi haguessin interessos al darrere, la solució no trigaria a trobar-se. La Generalitat ja va fer una proposta, però ha de ser compartida pel govern de l'Estat, per coherència. La pedra està sobre la seva teulada.

Gestionar les autopistes des de l'Estat, o la Generalitat en el cas de Catalunya, té un cost que si l'assumeix l'administració l'ha de repercutir en els pressupostos anuals, la qual cosa significa que tothom paga, tant si en fa ús com no. Amb els peatges actuals només paga qui la utilitza.

Eliminar els peatges i assumir-ho tots els espanyols resulta molt beneficiós pels turistes i el trànsit que travessa l'Estat, ja que els surt gratuït. És per això que no entenc com els resulta tan complicat trobar la resposta: cal fer pagar qui en fa ús, sigui del país o foraster, i penso que la millor solució és una targeta anual per circular-hi, siguis del país, vinguis de turisme o viatgis de França a Portugal.

Sembla ser que el ministre Ábalos té clar que les autopistes s'han d'autofinançar, i no veu tan malament la proposta de la Generalitat. Caldrà fer-li veure que acceptar la proposta catalana no és signe de debilitat, sinó fruit d'una reflexió objectiva per obtenir una solució el més justa possible. Veurem en què acaba tot plegat. Catalunya encara haurà d'esperar un parell d'anys.

Un 17,8% de participació al Multireferèndum d'Arenys de Munt

El multireferèndum convocat ahir diumenge a Arenys de Munt no va assolir el mínim fixat del 19% per considerar-lo vinculant, segons decret previ a la celebració de la consulta. Al marge de les decisions que pugui prendre ara l'equip de govern local, ens porta a reflexionar sobre la participació ciutadana.

Ens podem preguntar si realment interessa a la ciutadania participar en la decisió de temes del poble on viuen, o bé ja en té prou en votar cada quatre anys a qui li concedeixen el dret a presidir el Ple municipal. Hem estat parlant durant molts anys de democràcia representativa i democràcia participativa, entenent que aquesta era molt més interessant i volguda pels administrats, però els resultats canten i posen en dubte l'interès dels vilatans per participar en la gestió de la seva vila o població.

Molts pensareu que una participació del 17,8% de la població històrica dels referèndums sobiranistes és poca, però si busquem un grapat de consultes ciutadanes a diferents poblacions, grans i petites, ens adonarem que la mitjana es troba molt per sota. Què vol dir això? Podem anar convocant consultes amb la resposta participativa tan baixa? Hem d'oblidar-nos de les consultes i que sigui el Ple municipal o govern, segons les seves competències, qui decideixi el nostre futur?

M'agradarà veure les conclusions de l'anàlisi que pugui fer el govern municipal d'Arenys de Munt, per comprovar quin grau de satisfacció té, quins creu que són els motius de la xifra de participants, què ha pogut fallar en no superar la xifra que estimaven com a mínima (19%)... Tindran ganes de continuar treballant la participació dels arenyencs?

De ben segur que alguna cosa no estem fent bé. No es tracta tant de buscar culpable, sinó de trobar la solució per tal que tots ens impliquem i interessem en els afers públics que ens pertoquen com a membres d'una societat més o menys organitzada. Qui tingui la solució que ens la faciliti.

Continua el xantatge de l'Estat

Un govern que utilitzi el xantatge i les clavegueres no és un govern de fiar. Si tothom ho sap i ho té clar, com és que hi ha partits polítics disposats a donar suport a aquest govern? L'única cosa que se m'acudeix és que ja els hi està bé l'actitud del govern, encara que sigui reprovable perquè el més important és que vagi en contra de Catalunya, objectiu comú.

Tots haureu endevinat que parlo del govern de l'estat, del PP, i de C's que va cedint i fent la vista grossa per acabar donant-li suport. Un fet que només Rajoy podrà impedir si continua posant-se tonto i no vol baixar del burro.

Llegia la notícia que el senyor Montoro només concedirà els diners del FLA a Catalunya si canvien la llei sobre obertura d'establiments comercials, entre altres. És a dir que, per més que tinguem un Estatut retallat i mutilat des d'un principi, el que vol el govern del PP és que fem allò que ells volen, és a dir prescindir de l'Estatut i uniformar la nostra política a la de la resta d'Espanya.

Llavors... Federalistes! encara penseu que amb aquests polítics hi ha cap possibilitat d'aconseguir un estat federal? Només l'amenaça de marxar podria fer canviar algunes coses, i això sent molt optimistes. Ni PP, ni C's, ni bona part del PSOE estan per cedir cap tipus de protagonisme a Catalunya. Llavors que algú no independentista em doni una solució. Tant de bo no calgués la independència perquè se'ns reconegués la nostra singularitat i se'ns respectés, però hi ha alguna sortida possible? Espero amatent.

Quan l'abstenció és un Sí

Sovint atorguem un valor equivocat a l'abstenció, o si més no ens volen enganyar amb què representa abstenir-se. Ho estem vivint aquests dies amb el xou organitzat pels partits polítics estatals per aconseguir que Rajoy pugui tornar a formar govern. Demanar al PSOE que s'abstingui és demanar que permeti el govern de Rajoy, i això s'ha d'entendre bé.

Una cosa és cedir i deixar que l'altre governi quatre anys més i esperar com es presenten les següents eleccions, i una altra de ben diferent és negociar un suport condicionat. De la mateixa manera que C's està disposat a donar el govern al PP, però amb condicions, el PSOE o bé opta d'aquesta mateixa manera o es manté amb el No i provoca unes noves eleccions.

Cadascú és responsable dels seus actes i és per això que caldria entendre la direcció actual del PSOE i renyar les intervencions amb pressió de l'anomenada vella guàrdia del partit. És un error pretendre que el passat caigui com una llosa per sobre dels responsables actuals. I que no em parlin de la veu de l'experiència, perquè han de saber que el PP d'ara no té res a veure amb el PP de l'època de González i fins i tot de Zapatero. Ja ens agradaria!

Malgrat que alguns pensin que la solució per a Catalunya passa per empitjorar les coses, i això hi ajudaria el nou govern popular, crec que és amb un Rajoy fora del govern que es pot arribar a algun tipus de consens, ja que l'orgull pesa molt i ara ningú vol rectificar per no quedar en aquella falsa evidència.

Abstenir-se és un Sí a Rajoy a cap preu i una batzegada al pensament que entenc defensa el partit socialista i no aquelles velles patums que viuen de renda des de fa molts i molts anys.

Més reaccions al Ple del Parlament de dimecres

Estem molt acostumats als cops d'efecte, i és cert que provoquen moviments i presa de decisions. El problema ve quan tot plegat queda només amb els cops d'efecte i no hi ha res més enllà. Si analitzem el procés català a la independència des del 2012, per fixar una data significativa, ens adonem que la societat catalana ha passat per molts alts i baixos en la il·lusió, l'esperança i en les ganes de trobar una solució definitiva a tan poca concreció i tants dubtes.

Aquest dimecres la majoria de Junts pel Sí i la CUP han escenificat un altre cop d'efecte que ha fet renéixer moltes il·lusions perdudes, però també certa por. La pregunta que ens fem és si tots els diputats que varen aprovar les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent tenen clar el camí cap on mena això i les repercussions que hi haurà. En concret si són conscients del camí pres que molts catalans volen que no tingui aturador.

El govern de Madrid, encara en funcions, es mostra molt segur del que ha de fer, però estic segur que no s'ho esperaven. Encara pensen que això de la independència és una broma de mal gust que no portarà enlloc, i per això cada pas que es fa sorprèn, la qual cosa no vol dir que no tinguin els recursos, si més no per entretenir-ho.

Com que estem en època de vacances, no sap tan greu que estiguem perdent el temps amb el mateix tema, però no podem oblidar que hi ha molts temes a resoldre, i el primer i més important és saber si la CUP permetrà que el govern català disposi d'un pressupost més social i menys dependent de Madrid. M'agradaria saber si els 10 diputats de la CUP ja s'han adonat de la ximpleria que varen fer. A vegades penso que són molt inconscients. Estic segur que al darrere hi tenen gent molt més competent.

L'independentisme no és cap malaltia, sinó una opció política

Mentre continuïn parlant de la independència i els independentistes com si es tractés d'una malaltia o d'un estat psicològic a remeiar, no anirem bé. Cal que tothom tingui clar que la independència és una voluntat política de resoldre una situació inestable que tothom reconeix, però que no tothom veu de la mateixa manera ni desitja resoldre-ho amb els mateixos recursos i posicions.

La independència pot ser una mala solució, però mai se la pot considerar com una bestiesa o una bogeria que defensen quatre beneits, que no són ben bé quatre. Penso que en això rau molta part de la incomprensió i d'alguna manera aquesta situació de bloqueig que estem vivint des de fa massa anys.

El problema més greu, però és que no s'accepti el principi o dret de decidir allò que vol la ciutadania en situació de llibertat i respecte democràtic. El més perillós és negar aquest dret per la por que el resultat sigui favorable a la independència. 

L'excusa que una llei, per més important que sigui, impossibilita un referèndum consultiu del poble català, és una falsedat que topa amb els drets elementals de la societat democràtica de què ens enorgullim proclamar. No hi ha res ni ningú que pugui democràticament rebutjar el dret a la consulta, i és per això que si hi ha algú predemocràtic, aquest és qui nega el dret i s'empara en una Constitució per tancar qualsevol possibilitat d'exercir-lo.

Està molt bé que el senyor Carles Martí, probable candidat a liderar el PSC de Barcelona a les eleccions generals, defensi la necessitat de modificar la Constitució perquè l'última paraula la tingui el poble, i no el que va passar amb l'actual Estatut d'Autonomia, però no entenc per què és contrari a un referèndum, quan és la millor manera de conèixer quina és la voluntat sobirana, en aquest cas, del poble català. L'enfrontament no es crea convocant el referèndum, sinó que en tot cas l'enfrontament ja hi és, però ningú no sap quants defensen cada posició.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.