Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.

Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

Davant la possibilitat de JxCat a l'oposició

Aquests dies es parla de la possibilitat que JxCat es quedés a l'oposició tot votant a favor del nomenament de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. És una opció plausible si no hi ha manera de posar-se d'acord amb ERC i voler mantenir un govern independentista. Governar quatre anys més en coalició com el gat i la rata no és una cosa que vingui molt de gust i l'alternativa d'un govern d'esquerres no es veu factible. El PSC ho voldria, però ostentant ell la presidència, la qual cosa no crec que sigui  possible ni beneficiosa en aquests moments. El PSC s'ha posicionat molt en contra de la singularitat de Catalunya i està totalment sotmès als designis del PSOE.

Allò que he defensat moltes vegades del PP, que mai el PP català ha defensat els interessos de Catalunya i sempre ha posat en primer lloc els interessos del partit a Madrid, en aquests moments i amb l'actual PSC podríem posar-los al mateix sac. El PSC d'avui no té res a veure amb el PSC de Maragall o fins i tot Montilla.

Tornant al principi, hi ha un element que pot dificultar el fet de quedar-se a l'oposició i és tot el gruix d'alts càrrecs que arrosseguen els partits polítics a les institucions on governen. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen gràcies a la seva militància i simpatia dels polítics de torn, que en cas de quedar-se a l'oposició es quedarien sense feina.

Aquest aspecte no es pot deixar de banda i estic segur que davant de possibles propostes per anar a l'oposició, segur que hi ha hagut o hi hauria pressió per desistir-hi davant aquesta possibilitat d'anar al carrer i haver de buscar-se la vida. Alguns la tenen solucionada, però d'altres no. És per això que molta gent deu estar seguint de prop les negociacions i, sobretot, la veracitat o no d'aquests rumors sobre una possible renúncia de JxCat a formar part del nou govern.

La presidència del Parlament en disputa

Mentre duren les negociacions per pactar un futur govern independentista, corren els rumors sobre quin haurà de ser el paper de Laura Borràs. Havent perdut l'oportunitat de ser la primera presidenta de la Generalitat, s'obre la possibilitat que es converteixi en la presidenta del Parlament, però, segons diuen, no li acaba de fer el pes.

D'alguna manera per alguns això que fos nomenada presidenta del Parlament la tindria entretinguda i permetria a altres dirigents de JxCat d'agafar més protagonisme. Perquè l'altra opció seria que assumís la vicepresidència del govern, la qual cosa la tindria més implicada en el dia a dia del nou govern.

M'imagino que els dubtes de Laura Borràs són per acabar de veure on pot tenir més protagonisme. La presidència del Parlament és un bon càrrec, però és cert que la deixaria una mica al marge de la política més immediata, encara que pogués lluir-se i reivindicar-se en front de Torrent, a qui acusen d'haver estat molt fred amb el Procés, sobretot quan va deixar sense escó al president Torra.

Sí que és cert que JxCat vol la presidència del Parlament, i vol impedir que acabi anant a parar en mans de la CUP, que també la pretén. Si la candidata és la Laura Borràs, semblaria més fàcil que l'acabés obtenint, però si hi renuncia, podria facilitar més les coses a la CUP, sobretot si fos Dolors Sabater la candidata a ocupar aquesta presidència. I a tot això hi hauríem d'afegir dos altres candidats, com són Eva Granados, pel PSC, i Joan Carles Gallego, pels Comuns.

Com podem veure estem ben entretinguts, a només vuit dies de la convocatòria del Ple que ha de votar els noms de la mesa del Parlament. Confiem que els dubtes s'aclareixin el més aviat possible, i que l'ombra d'unes noves eleccions s'esvaeixi.

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

Tres anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Avui, en el tercer aniversari de l'atemptat a Barcelona i Cambrils, hem conegut la ubicació del rei emèrit, després de quinze dies desaparegut. Com podíem suposar, l'emèrit s'ha instal·lat en un país àrab, els seus grans amics i d'on ha tret tants beneficis. Un país autoritari i repressor, on hi viurà com un rei!

Òmnium Cultural continua exigint un judici al rei corrupte, i remarca que els EUA no tenen un tractat d'extradició amb Suïssa, la qual cosa li permet viure segur al marge de la llei. Caldria pensar si l'advertència que quedava a disposició de la Justícia era certa o es tractava d'una mentida més del rei emèrit.

Tres anys d'un atemptat que encara té persones encausades pendents de judici, i que aquests dies ha estat notícia el fet que ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Barcelona els acusin d'assassinat, a diferència de l'Ajuntament de Cambrils. Se'm fa difícil d'entendre, per més que els supervivents no participessin directament de l'assassinat de les Rambles, però sí que varen formar part del grup i dels preparatius per dur a terme la brutalitat al cor de Barcelona.

No hi sé veure presumpció d'innocència i sí més aviat voluntat de fer mal, de matar, de deixar una petjada terrorista a la capital catalana. La Justícia té les seves regles, però el que passa és que a Espanya està tan desprestigiada, que avui ja dubtes de tot, sense tenir-ne prou coneixement.

L'atemptat d'ara fa tres anys el vaig viure lluny de casa, de vacances, però aprofitant totes les oportunitats per seguir les notícies minut a minut, i compungit pel dolor de les víctimes i les seves famílies. Hi ha molts rumors al seu voltant, fins al punt de deixar en entredit l'actuació del CNI i la policia espanyola. Suposo que algun dia coneixerem més el fons i desitjo no haver-me d'escandalitzar pel que ens puguin explicar de persones i institucions implicades.

El coronavirus a les portes de casa

Avui no seré molt original i us parlaré del coronavirus. Ho faig perquè el tenim molt a prop. Fins fa poc ens miràvem la Xina i la vèiem molt lluny. Semblava que el virus feia cara d'asiàtic, però ara ja ho tenim a Europa i força a prop de casa nostra.

Es parla del coronavirus, però també de la grip. Ens diuen que en nou comunitats espanyoles porten dues-centes morts en encara no dos mesos. El percentatge de morts és més gran que no pas el que podria ser amb el coronavirus a casa nostra. La qüestió està en que la grip la tenim assumida i el nou virus no.

Cal esperar i desitjar que la pandèmia no arriba a Catalunya ni a Espanya, però hem de tenir el cap ben clar i molta informació clínica per saber com afrontar-ho si aquesta arribés. Lamentar les morts, que fins ara es tracta de persones grans i amb problemes respiratoris previs, però que això no és excusa.

En situacions com l'actual és quan t'adones dels efectes de la facilitat comunicativa, però també de les dificultats o el poc hàbit per contrastar les notícies. Les xarxes socials poden arribar a ser perilloses i contraproduents. Hem de mirar de col·laborar en una bona informació i tallar d'arran aquells rumors i comentaris poc adequats, que propaguin alarma social innecessària.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

Dos anys del referèndum

Avui es compleixen dos anys del referèndum de 2017, i no ser si ho hem de celebrar o plànyer. Han passat dos anys i no hem avançat en res. Tenim un govern autonòmic que no mou fitxa, amb uns partits polítics que només busquen destacar per sobre de l'altre, sense cap intenció d'anar plegats a resoldre els molts problemes que s'han anat acumulant.

Des d'avui, segon aniversari del referèndum, fins a la publicació de la sentència als presos polítics, existeixen molts rumors sobre diferents actes a realitzar, vagues, sabotatges, manifestacions, desobediència... moltes opcions que sents dir, però que tothom ignora, ni per on cal optar ni de quina manera s'ha de fer.

L'Estat espanyol, entretant, amb la munició abonada pels set CDR detinguts la setmana passada, va construint un relat fals sobre la veritat del moviment independentista, no la d'aquells quatre que els agrada trencar el mobiliari, sinó de la multitud que surt en família per exigir un referèndum d'autodeterminació.

La Història ens dirà qui anava errat i per on flaquejava, ara, però, és difícil veure clares les coses. Hi ha massa interessos, poca objectivitat i molta pressió del món judicial i policial espanyol. Amb perspectiva ens adonarem del camí resseguit i dels pals a la roda col·locats, a vegades per nosaltres mateixos.

Avui comença un mes d'octubre que molts temen per les conseqüències que se'n poden derivar, però no podem perdre el seny i continuar defensant el diàleg i la no violència, per fer caure murs que només esperen els nostres desencerts per col·locar-nos l'etiqueta i poder fer ús de la violència policial, tal com va passar ara fa dos anys.

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

On som ara?

Avui tenia la possibilitat d'escriure el post a primera hora de la tarda o bé a darrera hora del dia, quan arribés a casa. He descartat la primera opció perquè en aquells moments no hi havia cap certesa d'on érem. Per uns moments tots pensàvem que el president català havia convocat eleccions i la dissolució del Parlament, però després semblava que no hi havia cap decret signat ni cap decisió presa... tot eren rumors i especulacions.

He decidit, doncs, escriure el post al final del dia amb la possibilitat que tinguéssim clar quina era la situació del país i les perspectives per als propers dos o tres dies. He arribat a casa i m'he posat a buscar les darreres notícies. Sabia que s'havia convocat el Ple del Parlament i que el president ho deixava tot a les seves mans.

Si no ho he vist malament, sembla ser que Junts pel Sí proposaran al Parlament de fer efectiu el mandat del referèndum del dia 1 d'octubre, i si bé a primera hora de la tarda hi havia un parell de diputats del PDeCat que presentaven la dimissió, ara ha estat el conseller d'Empresa Santi Vila qui ha presentat la seva dimissió al president.

Tota l'oposició demana que Puigdemont decideixi finalment la convocatòria d'eleccions per evitar el 155. Tothom? Ningú pot garantir que la convocatòria d'eleccions freni al PP i C's l'aplicació del 155, i això és el que ha planat tot el dia i per això no hi ha res decidit.

Veurem si el coixí de Puigdemont l'inspira i demà té menys dubtes que avui a l'hora de prendre decisions. 

Objectivitat i seriositat de la premsa

En un món on tothom desconfia dels altres, que els rumors presideixen les tertúlies improvisades i que la corrupció surt arreu, el fet que la premsa fins ara considerada seriosa es vengui a la publicació interessada per desprestigiar governs o policies, fa que ara més que mai no puguem confiar en res. Llegim notícies i pensem si realment allò que ens diuen és cert, o bé interessa a algú que ens ho creguem.

Fins ara érem uns quants, penso que una bona colla, que desconfiàvem de tot allò que ens pogués explicar diaris com "La Razón", "ABC", "El Mundo"... però sembla ser que darrerament s'hi ha afegit "El Periódico", a part de certes editorials, com les de "La Vanguardia" o "El País", que també són sospitoses de voler adoctrinar els lectors, aquella cosa que ens acusen des d'Espanya i serveix per atacar la immersió lingüística de l'escola catalana.

En la meva, ja llarga, trajectòria lectora de diaris, he tingut entre mans diferents diaris, amb els seus periodistes, articulistes, directors i empresaris al darrere, i sempre he estat conscient que la informació que rebia no podia ser 100% objectiva, i a partir d'aquí m'he anat fent la meva composició dels fets. Probablement són més perillosos aquells diaris que amaguen grans titulars propagandistes, que no pas aquells que queden retratats el primer dia i des de la primera pàgina. Si en temps de Franco vàrem aprendre a llegir entre línies, durant la transició hem après de guardar distància entre allò que llegim i la nostra pròpia concepció del món.

Aquest equilibri necessari s'ha mantingut fins ara, i hem arribat a un punt que perilla la qualitat periodística, més destinada a convèncer que no pas a informar. La figura del defensor del lector que alguns periòdics tenen, no m'acaba de convèncer, ja que sovint actuen més a favor del diari, justificant-ne les accions, que no pas salvant el lector del perill de l'adoctrinament impulsat des de la propietat del diari.

Carta oberta al regidor d'Hisenda d'Arenys de Mar

Benvolgut regidor, fa temps que en ballava pel cap escriure-us una carta per demanar-vos sinceritat, transparència i complicitat. La sinceritat que reclamem els vilatans als nostres polítics perquè no ens enganyin més. La transparència, de la qual se'n parla tant darrerament, perquè puguem conèixer tot el que es gestiona a la casa gran amb els recursos públics, bona part dels quals són nostres. La complicitat amb els veïns i veïnes de la vila per descobrir tot allò que no s'hagi pogut fer correctament aquests darrers anys.

La meva posició no és la del xafarder que vol saber-ho tot per fer-ne safareig, sinó de la persona que està farta de tanta mentida, victimisme, falsos escarafalls i demagògia, i necessita que es faci caure la màscara hipòcrita i puguem conèixer tota la veritat del que ha estat passant en el nostre ajuntament, o bé, si és el cas, desapareguin aquells rumors que circulen per la vila.

En sigueu o no responsable, entenc que dissimular o amagar allò que no s'ha fet bé us convertiria en còmplice de la mala gestió i, qui sap també, de la possible corrupció. És per això que estic convençut que la vostra resposta serà de col·laboració total.

Els arenyencs necessitem saber si s'ha fet un bon ús del diner públic, si els pagaments han estat correctes i ben fiscalitzats, si les convocatòries de subvencions o la licitació dels contractes s'ha fet d'acord amb la llei, sense favoritismes ni subterfugis. Volem saber per què es va poder comprometre una subvenció sense que constés en el pressupost municipal ni en les bases d'execució, ni s'hagués fet cap operació legalment permesa per aquests tipus d'actes administratius.

Necessitem saber quins han estat els responsables d'aquests actes. Ho necessitem saber per tornar a confiar en els nostres representants polítics i en general en el funcionament administratiu del nostre ajuntament, i eliminar els falsos rumors si és que d'això es tracta.

Per al bé de la nostra vila, us demanem sinceritat, transparència i valentia per explicar-nos la veritat i fer efectiva aquestes màximes tan proclamades de bon govern i de govern obert. Aprofito l'avinentesa per saludar-vos ben cordialment.

La Camarga a 30 Minuts, de TV3

Estava mirant el programa 30 Minuts sobre el restaurant de la Camarga i em vénen moltes sensacions al cap. En primer lloc fàstic i vergonya, tot junt. Reconec que sóc molt mesell, molt innocent. Encara penso que hi ha bona fe; que els polítics són persones que entren en política per estar al servei de la ciutadania; que defensen la seva ideologia i que procuren convèncer, amb bones arts, amb pedagogia i exemplaritat la seva manera de pensar...

I penso que no només em passa a mi. Estic convençut que la gent és massa bona i que s'ho creu tot. És per això que molts polítics ho tenen tan fàcil per viure a costa nostra, enganyant-nos i decidir per nosaltres allò que els va bé a ells. No tots són iguals, però tenim massa exemples, com aquest mateix de la Camarga.

El problema de casos com aquest fa que corrin rumors arreu i que al final ens ho creiem tot. Arribem a pensar que tots els polítics són corruptes i que això és la normalitat i que no hi ha possibilitat de canviar res. Només faltava que sortís Podemos i comencéssim a veure coses que no ens acaben d'agradar, i que ja hi ha qui l'interessa sembrar els rumors més enllà del que seria normal. En política passa allò de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

La conclusió, després de veure el programa de televisió, és que cap dels protagonistes sembla honrat. Potser ho són, però ho dissimulen molt bé.

Rosa Zaragoza torna a la política municipal

Amb el naixement de Ciutadans a la nostra vila es confirmen els rumors de la recuperació de Rosa Zaragoza per a la política activa al nostre municipi, encara que no de la mà del partit que la va portar a la Corporació local. La Rosa i en Santi Herce, tots dos regidors del PP en l'anterior mandat, varen sortir-ne sense que se'ls reconegués adequadament la feina i el treball esmerçat per al partit en unes condicions gens agraïdes. Perquè ser regidor o regidora del PP a casa nostra no és el més fàcil.

Albert Rivera va manifestar que el maig vinent es presentarien en molts més municipis que en les darreres eleccions municipals i han trobat en la Rosa Zaragoza la millor candidata per poder ser presents al Consistori. Els anteriors intents de Ciutadans varen ser un absolut fracàs i calia trobar un pes pesat per aconseguir uns resultats satisfactoris. És cert que enlloc s'ha dit que la Rosa Zaragoza sigui l'alcaldable per Ciutadans en les properes eleccions municipals, però estic convençut que seria la millor opció.

Si tot això es confirma, significaria una bufetada per al PP local que, a part de la davallada que s'espera a tot el país, s'afegiria el fet de tenir-la com a contrincant, després que els seus dos regidors, regidora i regidor, hagin format part d'un govern amb CIU, PSC i el Bloc, molt eclipsats pels dos grups majoritaris. 

Ja tenim Ciutadans, i si es confirmés la constitució del moviment Podemos a la vila, podríem tenir un  Ple municipal amb una multiplicitat de petits partits polítics, i greus dificultats per trobar majories per governar.

Tot i que no podem fer gaires previsions, sobretot perquè encara no sabem si abans del mes de maig es convocaran o no eleccions al Parlament català, sí que convindria que comencéssim a entrenar-nos a veure la majoria de municipis, amb governs febles i sense suport suficient. Potser això ens farà aprendre a dialogar i a treballar el consens.

Esperanza Aguirre i Duran Lleida, dues gotes d'aigua

A ningú no se li escapa que Duran Lleida necessita sortir a les primeres pàgines del diaris, dia sí dia també, i ho aconsegueix a base d'escriure cartes polémiques o fer proclames incendiàries. Algú podria pensar que després de tants anys tothom l'hauria de conèixer i deixar d'escandalitzar-se, però no! Tot i que ho ha fet sempre, encara ara aixeca rumors i patiments i fins i tot fa creure que la federació CDC/UDC està en perill. Res de res.

A l'Espanya profunda tenim un altre personatge del mateix estil. Es tracta d'Esperanza Aguirre que, el decantar-se de la primera línia de la política va ser un miratge. Ella ha continuat provocant que s'escrivissin moltes pàgines dels diaris, amb les seves declaracions i els seus enfrontaments amb altres dirigents del Partit Popular i, darrerament, amb les seves tesis sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Va començar amb "Catalanitzar Espanya", després va venir "Catalanitzar Catalunya" i ara "Catalunya és propietat de tots els espanyols". Qui hi vulgui veure una estima cap a nosaltres... és un infeliç que va amb el lliri a la mà. El punt clau és el de la propietat. Nosaltres no som propietaris de nosaltres mateixos. Som propietat dels espanyols. Els alimentem a base d'esprémer-nos i encara els hem de donar les gràcies. Avui hem vist més mostres de seducció: la reducció de les inversions a Catalunya, i el que no sabem. 

Però estàvem parlant d'en Duran i l'Esperanza Aguirre i que no se m'enfadin per posar-los al mateix sac, però... això de voler sortir sempre a primera pàgina... Nosaltres dèiem que Duran volia ser ministre, i rèiem. Ara diu que no vol la independència, i espanta els seus socis. Probablement diu el que pensa, però si més no crida l'atenció, i això... va en la seva línia.

La immoralitat de grans xifres en època de crisi

Es van coneixent les declaracions dels membres del Partit Popular en relació al cas Bárcenas, i algunes d'aquestes expliquen els rumors de males cares entre Maria Dolores Cospedal i els senyors Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos. També hi podríem col·locar el president Mariano Rajoy que ben parat no hi queda.

Es veu que la senyora Cospedal va declarar que el senyor Luís Bárcenas va cobrar del PP la quantitat de  470.000 euros per no fer res. Desconec si això ens porta enlloc, però en tot cas sí que és significatiu i podríem dir que també immoral.

Avui llegia l'esquinçada de vestidures pels 100 milions d'euros que, milió amunt milió avall, el Real Madrid ha pagat pel seu darrer fitxatge. Suposo que, encara que aquesta xifra sigui un rècord, també caldria mirar cap a altres parts per continuar escandalitzant-nos.

En èpoques de bonança tot això eren anècdotes, més o menys acceptades, però ara, que les xifres de l'atur són tan elevades i que hi ha tantes famílies que pateixen per poder arribar a final de mes i alimentar els seus fills, llegir això als diaris ens fa molt mal, si més no si es té consciència i moralitat.

No es tracta de fer populisme ni demagògia. No es tracta de deixar a zero les partides pressupostàries de Cultura o Esports, sinó d'afinar una mica i no sortir amb un ciri trencat. Es tracta de justícia social i evitar cops d'efecte que només podem qualificar de deplorables.

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

Viure de rumors

Viure en un poble petit - Arenys té gairebé 15.000 habitants - a vegades no és fàcil, sobretot per aquelles persones que els preocupa que la gent sàpiga què fa i deixa de fer. En poblacions petites la gent es coneix força i hi ha xafarderia, no sempre en negatiu. A mi mai m'ha preocupat que els altres sàpiguen com penso, què faig i què m'agrada. Això no vol dir que no et sàpiga greu quan se't critica, però aprens a conviure-hi.

A vegades la rumorologia és curiosa i fa riure, i t'agrada descobrir com s'hi ha arribat. La imaginació de les persones és gran i en ocasions creen tot un món complex i rebuscat. És cert que en segons quina situació i segons quin sigui el tema, pot arribar a ferir.

Darrerament estic immers en un embolic de rumors que m'ha sorprès. Sobretot perquè no sé com ha pogut sorgir, ni d'on ha vingut. M'ha arribat per dos cantons diferents i m'imagino que hi deu haver força gent que s'ho ha cregut. No em preocupa, sempre i quan no se'n faci mal ús. Vull dir que, estant en política, algú ho pugui agafar per fer la seva campanya destructiva.

Haig d'agrair els companys que m'han fet la pregunta directa, perquè com a mínim al cercle més proper he pogut explicar la veritat, o millor dit, desmentir el rumor que algú ha fet córrer. 

En Jack l'altre dia comentava que li cridava l'atenció la manera de saludar-nos pel carrer. Se li feia estrany que ens diguéssim "Adéu", sense aturar-nos a comentar res ni encaixar la mà. Quan vius en un poble, et fas un tip de saludar gent. Persones que coneixes molt i d'altres que només els tens vistos. Per a les persones de ciutats grans, també els estranya i no entenen que si ens aturéssim a parlar amb tothom que creuem pel carrer, no acabaríem mai d'arribar a casa.

Sapigueu, doncs, que si us ha arribat el rumor, no és cert. Estigueu tranquils i confiem que els fets no arribin mai a ser reals. Un no pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. Bona nit.