Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

Ho recordem, però cal avançar

No podem viure dels records, la qual cosa no significa que els haguem d'oblidar. No oblidarem el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017, però hem d'avançar, no ens podem quedar estancats i això és el que a molts ens sembla que està passant. Tenim govern i volem que governi. Estem farcits d'institucions, crides i moviments que no sabem ben bé per a què serveixen, i no notem que avancem en res. 

Un president a Waterloo i un altre a Barcelona. Tenim presos polítics i exiliats que no podem oblidar, sinó que hem de lluitar perquè recuperin la llibertat que els han robat, però el país ha de caminar i no dedicar-se només en commemorar aniversaris. 

L'1 d'octubre d'ara fa un any va ser un pas molt important per demostrar al món que alguna cosa estava passant a Catalunya i, sobretot, l'actitud repressiva de l'Estat espanyol. Des de llavors han passat moltes coses, totes elles en contra del nostre país i els nostres dirigents. També molts errors dels nostres polítics. Hem tingut temps per reflexionar-hi i rectificar en allò que no hem fet prou bé, però sobretot per arrancar i sortir d'aquest atzucac on ens trobem.

Hem d'exigir els nostres polítics que moguin fitxa i no permetin que el temps continuï passant sense que la situació millori, sobretot la de les persones menys afavorides i que més ho estan patint.

Europa, obre els ulls d'una vegada!

Quantes més coses falten perquè Europa s'adoni d'una vegada quin sistema polític està funcionament a l'Espanya del PP, amb la complicitat de PSOE i C's? Potser els ha fet por el moviment independentista, sobretot pensant en l'efecte que podria produir a altres estats europeus, però això no els salva de l'error de no adonar-se que l'independentisme català sorgeix amb força per culpa del PP i la seva política repressiva.

Què més ha de passar perquè els jutges espanyols s'aturin a pensar que estan fent el joc a uns polítics prepotents i prevaricadors? Com pot ser que avui, el segle XXI, Espanya tingui prohibida la llibertat d'expressió i atemorida la població? El PSOE no se n'adona? No vol intentar aprofitar el moment per desmarcar-se d'aquests polítics corruptes?

De què té por el PSOE? De governar? De tornar a tenir una majoria per canviar el model polític imposat pel PP, i a l'espera que els seus hereus de C's el puguin acabar d'implementar? És aquest el futur que cal esperar d'un partit socialista? No cal ni tan sols que siguin molt esquerranosos, amb una mica en tindran prou per distanciar-se d'aquest PP, el partit polític més corrupte d'Europa.

Europa renya Espanya perquè mai hauria d'haver dictat empresonament per haver cremat unes fotografies del Rei. Tots tenim dret a opinar en contra del Rei, i dir clarament que no ens sentim monàrquics, i que volem una República. 

És ara quan penso en el bufó del regne, que va mobilitzar un país exigint la llibertat d'expressió, i que ha canviat de bàndol, defensant la censura i la supressió d'aquest i d'altres drets. Aquesta és la força de persuasió que tenen els del PP, i així ens va!

Anna Gabriel prepara la seva defensa

On és l'Anna Gabriel? Ha sortit a la premsa que l'exdiputada de la CUP es troba a Suïssa i que la seva defensa estaria preparant l'estratègia davant la cita que té dimecres al Tribunal Suprem. S'ha de dir que no només hem pogut llegir notícies i crítiques, sinó també insults. Això és el que predomina en uns mitjans de comunicació que hauríem de creure que són seriosos. És difícil evitar els insults a les xarxes socials, però no ho hauria de ser tant en els diaris i televisions del país, si realment hi hagués interès per eradicar-ho.

El problema és que els membres del govern espanyol són els primers en insultar aquells que no pensen com ells. No es tracta de criticar, sinó d'insultar, i això demostra el nivell humà que presideix el partit en el govern i no només en aquest partit.

Anna Gabriel és lliure de planificar el seu futur i, coneixent el nivell de democràcia que tenim en aquests moments a Espanya, és ben lícit que vulgui evitar un possible empresonament sense judici. Ja tenim quatre presoners sense haver estat jutjats i també polítics exiliats a Brussel·les. Aquesta és l'Espanya del PP i C's. Una Espanya repressiva, autoritària i gens democràtica. És l'Espanya que ha votat el poble i que no té la pinta de canviar gaire. 

Aquest futur dins de l'Espanya casposa de sempre no és gens il·lusionant i em sorprèn que estranyi tant les ganes de sortir-ne de molts. Com podem viure contents sabent què ens espera? Uns polítics corruptes, que només volen enfonsar-nos per enveja i ràbia que ja no poden contenir més.

Aquest odi que ha sembrat el PP i C's, amb el suport d'una bona part del PSOE, no és assumible ni tenim cap obligació de suportar-lo. Això és el que rebutgem i ens fa aixecar com a poble per sortir de l'esclavatge cultural, econòmic i judicial que estem patint, sense esperances de millora.

Qui hi fa negoci amb el robatori de les catenàries?

No m'agradaria que el meu escrit es mal interpretés. El tema és delicat i no pretenc en cap cas convertir el nostre país en una dictadura repressiva, amb càstigs a dojo, però sí que demanaria una reflexió sobre el funcionament de la nostra societat i, sobretot, les mesures que es prenen davant d'actes incívics i, en alguns casos, vandàlics.

Arran del nou robatori de cablejat de coure, que ha paralitzat una bona part de la xarxa de tren del país, i el fet que no és la primera vegada, sinó que es reprodueix massa sovint, demanaria als nostres governants i representants a les institucions, si no consideren injust que una gran majoria de persones amb comportament cívic, estiguin a la mercè d'uns pocs incívics o malfactors.

La solució ni és única ni és fàcil, qui pensi el contrari menteix o s'equivoca. Això no vol dir, però, que no s'hagin de buscar solucions, i a vegades passen per augmentar les penes i buscar els veritables culpables.

Podem pensar que qui roba té una necessitat de supervivència i que amb aquesta acció obté uns diners que li permeten viure. Sense exculpar l'autor o autors, hem de mirar qui els retribueix. El coure no se'l mengen, sinó que n'obtenen uns diners. Qui els paga?

Repeteixo que no és fàcil resoldre-ho, però sovint es fa massa la vista grossa amb segons quines activitats, que potser caldria seguir més de prop i sancionar quan es converteixen en il·legals. 

Fa molt temps que penso que les nostres lleis s'haurien de revisar, i incorporar més valor als que actuen correctament i ser més severes per aquells incívics o provocadors del conflicte. I dic, provocadors del conflicte, perquè probablement en el cas dels robatoris de coure, no són tant els lladres, com els que hi fan negoci.