dimecres, 17 d’octubre de 2018

Casado, la veu del fracàs de la democràcia a Espanya

Llegir les declaracions de Casado em desespera. No entenc com pot haver-hi al món persones tant ignorants, farsants i ineptes amb tant de poder a Espanya. És per això que l'article de Ferran Sáez, a l'ARA, l'he trobat brillant, perquè il·lustra el fracàs d'Espanya que ni veuen ni accepten, no sé si per ignorància, excés d'orgull o ràbia mal dissimulada.
Casado és la viva imatge del fracàs de la democràcia a Espanya, de l'exaltació ridícula de fets valorats de manera equivocada, perquè només se sustenten en la força de les armes, o de l'orgull, però mai de la raó, i acaben sempre en un fracàs sonat. Els nostres avis varen viure la pèrdua de les últimes colònies, i com molt bé diu Ferran Sáez, tot el poder i domini espanyol va quedar en un no-res. No en varen aconseguir cap profit.
Casado, per ell mateix, és un insult a la intel·ligència. Que un dels partits més importants actualment, sinó el que més, tingui com a líder el senyor Casado ho diu tot d'Espanya i els espanyols. Està vist que cada vegada estem més avergonyits dels polítics que lideren les nostres institucions. A casa nostra també molts lamentem la manera de fer i com s'expressa el nostre president, i voldríem creure que hi ha millors persones, amb més capacitat per fer avançar el nostre país.
Vivim una època molt grisa de la política espanyola i catalana, que em fa témer una involució que costi molt de recuperar-nos. L'extrema dreta guanya terreny, també a Espanya, i l'esquerra encara es troba adormida, incapaç de construir un projecte prou engrescador per desencantar-nos i fer front a aquest repte en defensa de la democràcia i dels drets humans.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.
No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.
Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.
Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.
No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Responsables dels nostres actes

Potser d'aquí a vint anys entendrem la realitat actual i, sobretot, algunes actituds que ara ens deixen una mica sorpresos. Intento llegir el màxim d'articles de persones diverses per aconseguir entendre què està passant realment, però sobretot què pot arribar a passar en els propers mesos i anys. La recent lectura de l'obra d'Stefan Zweig, el món d'ahir, m'ha fet reflexionar molt sobre la situació actual. No és la mateixa que descriu l'autor, però sí que hi veus moltes reaccions semblants.
Hem fet molta broma amb la lectura de l'expresident espanyol, el senyor M. Rajoy, però és més seriós del que sembla. No n'hi ha prou en tenir uns estudis, uns màsters, sinó som capaços de llegir com pensa tothom, els del nostre voltant, que ja ens els triem, però també els que pensen diferent a nosaltres. I la història, que malgrat hem de ser molt cauts segons de quina font ens vingui, sí que ens permet posar en quarantena moltes de les coses que barroerament sovint es donen per vàlides.
Els discursos de Casado aquests dies són un veritable atac a la intel·ligència. Poden venir per ineptitud i ignorància del seu autor, o per maldat i ganes de fer mal. Se'm fa difícil de discernir, però sigui quina sigui la causa o origen, ens trobem davant d'un problema, no només a Catalunya, que som els que més rebem, sinó també a Espanya.
Ahir jo parlava del 12 d'octubre, però en cap moment mencionava la hispanitat, perquè només de pensar-hi tinc pell de gallina. Casado, en canvi, la veu com la pàgina més brillant de la història de la humanitat. Si s'ho creu és un perill, i si ens vol convèncer, també. No és estrany tot el que passa políticament i judicial, observant els personatges que tenim davant nostra i que pretenen dirigir el futur del nostre país.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Amèrica o unitat d'Espanya

Ahir, 12 d'octubre Espanya commemorava el descobriment d'Amèrica, tot i que la lectura que se'n fa no és la mateixa per a tothom. Des de fa molts anys la festa es va convertir en la celebració de la unitat d'Espanya i l'exaltació dels seus valors com a nació. Les discrepàncies que hi podien haver sobre la diada sempre s'han considerat com atacs a l'Estat, i el País Basc i Catalunya han donat mostres de distanciament.
El dia de la raça també ha estat un altre dels títols defensats en l'òrbita més casposa de la dreta espanyola, mofant-se d'aquells que pensen que el descobriment d'Amèrica va esdevenir l'ocupació, tortura i intent d'extinció de la cultura existent en aquell continent. 
A casa mai hem celebrat la diada, més enllà de no anar a treballar. Avui, que l'extrema dreta ha fet un pas endavant important, i tots estem a l'expectativa de què passarà i de fins on pot arribar, la diada pren encara més protagonisme, sobretot també pel procés d'independència de Catalunya, que és un evident atac a la unitat d'Espanya.
Les manifestacions del 12 d'octubre a Barcelona sempre han estat protagonitzades per grups d'ultradreta que en cap cas tenen representativitat parlamentària. Ara, però els unionistes de PP i C's també han sortit al carrer, i ho han fet de la mà d'altres sense representació al Parlament, VOX, però que esperen que a nivell d'Espanya i suposo que de Catalunya, puguin entrar-hi. 
Tota l'atenció, a partir d'ara, estarà enfocada en veure la reacció dels dos partits de dretes davant el fred de peus que els ha causat VOX. Es tracta de pactar-hi o competir-hi, sempre per evitar perdre el protagonisme i aconseguir el govern de l'Estat. Els catalans, al meu entendre, tenim dos objectius diferents i importants a tenir en compte. Per una banda aconseguir que el PSC recuperi protagonisme i línia progressista, desmarcant-se de C's i, evidentment, del PP, i per altra banda aclarir les idees dels partits polítics independentistes, i que entenguin el missatge emès per tota la ciutadania mobilitzada els darrers anys.

divendres, 12 d’octubre de 2018

No seríem els primers en abolir una monarquia, oi?

On és el problema en demanar l'abolició de la monarquia? Estic convençut que una gran majoria de catalans estem en contra de continuar vivint en un sistema monàrquic i preferim la república. Si la majoria de diputats escollits pel poble demanen la seva abolició, què passa? Per demanar que no quedi, oi? Una altra cosa és el cas que se'n farà i les conseqüències que se'n poden derivar.
Ahir també em va molestar llegir unes declaracions de Lluís Pasqual recent dimitit com a director del Teatre Lliure, on afirmava que els sobiranistes ens segrestaven i ens feien sortir al carrer. Per què parla en nom meu si no sap com penso? A mi no m'agrada el que està fent el govern català, ni el que està passant al Parlament, però jo he sortit l'onze de setembre, lliurement, sense que ningú m'hagi obligat.
Que cadascú opini per ell mateix i deixi de parlar de què pensen els altres. Si ens deixen votar el referèndum sabrem si som molts o pocs els que volem la independència i llavors es podrà parlar clar, però de moment, que no es fiquin amb mi.
Quant al rei, ja sé que fa mal veure com la majoria parlamentària el rebutja, però la vida és així. No pot ser viure tota la vida amb imposicions. Avui ho deia molt clar l'articulista Xavier Roig a l'ARA. Els jutges passen unes oposicions i serveix per tota la vida, però això no ha de voler dir que tot el que diguin i decideixin durant tot el temps que estan en actiu sigui cert i s'hagi de venerar. Atacar la sentència d'un jutge no és delicte. Tots ens podem equivocar, també els jutges.

dijous, 11 d’octubre de 2018

Per què una llista unitària a Arenys de Mar?

Davant la notícia que apareix a diferents municipis, inclòs Barcelona, d'intentar conformar una llista unitària per aconseguir un alcalde o alcaldessa independentista a les properes eleccions municipals, em pregunto per què cal fer-la a la meva vila? Necessitem una llista unitària per aconseguir majoria independentista? Que no en tenim ara? Que canviaran gaire les coses?
La meva opinió és que Arenys no necessita una llista unitària perquè l'alcaldia independentista està assegurada. Afegiria un altre argument, i és la necessitat d'un govern del mateix color, per assegurar la coherència i una línia de govern clara, esclar que precisament a Arenys no ho tenim, sinó que són cinc partits diferents els que asseguren l'alcaldia.
En el fons, però em preocupa la capacitat de gestionar un ajuntament, i això és el que encara m'han de demostrar els darrers governs de la vila. La sensació que tens, i jo ho afirmaria, és la d'un funcionament paral·lel entre tècnics i polítics. No hi ha una direcció clara i les coses surten per inèrcia, per encert de qui s'ho prepara i a vegades per casualitat. La prova són els temes recurrents que fa anys que s'arrosseguen sense solucionar-se.
Llavors és quan em faig la pregunta sobre quina opció és la més encertada per aconseguir aquest objectiu, i se'm fa molt difícil trobar-la. Si em demaneu quin és el plantejament teòric que més m'agrada segur que tindré resposta, però si després em pregunteu si hi confio, us hauré de confessar que no. I tot això abans de saber qui i com es presenten els nous servidors municipals.
Després d'això, no em preocupa gens si hi ha llista unitària o no, m'interessa conèixer la capacitat de gestió municipal dels alcaldables i el seu equip.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

El joc brut de l'Estat

En totes les coses el fet més odiós és el joc brut. Malauradament és força freqüent i hi ha persones que ho tenen tan assumit que ni tan sols tenen problemes morals ni ètics. Quan és l'Estat qui practica descaradament el joc brut, el sistema polític fa aigües i res no s'aguanta. 
Arran del procés independentista que per alguns ha estat la causa de tants mals, sí que és cert que han aparegut moltes accions de joc brut, repartides entre les diferents institucions que conformen l'Estat espanyol. Hem pogut llegir molts fets que s'han intentat amagar i de ben segur que n'hi ha molts encara per descobrir.
La gran sort que té l'Estat és que entre ells es defensen i impedeixen fer net en les institucions que governen de manera autoritària i prevaricant. Només l'existència d'Europa fa possible que algunes coses no puguin seguir el camí traçat per jutges i polítics espanyols, i a alguns ens queda l'esperança que amb el temps n'hi haurà d'altres.
Una de les darreres descobertes del joc brut de l'Estat ha set la participació del govern i la monarquia per descapitalitzar Catalunya. Aquells moviments que varen iniciar La Caixa i el Banc de Sabadell, no varen ser uns moviments gratuïts, sinó que obraren per exigència del govern de l'Estat i del propi rei. D'altres entitats i empreses varen patir la mateixa pressió i molts poques es varen resistir.
Ja fa alguns anys que comentem que el període que estem vivint es recordarà històricament com el període negre de la democràcia a Espanya. Fa anys que ho venim dient, però potser no ens pensàvem que pogués arribar a tant.
Res no justifica la disbauxa del govern català i els partits independentistes, però és cert que la jugada bruta i cruel de l'Estat no ha posat les coses fàcils. Confiem que la història col·loqui tothom on es mereix.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Els partits independentistes perden les votacions

No he pogut seguir gens tot el que ha passat al Parlament català, però m'he assabentat del trencament entre JxC i ERC la qual cosa ha provocat que perdessin la majoria de votacions. No tinc prou informació per poder fer judicis i encara menys previsions de què pot passar els propers dies. M'imagino que el govern espanyol deu respirar una mica i veure amb millors ulls ERC.
D'entrada penso que la notícia no ens hauria de sorprendre tant, sobretot veient la tossuderia de JxC dels darrers dies. Estic d'acord que les formes són importants, però també crec que el fons s'ha de cuidar i probablement és la millor manera per avançar.
Del poc que he llegit fins ara, estic d'acord amb l'anàlisi que algú feia a les xarxes socials, sobre la voluntat d'ERC en prioritzar l'eixamplament de la base sobiranista en front del criteri de JxC d'anar pel dret. Veurem qui té més raó, si és que al final aconseguim sortir d'aquest atzucac.
No sé quina ha estat la reacció del president Puigdemont, ni tampoc la del president Torra. Aquest ha viscut molt a prop tot el procés del trencament de l'acord entre els dos partits independentistes. La CUP entretant pot tenir la consciència tranquil·la, perquè si han faltat vots favorables, aquests no han estat els seus, sinó dels diputats suspesos de JxC.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

VOX posa la por al cos a moltes persones

Aquest cap de setmana VOX ha posat la por al cos de molta gent. Vivim un temps de crescuda de l'extrema dreta arreu del món occidental. No només a Europa, sinó també als EUA, on les principals idees d'aquest moviment formen part dels objectius dels nous dirigents. 
Casualment aquests dies estic llegint l'obra d'Stefan Zweig "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", suggerit per la meva amiga Maria Dolors, i que malgrat els anys que han passat des de la mort de l'autor, em fa pensar molt en l'actualitat. El món ha canviat, però hi ha uns elements que de manera cíclica envaeixen els cervells de les persones i ens fa caure en els mateixos errors.
No sabem la repercussió de VOX en la vida política espanyola, ja que no són els únics partits d'extrema dreta que existeixen a Espanya i fins ara els seus resultats electorals han estat insignificants. El moment actual, però és propici a la crescuda d'aquests partits, molt més de quan PxC va aparèixer a llum pública. De moment PP i C's, que han anat escalant cada cop més posicions de dreta extrema, han obert els ulls i no les tenen totes.
L'entrada de VOX al panorama polític espanyol no seria bo per a Catalunya, però tampoc per a Espanya. El seu discurs antiindependentista no és pitjor que els missatges xenòfobs i masclistes. Són missatges irracionals que enlluernen ments malaltes, però també ments senzilles i poc educades. La història d'Europa ens brinda uns exemples del segle XIX que no podem menystenir. S'ha d'atacar des de l'arrel, i no deixar transcórrer gaire temps.
El sentiment que experimento aquests dies davant les notícies que m'arriben, és de pena i dolor. No sé si em deixo portar pel sentiment que expressa Zweig dels mesos anteriors a la guerra del 1914. No vull ser tremendista, però sí que és important que cadascú de nosaltres sigui molt conscient dels seus actes. És potser per això que darrerament sóc tan crític amb el govern de la Generalitat.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Al conseller Miquel Buch el vestit li va gros

Si bé és cert que carregar tots els mals a una sola persona seria un error, no és menys cert que l'arribada del consell d'interior ha estat voltada de soroll i males cares. Des del primer dia es va posar la policia d'esquena i tot i les rectificacions posteriors, no ha aconseguit el diàleg necessari perquè les coses funcionin. Ara, al meu entendre, es fa difícil que la situació pugui millorar gaire, i probablement un canvi de conseller seria un bon pas en aquest objectiu.
La manifestació d'ahir, amb els detalls i moments discutibles, té a veure amb un cúmul d'errors de la direcció política de la policia autonòmica. Coneixem que els col·lectius policials no són fàcils de gestionar, i en això molts alcaldes ens donarien la raó, però no per això s'ha de deixar de treballar per fer les coses de la millor manera possible. La situació en què es va trobar la policia catalana en l'assalt al Parlament va resultar penosa i és lògic que ahir es manifestessin contrariats amb com s'havia gestionat.
Sovint els càrrecs públics es creuen més savis del compte i substitueixen a tècnics especialitzats en les funcions que no els correspon. El primer error del conseller va ser intentar dirigir el cos de policia políticament i el resultat va ser nefast, i l'obligà a rectificar immediatament.
Al conseller li falta prou coneixement de l'àmbit que dirigeix, i també empatia, la qual cosa provoca un enfrontament que no és bo per a ningú. Al conseller el vestit li va gros.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Amb més sensibilitat aniríem millor

Aquest matí llegia una notícia on es parlava de la manca de sensibilitat i m'ha fet reflexionar. La interpretació que fem de la sensibilitat, sobretot referit-nos als altres, a vegades és molt interessada, i si més no diferent entre nosaltres. Què volem dir quan manifestem que l'altre no té prou sensibilitat? Que no pensa igual que nosaltres? Que no ens fa cas? Que no presta prou atenció a coses que a nosaltres ens motiven o afecten?
És perillós no ser conscients del veritable concepte de la sensibilitat o bé de la interpretació que en fa cadascú. Alguns es manifestaran molt sensibles escoltant una cançó, i d'altres veient el naufragi dels emigrants del Mediterrani. Quan demanem alguna cosa que ens és negada podem afirmar tranquil·lament que l'altre no ha estat prou sensible?
Jo crec que no sempre fem bon ús de la paraula sensibilitat i és per això que moltes vegades no ens entenem, o bé critiquem els altres i els considerem insensibles. La notícia, que no especifico, però que qui em segueix pot endevinar fàcilment, utilitza sensibilitat en un afer molt interessat, que no dic que no s'hi hagi de ser sensible, però es poden deduir altres raons, sobretot quan coneixes ambdues parts.
Quan anava a fer l'escrit he llegit un tuit criticant la insensibilitat d'Arcadi Espada vers els polítics presos, a qui critica els miraments que reben per part de la direcció penitenciària. En política penso que la sensibilitat brilla per l'absència, si més no està condicionada als interessos polítics de cada formació, i així ens va el país.

divendres, 5 d’octubre de 2018

El Parlament de Catalunya no es mereix el ridícul dels darrers mesos

Veure segons quines intervencions de la cap de l'oposició, al Parlament de Catalunya, m'ofenen. Em molesta adonar-me del nivell intel·lectual tan baix, de la poca moralitat de les seves crítiques i afirmacions, del poc respecte a la institució catalana. No és això el que s'espera del partit que va guanyar les eleccions al Parlament. 
Una líder de l'oposició parlamentària ha de ser contundent a l'hora d'analitzar la feina que fa el govern i exigir als partits que li donen suport un compromís clar de treball i coherència amb les promeses fetes. També ha de ser crítica i defensar la seva posició, els seus arguments i aquelles actuacions que voldria que es portessin a terme segons la seva manera de pensar.
És una llàstima, i un atac a la decència parlamentària el menyspreu cap a la resta de parlamentaris i a la pròpia institució de què fa gala la senyora Arrimadas i els seus diputats. M'agradaria un canvi de xip i, encara que no combregui amb la seva manera de pensar, que exposés clarament i amb educació les seves tesis i els seus principis.
De la mateixa manera que sóc molt crític amb les mancances de la cap de l'oposició i el seu partit polític, també ho sóc amb el president del govern i els partits independentistes que li donen suport. Estan fent el ridícul i desacreditant-se davant la població que en algun moment han confiat en ells. El trist espectacle a què ens tenen acostumats darrerament al Parlament, ens avergonyeix i voldríem que s'acabés d'una vegada i que tornessin, tots plegats, a situar el Parlament de Catalunya a primera divisió.

dijous, 4 d’octubre de 2018

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.
Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.
Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!
Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.
Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

La credibilitat del nostre president

Estic molt d'acord amb l'article de Josep Ramoneda a la contraportada de l'ARA. L'he llegit de dalt a baix pensant que descrivia molt bé tot el que he pensat aquests dies sobre el nostre president. No hi ha dubte que Ramoneda és un gat vell i il·lustra amb enginy la dinàmica política del nostre país.
Ho pensava avui: no m'agrada el meu president. Jo sempre he acceptat el president del meu país, encara que no l'hagi votat. De tots els que he vist, des de Tarradellas fins a Torra, haig de dir que és l'actual qui em preocupa més que sigui president. Llegint l'article d'en Ramoneda queda clar quin és el problema de Quim Torra, la manca d'autoritat.
Com molt bé diu l'articulista, l'autoritat es basa en la credibilitat d'una persona. No necessàriament hi has d'estar d'acord, però has de veure-li una coherència en tot el que diu i fa, i això no passa amb el nostre president. Té sortides que són veritables atzagaiades, reaccions infantils i fora de lloc. No cal anar a eleccions per rellevar el president, potser només es tractaria de fer un pas al costat i confiar que sorgeixi un president amb cara i ulls, que sàpiga afrontar la realitat amb autoritat, que no vol dir autoritarisme, sinó que sigui creïble i generi confiança. 
Avui he vist que els mateixos partits polítics que li donen suport han qüestionat les darreres paraules amenaçadores al partit en el govern de l'Estat. Quan s'ostenta un càrrec de tanta responsabilitat no es pot sortir amb ciris trencats. S'ha de vigilar molt el que es diu, tant des del punt de vista estratègic, com de seriositat i responsabilitat. Em preocupa la seva continuïtat com a president, probablement perquè li he perdut la confiança, i signaria on fos per canviar de president.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.
Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.
Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.
No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 
Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Ara és l'hora dels polítics

Arenys de Mar, com la majoria de poblacions de Catalunya commemora el primer aniversari del referèndum d'autodeterminació que, malgrat tots els entrebancs i les càrregues policials a alguns municipis, es va poder celebrar, amb una bona participació i un clar resultat favorable a la independència.
Sabem de què estem parlant. Sabem que no és un referèndum reconegut amb el qual puguem anar per Europa reclamant el reconeixement de l'estat independent, però també sabem que el nostre testimoniatge ha arribat molt lluny i ha fet reflexionar a molta gent.
També i malauradament, l'actuació de l'Estat espanyol, amb les càrregues policials del dia 1 d'octubre, les imputacions judicials desmesurades de després i l'aplicació del 155 per part del govern del PP, amb el suport de C's i PSOE (PSC inclòs), ha enfortit la veu del nostre poble i ha guanyat adeptes fora de les nostres fronteres.
No hem tingut ni tindrem suport de col·lectius espanyols, ni polítics, ni culturals, ni socials, però sí a Europa. S'ha demostrat que les acusacions dels tribunals de justícia espanyols són gratuïtes i totalment inacceptables, i això ens ha donat més força.
Tenim, però una assignatura pendent i aquesta és la dels nostres polítics. Crec sincerament que el govern actual no actua d'acord amb el mandat de l'1 d'octubre, ni correspon a l'esforç realitzat per la ciutadania del nostre país. Ens cal una rectificació política, més treball i més contundència per evitar que tot el que hem patit acabi no servint per a res. El poble respon i ara és l'hora dels polítics.