Confiança sota mínims en la Unió Europea

No acabo ben bé d'entendre com funciona la Unió Europea, però haig de dir que cada vegada estic més desencisat i em mereix menys confiança. Puc pensar que tota la burocràcia, els interessos partidistes, el quedar bé amb els estats membres i les poques ganes d'anar al fons de les coses, potser per la inseguretat dels dirigents de torn, o potser perquè no ho acaben de veure clar i tenen por que tothom es revolti, el cas és que es prenen unes decisions que no s'entenen i no crec que siguin les més apropiades.

Ahir coneixíem la resolució de la Unió Europea acceptant les excuses del govern espanyol per no aplicar, a partir del gener vinent, un peatge a les autopistes. Es tracta de promeses que amb una mica de voluntat es podria veure que no s'acabaran complint. Les promeses del govern espanyol són sempre un fracàs, perquè no s'acaben complint. No tenen prou exemples? El corredor mediterrani? El funcionament dels trens de Rodalies? La quantitat de quilòmetres de tren d'alta velocitat desaprofitats?

La discussió sobre si es fa pagar peatge o no a les autopistes està plena d'arguments a favor i en contra. Jo crec que hi ha més lògica i sentit comú entre els defensors de fer pagar qui les utilitza, que no pas aquells que defensen que el seu manteniment i inversions de millora vagin a càrrec del pressupost ordinari, pagant tothom, com si es tractés d'un servei educatiu o sanitari.

Pagar no agrada a ningú, però hem de partir de la base que d'una manera o altra els diners surten de les butxaques dels contribuents. Si no es paga peatge, el manteniment de les autopistes, que hem de suposar que es farà, tenen un cost que d'algun lloc o altre han de sortir els diners: dels contribuents.

Només pensant en l'ús que en fan els turistes, o els passavolants que transiten per Espanya per anar a Portugal o a l'Àfrica, ja salta a la vista que els més beneficiats de la gratuïtat de les autopistes són ells. No tributen a Espanya i no paguen peatges.

Penso que cal diferenciar els serveis públics entre els essencials i els circumstancials. Ja sé que si es paga peatge els transportistes ho repercutiran als productes i d'aquesta manera tothom ho patirà, però no crec que sigui suficient raó per no aplicar peatges, que segur que haurien de ser més ben calculats que no pas fins ara.

I tornant a la Unió Europea, i la promesa d'Espanya de millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, no sé si riure o plorar. Veient com funciona el transport públic a Espanya, i com triguen a resoldre els problemes que apareixen dia rere dia, no entenc com ningú hi pot confiar. La meva confiança respecte Europa es troba en aquests moments sota mínims.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.

A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.

Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...

Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 

Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

Ja fa dies que no parlem de la variant de Valldegata

He fet una lectura ràpida de tot el que ha passat aquest divendres i he arribat a la conclusió que la política està més viva que mai. En el cas del procés català no hi ha cap dubte i tampoc en relació a la investidura del president del govern espanyol. 

Probablement no sóc prou objectiu, però em permetreu que us confessi que l'actitud de Rajoy m'avergonyeix i algunes de les seves declaracions em fan riure, de penoses que les trobo. Mireu el titular d'una notícia de La Vanguardia digital: "El PP adverteix a C's que ara el seu no a Mariano Rajoy seria un no al Rey". Impressionant!

Si algú encara no s'ha adonat que molts líders polítics ens tracten de babaus, que faci el favor de llegir més els diaris i escoltar els telenotícies. Segur que llavors s'adonarà del nivell dels seus comentaris, explicacions i/o justificacions.

Però és que el PP, i concretament Rajoy, en diu més. Tot i haver acceptat la proposta del Rei de ser candidat a la presidència, si no ho veu clar no es presentarà al debat d'investidura. Això no és estratègia, sinó un mal ús del sistema democràtic. Què passa? No vol quedar en ridícul? Però, si no fa res més que fer el ridícul en tot moment! però guanya les eleccions...

A casa nostra el Rial del Bareu continua essent el culebrón de moda, amb més capítols que 'La Riera'. Els arenyencs desconeixem què hi ha de cert i quina és l'última opinió dels experts de l'ACA. Hem fet del cas un serial d'aficionats, mentre els veïns en continuen rebent les conseqüències. Ah, i l'altre tema que està resultant més llarg que un dia sense pa és el desviament del clavegueram d'Arenys de Munt, perquè no passi per la nostra vila.

En cap cas, però superen el tema estrella: La variant de Valldegata per accedir des de la N-II a la C-32, i alliberar la C-61. Seria interessant que algú ho proposés per al rècord Guinness. Ni el corredor del Mediterrani el podrà superar!