dijous, 31 de desembre del 2009

La formació: un repte, una necessitat

Sigui pels quaranta anys de dictadura que va patir el país, o per la nostra manera de ser, ens està costant molt situar-nos en una bona posició dins d’Europa, en pràcticament tots els àmbits. Tot i que les estadístiques a vegades enganyen, no és casual que en totes el nostre país se situï al capdavall de la llista.

En situació de crisi, com ens trobem actualment, t’adones de quins són els elements que et protegeixen o, si més no, eviten les conseqüències més dramàtiques. Ara és quan ens adonem que les persones que varen deixar l’estudi i la formació per entrar dins el món laboral i guanyar diners amb certa facilitat, han estat els primers a quedar-se a l’atur i a trobar les portes de noves feines tancades. No em refereixo a persones amb dificultats per a l’aprenentatge, sinó a aquelles que, tot i tenir qualitats, varen escollir guanyar diners per comprar i sentir-se còmodes en la societat de consum.

Hi ha molts elements que condicionen l’actitud dels nostres joves a l’hora de dissenyar el seu futur. La família, que moltes vegades ha cedit la seva tasca educadora a l’escola i als amics, i que no ha sabut ni volgut valorar l’esforç com a base de l’aprenentatge. La societat en general, que ha venut una vida fàcil i complaent, sense esforç, ridiculitzant els que treballen el seu futur. Els polítics, com a responsables màxims del funcionament del país, o el municipi, que tampoc han donat l’exemple que calia ni han estat a l’alçada de la responsabilitat que se li exigia.

Al llarg dels anys han estat moltes les lleis i reformes que s’han aprovat, amb l’excusa de millorar l’ensenyament, però els resultats no han reflectit els canvis i més aviat han sembrat un mar de dubtes. Probablement la causa sigui que no s’ha afrontat el veritable problema, que és un problema més global i no només situat en l’àmbit de l’ensenyament. No s’ha aconseguit implicar tots els elements del sistema: alumnes, pares i mestres, ni coincidir en la necessitat que tots tres són imprescindibles per a l’educació global del noi o noia.

Si fa uns anys només uns quants podien entrar a la Universitat, en aquests moments s’ha eixamplat el nombre d’universitaris potencials, però això no s’ha correspost amb un nivell acadèmic més alt. Si anys enrere resultava fàcil que un llicenciat universitari trobés una feina, ara no és cap garantia i depèn, al marge de la situació de crisi actual, de la capacitat de treball de l’universitari i de l’aprofitament i esforç esmerçat.

No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el director d’un centre d’estudis de secundària i no podia creure tot el que em deia. Podia tractar-se d’anècdotes, però il·lustraven una manera de ser dels alumnes que feia dubtar del futur del nostre país. No es tractava de capacitats individuals, sinó d’actituds col·lectives amb absència d’aquells valors que ens varen fer créixer; unes actituds de manca de respecte vers el tutor i el mestre, sense rigor en la presentació dels treballs, sense cap interès per les matèries impartides...

No sé si la decisió d’incorporar a secundària els nois de 12 anys, o bé el de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, són encertades, però la manca de rigor i l’abandonament de la cultura de l’esforç sí que perjudiquen els joves estudiants, afebleixen la base cultural i de coneixement de les persones del futur, i de rebot el nivell intel·lectual i professional de la nostra societat. La formació no s’acaba únicament en una carrera acadèmica, més teòrica, sinó que també hi ha l’opció dels mòduls professionals, que et preparen per a l’exercici d’un ofici que et servirà per obtenir una estabilitat econòmica i social, treballant en allò que t’agrada, i no essent tan vulnerable als embats cíclics de la crisi. I la formació contínua, la formació no reglada que evita que les persones s’estanquin amb uns coneixements adquirits en una època determinada de la seva vida.

Fa massa temps que ens perdem per les branques i no concentrem la nostra atenció a les arrels i el tronc. Les branques es poden i en surt un arbre més sòlid, però si es fa mal bé el tronc o se sequen les arrels, aquell arbre mor.

Una bona llei d’educació és bàsica per aconseguir els professionals del futur, però les persones no es fan només intel·lectualment, sinó que hi ha el component humà i la capacitat de relacionar-se en societat que ocupen una part important de la persona. Ens pot semblar que portant els nostres fills a l’escola i aconseguir que no suspenguin cap assignatura ja és una fita. Ens equivoquem, perquè l’objectiu ha de ser la superació, i això només s’aconsegueix amb esforç, comprensió i col·laboració de tots plegats. La nostra implicació és bàsica i el nivell d’exigència no té límits.


Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de desembre

dimecres, 30 de desembre del 2009

Manifestem-nos

Fa pocs dies parlava de les vegueries i la voluntat del conseller Ausàs d'aprovar la seva implantació com a nova administració territorial, d'acord amb la lletra de l'Estatut. També us comentava els problemes que havien sorgit, per part de col·lectius i ciutadans disconformes amb la proposta. Una disconformitat motivada per raons entre veïns i rivalitats, la majoria de les quals són ben conegudes: Tarragona-Reus, Sabadell-Terrassa... i encara jo hi trobava a faltar les reivindicacions que hi va haver quan es va començar a parlar de les set vegueries, per part dels vigatans que no estaven d'acord amb formar part de la vegueria de capital Manresa (des de sempre la millor relació entre Manresa i Vic ha estat la no relació).
Avui llegíem que unes 4.000 persones es varen manifestar a Tarragona per mostrar el seu rebuig a compartir capitalitat a la vegueria "Camp de Tarragona" que tampoc n'accepten el nom, sinó que voldrien que portés el nom de la ciutat. I en aquesta manifestació no hi ha diferenciació entre partits polítics, sinó que aquests van de la mà a reivindicar la posició de la seva ciutat. En un model democràtic basat en els partits polítics, aquesta unió dificulta qualsevol tipus de solució perquè no resulti traumàtica.
Diumenge era monsenyor Rouco qui animava els madrilenys a manifestar-se contra el govern (bé, que es manifestessin a favor de la família). Arreu hi ha manifestacions en solidaritat amb Gaza, també trobem els que reivindiquen la llibertat dels tres catalans segrestats a Mauritània, i fa quinze dies ho fèiem votant pel dret a l'autodeterminació. Qui ho diu que la gent no participa? en tot cas hem de puntualitzar en què participa, però de motius per dir-hi la nostra n'hi ha una bona colla. Jo, avui em quedo amb la manifestació del dia 5 a la nit. No vull pas dir amb naps i cols, que ja no tinc edat!

dimarts, 29 de desembre del 2009

Caminem per avançar

La Comissió Mixta de Transferències Estat-Catalunya ha aprovat el traspàs de la gestió de rodalies a la Generalitat a partir de divendres 1 de gener de 2010. Un fet de gran importància segons els protagonistes, després de 25 anys reclamant-ho, i que no voldríem que vingués sol, sinó acompanyat de moltes altres transferències. Una notícia que ERC celebra, però ens recorda... No hi ha mai una alegria complerta, sempre hi ha un però.
ERC com la resta de partits polítics és conscient que sense diners les coses no rutllen, per més bona voluntat que hi hagi, i no vol que la gent es pensi que tot està solucionat, i sobretot que l'Estat no es cregui que ja ens han fet contents, sinó que tenim molt clar que hi ha pendent inversions a fer a la xarxa perquè aquesta sigui mínimament operativa i no passin fets com els d'ara fa un parell d'anys, i que recordaran molt bé els usuaris.
Que ningú es cregui que la nostra lluita per aconseguir més autonomia té un final, ni que se'ns acusi de no estar mai contents. Prendre'ns-ho va ser molt fàcil, però tornar-nos-ho és massa complicat i sobretot lent. Penso que el govern ha de tenir molt clara la seva estratègia i nosaltres la nostra. Hem perdut status, i no tot és culpa dels altres, sinó també nostra, per la qual cosa hauríem d'aprendre la lliçó i crear el marc idoni per després reclamar la plena sobirania. Els diners són molt necessaris, però també la imaginació, les ganes i l'esforç. No esperem que tot ens vingui donat, ni aconseguir grans èxits simplement bramant pel carrer. El primer que hem de fer és saber qui som, quants som i què volem. No retallem, sinó eixamplem el grup, que quants més serem més fàcil ho tindrem. Fiquem'hi empresaris, autònoms, treballadors, pensionistes, immigrants, autòctons... parlin la llengua que parlin, però que estimin el país on viuen i creguin en la racionalitat de la gestió més propera com a clau de l'èxit. Pintem-ho bé, amb pols decidit i ben brillant, perquè ningú es senti exclòs. No ens limitem a recordar vells temps que ara han canviat, sinó escrivim temps venidors. Caminem amb pas ferm, però sense córrer ni frissar. A vegades és millor fer una marrada que t'assegura l'objectiu, abans que una mala drecera que et porta a caure. Siguem intel·ligents i sumem. Qui es pensi que restant es millora la raça, ho té molt mal entès.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Bromes o bretolades

Sembla que la data del 28 de desembre, dia dels sants innocents, ha perdut el ressò i seguiment que tenia fa uns quants anys. La imatge de l'home o la dona amb una llufa penjant a l'esquena ha desaparegut, i fins i tot les anècdotes i falses notícies de la majoria dels diaris. Per què ha passat? és que som menys bromistes?
La meva teoria, discutible, és que hem passat de ser una societat, a vegades bromista, a una societat incívica. Totes aquelles accions que contenien uns aires de broma s'han convertit en accions incíviques, destructores i absurdes. Potser és bo que no hi hagi tants seguidors, perquè amb l'aire que ha pres ho destrossarien tot.
Només cal que fem un petit recordatori de festes i tradicions, algunes poc arrelades, en què hi havia la part bromista, per passar-ho bé, i ens fixem en com s'han tornat. La nit de naps és un clar exemple que arrossega una experiència de mal record. El Haloween, la nostra castanyada, ha servit no pas per fer por, sinó per aguantar bretolades. I ara la nit dels sants innocents, que també hi ha qui ho aprofita per fer destrosses.
Ens diran que som innocents, antics, passats de moda, fins i tot perdedors, però jo no ho canvio per aquestes persones que no tenen cap mirament ni respecte per res ni ningú, que es creuen més forts i moderns, però que han perdut els valors que ens poden mantenir vius en una societat solidària i respectuosa.

diumenge, 27 de desembre del 2009

1939, el primer Nadal d'exili

Un títol i un recital atípic per un concert de Nadal, al poble veí de Caldes d'Estrac, és el que avui hem assistit. La narració d'una selecció d'escrits recollits en el llibre "El Nadal que no vam tornar a casa", editat per Quim Torra a A Contra Vent, intercalada amb nadales a càrrec de la soprano Mireia Casas acompanyada al teclat per la Montserrat Cabero, filla de Manel Cabero, fundador del Cor Madrigal, i Montserrat Pueyo, cantant i professora de molts cantants de casa nostra.
Un concert amb motiu del 70è aniversari de l'exili, amb la lectura de textos d'Eugeni Xammar, Xavier Benguerel, Agustí Bartra i dels refugiats catalans dels camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers.
El concert, que ha tingut lloc a la Fundació Palau, ha tingut una més que acceptable acollida, on hi hem pogut veure arenyencs, alguns dels quals acostumen a anar-hi sovint. Aquest vespre, a Arenys, també hi havia programat un concert de Nadal, a l'església dels caputxins, a càrrec de diferents corals de l'Escola de Música d'Arenys. Per qüestions familiars no hi hem pogut assistir, però confio que haurà estat un gran concert, més tradicional, però també amb gran rigor i bellesa artística.
Aquests concerts posen punt final al Nadal, però no a les festes. A casa ens preparàvem per rebre els Reis Mags, amb un petit parèntesi la nit de cap d'any. Els Reis eren el punt on hi posàvem l'ull, perquè era el nostre somni. Avui, amb els fills grans, ja no és el mateix i només pots fixar-te en els més petits de les altres famílies, i recordar aquells anys que la innocència era present a casa nostra.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Dinar de Nadal

Ahir el telenotícies parlava del dinar de Nadal amb els pobres, organitzat per la comunitat de Sant Egidi, i ens ensenyava les imatges de la Basílica de Santa Maria in Trastevere, a Roma, plena de taules parades amb tots els comensals al seu voltant. Veient aquestes imatges pensava en el errors de l'església quan s'oblida de quins són els seus objectius i es dedica a predicar un missatge ranci, conservador i en defensa del capital i de qui l'ostenta. Mirant les imatges de la Basílica pensava que aquesta era l'església en que jo creia i no la de monsenyor Rouco, que més aviat em provoca les ganes d'allunyar-me'n.
Es fa estranya la força de la jerarquia eclesiàstica quan des del primer dia la paraula de Déu resideix en la comunitat de base. S'entén que molta gent es decanti de l'església perquè el que li arriba no és consistent, no dóna exemple, sinó tot el contrari. Aquest posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica espanyola a la dreta més conservadora, no predica amb l'exemple.
Ahir, mentre desitjàvem les bones festes a les comunitats que desenvolupen un treball de servei a les persones més grans i a les més desvalgudes, pensava en la feina que encara ens queda per fer, per ajudar les persones que s'ho passen malament i no tenen els recursos mínims per sobreviure amb dignitat. Aquesta darrera setmana ha de servir per intensificar aquest treball i preparar el terreny per a l'any 2010.

divendres, 25 de desembre del 2009

Les vegueries, un problema no resolt

No tinc tan clar la bondat de les vegueries, i això que fa uns anys, quan se'n va començar a parlar, creia que era una bona idea. En aquests moments, però, veient com funciona tota la divisió administrativa, les competències, el finançament... no penso el mateix. Crec que em movia més el sentimentalisme que no pas el pensament racional de la idoneïtat de la modificació de la divisió administrativa que ara sembla tirar endavant.
Sempre he cregut en la idea de la finestreta única i per això tot allò que signifiqui distribuir les competències em fa por, no pas perquè sigui un defensor del centralisme, sinó un enemic de la ineficàcia, de la dispersió desorganitzada, però sobretot de la duplicitat de funcions. En aquests moments tenim l'administració de l'estat, l'autonòmica i la local, cadascuna d'elles subdividida en departaments, instituts, empreses públiques... En el cas de l'administració local tenim els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, i encara me'n deixo, i ara hi haurà les vegueries. Jo em creia que aquestes substituirien les diputacions, però ara ja no ho tinc tan clar.
Els ajuntaments tenen problemes financers, els consells comarcals també, i ara les vegueries? Quedaran clares les competències de cadascuna de les administracions? Els residents de Tavertet, per posar un exemple, on s'hauran d'adreçar per trobar solucions als seus problemes? al seu ajuntament? al Consell Comarcal d'Osona? a la Vegueria de la Catalunya Central? A la Diputació de Barcelona? a la Generalitat de Catalunya? a l'Estat? aquest llistat, encara que ho sembli, no és exhaustiu, perquè pensant en Arenys de Mar, jo podria afegir: a l'Agència Catalana de l'Aigua? a Costes? a Renfe? a Ports de la Generalitat? a Carreteres de l'Estat? a Carreteres de la Generalitat? a... No creieu que ho tenim molt complicat?
Perquè... no es tracta només de la dispersió d'administracions, i la desorganització de les competències, sinó que a més s'hi ha d'afegir la desconfiança entre les administracions, que encara complica més les coses a l'administrat.
Si a tot això hi afegim les discrepàncies en la divisió territorial, en què es reclama una vuitena vegueria al Penedès, que Tarragona i Reus no es posen d'acord, ni tampoc Sabadell i Terrassa, o bé la gent de Vic no els agrada dependre de Manresa... penso que el pas que es vol fer ara resultarà més desestabilitzador que no pas útil, i per això em sembla que seria molt millor aturar-ho, clarificar quin model de distribució administrativa volem, i analitzar quin model pot ser més eficàç. Si em demanen l'opinió els diré la finestreta única. L'ajuntament és el representant de l'estat al municipi. Les duplicitats fan nosa i no solucionen els problemes, sinó que les compliquen. Els administrats es mereixen més eficiència a l'administració.

dijous, 24 de desembre del 2009

Bon Nadal

Avui tots ens desitgem un Bon Nadal, conscients o no del símbol, de què representa. Hi havia qui ho transformava en un "Bones Festes d'Hivern", parodiant la proposta que s'ha fet al Departament d'Ensenyament perquè es deixi de parlar de les vacances de Nadal.
M'he adonat aquesta tarda que amb la gent que ens trobàvem per la Riera els desitjava un bon Nadal i no pas unes bones festes. He pensat que tot plegat tenia un sentit, ja que cada vegada queda més fosc el tema de les festes, però en canvi el Nadal, pels de casa, té encara un sentit religiós i, sobretot, un component de pau i de bons desitjos per als nostres amics, veïns i familiars, però també per aquelles persones que pateixen alguna malaltia, tenen problemes econòmics o la seva família passa per moments difícils.
Avui, amb l'avi a casa, celebrarem el Nadal, anirem a la missa del Gall, i recordarem el naixement de Déu fet home, qui va revolucionar el món, perquè la seva vida va transcendir. És important que el nostre pas per aquesta vida no passi desapercebuda. Evidentment seria trist que se'ns recordés per haver donat passos en fals, però no seria més bo que es desconegués què carai hem vingut a fer durant els nostres anys a la Terra.
La millor mostra, el millor regal que podem fer és estimar i donar. Hi ha molta gent que espera la nostra donació, la nostra estimació. Us desitjo que aquest Nadal sigui un punt d'inflexió en la vostra vida en societat. Això és el que voldria per a mi, i per això també ho vull per tots vosaltres. Bon Nadal!

dimecres, 23 de desembre del 2009

Darrer Ple de 2009

Al Ple Municipal d'aquest vespre hem aprovat el Pressupost per al 2010. Un pressupost que tot i que globalment creix, gràcies a les inversions, té una reducció de les despeses corrents, per fer front a la previsió d'ingressos a la baixa, un dels quals és la participació en els ingressos de l'Estat.
També hem aprovat l'adhesió al Conveni Marc per de la Generalitat de Catalunya i l'Administració de l'Estat, que permetrà que els arenyencs puguin entrar al registre municipal aquells documents que es dirigeixin a la Generalitat, l'Estat o a qualsevol dels ajuntaments que estiguin adherits al Conveni. És un nou pas en el treball per facilitar i agilitar els tràmits administratius de la ciutadania, que s'engega amb la creació de l'OAC, que aprofito per dir que després de vacances incorporarà nous serveis, noves prestacions.
Ha estat un Ple feixuc, amb moltes intervencions, algunes de les quals no s'ajustaven a la veritat. Parlem de demagògia? Probablement això és el que caldria polir, perquè no beneficia en res ni ajuda a acostar la ciutadania a la política.
Demà, vigília de Nadal tancarem alguns temes i n'aparcarem uns altres fins a la setmana vinent, perquè tot continua i el nou any ens portarà més novetats, totes elles amb esperit de servei i amb la millor voluntat del món.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Errors que desil·lusionen

Hi ha actuacions que no s'entenen i encara menys quan les fan persones amb una responsabilitat política que els hauria de fer ser més cauts. Ho hem constatat avui, encara que l'acció va tenir lloc fa uns dies quan l'alcalde d'Arenys de Munt va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de Catalunya per la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació el 25 d'abril de 2010, i que la Mesa del Parlament no ha admès a tràmit, perquè la legislació vigent no ho permet ni és competència de la Generalitat.
No es pot jugar amb els sentiments de la gent i actuar com ho ha fet el senyor Móra no és un encert. I no ho dic perquè no cregui amb el dret a l'autodeterminació. Jo sempre l'he defensat i exigit, perquè el considero un dret fonamental dels ciutadans, però s'ha de ser intel·ligent i no moure's només per sentiments, sinó que cal estratègia. Si la jugada de les consultes populars li va sortir bé, probablement es va enlluernar i no va madurar suficientment les decisions a prendre i quan se'n va adonar ja era tard. En política les segones oportunitats són difícils i si les seves aspiracions van més enllà de l'àmbit local, caldrà que no s'equivoqui una altra vegada, sense deixar, això no, de defensar els seus ideals, sentiments i ambicions polítiques.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Salut i esperança

Avui és el dia de l'esperança i demà el dia de la salut. S'ha vist cada any. Avui molta gent que ha comprat participacions de loteria s'imagina per uns moments què passaria si tingués sort. Tothom pensa que és impossible, però es clar, a algú li tocarà no? Demà, quan haurem comprovat que no ens ha tocat res, vindrà el moment de dir que l'important és tenir salut, i així ho matarem.
Una cosa i l'altra són importants ja que sense il·lusió, imaginació i esperança, la vida se'ns pot fer molt feixuga. Hi ha gent que tot això els manca i podem constatar que pateixen i el seu futur és gris i difícil, però al mateix temps la salut és necessària per viure una vida de qualitat. Fixeu-vos amb la gent que pateix alguna malaltia, de quina manera els condiciona i com han de preparar-se per continuar trobant sentit el viure.
L'altre dia, a la ràdio, una oient va telefonar per poder parlar en directe. Tots ens esperàvem una pregunta, una consulta, o algun retret, però no, la senyora va trucar per recordar-nos les persones malaltes que ens escoltaven per ràdio des de casa, i que no podien sortir ni fer una vida normal, i els va desitjar unes bones festes de Nadal.
Aquests dies, amics i amigues més o menys properes a mi ho estan passant malament, i això m'entristeix perquè no podran viure el Nadal com es mereixerien. La seva lluita contra la malaltia necessita de la il·lusió, l'esperança de poder superar aquest contratemps.
És important que les persones sanes s'adonin del regal que tenen i ho sàpiguen valorar. No pot ser que ens preocupem per estupideses quan hi ha gent que està lluitant per recuperar la salut. A aquests amics i amigues els desitjo tota la sort del món, i no penso en el sorteig de demà, sinó en la seva batalla contra la malaltia.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Diàleg de sords

No sé si heu hagut de fer mai l'exercici de deixar de dir allò que voldrien sentir que diguessis i que tu també voldries dir, però saps que no és oportú que ho diguis. Ho podeu tornar a llegir per veure si s'entén bé. Que no hi hagi dubtes ni errors de comprensió que poguessin distorsionar la lectura de tot l'escrit.
Sempre he pensat que les relacions entre les persones són complexes, encara que necessàries, i que per davant de tot cal la sinceritat, que no vol dir esbombar-ho tot ni de qualsevol manera, però sí que ens perd, sovint, l'exercici del nedar i guardar la roba, de no dir allò que penses de l'altre perquè no s'enfadi, quan la cosa més natural del món seria comentar-li per intentar solucionar i rectificar allò que convingui.
Amb els anys l'actitud canvia i jo a vegades em justifico per l'edat que ja començo a tenir, encara que no sempre s'entén. Tampoc és cert que no em calli res, sobretot en el camp professional i també en el polític. Després haig de fer l'exercici personal de si això és bo o millor seria dir allò que penses.
M'ha passat i he intentat que, sense enganyar-me ni mentir, pogués sortir de l'atzucac en què m'han col·locat. No dir blanc si jo ho veig negre, però sortir per la tangent i recriminar allò que penso que és recriminable. He aprofitat l'avinentesa per perdre'm en les afirmacions de l'altre i en els seus errors de plantejament per no haver de respondre allò que l'altre insistia que li confirmessis.
Potser la política té tan pocs seguidors perquè cada vegada es millora la tècnica de parlar molt i no dir res, no comprometre's i salvar els mobles. Segurament si diguéssim més les coses pel seu nom, els altres creurien més amb nosaltres i seria més fàcil transmetre els nostres objectius. Un dia m'hi posaré, però avui no era el dia.

dissabte, 19 de desembre del 2009

La nació catalana

Ho ha dit el president i no sé quantes vegades s'haurà de dir més. Catalunya és una nació tant si agrada com no. Aconseguirem el reconeixement més aviat o més tard; ens ho acceptarà el Constitucional o haurem de continuar lluitant; es respectarà que el poble és sobirà o estarem en mans de dotze jutges; serà dins un estat federal o en un estat de nacionalitats; amb govern socialista o conservador.
Ho ha dit clarament el president, recordant els períodes de guerra i de dictadura, molt pitjors que ara per als nostres interessos, i per tant animant els catalans a defensar la nostra nació, ressaltant el prestigi de Catalunya i els seus governs després de 650 anys.
A vegades penso que en política s'actua al marge de la intel·ligència i en el cas català penso que els polítics haurien de veure que hi ha estratègies millors que posar una paret i negar-se a dialogar. El nostre problema és el de sempre i aquests dies s'ha fet ben evident: anem descoordinats, cadascú pel seu cantó, barallant-nos entre nosaltres, i això és el millor que pot passar als nostres adversaris.
Hem viscut "el cafè per a tots" com una mesura per frenar les aspiracions de Catalunya; ens han frenat el desplegament de l'Estatut perquè no ens poguéssim recuperar econòmicament; no es reforma el Senat com a cambra de representació autonòmica; el Constitucional fa tres anys que divaga sobre l'Estatut referendat pel poble català, i ens neguen el dret a l'autodeterminació. Davant de tot això hem d'aprendre a anar junts, sacrificant l'oportunisme polític i els falsos protagonismes. Per sobre de tot hi ha la nació catalana.

divendres, 18 de desembre del 2009

Engany

En la interpretació dels fets hi ha una part subjectiva que resulta molt difícil de destriar i la inconsciència ens pot fer afirmar coses que després, amb perspectiva històrica, ens adonem dels errors comesos o malentesos. No cal dir que els interessos personals ens fan males passades, però el pitjor de tot plegat és l'engany que podem ser capaços d'exercir.
Quan tractes persones, els sentiments juguen un paper important i has de ser molt curós, i això, malauradament, no passa sovint ans al contrari, no hi ha dia que no t'adonis de la mala fe de segons quins poders, polítics, mediàtics, per tirar l'aigua al seu molí.
Arenys no n'està al marge i precisament aquests darrers dies hi ha qui ha endegat una campanya fraudulenta sacsejant els sentiments dels vilatans amb informacions esbiaixades i també amb mentides. Hi ha qui se n'ha adonat i ja ho ha explicitat, però n'hi ha que sota la filosofia de lo políticament correcte, hem callat massa i tampoc hem ajudat a desfer l'engany.
Tot té els seus límits i arriba un moment en què has de dir les coses pel seu nom, i si saps que unes persones han mentit públicament, ho has de dir, i en aquest cas estic parlant dels dos representants de la UBICA, de qui no entraré a discutir la seva representativitat, però sí que han mentit quan han afirmat que el projecte del passeig marítim que té aprovat Costes de l'Estat s'ha mantingut amagat, quan ells saben que no és cert i que en més d'una ocasió l'han vist, fins i tot al despatx de l'alcalde.
Una cosa és opinar i l'altra mentir. Puc estar d'acord o no amb els seus plantejaments, que sempre respectaré, però no amb les seves mentides. Però ells no són els únics responsables de la campanya mediàtica, sinó que tenen el suport d'uns periodistes que tenen la virtut que, tot i haver-se descobert enganys anteriors, ho poden continuar fent fins que succeeixi el mateix que amb el pastor i el llop. I també compten amb la iniciativa d'uns empresaris que han volgut vendre una imatge altruista quan el que hi ha al darrera és una defensa sense límits del seus negocis, que si es fes amb sinceritat i sense engany, seria totalment respectable.
I malgrat la reflexió anterior sobre els límits que tens o et marques per acabar dient-ho tot, encara són moltes les coses que silencies, perquè et sembla que tampoc s'ha d'abocar tot a sobre de qui, en el fons et continuarà mentint aprofitant la fràgil credibilitat dels polítics.
No passarà massa temps que s'hi afegiran altres grups interessats. No sé si partits polítics, encara que en aquest cas pugui semblar difícil atès que fent memòria història els deixaria en evidència.
Tots podem creure allò que considerem més creïble, i perquè no, allò que més ens convingui, però és important deixar-ho escrit, deixar-ne constància perquè d'aquí a un temps, puguem analitzar tot el procés i treure'n conclusions. Diuen, però, que no tenim memòria històrica i a mi em sembla que la causa és el poc interès a reconèixer que sovint ens equivoquem, o el que seria pitjor, tenim por que es descobreixi que estàvem manipulant la realitat.

dijous, 17 de desembre del 2009

El joc dels disbarats al Congrés

Si els polítics estan tan desprestigiats, només faltava la notícia d'avui al Congrés de Diputats en què els diputats de CIU i PNB s'han equivocat a l'hora de votar, i ho han fet a favor de la nova llei de finançament, coneguda per la LOFCA.
És fàcil fer-hi acudits o, si no es valora tant a la lleugera, criticar la poca concentració de molts diputats i diputades durant les seves estades al Congrés. Algú es queixava tot dient que "no hi ha dret que l'única cosa que han de fer molts diputats sigui votar i encara s'equivoquin".
Al Parlament català hi va haver, no fa pas molt, l'anècdota molt lligada a la nostra població, que un dels diputats de CIU va votar contràriament al que va fer el seu grup parlamentari. En el cas d'avui, però el vot equivocat ha estat el de tots els representants de dos grups del Congrés. En el cas de CIU ha estat sorprenent perquè s'hi havia manifestat en contra i en canvi el seu vot final ha estat favorable.
L'error no ha tingut cap conseqüència quant al resultat, perquè sense el vot favorable dels dos grups la llei sortia aprovada amb el suport del PSOE, i ha estat motiu de rialles per part dels diputats favorables a la llei, però ha servit perquè tots els detractors dels polítics, sobretot els que ho fan sense arguments, ho aprofitessin per posar més llenya al foc.
M'imagino que al Congrés, com al Parlament, deu passar el mateix que als plens municipals que són televisats o radiats en directe, els quals no tenen res a veure amb plens municipals sense mitjans de comunicació. Els polítics de torn quan saben que els veuen o escolten, prenen una actitud diferent perquè creuen que els hi va la seva reputació. Avui, quan els congressistes s'han adonat que s'havien equivocat, no se si s'han tornat vermells, o bé ho han acceptat com una simple anècdota.
Per cert, això no té res a veure amb un detall que vaig observar l'altre dia tot navegant pel Facebook en què es realitzen tot tipus d'adhesions a grups i iniciatives, i n'hi havia una de signe totalment contrària al que s'havia defensat en un Ple municipal. Les persones, amb el temps podem canviar d'opinió, encara que si això es fa amb quinze dies diferència, la cosa resulta més estranya.

dimecres, 16 de desembre del 2009

La variant de Valldegata més a prop

Si ahir parlava del traspàs a la Generalitat del servei de rodalies, i del nou model de gestió de l'aeroport de Barcelona, avui podem parlar del traspàs del tram de la Nacional II, pel seu pas pel Maresme, amb una bossa de 400 milions d'euros.
Segons ha declarat el conseller Nadal, el Govern ha signat el conveni de cessió del tram del Maresme de la N-II, que haurà de ratificar el Consell de Ministres. A poc a poc anem avançant. Penso que massa a poc a poc, però confio a poder-ho veure a no trigar gaire.
Però el més important de tot és que dels 400 milions d'euros a traspassar, n'hi ha 97,4 milions que ja podrà cobrar la Generalitat, i es destinaran, entre altres, a la construcció de la variant de Valldegata d'Arenys de Mar. La variant que connectarà l'actual N-II amb l'autopista, i farà desaparèixer la carretera que passa per la Riera d'Arenys. Segons he pogut llegir, l'obra es licitarà l'any vinent, per la qual cosa estem parlant d'una molt bona notícia, que espero que ocupi algunes pàgines dels diaris, els de paper i els virtuals, i serveixi per contrarestar les males notícies, que acostumen a agradar més, sobretot als diaris sensacionalistes. Tenen més morbo.
Amb les obres que s'estan fent a l'alçada de la Muvisa, les que s'han fet a Platja Cassà, i les que s'anuncien per a l'any vinent, el tram de la N-II que passa per Arenys quedarà totalment canviat i, confio, millorat.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou

No sé si és que ja tocava o bé que els esdeveniments dels darrers dies han tingut la seva influència, el cas és que en un mateix dia hem sentit a parlar del futur de la gestió dels aeroports i del traspàs de rodalies a la Generalitat. Els malpensats direm que busquen el moment oportú per desviar l'atenció, però tot va bé si bé acaba, vull dir que si ens donen el que fa tant temps reivindiquem, no criticarem el moment ni la manera que ho comuniquen.
Segons ha manifestat el ministre Blanco, la gestió de l'aeroport de Barcelona anirà a càrrec d'una societat mercantil, i la Generalitat, l'Ajuntament i la Cambra de Comerç seran representats en el seu consell d'administració, amb un "pes determinant en la seva gestió i presa de decisions".
Els catalans actuem com gats escaldats i tenim prou motius per dubtar de les promeses, encara que les que més por ens fan són les del president Zapatero. De moment el senyor Blanco no ens ha mentit, o almenys a mi no em consta.
Quant al traspàs de rodalies, que figura a l'Estatut i portem temps de retard, sembla ser que serà un fet la propera setmana. De totes maneres, no vull cantar victòria fins que no ens expliquin les condicions i sobretot els diners que ens traspassaran, perquè les condicions en què es troba el servei no són massa òptimes i cal molta inversió. Al mateix temps hi ha el tema de la infraestructura i la dependència d'Adif, que no acabo de veure clar i em fa témer que serà un fre per a la millora del servei que repercutirà sobre els usuaris i econòmicament a tots els catalans.
Disculpeu que sigui tan pessimista. Desitjo equivocar-me i haver de reconèixer que alguna cosa ha canviat. Entretant, però, convé que nosaltres aprenguem a caminar junts.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Repetició de la jugada

No han passat ni vint-i-quatre hores i ja s'ha convertit en un orgue de grills. No penso en els partits polítics que s'han oposat a la consulta per a la independència; tampoc penso en els partits que han volgut quedar al marge sense aixecar massa polseguera; ni tampoc en els partits que han volgut pujar al carro per treure'n profit electoral, sinó només em fixo en la gent que va donar suport i va formar part de la infraestructura que va permetre l'organització de la consulta a 166 pobles. L'endemà de la consulta tenim tres posicions diferenciades i crítiques entre elles. Ah, i cap, cap dels partits que li varen donar suport, s'ha volgut comprometre a res. Per què? potser perquè hi ha hagut poca participació (un 27%).
Una vegada més els catalans som víctimes de la desunió, fruit de la improvisació, o d'actuar a la lleugera, o de l'enveja, o de les ànsies de protagonisme... sigui el que sigui, ara ja no sabem si l'esforç de molta gent per organitzar la consulta haurà estat positiu o contraproduent, si a més d'ampliar el nombre d'enemics a Espanya, també els hem creat a dins...
Em sap greu perquè m'estimo el país i voldria que no ens moguéssim només per impulsos del cor, sinó que també féssim treballar el cap, i a vegades em sembla que el tenim aparcat.
El senyor alcalde d'Arenys de Munt presenta una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè el Parlament de Catalunya organitzi un Referèndum per a la Independència, sense encomanar-se a ningú, al marge la coordinadora encarregada d'organitzar la consulta. Em pregunto si coneix la mecànica de les ILP, els passos que han de fer per aconseguir ser tractats al Parlament. Si ho coneix bé hauria de saber que sense el suport de la majoria parlamentària no hi ha possibilitat, ni tan sols de ser admesa a tràmit, però tampoc m'estranya coneixent com conec a l'alcalde.
Confio que de tot plegat n'aprenguem alguna cosa i en puguem treure algun profit per al futur del nostre poble. I per enèsima vegada demanaré unitat als partits polítics i que es deixen de falsos protagonismes i pensin més en les conseqüències dels seus actes.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Tarda d'espera

Una tarda d'hivern encara que pròpiament som a la Tardor, que esdevé transitòria a l'espera de conèixer si realment les temperatures baixaran tant com ens han anunciat els meteoròlegs; a l'espera de saber quanta gent ha anat a votar en les consultes per a la independència de Catalunya; a l'espera de que ens diguin quina haurà estat la xifra total de recaptació de la Marató de TV3...
Són diferents motius per esperar i passar la tarda, però hem de vigilar de no perdre el temps, és a dir, hem d'aprofitar la tarda perquè no estiguem sempre vivint a les fosques a l'espera de...
Avui llegia el títol d'una conferència que el Centre d'Estudis Josep Baralt ha programat per a dissabte vinent, a càrrec del periodista Vicent Partal, "La Independència, i després què?". D'entrada resulta interessant, en primer lloc pel propi conferenciant, de qui sempre que els sents alguna cosa o altra aprens, i també per la temàtica a tractar en uns moments de plena actualitat.
És important fer-nos aquesta pregunta perquè el perill de tot plegat, de tot el muntatge que s'ha organitzat al voltant de la consulta d'aquest diumenge i les que vindran el mes d'abril, seria pensar que una vegada emès el nostre vot, ja està tot fet. No podem oblidar de la importància d'una decisió o una altra, en el cas que estiguéssim parlant d'una consulta vinculant, ja que les coses no es fan d'un dia per l'altre. No és només quedar-nos els diners o passar-los a Madrid, sinó també, i molt especialment, saber-los gestionar bé.
Recordo, no fa massa setmanes, que en una conferència organitzada també pel Centre d'Estudis Josep Baralt, en aquest cas a càrrec de l'escriptor i empresari, Xavier Roig, ja va apuntar en aquesta direcció, de tenir clar com ens havíem d'organitzar, fins al punt que donava més importància al fet d'organitzar-nos, a la declaració d'independència, sobretot si no teníem clar què faríem i com, una vegada assolida.
La mateixa entitat cultural arenyenca té prevista una nova conferència per al 30 de gener, a càrrec de l'economista Jacint Ros Hombravella, que porta per títol "La Viabilitat econòmica de la independència de Catalunya". Considero interessant aquesta reflexió, i encara més interessant la nostra capacitat de portar a la pràctica la construcció del model que ens permeti ser econòmicament independents. Si no afrontem els problemes reals, caiem en el perill de quedar-nos en l'anècdota, i això pot fer molt feliços a molta gent, però enganyar-nos i no arribar enlloc.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Els avis i àvies d'Arenys amb la Marató

Aquest matí he passat per la Residència Geriàtrica per observar l'exposició dels treballs que els nostres avis i àvies han estat elaborant des del mes de setembre, per poder vendre en motiu de la Marató de TV3, i poder col·laborar d'aquesta manera en la recaptació de diners.
Si una cosa s'ha de tenir clara és que les residències d'avis no són aparcaments ni contenidors per a persones grans i dependents, sinó que són equipaments vitals per a persones que no es poden valdre de manera autònoma, però que poden continuar essent útils a la nostra societat.
La nostra societat no venera els avis com en altres civilitzacions, i a vegades dóna la impressió que estem a l'altre extrem. Tot el que puguem fer per sensibilitzar la nostra societat respecte la darrera etapa de la vida dels humans, repercutirà en la qualitat de vida de tota la societat.
Les residències geriàtriques no són espais de voluntarietat, sinó uns equipaments dirigits per professionals que tenen atenció a persones amb drets i deures, amb aficions diverses i objectius diferents, que comparteixen un espai i temps, per circumstàncies naturals. Amb això no vull dir que s'hagi de rebutjar els voluntaris que hi volen dedicar temps i esforços, sinó que en tot cas els voluntaris ajudaran les institucions en la seva tasca que no és fruit de cap sentiment de caritat, sinó conseqüència de la realitat social, com ho són les escoles bressol, els hospitals o les escoles.
Arenys de Mar tenim una bona colla de residències geriàtriques, i per tant un bon nombre d'arenyencs i arenyenques dependents, que han optat per viure en comunitat, ja sigui per voluntat o per necessitat. Nosaltres sí que podem col·laborar de manera solidària a millorar la seva qualitat de vida, però la responsabilitat serà sempre dels professionals que els atenen i de les institucions que en tenen la direcció.
Aprofito l'avinentesa per felicitar el treball de tot el personal laboral de la Residència Geriàtrica Municipal, que té cura dels 40 avis i àvies que hi resideixen, i ho faig extensiu per a tota la resta de treballadors i treballadores de les residències locals.

divendres, 11 de desembre del 2009

Un cap de setmana per a no perdre el temps

Comença un cap de setmana atapeït, amb molts actes, però sobretot singulars. Hi ha una concentració d'activitats que provoca que les hores passin volant, i també algun acudit divertit. Ho dic perquè ahir vaig veure el títol d'un apunt d'un bloc d'un noi d'ERC, segons s'afirmava a poliblocs.cat, que em va recordar les paraules del llavors president del Barça quan es va referir a la ciutat de Barcelona que duia el nom del club. Doncs ahir, aquest noi criticava TV3 i la vinculava al PSC perquè havia fet contraprogramació a les consultes del 13D, organitzant per al mateix diumenge la Marató. Us fa gràcia o bé pena? a mi em fa pena, perquè és una mostra, com moltes altres, de la perversitat en què es miren i jutgen les coses. És el principi del jo sóc primer de tot i després vénen totes les altres coses. Per això anem tan bé, també en política.
Començaré aquest dens cap de setmana faltant a la meva cita diària a l'Ajuntament, perquè tinc un sopar a Vic que em fa il·lusió. Un sopar on ens retrobarem les persones que hem passat per l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC), des de la seva creació quan en vaig ser el gerent, fins fa pocs dies que ha deixat d'existir al crear-se un altre organisme cultural, en una nova etapa de la cultura de la meva ciutat natal.
Demà hauré de compensar la meva infidelitat, perquè hi ha temes que no poden esperar a dilluns, i també assistiré a la jornada del Geriàtric municipal, en què s'exposen i venen tot de productes treballats per les persones residents, la recaptació de la qual es destinarà a la Marató de TV3.
Diumenge també s'hi podrà anar, i tindrem l'oportunitat de manifestar la nostra voluntat de ser un país independent o no, dins el marc europeu. Una oportunitat entre cometes perquè no s'ha pogut organitzar com hauria de ser possible, però amb l'esperança que a no trigar molt temps, es pugui repetir amb tots el requeriments pertinents i la vinculació corresponent.
Semblarà una utopia, i potser ho és, però no ho era menys quan somiàvem la instauració del model democràtic en temps del dictador. I permeteu-me que hi torni una vegada més (ja sé que insisteixo molt) com va ser possible? gràcies a l'esforç de molts i de la unitat de totes les forces democràtiques. Per què ara no podem anar junts?
Que passeu un bon cap de setmana i... no us oblideu de votar. Voteu si, voteu no, però... voteu. No us passarà res! Però si sou d'Arenys, feu una visita a la Residència Geriàtrica, saludeu els residents i col·laboreu amb la causa, una causa solidària. Sabeu que comenten els avis i àvies? "Nosaltres que no ens podem moure de la Residència, en canvi podem col·laborar amb la Marató". No us sembla interessant? Tots, si Déu ho vol, arribarem a ser persones grans, persones dependents. No ho oblideu, encara que incorpori una dosi d'egoisme.

dijous, 10 de desembre del 2009

Pendents de la sentència

Quan llegeixo les declaracions de la presidenta del Tribunal Constitucional dient que ben aviat tindrem sentència sobre l'Estatut, no sé si prendre-m'ho com una amenaça o alegrar-me'n. L'experiència em fa pensar que no serà una bona notícia, sinó que encara ens llimaran més l'escapçat Estatut, i llavors què?
La moguda de les votacions del 13D ens ha distret i hem deixat una mica apartat tot el serial del Constitucional. Em preocupa, però que cada vegada que surt alguna iniciativa reivindicativa dels nostres drets com a poble, augmenta la tibantor interna i en lloc d'unir-nos ens separa. I constituïm bàndols diferents que ens fem mal, insultem i desprestigiem, i som la riota dels que no ens volen, però tampoc volen que marxem.
Això que pot semblar una ximpleria és el que m'ha fet parlar moltes vegades i he aconseguit no ser comprès per als qui sempre opten pel radicalisme. No estic en contra de qui sempre va una mica més enllà, perquè d'alguna manera ens fan avançar, però caldria que entenguessin que necessiten de les persones que teixeixen els espais i precipicis, i en canvi acostumen a rebre improperis.
És una llàstima que hi hagi gent entretinguda analitzant qui és més nacionalista, i ho simplifiquin en afirmacions, discursos i campanyes mediàtiques, i es descuidi del dia a dia dels qui necessiten que s'hi sumin, per aconseguir el poble de tots i no només dels curosament seleccionats. Si no vigilem convertirem la "c" en una "z", i donarem ales als que ens hi consideren.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Un dimecres diferent

Ha estat un dimecres estrany, un dimecres que semblava dilluns, però no del tot, almenys per als que no vam fer pont, com un dilluns de mitja setmana, i la veritat que l'agenda no era tupida com ho han estat uns quants dimecres seguits.
El pressupost, la plantilla, el consell de demà... un bon farcit de temes que he pogut anar desgranant amb més o menys tranquil·litat, i amb ganes de fer-ho de la millor manera possible. La reunió de les 8.15 del matí ha servit per ajudar-me a passar un bon dia de treball, amb resultats.
A la tarda una reunió poc agraïda, perquè no sempre pots fer tot allò que voldries i que t'agrairien que fessis. Diàleg, manifestació d'interessos, tots ben legítims, i més motius per fer rotllar el magí. Demà serà diferent, però no menys transcendent.
Aquests dies amb ve al cap la idea, i fins i tot la por de pensar que amb un cúmul de grans projectes hi ha el perill de no posar prou energia per dur-los a terme, i això només se soluciona comptant amb la complicitat dels altres i per tant, és important saber implicar-los, estimular-los i també aprendre d'ells. És la manera.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Solidaritat i compromís

Els conflictes apareixen i desapareixen del nostre abast, però perduren. Estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens acostin la realitat d'altres països, però la seva informació és efímera malgrat el conflicte no es resolgui. Ens agrada la novetat, i això fa que no l'aguantem massa temps i en necessitem alguna altra.
Aquests dies és notícia la vaga de fam d'Aminatu Haidar per reivindicar el seu dret a tornar al seu país, amb la seva família. Haidar és sahrauí convençuda i per tant un problema pel Marroc que no ha volgut accedir mai a la reivindicació del poble sahrauí d'independència.
Espanya hi està implicada des del moment que va permetre que el Marroc ocupés el Sàhara amb la famosa "marxa verda", i sempre ha jugat un paper gris, primer permetent la marxa i després deixant els sahrauís que s'espavilessin sols.
No som els únics que hem fet un mal paper, perquè la mateixa ONU tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, i els fotuts sempre han estat els mateixos. Per què?
Els interessos polítics i econòmics dels estats sempre han passat per davant dels interessos del poble. Ho hem vist sempre i ho continuarem veient. I jo em pregunto, però, per què tant interès del govern espanyol a negar la independència de Kosovo? no serà per por al que pugui passar a casa?

dilluns, 7 de desembre del 2009

Ofendre sense adonar-se’n

Quan una persona és mal educada ja pots esforçar-t'hi que no hi ha manera de canviar-la. Pots anar de bona persona, demostrant-li amb fets que es pot ser agradable i que no sempre tot el que fa una persona ha de ser el millor.
Hi ha gent que actua amb prepotència, desprestigiant els altres, ofenent-los, i... es pensa que dient que una té aquella manera de fer, impulsiva i amb exabruptes, ja n'hi ha prou. Doncs no! potser ens equivoquem fent veure que les seves paraules no ens ofenen. Probablement li hauríem de dir que ella no sempre té la raó, ni sempre fa bé les coses. Que no tot lo seu és bo i lo dels altres no val per res.
No es tracta de venjar-se d'ella, ni pagar amb la mateixa moneda, sinó que per bé d'ella potser seria bo que li féssim veure que no es pot anar per la vida d'aquesta manera, i que ja en tenim ben bé prou d'aguantar-la dia si i dia també.
M'ha fet ràbia, perquè és massa sovint, perquè m'he fet un tip de mossegar-me la llengua, de fer veure que no em sabia greu allò que em deia o deia a algú altre de la colla. He arribat a sentir llàstima d'ella, com si fos la víctima i no el botxí, i potser no anava tan desencaminat. Potser sí que és víctima de la ceguesa, de no adonar-se que no es pot anar pel món d'aquesta manera, i que potser no té amics, sinó gent que se'n compadeix, que l'aguanta. Potser sí que me n'haig de compadir, però... no és fàcil.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Vic, ciutat de fires exitoses

Hi eren tots, o si més no això semblava.
Hem anat a Vic a veure la família, ja que feia dies que no hi anàvem, i hem pensat aprofitar-ho per visitar la Fira de Sant Nicolau, o el que s'anomena Mercat Medieval de Vic. Avui no feia el fred d'altres anys, però de gent n'hi havia més que mai.
Morir d'èxit. Alguns comentaris et feien pensar que no sempre l'èxit de concurrència afavoreix l'èxit de l'activitat. Quan els carrers es fan massa estrets per poder gaudir de les parades i només estàs pendent de no trepitjar ni ser trepitjar per algú, l'encant de la fira perd punts i fa que molts es replantegin repetir la visita.
Haig de dir que l'organització m'ha semblat bona i el recorregut molt extens, encara que potser poc variat. Tot el casc antic era protagonista i s'allargava més enllà de les muralles de la ciutat. Hi he trobat a faltar actuacions i sorpreses que en altres anys vaig observar, però estic segur que l'organització ha millorat atesa la responsabilitat d'acollir tanta gent.
La carretera evidenciava la concurrència de la jornada, i això ha fet que la tornada a Arenys hagi estat feixuga, amb aturades continuades gairebé fins a Granollers.
Em consta que ahir dissabte també hi va anar molta gent, i m'imagino que els dos següents dies també tindrà visitants, sobretot el dimarts, dia de la Puríssima.
Com cada any, em faig la pregunta de si Vic, amb una població d'uns 40.000 habitants és capaç d'organitzar una fira com aquesta, i n'organitza unes quantes més, com és que ciutats que tripliquen la població no ho saben fer? Permeteu-me que em senti orgullós de la meva ciutat natal.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Recordant

Potser era la novetat o la nostra il·lusió per encetar una etapa política nova. Potser era fruit d'un aprenentatge en la clandestinitat per part d'unes persones que esdevindrien els polítics de la naixent democràcia, el cas és que avui, trenta anys després, trobem a faltar la seva talla, també l'actitud, i el respecte que els teníem, al marge de les discrepàncies o opcions polítiques.
No és estrany, doncs, que polítics de diferents tendències hagin tingut paraules amables cap a la persona de Jordi Solé Tura, pel seu testimoni i compromís. Però mentre Catalunya s'acomiadava d'un dels pares de la Constitució, a l'altra banda de l'oceà els xilens ho feien del cantant Víctor Jara, torturat i assassinat durant el cop d'estat de 1973.
Als més joves els queda lluny la dictadura xilena, però no als de la meva generació, que vàrem viure el cop d'estat del torturador xilè Pinochet, a les acaballes de la nostra dictadura, i ho lamentàvem i compadíem el poble xilè a qui havíem envejat la presidència de Salvador Allende.
Eren altres temps que no voldríem repetir, però sí que m'agradaria que la política recuperés el prestigi que va tenir i els líders que varen dibuixar el camí que l'alçament franquista havia esborrat.

divendres, 4 de desembre del 2009

Jordi Solé Tura

Avui mereix una dedicació especial en Jordi Solé i Tura que ens ha deixat, que des de feia temps patia la malaltia de l'Alzheimer. Són molts els elogis que ha rebut i rebrà en els propers dies, i sens dubte, per a les persones que hem viscut la dictadura i els anys de la transició democràtica, sentim la seva mort com a una gran pèrdua de l'actiu democràtic del nostre país.
És una llàstima que dels bons polítics només dirigim elogis quan es moren, i en canvi en vida més aviat recullen crítiques. Les persones no es fan bones quan moren, sinó en vida, la qual cosa em fa pensar que tots plegats som poc sincers, o el que és pitjor, som falsos i fariseus.
Quantes de les persones que ara ploren la mort de Jordi Solé Tura, ho fan amb llàgrimes sinceres, i quantes fan comèdia? Per alguns ha deixat, o va deixar de ser, en el moment de fer-se pública la seva malaltia, un rival difícil de vèncer i per això els resulta més fàcil reconèixer tots els seus mèrits.
No es tracta de retreure res a ningú, sinó més aviat de provocar una reflexió general perquè, si és possible, siguem més justos en les nostres apreciacions, i sobretot més sincers, i no vulguem quedar bé a costa del dolor dels altres.
Des del meu post, manifesto el meu reconeixement al seu exemple de vida dedicada a la política, la cultura i al servei del país que tant estimo. Que descansi en pau.

dijous, 3 de desembre del 2009

Canvis i reformes

Aquests dies pots sentir a parlar i sobretot criticar, el canvi de noms de les escoles i instituts. Per a qui no se n'hagi assabentat, desapareixen els noms IES i CEIP, per anomenar els instituts i les escoles, i passen a dir-se això: instituts i escoles.
Per què s'ha criticat? la crítica no surt perquè no agradi la recuperació dels noms Institut i Escola, que la gent que tenim una edat hem continuat anomenant, sinó pel que representa el canvi. Això és com quan hi ha una renumeració de carrers, que afecta les targes de visita, però també tota la documentació oficial o privada, i les mateixes plaques. En el cas que ens ocupa també té repercussió en les targes, i en la documentació dels centres, i en les plaques identificatives, i en... podem trobar molts elements que en resultaran afectats, i això en un moment de crisi, que sembla que un s'ha de fixar més en què destina els diners.
A mi m'agrada molt més parlar de l'Institut que no pas de l'IES, i encara més en el cas d'Escola en lloc de CEIP, però no em faria res que les plaques continuessin escrites amb l'actual toponímia, al marge que la veu del carrer fos la que ara volem recuperar.
Em resisteixo a pensar que el canvi és una cortina de fum per distreure dels veritables canvis de la reforma educativa, però que cadascú hi digui la seva, a mi em costarà dir que els meus fills van a l'Institut-Escola, que és el nom que li correspon perquè té ensenyament de primària i secundària.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Solidaritat en suspens

Continua la incògnita sobre la situació dels tres cooperants segrestats a Mauritània el diumenge passat. Avui la caravana ha continuat cap al Senegal on era la seva destinació, a l'espera de conèixer la sort dels seus companys.
La feina que fan les ONG és desconeguda per a la majoria i malauradament ens assabentem que existeixen quan passen fets com els actuals, quan hi ha una acció anormal que esdevé mediàtica.
És una feina sovint desconeguda, encara que es conegui la seva existència, però al seu voltant hi ha una espècie d'ombra que desdibuixa el seu treball, arriba a posar en dubte l'eficàcia o la bondat dels projectes. Hi ha qui critica el seu gran nombre, amb estructures que es repeteixen i que se simplificarien si s'ajustessin, una mica com ara estan fent les caixes catalanes.
L'exemple de la Caravana Solidària és una mostra de la coordinació de les ONG per rendibilitzar la seva feina, per donar suport a les petites ONG en la seva tasca a altres països.
Actualment, amb la crisi que ens domina, resulta més difícil rebre ajuts i d'alguna manera entra el dubte de si tenen el mateix sentit que abans, quan a casa nostra no hi havia tants casos de pobresa i tants problemes per donar assistència a tothom. No es tracta de contraposar una ajuda amb l'altra, però de ben segur que fa pensar i com a mínim desperta friccions entre la població.
Sigui com sigui, l'objectiu consistiria en despertar sensibilitats i voluntat d'ajuda cap a les persones que tenen dificultats per sobreviure, siguin veïns o ciutadans d'altres continents.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Ridícul o abús

Quan veig programes de televisió com l'APM o similars, on s'ensenyen fragments d'altres canals, m'adono de què es pot arribar a veure i sentir: El problema és que et pensis que tot això és corrent i que passa amb tothom i a tot arreu. Perquè és fàcil entendre que en el món de la televisió el que mou és el nivell d'audiència, i per tant, si hi ha tants programes com aquests, a totes les televisions, qui no dedueix que això és el que vol la majoria?
Si la conclusió és aquesta, què podem pensar de tots aquells rotllos de la implicació, la participació, el compromís...? Si el nivell és el que representen els seus personatges... què podem esperar?
Parlava de problema perquè costa de veure el teu encaix en tot allò que t'ensenyen, tot allò que passa. No és que et sentis superior, però sí diferent, i et preguntes quants n'hi ha.
La veritat és que em sorprèn la facilitat que tenen algunes persones per fer el ridícul i quedar en evidència davant dels espectadors, i penso si aquests programes tenen tant èxit potser és degut a la morbositat de molts per veure els altres a fer el ridícul, a rebaixar-se davant de tothom.
No sé si convindria controlar aquells programes televisius que abusin en la desconsideració de les persones, sobretot quan aquestes no tenen un nivell d'intel·ligència que els permeti adonar-se de com se'ls està tractant. Ja sé que això de controlar sona malament, però s'ha de permetre tot?

dilluns, 30 de novembre del 2009

Què amaguem que critiquem?

Desprestigiar és fàcil i amb poques paraules n'hi ha prou. Desestabilitzar també ho és. Tot plegat consisteix en crear sospites i valer-te de la malfiança generalitzada. Aquesta és una pràctica massa habitual en política. No és estrany que els polítics estiguin tan mal vistos, si entre ells es dediquen a tirar-se els plats pel cap. Llavors qui és el que no s'hi apunta?
El més curiós és que el subconscient fa males passades i algú s'atreveix a criticar allò que potser no en va tan sobrat ni n'està tan net de culpa. Hi donem una segona volta? Suposo que és la meva formació amb una forta influència religiosa que em fa trobar cites i passatges de l'evangeli per explicar situacions reals. "Qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra"
Des del darrer Ple municipal hi ha qui s'esquinça les vestidures per una actuació que no considera correcta, fins i tot s'arriba a parlar d'insult a la ciutadania, però s'oblida el passat recent i, per fer-ho més fort, no s'adona que la seva actuació és o ha estat molt pitjor.
Perquè hi ha coses que sabem des de fa temps, però n'hi ha que, contra el que pugui semblar, som prudents a l'hora de parlar de coses personals, però... si l'altre és tan imprudent potser és l'hora d'explicar-ho tot! No es pot anar fer sermons i no predicar amb l'exemple. No es pot acusar els altres d'aprofitats quan la teva casa put.
Hi ha moltes coses que no ens agraden, i ho podem dir i argumentar, però utilitzar-ho per desprestigiar els altres... com a mínim tinguem la decència d'estar lliures de pecat, o si més no la intel·ligència, perquè al final tot se sap. Un altre dia... més.

diumenge, 29 de novembre del 2009

25 anys d’Escola de Música d’Arenys de Mar

Aquest matí ha tingut lloc un concert de banda a càrrec de les bandes de música de Badia i de l'Escola de Música d'Arenys, en motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de l'Escola de Música. Un llarg viatge que ha consolidat l'Escola i em fa adonar que ja tinc una edat.
Ja fa vint-i-cinc anys que amb uns amics vàrem decidir crear una escola de música, per omplir un buit de la vila i també dels pobles de veïnat, quant a l'ensenyament de la música, més enllà del que es podia fer a l'escola o bé amb classes particulars.
A vegades penso que no érem massa conscients del que estàvem fent, i encara que ho desitjàvem, tampoc podíem imaginar el que arribaria a ser per Arenys. Les circumstàncies no eren les d'ara ni l'ensenyament musical tenia el suport que avui té al nostre país. Les escoles de música existien on hi havia un grup d'il·luminats que gosaven aventurar-s'hi.
Vàrem començar amb alumnes adults, amics nostres, persones que sempre havien volgut estudiar música, però no ho havien tingut fàcil. L'objectiu de l'Escola i el que acabaria consolidant-la era comptar amb nens i nenes que tinguessin ganes d'estudiar música i tocar un instrument. Nens i nenes que es farien grans tot estudiant a l'Escola, alguns dels quals es podrien dedicar a la música.
Aquest somni ha estat realitat, i des de ja fa uns quants anys, l'Escola compta amb una base d'alumnes que assegura el seu futur, i ofereix l'oportunitat d'anar més enllà a tots els que els pugui interessar i tinguin aptituds.
De l'escola n'ha sortit professors de música, instrumentistes, cors, i també grups musicals, un dels quals, la Banda, avui ens ha delectat amb un concert compartit amb la Banda de Badia del Vallès, ambdues bandes dirigides per en Jeroni.
La Sala polivalent del Calisay estava plena de gent que ha seguit amb atenció el concert de les dues bandes. Un vegada més un encert de l'EMA, de qui seguirem tots els actes que formaran part d'aquest feliç aniversari.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Gràcies president

En alguna ocasió he criticat a José Bono, i he arribat a dir que havíem estat de sort que Zapatero l'hagués guanyat en les primàries socialistes. El president del Congrés de Diputats continuarà essent una persona a qui li podrem criticar maneres i conductes, però avui l'haig de felicitar per les seves paraules tan clarividents que han deixat la jerarquia eclesiàstica espanyola i al mateix Vaticà amb la cara vermella de vergonya.
Ja està bé de tanta demagògia i fins i tot mala fe! La ignorància d'uns quants, anys enrere, permetia que els clergues, amb més cultura, poguessin confondre i dirigir el poble analfabet, però d'això ja en fa un quant temps i ara no ens poden venir amb més enganys.
I això ho diem persones que no hem renegat del catolicisme, encara que a vegades ens faci vergonya segons quines actituds dels qui haurien de donar exemple. Molts catòlics estem en contra de la Jerarquia Eclesiàstica, perquè es troba molt lluny del poble ras i predica sense sentit, idees i actituds del segle passat, deixant-nos indefensos davant la realitat d'avui dia.
José Bono ha dit dues coses molts clares: que durant el mandat del Partit Popular es varen consentir uns 115.000 avortaments anuals, i també que ara se'l condemna com a socialista, i en canvi a Pinochet, que fou un assassí, se li va donar la comunió fins a darrera hora.
Senyors de l'Església, ja està bé de tanta maldat, enganys i hipocresia! em vénen a la memòria les paraules de l'Evangeli quan Jesús parlava de "sepulcres blanquejats". El Déu amb qui crec, segur que s'ho està passant molt malament quan veu i escolta aquests discursos de Rouco i el seu seguici.
Ja veieu que no entro a valorar la idoneïtat de la llei, sinó que en tinc prou amb parlar del doble raser amb què miren i actua l'Església jeràrquica. Com a catòlic, em dol i preocupa el seu discurs, i rebutjo qualsevol relació amb aquesta colla de bisbes que ha oblidat el veritable missatge de Jesús, i només vol ficar el nas a la política per interessos propis.
Felicitats senyor Bono, pel seu testimoniatge i valentia en dir les coses. Ara, que cadascú assumeixi els seus errors i correspongui a la seva responsabilitat.

divendres, 27 de novembre del 2009

Tensió

Prenem tres titulars de diari: "Els bisbes insisteixen en negar la comunió als parlamentaris que votin a favor de la llei de l'avortament", "Ronaldo: vull marcar-li 10 o 20 gols al Barça", "Que deixin en pau el TC". Només tres titulars com exemples de la tensió generalitzada en què vivim.
Estem parlant d'un tema religiós, d'un esportiu i d'un altre polític, àmbits diferents, però que ens sacsegen i ens fan viure amb una tensió que no pot ser bona de cap manera. De fet l'exemple esportiu seria irrellevant, si no fos que la rivalitat entre Barça i Madrid va més enllà d'una rivalitat entre dos clubs de futbol, ja que s'hi barregen components polítics i socials, i es fa difícil destriar-los. En una situació normal no passaria d'una rivalitat esportiva, però no estem en la normalitat.
La posició dels diaris espanyols en contra de l'editorial conjunt dels periòdics catalans, segueix el mateix recorregut i discurs de sempre, amb un odi manifest cap a qualsevol idea o expressió de la diversitat. Es tracta de diaris que no han entès mai la realitat de l'estat espanyol ni acceptat que "les províncies" puguin aspirar a cap tipus de poder decisori. Des de Catalunya, incapaços d'anar junts, els hem donat motius suficients per ser odiats, sobretot quan ens hem deixat portar per la rauxa, moguts per unes idees immadures, i no hem dedicat esforços per planificar estratègies serioses d'autogovern.
El posicionament de la jerarquia eclesiàstica espanyola només es pot entendre des del vessant polític; una manera de pressionar el govern d'esquerres convertit en dimoni, i que des del primer dia, guiats per monsenyor Rouco, han tractat de comprometre per fer-lo caure, fent bons l'oposició, amb una mirada més encarada al passat dictatorial que al futur democràtic.
Són tres exemples, però n'hi ha més.

dijous, 26 de novembre del 2009

Més sobre l’editorial

Ahir, al blog que tinc a l'entorn d'arenyautes, comentava la publicació, avui, d'una mateixa editorial per part de dotze diaris catalans, en defensa de l'Estatut i advertint al Tribunal Constitucional sobre les conseqüències d'una sentència insensible a la realitat referendada pel poble català. La majoria dels partits catalans s'han manifestat d'acord amb el contingut de l'editorial i també en la idea de presentar-ho conjuntament, diaris de diferents tendències. Una vegada més el Partit Popular s'ha distanciat i ha fet demagògia política, amb un discurs embolicat que ni ells acaben d'entendre.
Fa quatre dies ens volien vendre que Catalunya és el seu objectiu, quan el que necessiten és més vots catalans per aconseguir guanyar a Madrid, sense cap tipus de mirament i disposats a limitar encara més els drets assolits.
No sé si la senyora Camacho i tot el seu seguici ha de parlar més clar per obrir els ulls de tots els catalans i fer-nos veure què podria significar un resultat electoral favorable al PP. Per altra banda, el fet que un partit sigui tan clar i evident en els seus posicionaments, no ens ha de fer oblidar que els altres no estan lliures de culpa. Cap partit polític pot tenir la consciència tranquil·la, no tant pel seu posicionament teòric, que n'hi ha que han estat molt clars, sinó en la seva capacitat de consensuar posicions clares, efectives, determinants.
L'editorial és molt discret i gens radical, per això ha permès que tots els diaris els subscrivissin. En això radica la intel·ligència, encara que sempre va bé que existeixin grups radicals per fer més acceptable, als ulls dels que pensen diferent, els postulats dels més discrets.
Hi ha un element que molts destaquem i aquest és la nostra paciència durant aquesta llarga transició a la democràcia i l'estat de Dret. I una idea important que recull l'editorial, i és la defensa a la diversitat de l'estat espanyol i el rebuig a la uniformitat d'una Espanya plural. Negar aquesta evidència només pot portar al suïcidi col·lectiu.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Temps de canvis a les Caixes

Fa quatre dies els directius de Caixa Laietana semblava que feien fàstics a una possible fusió amb la Caixa Penedès, com si estiguessin per sobre del bé i del mal, però sigui com sigui al final ens anuncien la seva decisió, amb una repercussió com en les altres fusions, és a dir, una reducció de les plantilles.
Si bé és bo que s'enforteixin les entitats bancàries, és una llàstima que repercuteixi en la taxa d'ocupació en uns moments de crisi com l'actual. Caldrà seguir de prop en què consisteix aquesta retallada de llocs de treball.
Era un temps en què les caixes d'estalvi tenien una consideració positiva per part de la ciutadania, enfront de l'opinió sobre els bancs. Ens fèiem notar la importància de l'Obra Social, i fins i tot del component nostrat en contraposició a "la invasió" dels bancs espanyols. De fet ens acontentàvem amb les promocions de vaixelles, rellotges i col·leccions discogràfiques, i amb l'esponsorització dels cartells de la festa del barri i de la coral del centre cívic.
Tot això ha canviat i en aquests moments ja pràcticament no es veuen cartells esponsoritzant activitats ciutadanes, les caixes varen comprar patrimoni on hi han avocat diners llargs i la fidelitat vers les caixes ha minvat, els interessos bancaris són pràcticament nuls i es visualitza més la gestió bancària que la rendibilitat dels dipòsits.
Amb poc temps veurem canviar l'equilibri de forces de les caixes d'estalvi del nostre país, i desapareixerà el component territorial que les identificava i feia sentir més properes a la població. És un temps de canvis que amb perspectiva haurem de valorar.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Qüestió de bona distribució

Per uns moments estàvem representant el conte de la lletera, però abans que ens caigués a terra ens hem adonat que no teníem clara la fórmula. És ben bé que quan vas just de butxaca desenvolupes la imaginació, però corres el risc de despertar del somni a deshora i caure de nassos per terra. Això és el que passa als ajuntaments, encara que hi ha qui ho considera un tòpic.
Sí, hi ha qui no té memòria i aquella il·lusió que jo tenia de pensar que els polítics que han passat per un ajuntament, tindrien una visió diferent des de l'administració supramunicipal, puc constatar que era precisament una il·lusió.
És cert que els ajuntaments desenvolupen algunes activitats que no hi estan obligats, però la proximitat amb el ciutadà fa que sigui difícil dir que no a segons quines demandes. Però no tot són capricis. Hi ha actuacions que són competència d'altres administracions, però que si els ajuntaments no assumeixen es queden sense servei.
És qüestió de proximitat i coneixement de la realitat. No és estrany que defensis la descentralització de l'Estat, i això passa per una bona distribució del finançament públic. No pretenem crear els regnes de Taifa, sinó d'apropar l'administració al vilatà, però una administració amb competències i recursos. Ara, amb els casos de corrupció que hem viscut, es fa difícil defensar-ho, però no podem buscar excuses per distorsionar la realitat. Més a prop, més transparent.

dilluns, 23 de novembre del 2009

No ens ho creiem

Una vegada més ens volen enredar? al senyor Zapatero li passarà el mateix que a en Pere i el llop. Hi haurà un dia que ens dirà la veritat i ningú s'ho creurà.
Al telenotícies d'ahir diumenge em va semblar veure un espectacle televisiu on hi sortia la plana major del PSOE, en una presentació que ratllava el ridícul. No vaig tenir la paciència de dedicar-hi més d'uns segons, perquè en el fons no era estupidesa, sinó engany i mofa.
Entenc que hi hagi persones que per raó del lloc que ocupen no puguin expressar tot allò que pensen dels altres, sobretot si volen fer carrera, però d'altres som diferents i no es fa res opinar sobre tot allò que no trobem bé.
Els oponents tampoc ens ho posen fàcil, i se'ls veu el "plomero". Ens tornen a parlar de pactes d'estat quan el que volen és fer veure que són millors, i que només pensen amb nosaltres i en el bé de tots.
Amb tot això, i els casos de corrupció que s'han fet públics, no és estrany que la ciutadania es trobi tan lluny dels polítics. Però l'allunyament no és bo. No és bo per als propis ciutadans, i per això cal trobar la manera que aquests ciutadans, tot i desconfiar dels polítics, s'apropin i exigeixin més transparència i s'impliquin als afers públics.
Demanaria al senyor Zapatero que observi el vídeo de l'acte d'aquest diumenge, reflexioni i ens digui si ho tornaria a fer. I que després d'unes setmanes, torni a escoltar-se i ens digui què opina. A vegades tinc la impressió que no recorda el que ha dit i es nega a reconèixer el que els altres li recorden que ha dit.

diumenge, 22 de novembre del 2009

La força del voluntariat

És evident que funcionem per modes, i això ho veiem a tots els nivells. Algú parlaria de treballar a batzegades, a rampells, sense iniciativa, esperant que algú ens marqui el camí. Potser és aquest el problema que molts resumim com la pèrdua de valors, dels quals destaca l’haver deixat de banda la cultura de l’esforç. No fem cap pas per incidir en la manera d’evolucionar com a societat, sinó que restem passius amb una càrrega d’individualisme “passota” important.
Un aspecte que voldria destacar és la manca de lideratge, i no parlo solament del polític; un lideratge que en altres èpoques havia existit, gràcies al qual es varen crear moltes organitzacions civils, no lucratives i amb esperit de servei. Iniciatives sorgides de la societat que varen comportar una certa organització d’una societat orfe després de quaranta anys.
Segurament ha estat la crisi econòmica que estem patint des de fa uns quants mesos, el cas és que ha sorgit la idea de recuperar la figura del voluntari, amb la intenció de fer reflexionar la nostra societat i demostrar que no només amb diners podem avançar i recuperar l’estat del benestar.
Si a començaments d’octubre es donava a conèixer la intenció de posar en marxa el “banc del temps” a la nostra població, a mitjans del mateix mes s’han iniciat els treballs per constituir el Voluntariat d’Arenys de Mar, que vetlli per l’atenció social de totes les persones que necessiten ajuda.
El banc del temps, que ja funciona a altres municipis de l’estat, substitueix el valor diner pel valor temps, de manera que convertim en hores la valoració de les nostres habilitats, que intercanviem per aquells serveis o funcions que no som capaços de realitzar. És una manera, també, de fer obrir els ulls a la gent i demostrar que tots podem ser competents en alguna o altra disciplina, i al mateix temps resoldre situacions d’altres persones que no sempre troben la manera de solucionar els seus problemes.
La figura del voluntari que es vol crear és la d’una persona que dedica una part del seu temps a identificar aquelles situacions que es detecten en l’àmbit territorial assignat, en què una o més persones necessiten ajuda, ja sigui per manca de recursos econòmics, de salut, per la seva situació social, i que no sempre són visibles per l’administració. Es tracta d’una tasca social, sorgida de la societat civil i que només pot subsistir gràcies a l’empenta i entrega de les persones que s’identifiquen amb el perfil del voluntari.
El naixement del voluntariat a Arenys no es fa de manera espontània ni sense tenir present les arrels i la història recent. La nostra població té una experiència reeixida i unes persones que han estat i són encara testimoni del concepte del voluntariat. Algunes d’aquestes persones participen del nou projecte, i la seva experiència avala i lidera la represa de la figura del voluntariat, per aplicar-la a la realitat actual de la vila.
Es parla que la recuperació econòmica s’acosta, que hem assolit el punt d’inflexió, que es comença a veure la llum al final del túnel, però tot fa pensar que encara ha de passar un temps perquè la taxa d’atur disminueixi i, també, el nombre de famílies que necessiten ajuda. Tot plegat justifica que la figura del voluntari sigui més que mai necessària.
És per això que en els propers dies i setmanes sentirem i llegirem que es busquen persones voluntàries que s’engresquin a participar en el projecte, dedicant una petita part del seu temps als altres. Aquest sentiment intern és clau per a l’èxit del projecte, perquè la tasca és important però no sempre compensada, ni agraïda, si no és que t’omple el fet d’haver ajudat a que una altra persona pugui rebre els suports, de tot tipus i no només econòmics, que li poden permetre una vida més agradable.
No cal dir que des d’aquí, com a vilatà compromès, animo totes les persones que es vegin capaces de formar part d’aquest projecte, que es posin en contacte amb els seus promotors, per passar a rebre la formació necessària, en tractar-se d’una tasca que treballa amb persones, moltes de les quals tenen una sensibilitat més desenvolupada, ateses les condicions amb què els ha tocat viure. La recompensa és clara: el fet de sentir-te útil i d’implicar-te en la societat que compartim amb tots els nostres veïns i veïnes.

Aquest article s'ha publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre