diumenge, 28 de febrer del 2010

Contrastem abans d’obrir boca

Es tractava que fos un parèntesi en la inèrcia sistemàtica i gairebé frenètica del dia a dia, i certament ho ha estat. Una altra cosa és valorar si rendeix el que necessites o millors dit, si és el remei o teràpia a seguir quan tens l'oportunitat. De fet, però, sumant dissabte i diumenge no conclouríem que hagi estat un cap de setmana tranquil.
Avui, però fins i tot he tingut problemes de connexió a Internet i tampoc he sintonitzat cap Telenotícies. Això vol dir que amb prou feines m'he assabentat de l'evolució de la desgràcia de Xile, ni m'he recordat que avui vuitanta pobles més votaven per a la independència. Sortosament ha arribat la connexió i he fet una llegida ràpida que ara miraré d'ampliar.
He anat a parar a l'Avui, a la secció de Lluís Montserrat "Good morning Madrid", que parla d'un vídeo on deixa els catalans força malament. Però no m'he fixat en el text, ni he escoltat què deia el vídeo, però en canvi he llegit l'opinió número 21 del fòrum, que signava l'autor de les paraules que Lluís Montserrat reproduïa en el seu escrit, en José García Domínguez, i deia: Los lectores del diario "Avui" que deseen conocer la versión no cortada, sesgada y manipulada de mi intervención en esa tertulia televisiva, pueden acceder a la grabación íntegra en la web de Libertad Digital Televisión, dentro de la sección correspondiente a "La noche de César".
Desconec la veritat i no tinc ganes d'arribar a descobrir-la, però és interessant que no podem prejutjar sense contrastar totes les parts implicades. No és tan difícil, però no s'acostuma. Ho deixo aquí.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Comportament incívic

Aquest migdia venia el segon classificat del grup i tot feia pensar que la bona ratxa del nostre equip podia quedar estroncada. Però els nostres vailets davant les dificultats s'envalenteixen i els millors partits els han fet davant dels bons equips.
Ha estat un partit interessant, però desagradable per culpa dels pares dels nois de l'equip visitant, el Susannenc. Ha estat inútil intentar dialogar amb una mare que cada cop que obria la boca només escopia porqueria. No tenia cap mena d'escrúpol de deixar anar paraulotes davant del seu fill i dels seus companys i no acceptava que estigués fent res dolent i encara menys reprovable.
L'entrenador tampoc hi ajudava i el seu comportament facilitava que els nois de Santa Susanna també malparlessin i no acceptessin que el partit no el dominaven, tal com estan acostumats. Si bé és cert que ens han expulsat primer un jugador, per provocar un penal, han estat ells qui amb un comportament indigne han vist com un noi era expulsat per fer falta al marge del que s'estava jugant.
És una llàstima que els pares tinguin una actitud com alguna mare de Santa Susanna, perquè no podem esperar comportaments cívics si l'exemple que es dóna als fills és tan incívic i groller.
Per cert, finalment el resultat ha estat favorable a l'Arenys, per 5 a 4.

divendres, 26 de febrer del 2010

Treballar en equip

Si vols fer pinya hi has de posar de la teva banda. Les coses no es fan soles ni tampoc pots esperar que tothom et vingui a buscar. Ho dic perquè avui he tingut la sensació de treballar en equip, una cosa que no sento sempre i que tant reclamem.
L'altre dia em varen comentar que hi havia qui es queixava precisament d'això, de no sentir-se membre d'un grup, sinó més aviat figura d'un trencaclosques sense muntar. Avui no hi era i per tant no ha pogut experimentar el mateix que jo, però tampoc tinc la certesa que els altres que eren amb mi experimentessin la mateixa sensació que jo.
Qui em conegui una mica entendrà que no m'agradi el senyor Laporta o el senyor Carretero, per posar dos exemples. No m'agraden perquè no crec amb els salvadors de la pàtria que es creuen autosuficients per resoldre tots els nostres mals. Entenc que hi hagi líders i fins i tot defenso que existeixin en una organització, però els líders que jo defenso no són del tipus dels dos exemples esmentats, sinó que es tracta de persones que confien amb un equip de treball, de persones amb ganes de posar tot el seu esforç per tirar endavant un projecte. Persones que saben que només amb la col·laboració dels altres es pot aconseguir els objectius fixats.
Jo no seré mai un líder, perquè no és el meu desig ni tinc la capacitat per ser-ho, però sempre estaré al costat de qui tingui ganes de treballar amb i per a les persones, dient les coses pel seu nom, amb sinceritat i sense falsos interessos, i sobretot amb humilitat. L'orgull és un obstacle per a les relacions humanes, per assolir confiança i treballar en equip.

dijous, 25 de febrer del 2010

L'Impost sobre el valor afegit

A la moció que CIU va presentar, ara fa uns mesos, al Ple municipal d'Arenys demanant que el govern de l'Estat no apugés dos punts l'Impost sobre valor afegit (IVA), hi vaig votar a favor, perquè considero que no és una bona opció en un moment de crisi, en què es necessita mantenir el poder adquisitiu de les persones. També perquè no és un impost progressista ni d'esquerres, ja que afecta a tothom de la mateixa manera, en lloc de potenciar els impostos que graven més a qui més té.
No sé si el PP, que defensa que no es toqui el percentatge de l'IVA, tindrà prou força i poder de convicció perquè el govern es tiri enrere i no apliqui l'increment anunciat. Dos punts d'IVA provoca un increment de preus, mentre que els sous s'han estancat. Si volem que les persones consumeixin per evitar reduir la producció, incrementar dos punts l'IVA reduirà automàticament la capacitat de consum i provocarà una reducció de l'activitat econòmica.
Malgrat que els defensors de l'increment de l'IVA diguessin que els ajuntaments reben un percentatge dels ingressos de l'Estat, per la qual cosa també es beneficien dels dos punts d'IVA, els ajuntaments paguen IVA en tota la seva despesa corrent i inversions, i no el poden deduir. Jo demano, com ho feia la moció esmentada, que els ajuntaments quedin exempts d'aquest impost, i, si volen, que el seu estalvi repercuteixi en la contractació de persones en atur.
Trobo a faltar una política econòmica clara i coherent, capaç de fer front a l'actual crisi. Una vegada més els partits polítics es troben per consensuar, en aquest cas una política econòmica que ens tregui de la crisi en què ens trobem, però res fa preveure aquest "desitjat" consens i més aviat tens la impressió que busquen protagonisme, i en definitiva vots.
L'augment de dos punts d'IVA no és una bona solució, i encara menys una proposta atrevida per un govern que es fa dir d'esquerres. Desitjo que entre tots tinguin les idees ben clares i no ens provoquin més problemes dels que tenim. Avui hi ha moltes persones que tenen problemes d'alimentació i habitatge, i al davant, per trobar solucions, només hi som els ajuntaments. Tant de bo els nostres diputats i el govern sencer obrin els ulls i s'adonin de quina és la sortida a la crisi. No ens fa por les mesures dràstiques, sinó les equivocades, i fins ara la nostra confiança amb el govern és molt minsa.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Participació fraudulenta

Avui després del Ple s'ha iniciat un debat improvisat al qual m'he incorporat quan me n'anava cap a casa per poder veure el meu fill que ha complert els catorze anys. No hi he estat massa estona, però suficient per afirmar que no estava d'acord amb mantenir el fòrum obert i anònim de la pàgina web de la Ràdio municipal.
Els interlocutors no hi estaven d'acord i entenc que és per una mala comprensió del concepte de la participació i del dret a opinar de les persones. No confonguem llibertat d'expressió amb llibertat per dir el que em rota contra qui em dóna la gana, sense necessitat d'argumentar o justificar-ho, gràcies a amagar la meva identitat.
Les coses s'han de poder dir tal com són o més aviat com les veiem, però hem de ser responsables del que diem, sobretot si ens dediquem a insultar o a fer afirmacions falses, o sense base ni contrast identificat o identificable. Tot això és i ha de ser possible donant la cara i no amagant-nos. És molt fàcil dir el nom del porc si els altres no saben que he estat jo.
Penso que és important facilitar que les persones es puguin expressar i que ho pugui veure quanta més gent millor, però en un fòrum on es desbarra alegrement sense cap tipus de rigor, i no parlo de rigor científic, sinó de sinceritat i serietat, no val la pena perdre-hi ni cinc minuts, perquè no t'aportarà res més que rebuig i ganes de girar pàgina. Si el fòrum es programa en una empresa o organisme públic, estem estafant a tothom, perquè el cost és un cost que paguem tots i els responsables n'han de passar comptes. Jo ho veig així, i sempre ho defensaré.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Només depèn de tu

Qui oli remena, els dits se n'unta. Si no vols pols, no vagis a l'era. Qui juga amb foc, es crema. I podríem continuar, pensant amb el què ha passat a Televisió espanyola a l'hora de decidir el nom del seu representant al Festival d'Eurovisió.
Quan vivia amb els pares, ja fa uns quants anys, acostumàvem a veure el festival. Era un altre temps, amb un sol canal de televisió i per tant molt poc per escollir, i s'hi presentaven cantants, més o menys bons, però cantants.
Ja fa uns anys que vaig deixar de seguir-lo, i no tinc cap ganes de perdre-hi ni cinc minuts, però m'ha cridat l'atenció la notícia, a La Vanguardia, parlant de l'emissió del programa que havia de servir per escollir el representant de RTVE. Sembla ser que un dels candidats es va comportar de manera obscena, fins al punt que RTVE s'ha hagut de disculpar.
No m'interessa saber què va passar, ni qui era el noi que ho va fer, però és important recordar que els amics te'ls tries i que anant amb gent desagradable pots convertir la teva vida en desgraciada. Avui no es valora qui canta millor, sinó qui té més barra. Sembla que l'obscè, el malparlat, el groller... té més requesta que no pas qui es comporta amb respecte i educació.
No vull pensar que pel fet que el programa fos el més vist, el nostre país estigui ple de mal educats, però segurament ens ho hauríem de fer mirar, perquè si agrada veure com gent barroera i sense sensibilitat fa el dropo a la televisió, és que ens falla alguna cosa. Cadascú sabrà què és. Pel que sigui, a mi que no em busquin entre l'audiència. Seguiré ignorant què fan a la majoria de programes televisius. Em considero massa sensible com per aguantar segons què. Allà vosaltres si hi trobeu gust. Ens veurem a l'entreacte.

dilluns, 22 de febrer del 2010

No som estúpids, sinó seriosos

A vegades llegint els diaris tens la sensació que són reproduccions de l'antic El Caso, i al final arribes a la conclusió que és això el que busca la majoria de lectors, i les editorials el que volen és vendre exemplars. La llàstima és que la porqueria informativa també arriba a altres canals, de la mà de persones que haurien de donar exemple i el que donen és fum.
Però aquests darrers dies, podríem parlar de mesos, el que porten els diaris és un conjunt de dubtes i cagadubtes que desorienten el més pintat. Al govern espanyol no li cal la col·laboració dels partits de l'oposició per sembrar més confusions. Ja no es tracta de mesures tretes de la màniga i modificades a la més petita, sinó que es presenten propostes sense convenciment i amb arguments dèbils.
No es tracta només de legislar mesures amables per evitar la polèmica. Si convé prendre mesures dràstiques i impopulars, es prenen, però amb convicció, amb pedagogia i coherència. El govern de Zapatero fins ara no ens ha demostrat serietat, sinó més aviat inconsistència. Un dia el senyor Zapatero ens diu que ens dóna 400 euros, i un any més tard ens ho treu, la qual cosa provoca que el sous no només no pugin al canviar l'any, sinó que es redueixin. N'arriben menys, per entendre'ns.
Avui ens diuen que ens jubilarem dos anys més tard, i quan tothom es revolta, es posa en dubte la mesura. Segur que tothom voldria que les decisions fossin favorables, però tampoc som tan estúpids per no entendre les dificultats que passem. És per això que se'ns pot explicar la veritat i proposar mesures desfavorables, però exigim claredat, confiança i sinceritat.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Incivisme o Vandalisme

Des de fa un temps les nits del dissabte s'han convertit en nits de vandalisme i gamberrisme. Uns fets que preocupen, però que tots plegats podríem fer-hi alguna cosa. Començant pels pares que deixen que els seus fills adolescents passegin pels carrers d'Arenys a altes hores de la matinada. Una irresponsabilitat que ens afecta a tots.
Les mesures policials extraordinàries que es puguin prendre no seran mai suficients, per l'abast que puguin tenir i perquè la solució no és policial, sinó cívica. Ja fa massa temps que ens queixem de l'incivisme, des del més petit detall fins a l'acte que ja no podem batejar com a incívic, sinó que es tracta de gamberrisme.
Enguany el govern municipal vol impulsar l'elaboració d'un reglament de civisme, de fet ja s'han fet els primers passos, però caldrà la implicació de tots, perquè necessitem el compromís de tots els arenyencs i arenyenques i per tant la seva opinió. Malgrat tot, el reglament en si mateix no ens solucionarà els problemes si no ens comprometem a fer pedagogia perquè aquelles persones que no ho veuen prou bé, aquells que adopten una actitud egoista i poc solidària, irrespectuosa amb el seu entorn, rebin els nostres consells, i sobretot el nostre exemple.
S'hauran de prendre mesures estrictes per treure del cap aquestes males arts, però farem el possible per incentivar tothom a actuar de manera solidària i responsable. Ho necessitem.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Cada terra fa sa guerra

Al PP li agradaria ser holandès i que el president del PSOH convoqués eleccions anticipades. Això és el que demana des de fa temps, fins i tot que els diputats socialistes qüestionin el president i no li renovin la confiança. O bé Mas, ja que es tracta d'un tripartit a la holandesa.
Però a casa nostra és més inusual, potser perquè també som més sensacionalistes davant les crisis de govern. Aquí som tremendistes i barregem conceptes i sensacions.
Hauria de conèixer la situació concreta més profundament, però sempre he cregut que els partits polítics dels països del nord d'Europa són més coherents en la defensa dels seus principis. No sé si això dóna prou estabilitat al país, però segur que convencen millors els seus electors. A casa nostra tens la impressió que tots els partits, si més no els més grans, pensen el mateix i el que busquen és assolir el poder. Es tracta de veure qui aconsegueix col·locar els seus a dalt, però sense importar massa els principis que els identifica o si més no pregonen.
La impressió que tinc d'aquests països està més o menys en la línia d'una cosa molt diferent com és la seva organització funcional i la manera com es dissenya la ciutat, els nuclis de convivència. A Holanda o Bèlgica també, em crida l'atenció la barreja de cotxes, ciclistes i vianants, a diferència de casa nostra que ho tenim tot ben separat, però no vol dir que més protegit i ordenat. Tot i que cada vegada anem copiant dels països del nord, aquest aspecte és més complicat perquè té molt a veure amb la manera de ser, i del territori. No sé si també en política copiarem, o ens mantindrem amb la nostra.

divendres, 19 de febrer del 2010

Per què ens volen confondre?

Plou i ho fa amb ganes. Us haig de confessar que adoro la pluja. Veure i sentir la pluja m'alegra. L'aigua és riquesa i al nostre país li va molt bé. I a la televisió ens recorden el cop d'estat fallit, del 23 de febrer de 1981.
Fa uns dies tot feia pensar que l'intent d'elaborar una llei electoral pròpia havia fracassat, i la culpa s'ha donat a CIU, perquè el PP, que també va rebutjar el text proposat pel grup d'experts, no decanta cap votació. Dic que feia pensar, encara que jo sempre he estat molt escèptic, perquè els partits polítics actuen sempre per interès de grup, amb una incapacitat manifesta de cedir poder per aconseguir el consens polític.
Avui el líder de CIU, Artur Mas, manifesta que està disposat a fer un darrer esforç sempre i quan... Això s'assembla a la típica posició del PP, que promet el pacte i consens sempre que els altres acceptin la seva proposta; una manera absurda de dir que no volen el consens.
Pactar una llei electoral no s'ha de basar en els resultats de les diferents simulacions de resultats. Pactar una llei electoral s'ha de basar en consensuar els principis generals que han de regir la llei: la proporcionalitat del vot, el territori, la representativitat, el dret a escollir, els mecanismes de control, de seguiment.
La ciutadania està farta de demagògia i que els polítics es moguin només pel seu propi interès. Els electors volen elegir persones sinceres, transparents, al servei del poble. Estem farts de mantenir persones sense ofici ni benefici. Volem conèixer qui votem, i saber a qui hem d'exigir el compliment dels compromisos assumits.
Esperarem que la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) promoguda per Ciutadans pel Canvi, segueixi endavant i aconsegueixi fer canviar la supèrbia d'alguns i l'error de creure que el propi benefici és el que interessa a la resta. Hi ha qui confon el significat de servir i fa molts anys que busca la manera de servir-se de la política. Obrim els ulls.

dijous, 18 de febrer del 2010

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

Una imatge val més que mil paraules. Encara que jo sempre defenso el debat i per tant l'intercanvi de paraules, hi ha moments en què les imatges ho diuen tot, i aquesta que he trobat a Internet retrata el nivell de persona que és l'expresident del govern espanyol. Encara que fos increpat i insultat, la qual cosa no té justificació, tampoc en té la seva actitud grollera que ensenya aquesta fotografia.
Mai he considerat el senyor Aznar model de res que desitgi per als meus fills i coneguts. I no era pel partit polític on pertany ni per les idees que defensava, sinó per la seva categoria personal. El que jo hagi pogut pensar del senyor Aznar no té res a veure al que jo pugui pensar de Rajoy, Gallardon o Piqué, ni fins i tot d'Aguirre, Camps o Zaplana, per parlar d'un mateix partit, però exportable a d'altres partits polítics.
La categoria d'una persona es demostra en les situacions més difícils, les més compromeses, quan resulta complicat dissimular, quan no hi ha temps de preparar la reacció. És en aquesta demostració personal que pots veure l'interior de la persona i jo, equivocadament o no, sempre he pensat que el fons de les persones és el que preval en les relacions personals i socials. Espero que a partir d'aquesta "anècdota" hi hagi més persones que obrin els ulls a la figura i persona de l'expresident.
Feu una repassada a polítics de tots els temps i trobareu veritables "senyors", de tots els colors polítics, i també hi trobareu personatges que tots desitjaríem oblidar.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Memòria

Ara podria dir que Zapatero va llegir el meu blog i per això demana a Rajoy que li discuteixi les mesures econòmiques a prendre en lloc de demanar el relleu. Zapatero no m'ha llegit, però està tip, com molts, de sentir sempre la mateixa cançó. Sigui com sigui, molts demanen un pacte social, però pocs són els que hi confien. Probablement perquè el nostre país té poca experiència amb aquesta classe de pactes. Incapacitat de qui governa? poca predisposició de l'oposició?
Aquests dies cal seguir de prop les decisions que es prenen i seria interessant recordar-ho per quan ens demanin el vot. La nostra memòria és molt poc duradora i això salva els polítics i evita que la desafecció política no sigui més gran.
Seria just donar suport als polítics i partits que posen per davant l'interès social i global, i premiar-los amb el vot, perquè potser llavors el tarannà dels partits polítics canviaria. Però com deia abans, la memòria ens falla.
I la meva memòria em porta les imatges del funeral i enterrament de Salvador Espriu, amb un cementiri de Sinera ple de gom a gom, i un cant improvisat davant d'un nínxol sense cap inscripció, en un racó qualsevol del cementiri de la vila.
Dilluns vinent farà vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, i per aquest motiu el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu ha programat un Passeig per Sinera. Itinerari Salvador Espriu, una manera de conèixer l'entorn on Espriu va viure i els racons que ha immortalitzat en la seva obra.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Pitjor no pot ser

Aquests dies tothom s'abraona damunt el president del govern espanyol, posant en dubte la seva capacitat per fer sortir el país de la crisi. Una frase que s'ha dit sempre, encara que en aquests moments, amb una crisi accentuada, és lògic que se'n parli més. Però n'hi ha una altra que encara ha estat més sentida, sobretot quan el Partit Popular ha estat a l'oposició. La famosa frase del... "Vayase..."
Falten dos anys perquè s'acabi la legislatura i ja estem farts de sentir Rajoy o Esperanza Aguirre demanant a Zapatero que convoqui eleccions. De fet el PP ja ho hauria demanat l'endemà de les eleccions, doncs a l'oposició es passa malament.
Però encara és més patètic, i això ens ho demostra Esperanza Aguirre de tant en tant, i avui ... amb la seva reacció davant el lliurament dels Premis Goya de l'Acadèmia de Cinema... com si en temps del PP al govern no es subvencionés el cinema.
Ja no és demagògia, sinó ridiculesa, ignorància i menyspreu a la intel·ligència. Com volen que la gent es cregui els polítics? amb personatges com aquests, i aquestes actituds, cada vegada seran menys les persones que confiaran en els partits polítics i potser arribarà l'hora dels freakis.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Els drets d’autor

Avui a la tertúlia de les 3h, de Catalunya Ràdio, han convidat en Ramon Muntaner, director a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), i s'ha produït un efecte mimètic entre tots els tertulians. No he pogut escoltar tot el debat, però l'estona que l'he seguit m'he adonat que totes les intervencions eren favorables a la política de l'SGAE, encara que algú d'ells incorporés matisos.
Eren favorables, però... donava la impressió que algú d'ells o d'elles no hauria dit el mateix sense el director de l'SGAE al davant. S'ha de reconèixer que l'experiència és un grau i que el senyor Muntaner ha après molt bé com defensar-se davant de tot tipus de queixa o crítica, que si no li plantejaven ja ho feia ell mateix.
Aquesta tarda llegeixo les declaracions del ministre Sebastián, que es feien ressò de l'opinió del president de Telefónica en el sentit que els buscadors d'Internet haurien de pagar per l'ús de les xarxes de telecomunicació.
El tema és profund i no es pot enllestir amb quatre paraules. És cert que no hi ha res gratuït, i per això no té sentit obtenir gratuïtament obres, treballs d'altres persones, però no tot se soluciona posant un preu genèric, sinó que cal analitzar i saber distingir diferents posicions i situacions.
El problema de l'SGAE, que té més història que no pas l'Internet, és la mala imatge, i això s'ha dit a la tertúlia, en part pel fet impositiu, però també per l'actitud i la intransigència, que probablement es resoldria amb una modificació de la Llei.
Ho han dit molt clar a la tertúlia, no és el mateix especular o enriquir-se amb l'ús d'una obra d'autor, que utilitzar-la per amenitzar un espai o temps sense lucre. Aquesta diferència ha de ser motiu de reflexió i modificació de la Llei, per acostar més posicions, encara que sempre quedaran els extrems.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Valors i actituds

Tot fa pensar que aquest any 2010 ens aportarà novetats i canvis, o això és el que alguns voldrien i que d’altres ja estan anunciant. Des d’un punt de vista econòmic necessitem superar la crisi que ens afecta des de 2008, però sembla ser que no acabarem de sortir-nos-en. Políticament, amb les eleccions autonòmiques a la tardor, hi ha qui des de fa mesos que ens diu que les estadístiques anuncien un canvi, tot i que a l’hora de veritat hi ha molts factors que influeixen i ho deixen tot amb un interrogant, sobretot si es confirma l’entrada en joc de nous partits, o el que és el mateix, el repartiment de vots entre nous protagonistes.

De totes maneres hi ha coses que no canvien, i de moment aquest 2010 no ha començat pas diferent. Hi ha qui s’entossudeix a manipular la veritat no sé si per vendre més o per erigir-se com a guardià i salvador de la veritat absoluta , o bé obsessionat per provocar desestabilització i incertesa arreu, proclamant als quatre vents que tot és un desastre, que no hi ha res que funcioni bé.

Si una cosa li he demanat a aquest any ha estat l’honestedat. Que tots i totes treballem amb honestedat sense enganyar els altres. En un temps que tothom sospitat de tothom i que la política trontolla per manca de líders, però també de confiança, resulta clau que les persones actuem honestament sigui a la feina, a casa, amb els amics. No podem anar insultant i provocant els altres com si es tractés d’un joc de rol, perquè amb el nostre futur, amb la nostra societat no s’hi juga.

Una manera d’adonar-te de quina és la teva actitud consisteix a aturar-te i observar si tot el que estàs fent suma o divideix. És bo parar-te a analitzar si allò que dius i fas beneficia o perjudica els altres. Si la teva manera de veure les coses i la de proclamar-les és la mateixa, o bé entra en el joc alguna conspiració maquiavèl·lica que només procura destruir els altres per deixar-te per sobre del bé i del mal.

En els darrers mesos de 2009 ens varen presentar un seguit de notícies de mala pràctica política, encara tot pendent de demostrar, que ha fet molt mal al sistema polític, però també a la societat en general, generant molta desconfiança i ajudant a l’aflorament, cada vegada més, d’actituds “passotes”. És cert que encara estem lluny d’aconseguir tenir tots els mecanismes per resoldre la vulnerabilitat dels més febles, i evitar el frau i el mal ús dels càrrecs públics i socials, però no és menys cert que encara no s’ha trobat la manera de deixar en evidència aquells que sota la disfressa de la crítica constructiva i la defensa del poble, manipulen amb la paraula i transgredeixen els més elementals drets d’honorabilitat, faltant a la veritat intencionadament amb l’únic objectiu de destruir l’altre i crear polèmica empastifant els altres.

La discrepància és positiva, perquè potencia la capacitat d’autocrítica, per una banda, i per l’altra t’ajuda a reforçar les teves idees, absorbint les parts positives de l’altre. Discrepar, però, no és sinònim d’atac constant indiscriminat, al marge de la veritat, per obsessió personal, per necessitat fisiològica.

Si no ets capaç d’acceptar que com a humà ets imperfecte i t’equivoques, i només busques com tapar les teves mancances a base de l’insult i l’atac a l’adversari, a qui no pensa com tu, o bé a qui et sembla que està en una posició de força i poder, que no acceptes, mal servei fas als teus amics, companys, veïns o col·laboradors, i mal servei fas a la societat que pretens servir.

A l’any 2010 li he demanat més rigor i més consciència en les nostres actuacions, a la recerca de l’excel·lència. També paciència per poder resistir la pressió de veure-ho tot resolt en vuit dies, i intel·ligència per fer més bé les coses, sobretot si aquestes tenen una incidència sobre els altres. Li he demanat que si en el món de la política i del poder judicial es combat la prevaricació, en el món del periodisme s’exigeixi un comportament ètic i el respecte a un codi deontològic, perquè una cosa és desconèixer la veritat i l’altra ben diferent és emmetzinar tota l’estona, la qual cosa no beneficia a ningú. I finalment li demano solidaritat per ajudar les persones que des de fa mesos s’ho estan passant molt malament, amb famílies en què tots els seus membres han perdut la feina i amb prou feines poden satisfer les més elementals necessitats, i sobretot humilitat, perquè no ens creguem mai que som imprescindibles ni icones de res, sinó en tot cas servidors dels altres, a casa, a la feina i a la política. Quan parlem de pèrdua de valors queda molt difuminat i abstracte. Només cal que mirem la nostra conducta i ho entendrem tot. Ara, després de les meves demandes només cal posar-se a treballar perquè es compleixin. Ningú ho farà per nosaltres. Que tingueu un bon any!


Article publicat a l'Ametlla d'Arenys aquest mes de febrer

dissabte, 13 de febrer del 2010

Salut per treballar i opinar

La sensació que tinc és la d'un dia perdut. Un dissabte que no tenia cap compromís polític ni professional i que podia haver fet moltes coses per casa. Aquelles coses que vas deixant perquè necessites estona seguida per fer-les. Doncs no ha estat possible perquè no m'he trobat bé. Em sembla que se'n diu refredat de panxa.
En situacions com la d'avui t'adones de la importància de la salut, sense la qual pots fer ben poca cosa. I això que es tracta d'un simple refredat, encara que les punxades eren fortes, o millor dit, són fortes.
He anat al CAP i he estat molt ben atès, com acostuma a passar, i he pensat amb els EUA de qui volem emmirallar-nos, i que en canvi tenen tan malament el sistema sanitari. La recepta haurà estat encertada i les paraules de la doctora, una noia molt jove, segur que també hi han col·laborat. Em veig en cor d'acabar de llegir el diari, i mantenir el dejuni de 24 hores que m'he imposat des del matí, i fins i tot d'escriure el post d'avui.
No volia continuar amb l'anàlisi periodístic de les declaracions de diferents membres del PSC, però crec que és bo reflexionar sobre l'interès dels periodistes i editors dels diaris per buscar conflictes on no n'hi ha, si més no amb la profunditat que es dóna la notícia, i que en canvi aconsegueixen emplenar pàgines de diaris.
Exigim transparència i conèixer la veritat. Rebutgem la dictadura i la manca de llibertat per expressar-nos, però quan hi ha discrepàncies en un grup polític o coalició, ens posem les mans al cap i només hi veiem desastres.
Sóc contrari de la uniformitat i respecto els criteris i opinió de tots i totes. No em trobo bé amb gent que sigui incapaç de donar l'opinió quan aquesta no va d'acord amb el que s'està dient. Només amb el diàleg, la discussió i el debat serem capaços de fer plantejaments universals, que contemplin el màxim nombre de persones diverses.
A qui estranya que els consellers Castells i Maragall i les conselleres Tura i Geli, discrepin del president Montilla, o del diputat Iceta o la diputada Manuela de Madre? Creieu que és un problema que es pensi diferent en temes importants? Preferiu l'actitud de Carretero que quan algú pensa diferent, fa veure que se'n va perquè l'altre dimiteixi? Us agrada més aquesta dictadura del pensar disfressada de moviment assembleari?
Per experiència us diré que membres de partits que proclamen a tot arreu l'esperit assembleari són els més contraris a la participació, els que menys hi creuen, i els que fan el que poden per enredar i maquillar els processos participatius.
No siguem tan falsos ni tan rucs, i sapiguem veure el fons de les coses, la intencionalitat de qui ens ho endolceix tot, perquè caiguem a la trampa. Penso que la branca catalanista del PSC (si és que es pot dir d'aquesta manera) pot fer molt per al futur del nostre país, en un moment que tenim mitja Espanya en contra, insultant i menyspreant, però que no ens volen deixar anar.

divendres, 12 de febrer del 2010

La cara obscura de la política

Després de la reunió de la ponència parlamentària encarregada de redactar la llei electoral catalana, Cpc ha emès un escrit reclamant serietat als nostres diputats i no deixar perdre l'oportunitat d'elaborar una llei electoral que s'adapti a la realitat del nostre poble. Es varen recollir més de 80.000 signatures de catalans i catalanes perquè els nostres diputats aprovessin una llei electoral autòctona, però tot fa pensar que no seran capaços.
Em sorprèn i emprenya escoltar el senyor Mas, després de provocar el trencament de les negociacions, prometre una llei electoral catalana. Espera fer-ho quan tingui, si és que això arriba mai, la majoria parlamentària (calen tres cinquenes parts)? És la mateixa actitud del PP a Espanya quan promet el consens sempre i quan s'accepti la seva proposta. És una manera de dir que no, enganyant els seus, els que no veuen més enllà del nas.
Això és el mal dels partits polítics, i ho generalitzo conscientment. Aquest és el mal que fa que el model democràtic tampoc funcioni, perquè es posen per davant els interessos de classe, abans que els interessos generals.
Després de moltes reflexions al llarg del temps arribo a la conclusió que ens cal una altra generació de polítics. Vàrem tenir una bona fornada, forjats sota el franquisme, però en aquests moments han quedat les escorrialles, amb tots els defectes del sistema de partits, transformats en màquines de favors i amiguismes, que no valoren els mèrits personals, sinó el grau d'obediència, cap a uns líders fabricats per guanyar eleccions, però incapaços de gestionar bé.
No és estrany que cada setmana neixi un partit nou, però tots al voltant de personatges que es creuen els salvadors del món. Nebrera, Laporta, Carretero, Móra... es creuen cridats a salvar el món polític i social, i no s'adonen que la feina es fa en equip, que un home sol, per privilegiat que sigui, no pot fer res, que el secret està en saber-se rodejar de bons elements i confiar-hi. La humilitat és un do que no posseeixen, i a la llarga això es paga, però no només ells, sinó també els seus administrats.
Ens passem tot l'any parlant d'eleccions encara que faltin mesos i a vegades anys perquè se celebrin. No acceptem la derrota, perquè només triomfa la posició guanyadora. L'exercici del debat és massa complex, perquè no sabem escoltar, ni cedir. Només pensem en nosaltres i evitem els altres, els ignorem i fins i tot menystenim.
Veurem en què acaba tot plegat, però ens podem trobar que a la llarga hi hagi tants partits com persones, per la incapacitat de dialogar i acceptar que els altres també tenen raó. Cal un canvi de mentalitat i també d'actitud. Cal més humilitat i sinceritat. No tant orgull.

dijous, 11 de febrer del 2010

Diversitat és riquesa

No s'entén el govern de coalició, ni des de dins ni des de fora. Els quaranta anys de dictadura encara ens arrosseguen i marquen el sistema polític. Entendre que en el govern d'un país o d'un poble hi pugui haver diversitat d'opinió no està ben vist. Es considera debilitat, incapacitat per governar. Encara ens pensem que només es pot governar amb un sol criteri imposat a la força o per por, o per interessos personals. Un govern de líders intocables i voltats, normalment, de polítics mediocres.
Això ho pensa l'oposició i ho transmet a la població, encara que ho maquilla, però tampoc els partits en el govern no ho tenen del tot clar, si més no algunes persones. I aquí hi ha la diferència. Però el problema, general en política, és que l'arma preferida és sembrar el dubte, practicar la demagògia i evitar la transparència, la veritat.
Qui no ha sentit a dir que el president Pujol, durant els vint-i-tres anys de govern, va anar retirant els polítics que li podien fer ombra i es va quedar amb els dòcils i obedients? La discrepància semblava impossible, com també s'ha dit d'Aznar i altres polítics. No passa el mateix amb els presidents del tripartit, o el senyor Rajoy dins el PP, o el president Zapatero en el PSOE, encara que en el govern central no quedaria tan clar, perquè també hauríem de pensar que qui no l'ha interessat, l'ha acomiadat o ajudat a marxar.
Avui Castells o Montserrat Tura sortien a la defensa de Maragall. Tampoc es varen interpretar del tot bé les seves paraules i es varen treure una mica de context. Aquesta tarda em comentaven que potser també estava cansat després de tants anys dedicant-se a la política.
En política es parla massa en clau electoral, i enguany que toca votar només es té la vista fixada en la campanya que ja està en marxa. Si bé és lícit que qui vol seguir en política ho tingui en compte, el que no es pot acceptar és que només s'actuï pensant en les eleccions. Si a tot això li afegeixes el fet que els partits col·ligats hauran d'iniciar una campanya d'uns en contra dels altres, ja et pots imaginar com pot anar el treball de conjunt. L'única cosa que et salva és l'honradesa i si això falla, val més plegar.

dimecres, 10 de febrer del 2010

No estem mai contents

Està comprovat que en política no es vol escoltar el que un pensa, sinó que s'exigeix hipocresia. Quan un polític vol expressar la seva opinió, encara que es tiri pedres a la teulada, tothom s'esgarrifa i s'esquincen les vestidures.
Puc entendre el senyor Margall i qui no ho fa, menteix. Una altra cosa és que es vulgui acceptar i encara més, reconèixer-ho públicament, sobretot si aspira a viure de la política, cosa que no pressuposa cap anomalia.
Governar en coalició és cansat. No hi ha res com la uniformitat, tenir una consigna i creure absolutament. La diversitat és, però, riquesa i per tant desitjable. Aconseguir compaginar frescor, diversitat, compromís, responsabilitat i treball, ha de ser l'objectiu de qualsevol persona que es vulgui dedicar a la política. Apuntar que el tripartit és fatigant no significa reconèixer que hagi estat cap fracàs, sinó que hi ha proves que demostren que s'ha fet bona feina.
Ens queixem molt de la desafecció general, però som incapaços de rebre les paraules de Maragall sense queixar-nos o riure-nos-en. Es tracta de la part estúpida de la persona humana que, sortosament queda superada per la part amable i la intel·ligent.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Massa demagògia

Avui el Congrés de Diputats ha tornat a votar en contra de la posició del partit en el govern i l'han derrotat. La manca de majoria absoluta ha fet que la unió dels partits de l'oposició els deixés en minoria i perdessin la votació. El Congrés ha aprovat la reducció en un 25% el nombre d'alts càrrecs i assessors, una actuació que no dic que no sigui oportuna, però a vegades hi ha molta demagògia. Això precisament és el que ha acusat el diputat Ridao al representant del Partit Popular, el senyor Rafael Merino. I és que semblava que ja no tornaria la famosa frase del passat "Váyase señor González", en aquesta ocasió, "señor Zapatero".
Ho deia l'altre dia i és una evidència: governar en temps de crisi no és gens agraït i en canvi enforteix l'oposició, sobretot si aquesta és demagoga, i això és el que passa al Congrés de Diputats com també trobaríem a altres institucions. Malgrat tot, encara que no siguin efectives hi ha accions que serveixen per donar exemple i ajuden a reflexionar i fer veure que en temps de crisi s'ha d'estalviar, o si més no evitar malgastar recursos.
I fixeu-vos que una de les acusacions més populistes és aquella que eliminaria totes les institucions autonòmiques perquè les consideren supèrflues i innecessàries, però el fet és que es confon eficàcia econòmica amb centralisme polític. Si veritablement fóssim capaços de trobar el model més eficaç, seria el de la descentralització, el de la finestreta única, però això no agrada a qui li tocaria afluixar.

dilluns, 8 de febrer del 2010

La gran conspiració

Avui ens despertàvem amb la notícia d'una conspiració contra el govern espanyol, al darrere de la qual hi havia l'expresident Aznar, amic de l'editor de Financial Times, el senyor Rupert Murdoch. Fins i tot, a Internet, podies llegir: "un diari d'Aznar intenta enfonsar l'economia espanyola". En un altre lloc trobaves: "El grupo mediático Murdoch que fichó al ex-presidente Aznar ataca a España".
Tot plegat s'argumentava pel fet que Murdoch va nomenar Aznar membre del Consell d'Administració de News Corporation, i que avui el Financial Times publicava un article sota el títol: "Una España torpe guiará Europa".
Sigui com sigui, avui la ministra d'Economia s'ha afanyat a visitar la capital europea financera, London, per explicar que no estem tan malament. Que no ens podem comparar amb altres països del mediterrani, sinó que serem capaços de superar la crisi. Que no volem ser la ventafocs d'Europa.
El govern de Zapatero no tan sols té problemes de confiança a dins, sinó que també a fora desprèn desconfiança. D'aquí, però, arribar a afirmar que hi ha una conspiració tramada per Aznar, hi ha una gran distància. No cauré en la trampa d'afirmar o negar la notícia, perquè tot és possible, però en tot cas es tractaria d'un greu error del senyor Aznar, que no seria el primer, ja que tots en recordem com a mínim dos: l'excusa per entrar a atacar l'Iraq, i l'estratègia mediàtica posterior a l'atemptat terrorista de Madrid.
Veurem si la senyora Elena Salgado serà convincent durant el seu viatge a les capitals europees, i si aconsegueix un marge de confiança vers el govern espanyol i el país en general. L'oferiment de CIU de consensuar amb els partits un pacte d'estat, hauria de ser seriós i ben rebut, encara que en política tot sembla un joc, i dóna la impressió que interessa més els beneficis que en puguin treure els partits polítics que no pas l'anar bé del país. Haurem d'anar seguint amb què queda tot plegat i la bondat o engany de les paraules dels nostres polítics. Però que tot això no es faci oblidar que entretant hi ha molta gent que s'ho està passant molt malament, i no els podem fallar.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Entre línies

Avui m'han fet arribar el suggeriment de no escriure més entre línies. Sembla ser que no agrada a algú, però no he pogut saber si el que se'm demanava era que deixés d'escriure o bé que el que dic ho digués més clar. Tinc, doncs, un dubte que hauré d'analitzar i al mateix temps decidir si és bo que continuï escrivint entre línies o bé és millor que digui les coses pel seu nom. Difícilment deixi d'escriure, com a mínim en aquesta etapa de la meva vida, tal com em vaig proposar fer.
És cert que ara es diuen les coses directament, atacant les persones amb noms i cognoms, encara que s'acostuma a fer de manera anònima, la qual cosa em desagrada i no practico. Escriure entre línies és una manera de dirigir-te directament a la persona referida, sense necessitat de donar-ho a conèixer a tothom, però aportant prou pistes com perquè hi hagi més persones que agafin el fil. Una manera de despertar la curiositat d'alguns i de posar el dit a la nafra a altres, sense que sigui motiu d'escàndol.
També és cert que en funció de la situació personal, del lloc on estàs i les responsabilitats que tens, és més o menys encertat obrir la caixa a tothom. Tot i que la vida és complexa i representes diferents rols, es fa molt difícil anar canviant de barret sense que es barregin els papers. Ets pare de família, treballador de tal empresa, membre d'aquella organització i regidor de l'Ajuntament, per posar un exemple. No totes les relacions que tens són fàcilment destriables i tampoc és qüestió d'anar dient quin barret portes a cada moment, el que no vol dir que personalment no sàpigues què estàs fent i en nom de què, però als altres és difícil fer-ho entendre.
El senyor Montilla o el senyor Zapatero, són presidents i encara que els vegis en una tertúlia o amb la família, tens sempre present qui són i què representen. És lògic que la seva actuació repercuteixi en la imatge que d'ells tens com a càrrecs públics. Si un diputat bufeteja la seva parella, no es veurà simplement com un agressió entre la parella, sinó que es parlarà del diputat que ha bufetejat la seva parella.
Llegir entre línies és tot un art que vàrem practicar durant els anys de la dictadura i que va proporcionar escriptors i periodistes molt experts. Ara, en democràcia, es pot dir tot el que penses encara que no agradi a tothom qui ho llegeix. Continuar escrivint entre línies és una manera de jugar amb el lector, que li fa mesurar bé les paraules que llegeix i intentar descobrir a qui o què es refereix qui ho escriu. És una mica aquella dita "qui sigui frare que prengui candela".
Continuaré escrivint entre línies, amb subtilesa, però sense renunciar al meu posicionament polític i social, perquè a les verdes i a les mesures hem de donar la cara i exposar clarament el que pensem i perquè ho fem.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Ignorància i mal gust

Ahir es va tornar a fer evident aquella dita sobre l'atreviment de la ignorància, però no es pot pas prohibir que les persones s'expressin, i a més sempre és bo conèixer aquell que injuria o simplement critica, perquè d'aquesta manera resulta més clar conèixer quin peu calça, i a vegades la crítica de segons qui, t'honora.
En un poble tothom es coneix, sobretot totes aquelles persones que es manifesten d'alguna manera, són protagonistes, participen, opinen... aquesta transparència és positiva encara que algú pugui pensar que no ho és, sinó més aviat un atac a la intimitat. A mi no m'ha molestat mai ser conegut, i no pas ser un número, un desconegut, sinó més aviat el contrari. Com tampoc m'agrada, i això ho he manifestat repetidament en aquest blog, la pràctica habitual en fòrums d'Internet d'opinar sense signar, fer-ho en l'anonimat i aprofitar-ho per quedar ben descansat. Quant més clars siguem i sapiguem defensar la nostra opinió sense necessitat de disfresses, el nostre entorn ho agrairà.
És de lloar, doncs, veure qui signa i a més ensenya la cara (fotografia) quan s'atreveix a dir el que diu, perquè mai ningú el podrà acusar de jugar brut, sinó en tot cas d'ignorar la veritat i fer-ho evident amb un escrit penós.

divendres, 5 de febrer del 2010

Valors

Avui a Debat i Tertúlia hem parlat de valors, i ho hem fet amb l'Andreu Majó. Al començament semblava que costava. Ens havíem d'anar acostumant l'un als altres. L'Andreu parlava, però escoltava, es fixava en les mirades i sabia fins on el seguíem.
Podríem dir que la xerrada s'ha dividit en dues parts, amb una primera exposició teòrica del concepte de valor, de l'escala de valors segons Marín Ibáñez, i de les diferents concepcions dels valors, que ens ha tingut molt callats i atents.
He anat prenent notes i he parat atenció amb l'ètica discursiva o teoria comunicativa de Habermas. He pensat que hi dedicaria una estona ja que no es poden desaprofitar fonts de coneixement i d'explicació dels nostres comportaments o situacions que hem d'afrontar.
Quan hem baixat a parlar de la nostra realitat, de la societat actual, ens hem començat a embolicar una mica. No es tracta de pèrdua de valors, perquè aquests han canviat, potser més de pressa del que podem entendre, sinó que hem perdut referents la qual cosa que ens fan trontollar i no ens ho posen fàcil.
Se'ns ha fet tard, més del compte, però m'han vingut ganes de dedicar-hi un temps, per sortir de les simples frases que hem après a dir sense que ens faci cap mena de vergonya. És tan fàcil!

dijous, 4 de febrer del 2010

Crítics, però francs

Mentre el president resava a Washington la borsa espanyola s'enfonsava. Zapatero no ho té fàcil i avui li tocava ser amb Obama, no li podia fer un lleig. Encara hi ha qui recorda la vegada que no es va aixecar mentre passava la bandera americana. A més, la rivalitat amb Aznar també el fa competir a veure qui és més amic del president dels EUA. Zapatero ho té malament perquè, tal com va dir Aznar, parlant del president Bush "she's my friend". Es clar que llavors Aznar encara estava al nivell preliminar d'anglès.
Aquesta tarda-vespre parlàvem del descrèdit dels polítics, un descrèdit guanyat a pols. Pels propis polítics amb la col·laboració dels mitjans de comunicació. Parlàvem de pedagogia, de dir les coses pel seu nom i ser transparents. No és fàcil, perquè a vegades impera la prudència per no comprometre l'èxit, però sovint es confon amb la voluntat d'amagar les coses.
I parlava del llibre a escriure quan passi tot. No sé si ha de ser un llibre, però si un recull d'anècdotes, no necessàriament divertides, però reals. Però la ment no estava quieta, sinó que es trobava en moviment, imaginant, projectant. Precisament això és el més interessant i una mostra de la riquesa de l'home viu, interactiu.
Hem de ser crítics i exigir responsabilitat i saber fer, però no ens podem deixar portar per la superficialitat ni creure'ns tot el que ens volen vendre, per interessos determinats. Des de dins hem de treballar per explicar-ho tot i no amagar res a ningú, perquè tothom qui vulgui s'adoni què hi ha al darrere.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Avui hem lliurat els diplomes als participants del darrer taller de la memòria, i la veritat és que em feien una mica d'enveja. No calia que parlessin perquè se'ls veia feliços i contents d'haver seguit el taller, de la mà de la Margarita, a qui tothom estima i valora la seva feina.
Aquest taller s'organitza des de fa molt temps i cada vegada hi ha més gent a la llista d'espera, i això que no podem incloure els que ja l'han fet, perquè llavors no hi hauria manera que hi passés gent nova. Els grups participants, no tan sols aprofiten la tècnica que posa en pràctica la Margarita, sinó que al mateix temps els permet compartir estones, conèixer gent nova i fer-la petar.
L'acte d'avui, de format molt senzill, m'ha permès conèixer unes persones a qui l'edat no els frena les ganes de continuar actives, i que estan interessades en mantenir una qualitat de vida, que no seria possible sense la memòria. Aprendre la tècnica per conservar-la és també mantenir vives les ganes de viure. Si això es fa en grup, té l'afegit de la comunicació, l'intercanvi d'experiències i l'adquisició de coneixements.
De la tarda també vull destacar la presentació de la nova Associació arenyenca d'ajuda contra el càncer. Es tracta del resultat de molt temps de treball i tenacitat de la Carme Barangé, que avui ha vist realitzat el seu somni. Li estem molt agraïts i li desitgem molta força per continuar endavant els seus objectius.

dimarts, 2 de febrer del 2010

4 o 7 vegueries

Recordo que quan Carretero era el conseller encarregat de tirar endavant la creació de les vegueries, es va explicar força bé les diferències entre cadascuna de les administracions, per evitar pensar i dir allò de que dupliquem costos i anem carregant de funcionaris, i sobretot confonent la gent. Avui el govern ha aprovat els projectes de llei de creació de les vegueries i de l'àrea metropolitana de Barcelona, i es torna a obrir el debat territorial amb tot el que això comporta.
Preveient que això passaria, dies enrere ja vàrem poder comprovar com Reus no veia bé la capitalitat de Tarragona, ni aquests el nom de la vegueria. O bé Amposta i Tortosa, per no parlar de les aspiracions del Penedès o la gent de l'Alt Ter.
Crec que si féssim una enquesta el resultat seria contrari a la seva creació, perquè ningú en veu la necessitat i més aviat es considera un model antic que es vol instituir perquè fa més català. No queda clara la supressió de les diputacions i encara hi ha molts dubtes sobre la funcionalitat dels consells comarcals, tot i els anys que fa que hi són.
Jo em pregunto... què passarà amb les diputacions? si les vegueries són una descentralització de la Generalitat, què passarà amb les diputacions? poden realment desaparèixer? No podem oblidar que les diputacions són administració local, i les vegueries? seran administració local, si es tracta de descentralització de la Generalitat?
Avui llegia que de moment es crearan les quatre vegueries, corresponents a les quatre províncies. Què vol dir això? ara ja no parlarem de Diba (diputació de Barcelona), sinó de Veba (vegueria de Barcelona)?
S'ha vist que les diputacions tenien molts diners i quan el color polític era diferent del que presidia la Generalitat, esdevenien un contrapès polític, sobretot la diputació de Barcelona. Els diners de la Diputació se'ls quedarà la Vegueria?
Les diputacions han estat realitzant una tasca important de suport als ajuntaments, no tan sols econòmicament, sinó també d'assessorament. El paper no ha estat el mateix entre les quatre vegueries. Passarà el mateix entre les set?
Cal molta informació i pedagogia. Ens han d'explicar molt bé com volen que acabi funcionant tot plegat, i ens hauran de convèncer que ha de servir per simplificar els tràmits administratius. Que no hi sortirem perdem. Els ajuntaments s'hi juguen molt i per tant també els ciutadans. No juguem amb foc!

dilluns, 1 de febrer del 2010

No me'n fio

Cada vegada som més les persones que desconfiem de la capacitat del president espanyol per dirigir la política econòmica del país. Tothom sap que en època de crisi el millor que pot passar és estar a l'oposició. Qui governa amb crisi, té totes les de perdre, sigui d'un color o un altre. Quan les coses van rodades és més fàcil governar, prendre decisions i fins i tot equivocar-te, perquè les conseqüències són menors. Quan falten recursos i s'ha de prioritzar i reduir despesa, la gent no ho entén ni perdona.
És, però en temps de crisi quan es demostra la capacitat per dirigir un país, amb la visió del futur, els criteris a seguir, les mesures adoptades, la coherència. El govern de Zapatero, s'ha caracteritzat, en política econòmica, per prendre decisions aïllades, a batzegades i gens convincents, i també per dubtar, haver de rectificar, tirar enrere amb les decisions preses, la qual cosa provoca inseguretat i desconfiança.
No cal que repassi les principals errades perquè són a la ment de tots, però és que ara en política laboral sembla que també l'ha espifiada. És com si algú els aconsellés malament, animant-los a anunciar grans decisions, sense abans haver estudiat si es tracta d'actuacions viables i encertades. Una vegada més, després d'haver anunciat que la jubilació la passaven als 67 anys, ara diuen que és negociable. Com quedem?
Potser es tracta d'una mala aplicació de la pràctica del sondatge, per estudiar les reaccions. En tot cas, però, la discreció no saben pas què és i més aviat originen desconfiança i incredulitat. Amb les persones no es pot jugar, i aquesta és una sensació que tens després d'haver viscut tanta desorientació i poc rigor.
El problema del nostre país és que el recanvi no convenç i a molts ens fa por. Acontentar-te amb el que tens és arriscat, però no més que confiar amb l'alternativa. Davant el dubte, arriba la desafecció. Falten dos anys, però n'hi ha que fa temps que compten els dies que queden. De tot plegat n'hauríem d'aprendre la lliçó, però ens falta un professor que desperti confiança, un professor de prestigi que s'envolti dels millors.
Encara hi ha temps, però el canvi ha de ser total.