Tots pendents de Trump

L'assassinat del general iranià per part dels EUA i la rèplica de l'exèrcit iranià aquesta matinada, ens ha posat a tots la por al cos. De què és capaç el president Trump? Hem tingut temps de conèixer-lo i sabem que qualsevol cosa li pot passar pel cap, i les repercussions poden ser importants, de gran abast.

Trump no és president per casualitat. Les seves excentricitats són cada vegada menys originals arreu. T'adones que no és l'únic mandatari populista i autoritari que hi ha pel món. El problema és que estem parlant dels EUA, i no d'una república qualsevol.

Tinc entès que el president no pot declarar una guerra, sinó que és el Parlament, però accions com l'assassinat del general iranià són una provocació suficient com per començar la guerra. És el conte de mai acabar. Els soldats americans continuaran a la regió, perquè la calma és gairebé impossible.

I quin paper hi fa la Unió Europea? Molt em temo que, com sempre, farà el paper de la trista figura, a no ser que el senyor Borrell ho solucioni. Potser el tindrem entretingut i no marejarà tant la perdiu amb el procés català.

Estem vivint uns dies complicats, a nivell mundial, que s'ajunten a la realitat espanyola, on la dreta extrema ha trencat tot els límits, totes les línies vermelles, com es diu ara, i faran el que sigui per crispar la política. No és ja un atacar les decisions del govern, sinó intentar que no pugui fer res. Rebentar-ho tot per poder recuperar el poder. Ara, però, hi tenim Vox i C's, aquests ferits de mort, que són molt pitjors que els militants del PP.

Només la victòria del Sí permetrà avançar en les relacions Catalunya-Espanya

Avui és el darrer dia de campanya electoral, però entenc que si tinguéssim una llei electoral pròpia i pensada pels temps que corren, la campanya hauria de continuar fins diumenge a les 8h del vespre. Perquè avui la jornada de reflexió no té sentit. Les xarxes socials se l'han carregat i és ridícul que els partits polítics no puguin continuar la campanya, quan aquesta la fan tots els altres.

Com a mínim ens lliurarem dels patètics vídeos que ens han marejat entremig dels programes televisius. Veure i sentir les excentricitats d'un Iceta que no hi té res a perdre, potser sí la seva dignitat, o la hipocresia dels dirigents espanyols del PP parlant en català i dient que ens estimen, mentre aproven retallades a les entitats catalanes del Tercer sector, o les dificultats de Lluís Rabell de fer entendre què vol i què pretén, com escolanet de Pablo Iglesias. 

Menys a dir, personalment, sobre el discurs dels assenyats d'Unió, que lluiten per subsistir políticament, o de C's que sembla que juguin el seu partit més brillant, o dels partidaris de la independència, que es veuen guanyadors, a l'espera que no emergeixi la sorpresa.

Els he intentat evitar tots, i també els debats. Ho vaig dir un dia, i és que n'estic fart. Cada vegada em sento més manipulat. Els discursos són més falsos, i els polítics més hipòcrites. No em val que el president del govern espanyol es manifesti ignorant de la lletra de la Constitució, perquè sota la cara de babau hi ha una estratègia prou estudiada per anar vivint de la rifeta, i anar retallant i centralitzant la seva política.

Ens quedem en l'anècdota, però el que succeeix és prou dramàtic i perjudicial per als interessos de Catalunya. És per això que retrec la ceguesa dels amics d'ICV, que s'han venut a uns impostors que no tenen cap interès per a Catalunya, més enllà dels beneficis que en treuen. El vot a Catalunya sí que es pot, és un vot desgraciat, que no servirà per a res, ni per al canvi social desitjat, ni per a les millores de la condicions en què es tracta Catalunya. Només amb una victòria compartida de les dues opcions independentistes podran arribar les negociacions per a una nova relació entre Catalunya i Espanya.