Per què el corc?

Ahir, sense cap introducció, vaig penjar el meu escrit del taller ‘escrivim’ de la Biblioteca d’Arenys de Mar. No sé si el vàreu llegir i si us va sorprendre perquè no és el tipus d’escrit que acostumo a penjar al blog. La intenció era precisament sorprendre els meus fidels lectors. Sortir  de la crònica diària, fent-me ressò del que passa al món i incorporar un text creatiu.

L’exercici consistia a definir un espai amb un parell de paràgrafs com a màxim. Després havíem de redactar un text més extens, d’una pàgina, incorporant-hi un personatge.

Com que l’espai escollit havia estat un calaix d’una calaixera de la ditada, que es mig encallava quan intentaves obrir-lo, no se’m va ocórrer res més que escollir el corc com a protagonista del relat.

Per imaginar-me l’episodi vaig pensar en l’oncle capellà de la meva mare, que varen empresonar els republicans, a la presó vigatana on ara hi ha l’ambulatori. El meu pare, que el va anar a visitar, se li va endur el rellotge de butxaca perquè no se li quedessin els carcellers.

També vaig pensar en el meu pare i l’homenatge que li varen fer per tants anys de voluntariat visitant els malalts de la plana. I amb la mare, que tenia sempre a punt una petita agenda on anava anotant tot el que feia. Les tinc guardades, pendents de classificar.

Aquests objectes són els que es troba el corc quan s’allibera de l’amagatall. Uns objectes que l’acompanyaran poca estona perquè el terrabastall provocat per l’obertura del calaix l’alliberarà definitivament i podrà encarar el final de la seva vida amb tota llibertat.

Hipòcrites i fariseus a primera línia de la processó

Aquests dies de Setmana Santa s'han sentit veus opinant sobre les processons i molt concretament aquelles en què intervé la Legió amb el cant a la novia de la mort, seguits molt piadosament per uns quants ministres espanyols. No seré jo qui critiqui la fe de les altres persones, però d'entrada haig de ser honest i manifestar que no m'agraden les processons, que no vol dir que no respecti qui hi creu i les segueix.

Demanar coherència avui dia és perdre el temps, i demanar-ho a qui té responsabilitats polítiques encara més. Caldria, però abans d'entrar a parlar de fe i creences religioses, analitzar si estem parlant de cultura, tradició o religiositat. Per mi les processons són un espectacle on hi ha persones que hi creuen i tenen fe, i moltes altres que els agrada com qui va a veure un espectacle de circ, teatre o un partit de futbol. 

Quan els ministres es posen a primera fila per cantar l'himne de la Legió, amb el currículum que tenen, per a mi és una ofensa a tots nosaltres, als que som creients i als que no, als que participen o observen les processons i als que no hi anem. 

No sé si haureu rebut, per les xarxes socials, una carta oberta d'un capellà, Joaquín Sánchez, adreçada a la ministra de defensa Cospedal, i que publica eldiario.es. És una carta molt respectuosa, però directa i que no tan sols qüestiona l'actitud de la ministra, que ha ordenat posar les banderes en senyal de dol, sinó que el mateix arquebisbe Rouco Varela, que el cita, i molts sacerdots i bisbes es poden sentir al·ludits.

Sempre he cregut en el Crist revolucionari que fa nosa als poders terrenals i acaba crucificat. El missatge de l'Evangeli és molt clar. Ell va contra les lleis que oprimeixen els pobres i de les quals es nodreixen els rics.

És una carta oportuna perquè parla dels immigrants que moren al Mediterrani o a les portes de Ceuta o Melilla, i de com hi actuen els estats europeus. Una processó amb la legió armada és una incongruència i un atac a la fe dels creients. Uns ministres defensors dels corruptes i del poder expectants davant de la processó són una ofensa per a totes les persones, tinguem fe o actuem com si en tinguéssim, i que voldríem un món més just. 

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.