Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Inflar el currículum

Aquests dies tot són comentaris sobre el currículum de polítics i alts càrrecs de l'administració pública, fins al punt que frega el ridícul. Sembla que els nostres polítics s'han dedicat des de fa temps a elaborar un currículum personal que no s'ajusta a la realitat. Es posen títols, llicenciatures i màsters que no han fet mai, i que com a molt es tracta de cursos o sessions sobre temes diversos. Consideren que si es diu que un és llicenciat en aquella matèria fa molta més patxoca.

És trist que hi hagi gent que per donar-se importància s'hagi de crear un historial acadèmic fals. No sé si es tracta de persones amb l'autoestima molt baixa, però el fet és que en lloc d'avergonyir-se de no saber comportar-se ni políticament ni social, només busquin inflar el currículum per figurar per sobre dels altres.

No es tracta de col·locar-se medalles per obtenir un càrrec, ja que acostumen a ser persones nomenades a dit. No hi són ni pels mèrits ni pels títols, però això sí, queda molt bé dir que tens aquells estudis. I així anem.

No m'he dedicat a fer un llistat de tots els personatges que han mentit en el seu currículum, però no hi ha dia que no es parli d'un polític, ja sigui electe o càrrec de confiança, que ha d'esborrar allò que deia perquè és fals. Si tiréssim enrere recordaríem casos sonats de polítics a qui es va descobrir l'engany, i com se'n va parlar. Avui en són tants que ja gairebé passen desapercebuts, llevat que ocupin alts càrrecs. 

El problema de les coses que es generalitzen és que passen a ser insignificants. No deixen de ser un detall que a la llarga la gent acaba oblidant. És bo que insistim a conèixer qui ens està enganyant, però sobretot, que ens adonem si la seva manera d'actuar, les seves aptituds per ostentar un càrrec eren les adequades. Al capdavall, els títols, si no hi ha un fons personal que avali les competències adquirides, no deixen de ser paper mullat. Un pot tenir molts títols i ser un negat en tot. També en la política. D'altres, amb menys títols poden ser els millors per tirar endavant un projecte. El problema, finalment, és l'engany. Qui t'enganya no et mereix confiança, i el millor que pot fer, a part de rectificar el seu currículum, és fer un pas al costat i quedar-se a casa. Ha deixat ben clar quin peu calçava!

El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

El Hard Rock continua viu

La veritat és que he vist d'esquitllada una nova informació sobre el Hard Rock que m'agradarà analitzar més a fons. D'entrada, si no ho he entès malament, el govern d'ERC hauria mentit sobre les negociacions amb els promotors del Hard Rock i amb això es posaria més llenya al foc.

    Com tots sabem, l'excusa del Comuns per no aprovar els pressupostos d'enguany, i que va acabar provocant la convocatòria de noves eleccions, va ser la insistència del PSC en mantenir el projecte i l'acceptació d'ERC, malgrat sempre hagi predicat que no és el que ells voldrien. Jo comprenc que quan governes sense majoria absoluta t'has d'empassar alguns gripaus. El problema, doncs, no està tant amb què acabes fent, sinó amb l'ocultació de la veritat. Quan menteixes perds tota la credibilitat i, per a mi, ERC i el govern de Pere Aragonès l'ha perdut.

    Hi havia partits de l'oposició que comentaven que l'acord amb els promotors del macro casino, disfressat amb altres elements, estava caducat i que això podia servir d'excusa per deixar-ho córrer. Crec que ERC ho va negar i en canvi ara s'ha sabut que sí, que estava caducat i que amb la nova signatura es tornava a legalitzar el projecte i les aspiracions dels promotors.

    Estem pràcticament en campanya oficial, ja que la no oficial és gairebé perpètua, i aquesta notícia ens hauria de servir per valorar com treballa el govern d'ERC. Ens pot agradar més o menys el que fan. Podem considerar que treballen correctament, massa lentament, sense prendre acords valents, dedicant tots els seus esforços... però saber que enreden la gent per la seva conveniència, això és depriment i els deixa en evidència.

    Catalunya no es mereix un govern feble i que a sobre t'enredi. El nostre país necessita un govern fort, i totes les expectatives fan pensar que amb els resultats de les eleccions del mes de maig no l'aconseguirem. Les propostes dels diferents partits polítics, les seves relacions personals, i l'empat previst, no gaire diferent de la composició actual, fan témer que no s'aconseguirà aquest govern que necessitem, i ja es parla d'una repetició electoral per a després de l'estiu, sense que això sigui garantia de res.

    La llàstima de tot plegat és que continuem encallats, perdent bous i esquelles, incapaços de sortir d'aquest bucle, més sentimental que efectiu, i que ens deixa a la cua. Necessitem un relleu al capdavant dels partits polítics i més esperit de servei i no tant ego, i encara menys enganys.

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Pedro Sánchez ho va dir sense haver-ho vist

Com que estem tan acostumats a no rebre arguments ni justificacions de res del que fan les institucions públiques ni els polítics que tenim al capdavant, ja ni tan sols ho exigim. En una situació normal demanaríem que ens expliquessin perquè diuen una cosa o l'altra i reclamaríem responsabilitats pels errors comesos. Això no passa a casa nostra. Sempre s'ha demostrat que no hi ha dimissions, ni es demanen disculpes per allò que han fet malament, una vegada comprovat.

Criticàvem l'actitud i les paraules del president del govern espanyol en relació als fets de Melilla. Ens semblava que no tenien cap tipus de justificació les morts perpetrades per la policia marroquina, entrant fins i tot en territori espanyol. Pedro Sánchez va manifestar que l'actuació de la policia del país veí havia estat correcta i en tot cas culpava de les morts a les suposades màfies que traficaven amb persones per entrar a Europa. Ho vaig titllar d'immoral.

Avui hem sabut que Pedro Sánchez va dir tot això sense haver vist les terribles imatges de Melilla. Si més no això és el que ha manifestat en una entrevista radiofònica, però és evident que coneixent el president, no tenim cap garantia que això sigui cert. En tot cas, però, fins i tot creient-nos que són certes les seves paraules, penso que hi ha una manca de responsabilitat de la seva part, ja que no es pot dir tot el que ell va dir si no tenia el coneixement exacte de què havia passat. No ho podia dir per desconeixement, però al mateix temps se li ha d'imputar mala gestió, per no estar prou informat de temes tan greus.

En un país normal, i aquest no ho és, algú hauria d'assumir la responsabilitat i dimitir. Potser no li correspon al president del govern, sinó a les persones que l'assessoren i l'informen dels esdeveniments del nostre país. Sabem que no passarà res, perquè aquesta és la tònica del nostre país, i no cal parlar de prestigi, perquè la política al nostre país està prou desprestigiada com per intentar arreglar res.

Governar no és fàcil, però el que moltes persones demanem als polítics és humilitat, transparència i esperit de servei. Quan es va amb prepotència, es menteix i s'amaga la realitat, es perjudica la societat i provoca que la gent desconfiï dels nostres polítics. No tots són iguals, però tenim tantes proves de corrupció i engany, que se'ns fa difícil no caure en la temptació a la generalització. Pedro Sánchez ha donat prou mostres de no dir la veritat, com perquè ara ens el creguem.

L'engany de Putin

A mesura que passen els dies la guerra a Ucraïna avança i cada vegada Putin es veu més valent contra totes les mesures sancionadores d'Occident. No sé si és cinisme o simplement maldat, però fa l'efecte que Putin es troba bé encarant-se a Occident i prenent-nos el pèl. Va fent arribar missatges contradictoris amb el que realment passa, i d'alguna manera despista els seus adversaris. 

La darrera amenaça que he llegit a la premsa és la de tallar el subministre de gas si no se li paga en rubles. Una mesura per reforçar la seva moneda que s'ha vist perjudicar pel bloqueig econòmic dels països de l'OTAN. Putin se sent valent per la dependència energètica d'Europa i pel suport que rep bàsicament de la Xina. 

Entretant els europeus estem patint unes restriccions i una alça de preus que desestabilitza tot el sistema. Una situació que es pot trampejar si no té una llarga durada, però que cada vegada resulta més feixuga, i amb conseqüències desfavorables per a les nostres economies.

Aquest estira i arronsa entre els països occidentals i Rússia, amb Ucraïna patint-ne les conseqüències més dramàtiques, sembla envalentir el líder rus, i d'alguna manera satisfer el seu ego. Cada vegada se sent més fort, sobretot tenint en compte que no l'importa gaire el que pugui patir la població russa. De fet ell pretén sentir-se l'amo de l'imperi, un imperi que havia fet aigües, i que ha lluitat des de fa anys per capgirar.

Sap molt greu que amb tot això hi hagi víctimes mortals, tant d'un costat com de l'altre, i que la pressió que Europa i el EUA estan fent, no serveixi de gaire. Hem passat d'un cert optimisme, pensant que el bloqueig econòmic podria fer canviar d'opinió a Putin. Ho va semblar quan afirmava que s'acontentava amb les repúbliques de l'est, deixant de castigar la capital ucraïnesa, però hem pogut observar que era tot una mentida, perquè continua castigant tot el país.

Només ens queda esperar qui aguantarà millor la situació tensa entre els dos mons, amb ganes de creure que la guerra no es pot eternitzar, i que cal trobar una solució el més aviat possible. Putin ens enreda a tots, i a sobre es fot de nosaltres.

Laura Borràs defuig Lídia Heredia

Desconec la lletra menuda de tot el procés judicial contra la presidenta del Parlament català, a qui s'acusa de corrupció quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. M'agradaria pensar que el judici, si s'acaba celebrant, serà just i resoldrà el cas correctament, sense prejudicis ni ganes de fer caure qui s'ha manifestat clarament a favor de la independència. Dit això, però, tinc certs dubtes.

Avui he escoltat l'entrevista que la periodista Lídia Heredia li feia als matins de TV3, i m'ha sorprès la manera com la presidenta deixava sense resposta una pregunta que podia ser molt clarificadora sobre la seva manera d'actuar i les decisions que va prendre el seu dia. Segons he pogut entendre, algú ha declarat que se la va advertir que allò que estava fent era un fraccionament del contracte i que per tant era una anomalia sancionable. La presidenta, a pregunta de la periodista, no ha volgut respondre si això era cert, i ha anat dissimulant, força malament, afirmant només que mai havia fet res malament.

Aquesta posició de la presidenta m'ha fet dubtar sobre la seva sinceritat, i he pensat que probablement ella era conscient que si responia afirmativament a la pregunta, es col·locaria en una situació arriscada de cara el judici, i que no podia respondre negativament, perquè hi havia la declaració esmentada que ho afirmava.

No és la primera vegada que escolto alguna entrevista a la presidenta del Parlament, i acostuma a ser massa normal la seva reacció, defugint tot allò que la pot comprometre. Entenc que ningú vol acusar-se públicament d'allò que no és legal, però també penso que tothom ha de ser responsable dels seus actes, i no es pot anar predicant mentides, per evitar assumir les responsabilitats.

Ja he dit al començament que desconec els detalls de tot com ha anat fins ara, però sí que m'ha decebut la postura de la presidenta en aquesta entrevista, i la conclusió a què he arribat és que sí que va ser avisada que allò que feia no estava bé, però que ella no en va fer cas, i ara serà jutjada per la seva acció contrària a la llei. Tots som responsables dels nostres actes. 

Avui la pluja compensa el desengany polític

Després de moltes setmanes de demanar-la, sembla que finalment ha arribat la pluja tan necessària. No sé si amb la sequera que hem patit, n'hi haurà prou amb la pluja que caurà, però hem de ser optimistes. No tot ens ha de sortir malament. Ens queixàvem després d'una setmana de núvols, sense pluja. Ens estafaven el sol, però no teníem la recompensa de la pluja. Els nostres camps estan secs, i els pantans sota mínims ja no ens garantien l'aigua de beure.

Aquest matí plujós, he posat un moment la televisió mentre em preparava l'esmorzar, i estaven retransmetent el discurs del president del govern català, Pere Aragonès, com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, en la conferència nacional del partit que se celebra a l'Hospitalet de Llobregat. M'ha sorprès que no era un tall de la seva xerrada, sinó que tot feia pensar que retransmetrien tot el discurs. He acabat apagant la televisió.

Aquests discursos dirigits als membres del partit m'imagino que serveixen per engrescar-los, a base de tòpics i retòrica que no porta enlloc, més enllà d'animar-los a continuar ocupant els seients en els seus llocs públics. Parlen de treball pensant en les persones, quan pateixes la gran separació que hi ha entre la seva feina i la societat a la que diuen servir.

No és cert que ERC hagi estat sempre al costat de la ciutadania. És fals que el seu objectiu principal sigui servir la ciutadania. Res més lluny de la veritat. Es clar que això ho podem aplicar a la resta de partits polítics, però avui és el cas d'ERC.

La ciutadania viu molt lluny dels polítics, i està molt desenganyada. La corrupció és un bon motiu per no fiar-se de ningú, però no només la corrupció, sinó la poca feina que es fa pensant en la població que els ha votat. La ineptitud de molts dels dirigents polítics, que no tenen la capacitat mínima per liderar un projecte polític. Però també les mentides repetides que els sentim a dir. Els polítics s'han acostumat a mentir, i ERC  té molts exemples propers a nosaltres que ho ratifiquen. 

Com és que la televisió pública de Catalunya, en un noticiari del seu primer canal retransmet sencer un discurs d'un dirigent d'un partit polític? Això es fa sempre? Potser no segueixo prou la televisió com per entendre que no hi ha res més important que escoltar un dirigent parlant als seus militants, com ho han de fer per aconseguir més poder. No crec que això sigui un bon exemple. Sort que avui plou i això ens podrà alegrar el dia!

M. Rajoy al Congrés de Diputats

No he volgut seguir les declaracions de l'expresident M. Rajoy en sessió parlamentària, perquè no li tinc cap mena de confiança i sé que haurà mentit tot culpant els altres. Aquestes comissions que es creen en els parlaments no acaben de servir per a res, sobretot quan la persona interpel·lada forma part de la dreta, que té tot el suport de l'aparell de l'Estat, estigui al govern o a l'oposició.

Pel que m'ha semblat llegir a les xarxes socials, el guió de Rajoy era el previsible. A diferència de la seva col·laboradora, Maria Dolores de Cospedal, ell sí que ha parlat i s'ha defensat atacant els altres. De veritat no sé perquè es fan aquestes comissions si ja se sap com acabaran. Al nostre país els processos judicials són molt lents i dirigits per un col·lectiu de jutges hereus del franquisme. Amb això està tot dit.

Aquesta comissió, o la informació sobre la mateixa, ha quedat una mica eclipsada per la sentència del TSJC sobre la llengua vehicular al curs de P5 de l'escola Turó del Drac de Canet de Mar. Tot el que s'ha dit en contra del català i la seva imposició sobre qui vol ser escolaritzat en castellà, està desfigurat i només pretén anular la llengua, que és una plataforma de la subsistència del nostre poble.

Necessitem que el nostre govern tingui clar què vol fer amb la llengua i que tots li donem el suport necessari perquè la immersió lingüística funcioni i sigui la clau de volta perquè tots els nois i noies acabin els seus estudis amb el coneixement de les dues llengües. Sense el suport de totes les forces polítiques, el català té les de perdre. Curiosament, avui el primer ministre francès defensava la immersió lingüística a la Catalunya Nord.

Si heu llegit l'article de Salvador Cardús, avui al diari ARA, estareu d'acord amb que necessitem un govern transparent i que ens digui les coses que pretén fer, sense subterfugis. Hem de mantenir la confiança en el govern i sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

Manifestació de policies al carrer

La manifestació de policies d'aquest cap de setmana explica molt bé quina és la seva postura i posa en perill el dret de les persones a manifestar-se, però també una altra cosa molt més perillosa, al meu entendre, i és la credibilitat de la policia davant la Justícia. 

Hem pogut observar situacions en què inicialment s'ha cregut la paraula d'un policia, i només gràcies a les imatges enregistrades s'ho pogut veure que el policia mentia. La prohibició d'enregistrar imatges d'acord amb l'anomenada llei mordassa, que es vol modificar, donava peu a que els policies es mantinguessin impunes.

La transparència és necessària a tot arreu, i el govern ha de vetllar perquè així sigui. Si hi ha alguna llei que ataca aquesta transparència, ha de ser abolida si realment volem ser considerats una democràcia de ple dret.

A la manifestació d'aquest cap de setmana, els partits de dreta, cada vegada més ancorats a l'extrema dreta, han donat suport a la policia, simplement per desgastar el govern de coalició. Aquesta evidència, però, no sempre és vista als ulls de tothom. Hi ha massa fanatisme i subjectivitat.

El fet que els mitjans de comunicació, clarament de dretes, siguin dominants a la resta d'Espanya, posa molta pressió a l'esquerra que governa, i no els deixa ser més contundents a l'hora de modificar tot allò que la dreta ha establert.

Els socialistes no només tenen en contra els partits polítics de dreta extrema, sinó que cal afegir-hi tribunals de justícia i policia, i el que encara és més contundent, tot l'aparell de l'Estat, que és immòbil sigui quin sigui el color del partit en el govern del moment.

Per tot això cal estar molt units i denunciar des de tots els flancs, els atacs a la democràcia i als drets personals, per part d'unes institucions i partits polítics que es fan forts i posen totes les traves contra qualsevol intent de modificar o eliminar lleis injustes i poc democràtiques.

Més sobre el català

Avui llegia l'entrevista al Cap de Govern Andorrà, al diari ARA, i em preguntava quin interès poden tenir per entrar a la Unió Europea. De fet, l'Antoni Bassas ja li preguntava, i responia que estaven negociant la llibertat de moviment de les persones, que penso que és el que més els deu preocupar. Segons l'entrevistat, aquí podia raure-hi el principal obstacle per entrar. Tots sabem les dificultats per esdevenir ciutadà andorrà de ple dret, i m'imagino que això els frena.

El català seria el gran beneficiat de l'entrada d'Andorra, ja que seria una llengua d'un país de la Unió Europea, que Espanya ha evitat fins ara, sigui quin sigui el govern de Madrid. Malauradament, el tracte que rep la nostra llengua, per part dels successius governs estatals, és denigrant i gens respectuós. No s'ha volgut entendre que era una llengua viva i sense connotacions independentistes, però que els líders espanyols han volgut fer veure a la població espanyola, que per manca d'informació veraç s'ho ha cregut.

Avui l'Ignasi Aragay, al diari ARA, parlava de convidar els líders espanyols del PP a passar una setmana a Catalunya, visitant escoles, empreses, espais públics... perquè s'adonessin de quina era la realitat sobre la llengua. Jo li diria, però que aquests líders del PP ja ho saben, però els interessa fer creure als espanyols que a Catalunya la seva llengua és maltractada. Això els dona vots. Sempre s'ha vist que contra Catalunya es vivia millor.

He nascut sota el franquisme que ens prohibia expressar-nos en català, i moriré que encara la nostra llengua serà maltractada. Aquesta realitat no ens la traurem de sobre, però això no ens ha de fer defallir, sinó tot el contrari. Hem de lluitar perquè el català tingui projecció més enllà de les nostres cases, i demostrar que és una llengua que no provoca disputes, sinó que és una llengua que retrata una realitat de la nostra terra i cultura.