Estic molt d'acord amb l'article d'en Toni Soler que avui publica l'ARA, tant amb la necessitat de fer cas dels científics com en la idea de la combinació de natura i les grans obres d'enginyeria. Quan he viatjat fora de Catalunya no m'ha molestat gens veure molins de vent, que és el que sembla que els passa als contraris a la seva instal·lació.
No pot ser que Catalunya vagi tan enrere en les renovables i cal fer un esforç per implementar-les i aconseguir assolir el compromís europeu fixat per al 2030. Cal, això sí, repartir-ho pel territori, i estaria d'acord amb la idea de la proximitat.
Vaig llegir una entrevista a la consellera d'acció climàtica, alimentació i agenda rural, Teresa Jordà, on parlava d'una campanya de subvencions per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels particulars. A casa ho vàrem decidir quan no hi havia subvenció, més enllà del que ofereix l'Ajuntament de la meva vila, amb la bonificació de l'IBI, però ens va semblar que havíem de col·laborar en l'aprofitament del sol en la despesa energètica.
No sé com serà el decret que el govern de la Generalitat està preparant, però cal confiar que vagi en la línia de pactar un increment de les infraestructures energètiques, de manera que afecti el mínim l'entorn rural, però fent entendre que la natura i aquestes instal·lacions són compatibles i necessàries per combatre el canvi climàtic.
