Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

Encara Rodalies

Després de l'apagada general a tot el país, durant més de dotze hores, avui s'ha començat a analitzar les causes i les conseqüències. Davant de fets com aquest es fa difícil opinar. Potser, quan ens ho expliquin amb detall, si som capaços d'entendre-ho, podrem opinar sobre la situació en què ens trobem, si hi ha un problema de manca d'inversions o manteniment, o bé si ho hem d'atribuir simplement a la mala sort. 

Hi ha un tema, però, que tot i la mandra que em fa de parlar-ne, no ho podem obviar i cal insistir una vegada més perquè no ho entenc ni crec que ho puguem acceptar estoicament. Em refereixo a la repercussió en el transport de Rodalies, no pas d'ahir, que tots ho podem entendre, sinó del dia d'avui. Com és possible que Rodalies no hagi funcionat correctament, després de tantes hores de recuperar l'electricitat?

No és només saber per què no han circulat els trens, sinó també hem de palar i criticar el maltractament als usuaris. La poca atenció i respecte a totes les persones perjudicades per una actitud, la de Renfe i Adif, que no és comprensible. Per què els ferrocarrils de la Generalitat circulaven, i també el Metro, i no ho podien fer els trens de competència, encara, estatal?

M'agradaria que algú m'ho expliqués. Ahir ja costava d'entendre que no es posés en marxa un sistema alternatiu de transport, amb bus, com estem tan acostumats, amb les reiterades avaries. Avui, però, els interrogants s'han fet més que evidents i, de moment, jo no he sabut veure cap explicació.

La conclusió a què arribo és que el menyspreu de la companyia pública estatal cap als usuaris catalans és total, i és per això que em fa tanta ràbia llegir que treballadors i sindicats minoritaris de Renfe amenacen de fer vaga, pel perill que pressuposen que tenen de perdre drets amb el traspàs de competències, i la poca estimació cap als usuaris. Segur que hi ha treballadors honrats i competents, però temo que n'hi ha una bona colla que no tenen assumit que formen part d'una empresa de serveis, i que es deuen als seus usuaris, sense que això el resti cap dels seus drets com a treballadors.

Els problemes de Rodalies continuen i la solució la tenim molt lluny encara!

El mal negoci dels nostres dirigents

Nova incidència a Rodalies. En aquesta ocasió la línia afectada és l'R3, de Barcelona a Puigcerdà. Una línia maleïda, majoritàriament de via única, i que funciona pitjor de quan jo la feia servir, ara fa cinquanta anys. Després llegim les amenaces dels sindicats a convocar noves vagues. Puntualitzem!

Els treballadors i, per tant, els seus representants sindicalistes, tenen tot el dret a anar a la vaga si consideren que els seus drets corren perill. Encara que puguin perjudicar els usuaris, ningú els pot privar d'aquest dret. Dit això, però, han d'estar segurs que hi ha perill de sortir malparats, fruit del traspàs de competències a la Generalitat. Si no és així, estaríem parlant d'un posicionament partidista, totalment polític i contrari als drets dels catalans a gestionar un servei públic tan essencial, i tan mal servit durant anys.

Els usuaris, cansats de patir les incidències diàries del transport ferroviari, comencen a malfiar-se dels sindicats. La incapacitat dels nostres polítics de prendre decisions i mantenir-les, pot provocar un enfrontament innecessari i maliciós entre usuaris i treballadors. En lloc de carregar les culpes als nostres polítics mediocres, no ens confonguem i les carreguem als treballadors de Renfe i Adif, que algun gandul i impresentable hi deu haver, però majoritàriament són excel·lents treballadors, que també pateixen els mals de la infraestructura, la manca d'inversions històrica i la desídia dels nostres polítics. Però que no ens enganyin!

Els catalans desconfiem dels polítics de l'Estat, que mai ens han tractat com mereixíem, i ens han promès moltes coses i mai s'han complert. Ara, però, també desconfiem dels polítics catalans, que s'omplen la boca dient-nos que han pactat no sé què, i a l'hora de la veritat hi renuncien, deixant aquells pactes en paper mullat.

Necessitem un relleu urgent dels nostres polítics, per evitar anar enrere en drets i serveis. Ja no ens queixem que no n'obtenim de nous, sinó que ja patim per no perdre els pocs de què disposàvem.

Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

La importància d'endreçar l'entorn

Una de les actuacions que el govern d'esquerres de la Generalitat va tirar endavant amb una gran repercussió va ser la llei de barris, amb importants inversions a barris força degradats o amb problemes de mobilitat i habitatge que s'arrossegaven de feia temps. De fet, la majoria dels barris beneficiats havien nascut de manera desorganitzada i això feia que viure-hi fos complicat amb greuges comparatius respecte a la resta del territori.

Segur que molts tenim presents barris inclosos en aquesta llei. Com a propers hi havia els barris de Rocafonda i Cerdanyola, a Mataró, i a la nostra vila, el barri de Sant Elm. En el cas d'Arenys de Mar, varen coincidir dues inversions importants que van permetre no només rentar la cara els edificis dels pescadors i el seu entorn, sinó que varen solucionar greus deficiències que no hi havia manera de resoldre. Malgrat tot, la crisi econòmica, no va permetre que es portessin a terme totes les actuacions previstes.

El nou govern de la Generalitat acaba d'activar el desplegament de la llei de barris, que havia promès en campanya electoral, i que té previst fer-ne una primera convocatòria a l'estiu. Desconeixem l'abast, condicionat per l'import de les inversions a realitzar, i també les característiques d'aquesta nova llei, sobretot les econòmiques. En les edicions anteriors els ajuntaments aportaven el 50 % del cost de les actuacions, i no sempre els ajuntaments tenen prou recursos per dedicar-hi.

Es fa difícil preveure quins seran els barris escollits, i la manera que se seguirà per triar-los. És important que els diferents governs locals estiguin atents a la convocatòria i tinguin molt clar quins són els barris que hi podrien optar, i començar a estudiar quines són les principals deficiències a resoldre. Mobilitat, accessibilitat i manteniment de vells edificis són possibles reclams a l'hora de poder rebre una subvenció.

Millorar l'entorn del nostre habitatge ha de ser un objectiu irrenunciable. Ho hem de fer fàcil i s'ha de prioritzar aquells espais més degradats i que comporten més problemes als veïns. No badem!

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Per una gestió eficient del nostre municipi

He repescat el Ple municipal d'aquest mes de març que em vaig perdre en directe i m'he concentrat en la part de fiscalització dels grups de l'oposició a l'obra del govern, on pots veure l'actitud d'un govern amb majoria absoluta, però que des del primer dia va dir que escoltaria a tothom amb mà estesa. Valoro, doncs, la voluntat d'escoltar qui no pensa com tu, però que també fan un servei a la població.

    La sensació que he tingut, i no és nova d'avui, és que hi ha bona voluntat per part del govern municipal, i això deixa a l'estacada a tots aquells crítics que posen el polítics al mateix sac de la corrupció i l'interès personal, i fa justícia a totes aquelles persones que en un moment donat decideixen dedicar una part del seu temps per millorar la vila. Dit això, però, haig de dir que hi ha alguns elements que em preocupen i que m'agradaria pensar que poden canviar. Per una banda hi trobo massa improvisació, poca planificació i un cert descuit a les conseqüències que es deriven de segons quines decisions.

    En una vila com la nostra hi ha moltes necessitats. Es reben diners d'institucions supramunicipals, però una bona part dels recursos provenen dels vilatans via taxes i impostos. El govern de torn, doncs, administra els nostres diners, i per això se'ls ha d'exigir eficiència i evitar un malbaratament dels diners públics. I la impressió que tinc és que el nostre govern municipal no ho té gaire en compte, sobretot a l'hora de decidir segons quines inversions, que es poden fer gràcies a que Arenys és tradicionalment un municipi sanejat i amb romanents importants.

    En aquest Ple municipal del passat dia 21 de març s'ha parlat molt d'equipaments, sense que es disposi d'un pla d'equipaments que permeti fer una planificació correcta de l'ús i necessitats del nostre municipi. S'ha parlat de la possibilitat de comprar el casal de Sant Vicenç i d'unes instal·lacions de l'antic col·legi Cassà. M'agradaria recordar-los que una cosa és la inversió per a l'adquisició dels immobles o instal·lacions, i l'altra la despesa corrent de manteniment i subministraments necessaris per al seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el capítol de despeses corrents no és gaire generós i que si anem ampliant el nombre d'instal·lacions a mantenir, aquest pressupost se'ns pot quedar curt.

    La conclusió és clara: cal analitzar bé quines són les nostres necessitats, les que el pressupost corrent pot assumir i fer una gestió eficaç i eficient, per no acabar tenint uns equipaments que no es puguin utilitzar per manca de pressupost. El nostre govern municipal ha d'aprendre a planificar, valorar els costos reals de funcionament, i saber prioritzar aquells serveis que realment són necessaris per a la majoria de la població.

Els deures pendents del nostre Ajuntament

A mida que va avançant el mandat municipal que s'iniciava el passat mes de juny, ens adonem de les dificultats per anar tancant els deures pendents, alguns dels quals s'arrosseguen des de fa temps. Començant per l'estabilitat laboral de figures importants de la plantilla d'un ajuntament, com són el Secretari i l'Interventor, la desorganització interna amb uns serveis administratius desequilibrats, i un desconeixement bàsic de l'elaboració dels plecs tècnics i administratius que requereix qualsevol licitació pública, podem acabar parlant de la inseguretat, desconeixement i manca de lideratge polític d'una bona part dels càrrecs electes.

El dia a dia en la gestió municipal no està lliure de sorpreses i entrebancs, però si a tot això li sumes un feix de temes pendents per resoldre, la majoria dels quals han caducat de fa temps, la capacitat per posar-se al dia i recuperar la confiança dels vilatans es veu doblement afectada. Les grans inversions que havien de suposar un canvi important en diferents temàtiques de la vila s'han paralitzat, ja sigui perquè no es varen programar correctament, o perquè simplement es tractava de fum sense cap base que avalés els projectes anunciats.

Tenim les obres de la nova biblioteca aturades, la joia de la corona, com també està sense avançar la canalització del Rial del Bareu, pendent d'un estudi que avali el projecte, o els mateixos pisos de lloguer protegit, davant de l'escola bressol els colors, que ahir a corre-cuita es va improvisar una modificació de les condicions reguladores del dret de superfície que s'haurà d'acabar de veure si compleix els requisits formals i evitar una nova paralització.

I a tot això hi hem de sumar els problemes amb la recollida selectiva de la brossa, empantanegada de fa mesos, el projecte de rehabilitació del mercat municipal, sense que s'hagi elaborat encara el projecte per a la renovació de les instal·lacions, ni resolt el tipus de mercat que volem i necessita l'Arenys del segle XXI, per no parlar de temes on hi intervenen entitats supramunicipals com és el cas de l'ampliació del CAP, la variant de Valldegata, la pacificació de la NII, les rotondes d'accés a l'autopista, el desviament del clavegueram d'Arenys de Munt, o la millora d'accés al port.

Una llarga llista, a la qual encara hi podríem anar sumant més elements, i que formen part del conjunt de deures pendents que donen per a tot un mandat i més, i que haurem de veure de quina manera el govern actual, amb majoria absoluta, és capaç de resoldre. Però no podem oblidar les millores necessàries perquè els vilatans, sobretot els que tenen problemes de mobilitat, puguin fer una vida normal, eliminant les barreres arquitectòniques, arreglant els forats dels carrers, obligant a respectar la normativa que regula les zones de vianants, i un llarg etcètera, que tenen més a veure amb la sensibilitat i el tracte al vilatà que no pas amb les grans inversions que, si bé són necessàries, no poden acaparar tota l'atenció dels nostres governants.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

El suport d'ERC per a què?

En política estem massa acostumats a escoltar tot tipus de justificacions que acostumen a amagar la veritat. Hi ha una prioritat, que és guanyar unes eleccions o mantenir-se en el poder, i davant d'aquesta premissa es fa i es diu qualsevol cosa perquè no es posi en dubte ni la gestió ni els pactes. És un costum que està tan arrelat, que quan entres en aquest món tens molta pressió per actuar de la mateixa manera.

Reconèixer els errors, l'incompliment de les promeses fetes en campanya electoral, o bé les actuacions amb finalitats que no acaben reeixint, és gairebé una quimera. Són sempre les excuses les que surten de la boca dels polítics, quan caldria entendre que l'acceptació de les pròpies limitacions, dels propis errors o desencerts, o que una estratègia no t'ha acabat de sortir bé, seria una bona manera d'empatitzar amb la gent i que es mantingués una certa confiança. Si hi ha bona voluntat, i no es pretén enganyar els altres, tot pot quedar justificat i entès.

ERC, que governa en minoria des de la sortida de Junts, ha canviat tota la seva estratègia, acostant-se als socialistes de Madrid, i també al PSC, per aconseguir uns beneficis que no es veuen per enlloc, i que cada dia reben més batzegades. El pacte amb el PSOE per a l'aprovació dels pressupostos espanyols o el suport a la modificació penal de la sedició i la malversació estaven encaminats a treure'n un rèdit i que això també els sortís bé en el seu enfrontament amb Junts. Estem veient, però, que l'estratègia no els ha acabat de funcionar, i que el pacte amb l'enemic, no els ha sortit a compte.

No afirmaré mai que la situació sigui fàcil, i que disposi de la clau màgica per resoldre el problema d'encaix de Catalunya a l'Espanya més retrògrada dels darrers anys, però ERC ha d'acceptar que la seva estratègia fa aigües, i que el canvi de tessitura no li ha servit per avançar, ni tan sols amb mentalitat autonomista. No només estem anys llum de possibilitats independentistes, sinó que temes estructurals i de relació desigual i injusta, són cada vegada més greus i perjudicials per Catalunya.

No avencem en la defensa de la llengua, ni amb la millora de la distribució dels recursos econòmics, ni en inversions promeses i mai executades. En què hem avançat? M'atreveixo a dir que estem fent més el ridícul que abans. El tracte continua sent denigrant, però ara ens venten a la cara que els hem donat suport polític a canvi de mentides, a canvi de res.

ERC hauria d'acceptar la responsabilitat al 50% del seu trencament amb Junts. No només els antics convergents la varen pifiar, sinó que ells, amb les ànsies de consolidar-se com a primer força política catalana, també s'han equivocat. Una vegada més han volgut imitar els grans partits polítics i no han estat a l'alçada. 

Què esperem del nostre Ajuntament?

El proper mes de maig se celebraran les eleccions municipals per escollir les persones que han de governar els nostres municipis durant els pròxims quatre anys. Les diferents candidatures ens presentaran els seus programes amb un recull de totes les coses que voldran fer i que posteriorment, si són els elegits, incorporaran en el Programa d'Actuació Municipal (PAM) perquè en puguem fer un seguiment del grau de compliment.

Tot i que la majoria d'ajuntaments tenen les economies sanejades, no disposen de gaires diners per fer gaires invents. Els serveis que estan obligats a oferir s'emporten la gran part del pressupost, on els ingressos propis, els que es recapten als vilatans, suposen en molts casos més del setanta per cent de tots els ingressos.

Si tenim en compte les despeses de manteniment, funcionament i sous de personal, és ben insignificant la resta de què es disposa per extres que tots demanem. Amb el pressupost ordinari hi ha l'extraordinari, d'inversions, que és on l'equip de govern de torn s'hi pot lluir, a no ser que el tingui hipotecat per grans obres, com a vegades passa.

Per tot això, quan fem el llistat d'allò que voldríem que el nostre ajuntament ens proporcionés, hem de tenir en compte el poc finançament i que tampoc no estem gaire disposats a un augment d'impostos i taxes. És per això que a molts ens agrada pensar que és important que al marge dels serveis que ens poden oferir, vetllin perquè la qualitat sigui la més alta possible.

M'agradaria, doncs, que el meu ajuntament fos sensible a les necessitats més bàsiques de tota la població. Que dediqués esforços per millorar l'ordre i la netedat del nostre poble. Que tingués resposta a totes les nostres observacions i crítiques, sigui quin sigui el sentit de la mateixa, i que treballés per a una societat més justa, i igualitària.

No vulguem demanar ni exigir grans obres, que tampoc rebutjarem, sinó més eficàcia i transparència en la gestió. Més facilitats per participar en la presa de decisions, respectant la representativitat que atorguen les eleccions als càrrecs electes. Una voluntat clara i decidida per lluitar contra l'incivisme, la violència i el desordre. En definitiva, que es gestionin bé els recursos que són de tots, en benefici de tota la població.

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.

Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.

No vull pagar

El descontentament dels joves és més que evident i malgrat que ens queixem d'ells, hem de reconèixer que es mobilitzen poc per reclamar els seus drets, les millores salarials o, com ha passat avui, el transport públic. M'he queixat més d'una vegada del mal servei del transport públic a casa nostra, i això m'ha causat, alguna vegada, alguna discussió, perquè no tothom ho veu de la mateixa manera.

S'ha parlat molt de la manca d'inversió pública per part de l'Estat, a Catalunya. Les inversions previstes han estat sempre escasses, però les executades encara més, ja que moltes d'elles no s'han arribat a dur a terme. El servei de ferrocarril de Rodalies és caòtic, ja sigui per les característiques de les vies, o per una desídia dels seus responsables.

Són molts els dies que hi ha problemes de retencions, retards o cancel·lacions de trajectes. No tot el que passa arriba a publicar-se, si no només el més transcendent. Els que tenim familiars propers que en fan ús, ho coneixem de primera mà. 

Avui hem sabut que un centenar de joves ha saltat les tanques de l'estació d'Arc de Triomf, i han fet pública la campanya "no vull pagar" que es vol iniciar el dia 11 de maig. Reclamen més inversions i millores a la xarxa de Rodalies, denunciant la deficiència i poc interès de l'Estat espanyol a l'hora de mantenir les línies de ferrocarril de la rodalia de Barcelona.

És cert que precisament fa pocs dies ens varen anunciar que s'iniciava una sèrie d'obres a diferents zones de Rodalies, amb una durada aproximada d'un any. Unes obres que s'havien ajornat repetidament i que ara sembla que s'hi ha apostat. El retard és evident, i les queixes prou justificades.

Segons la informació que he llegit, la resposta de la companyia ferroviària és que denunciaran els joves que han decidit no pagar el bitllet, recordant-los que es tracta d'un servei públic que paguem tots a través dels impostos, i que la seva actitud esdevé un frau contra tota la població.

No defenso campanyes com l'actual, però les puc entendre. Malauradament al nostre país si no et queixes no aconsegueixes res, i tot i queixant-te no sempre en treus res de positiu. Els joves volen tirar endavant la campanya i caldrà seguir el ressò que aconsegueixen. Tot i així hem de tenir en compte que les inversions públiques no s'improvisen, i per tant, malgrat la pressió que ara puguin fer els joves catalans, difícilment aconseguiran els seus propòsits. L'administració de l'Estat és molt poc sensible a les demandes de la ciutadania. Estan massa acostumats a fer el que volen i deixar d'atendre les necessitats dels seus administrats.

Un nou entrebanc en el transport públic del Maresme

Hi ha molta sensibilitat en temes de transport públic, sobretot per la manca d'inversions públiques per millorar-lo, una reivindicació que fa molts anys que dura i que no hi ha manera de trobar-hi remei. És per això que quan hi ha avaries a línia ferroviària, sigui tanta la gent que protesti i s'indigni. Els errors i les falles mecàniques són comprensibles, però quan saps que el manteniment és tan rudimentari i no hi ha hagut la inversió necessària per millorar la xarxa, t'adones de l'abandonament i menyspreu cap a la ciutadania.

Aquesta sensibilitat apareix quan des de la mateixa administració es critica que la gent no utilitzi el transport públic, provocant embussos a l'entrada de Barcelona. Fa pocs dies que es va posar en funcionament el túnel d'entrada a la ciutat, per sota de la plaça de les glòries, i es varen produir molts retards degut a l'eliminació d'algun dels carrils que fins llavors havien funcionat. Es donava la paradoxa que l'entrada era més fluida durant les obres que no pas una vegada acabades i obert el túnel d'accés.

Vaig tenir alguna discussió serena sobre el funcionament del transport públic, en concret al Maresme, i que explicava per què moltes persones preferien utilitzar el vehicle privat. L'alcaldessa de Barcelona culpava la Generalitat de no haver fet prou per millorar el transport públic. Segur que ni la Generalitat ni el govern de l'estat han fet els deures, i això es tradueix en els problemes constants que hi ha, per exemple, a la línia R1 de Rodalies.

Sí, hem patit els problemes de puntualitat, d'incomoditat per haver d'anar drets tot el trajecte, d'haver d'esperar llargues estones el restabliment de la circulació, i això no ha estat una anècdota, sinó que s'ha repetit moltes vegades. Avui, una avaria elèctrica entre Vilassar i Badalona ha tallat la circulació de tota la línia des de primera hora fins ben bé passades les 9h del matí. Un tram horari amb molta concurrència de gent, de persones que van a la feina i que han arribat tard, una vegada més.

Aquests dies se'ns ha anunciat obres a diferents línies de ferrocarril, que estaven a l'espera des de fa molt temps. Se'ns demana perdó pels inconvenients que aquestes obres ocasionaran, però això no és res comparat amb els problemes ocasionats per la manca d'inversió de molts anys. Demanem més sensibilitat i un traspàs de competències a la Generalitat, perquè el poder de decisió sigui més proper i faciliti el tracte que ens mereixem els ciutadans d'aquest país.

El mar es menja la línia del tren

Una vegada més la línia ferroviària de la costa del Maresme s'ha vist afectada pel temporal de mar i s'ha hagut de tallar la circulació i substituir-la, en un tram, per autobusos. No és la primera vegada ni serà l'última que el mar es menja part del terreny on es troba la via i posa en perill la circulació de trens. Una línia molt concorreguda, però que no ha tingut el manteniment ni les inversions necessàries per posar-la al dia i assegurar-ne la seva viabilitat.

És una vergonya més de com funciona la inversió pública al nostre país. Es parla molt de sostenibilitat i de reduir el transport privat, però no es fa res per millorar el transport públic. Sense inversions a fons, no es pot pretendre que la població utilitzi massivament el transport públic. Però és que aquesta línia no és deficitària, en el sentit que va molt plena sempre, fins i tot fora de temporada d'estiu. Un trajecte amb via única des d'Arenys de Mar, amb tot el que això representa de complicacions per augmentar el nombre de trens i freqüència.

I el gran problema és la proximitat al mar, que provoca aquestes envestides que la inutilitzen, encara que només sigui temporalment. L'alternativa, sempre comptant amb inversió, és la protecció de la línia o el seu desplaçament a l'interior. Aquesta mesura ja s'ha estudiat, i d'alguna manera beneficiaria moltes poblacions de la costa, que veuen que la línia de ferrocarril és un mur entre la població i la platja.

És cert que quan es va construir aquesta línia de tren, els pobles vivien força d'esquena al mar, per la qual cosa tampoc despertava gaires crítiques. Ha estat després, quan el mar ha esdevingut una font turística, o simplement la gent s'ha habituat a gaudir de la platja, que la línia de tren, i en molts pobles costaners, també la carretera nacional, han provocat aquesta barrera tan molesta.

Avui, que ha estat notícia el tall de la línia ferroviària, s'ha tornat a parlar de la necessitat de buscar una solució definitiva al problema que es repeteix tan sovint, i que tot fa pensar que, amb el canvi climàtic, cada vegada anirà a més. L'esperança que hi ha en la presa de decisions definitives per solucionar el problema és tan escaça, que som moltes les persones que tenim clar que no veurem el remei en tota la nostra vida, ni probablement els nostres fills en tindran l'ocasió. 

Un dèficit en infraestructures que s'acumula any rere any

Avui el diari ARA parlava d'obra pública a Catalunya i comentava que gairebé patim un dèficit públic en infraestructures de 35.000 milions d'euros. Això són els diners promesos i que no s'han acabat, de moment, invertint, algunes obres de les quals encara no se sap quan començaran. 

He parlat moltes vegades en aquest blog de la importància de tenir en compte els resultats, també els pressupostaris, els reals, els que s'han acabat executant. Ens queixem sovint de la poca inversió que fa l'administració pública espanyola a Catalunya, sense tenir en compte el pes que té en el global de l'economia espanyola. Parlem de la inversió prevista, en els pressupostos inicials que s'aproven, quan s'aproven, però molt pitjor és fixar-se en la seva execució.

D'alguna manera sembla que hi estem tan acostumats, que ja no ens ve de nou. Foment del Treball s'ha queixat, i són ells qui han fet el càlcul que explicita la informació del diari. Com molt bé diuen, aquesta informació hauria de ser pública perquè sinó, es distorsiona els pressupostos generals, perquè les obres no executades van apareixent any rere any als comptes, però no es fa cap tipus de valoració de l'estat de les obres, o el que ja s'hi ha invertit.

Quan es demana transparència, també vol dir això. Es tracta de donar les xifres d'una manera clara i gens confusa, perquè puguem tenir coneixement exacte de quina és la realitat. Quan el govern espanyol declara que tirarà endavant una inversió a Catalunya, sembla com si ens fessin un regal, i la resta de comunitats autònomes ens ho tiren en cara, com si fóssim uns mimats, uns privilegiats.

Segons l'estudi de Foment del Treball, i que es parla en aquesta informació del diari, durant el període de 2013-2020, l'execució de les inversions programades a Catalunya per part de l'Estat només arriba al 67% del previst, i com diu Josep Sánchez Llibre, hi ha un 33% que es perd pel camí. Sánchez Llibre afegeix que la Generalitat és més complidora, però també hi ha una part d'inversió prevista que no s'executa.

Aquest és el panorama que tenim a casa, i després no s'entén que hi hagi tanta gent que desconfiï dels polítics, i tants que voldrien sortir d'Espanya per poder fer una millor gestió de l'obra pública.