En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.
L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.
Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.
D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.
I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.
