Passi-ho bé senyor Millo!

Aquests dies hem conegut la nova feina de l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo. Se'n va a Andalusia com a secretari general d'Acció Exterior. Aprofito per dir que trobo una poca-soltada el twit de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert. No es justifica en res.

El senyor Millo té el dret a trobar una feina, i el partit polític que el va utilitzar en feines no gens agradables l'ha de recompensar. La burla que alguns han fet (torno a deixar al marge l'expresidenta) és pel caràcter del senyor Millo, una persona que aparentment no brilla per la seva intel·ligència, o si més no per les seves aptituds socials.

Per justificar la seva anada a Andalusia, quan no en tenia cap necessitat, va dir que ell era català per casualitat. Una manera de parlar que pot semblar justificar el seu treball tan d'esquena als interessos de Catalunya, i amb això tornaria arribar a les conclusions que sempre comento de que el PP català mai ens ha defensat, sinó que s'ha posat a disposició del PP nacional per perjudicar-nos.

Sincerament crec que el senyor Millo més li valdria estar una mica calladet, anar treballant en allò que li ofereixin, i deixar de justificar-se, perquè ni en sap, ni té memòria o bé és un incoherent que diu allò que li interessa a cada moment, sense importar-li les pròpies contradiccions. Passi-ho bé senyor Millo!

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

Què entén per violència el senyor Millo?

Avui era el torn d'Enric Millo, exdelegat del govern a Catalunya, entre altres testimonis, i com acostumo a fer aquests dies no l'he seguit, en tinc prou en llegir els twits i les referències que publiquen els mitjans de comunicació. El senyor Millo em supera, no l'aguanto, ni el to ni el contingut de les seves declaracions, ni ara ni abans. El considero una persona falsa, una titella al servei de qui el paga, sense personalitat ni principis.

No puc escoltar una persona que saps que no té cap inconvenient en mentir. N'hi ha molts d'aquests polítics que menteixen contínuament i normalment no es cansen de repetir que ells no menteixen. Fixeu-vos-hi. Quan algú no para de dir que no menteix és un senyal que sí que ho acostuma a fer.

Millo ha demostrat molt poca categoria com a polític, i el seu pas per la delegació del govern a Catalunya ha demostrat ser un zero a l'esquerra. És lògic que se'l demani a testificar pel càrrec desenvolupat, però també perquè les seves declaracions són claus per a l'acusació. Saben que farà el possible per disfressar el que sigui si això ajuda a enfonsar una mica més els acusats.

Sembla ser que ha estat molt coherent en la seva postura de tot aquest temps i ha dit tot allò que volien que digués per justificar una acusació injustificada.

S'ha dit d'anada i tornada, amb pels i senyals, però encara hi ha qui defensa que l'actuació del dia 20 de setembre de 2017 va ser una actuació violent i al mateix temps diu que la policia, l'1 d'octubre del mateix any no va ser violent. Si s'accepta aquesta versió a partir d'ara a Espanya no es podrà convocar manifestacions perquè sempre seran violentes als ulls de l'Estat. 

Resulta molt fastigós veure com s'aplica la justícia a Espanya i com hi ha uns quants jutges que utilitzen la seva força i poder per defensar els seus principis i culpar els que pensen diferent.