Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.

La salut en primer lloc

Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment. 

No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.

És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.

I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.

Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.

Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat. 

Trobar-se malament

La meva reflexió va encaminada a parlar de la salut i del trobar-se malament. Voldria recordar les persones que pateixen dolor, encara que sigui puntual, i que no els permet fer una vida normal. I això ho faig perquè avui he experimentat un malestar durant un parell d'hores, que m'ha tingut preocupat, amb moltes ganes d'arribar a casa i estirar-me al llit.

No ha tingut més importància que un malestar per alguna cosa que he menjat per dinar i que no se m'ha posat bé, però aquesta petita cosa m'ha seperat de tot el que passava al meu entorn, amb moltes ganes de no saber ni entendre res. Potser és per això que, malgrat ja ha passat el pitjor, no tinc ganes de comentar algunes de les notícies importants que avui apareixien als diaris.

Quan passeges pel carrer i et creues amb altres persones, te les mires i penses qui sap com es troben, si tenen algun dolor que els preocupa, alguna malaltia més o menys greu que han de superar. A vegades ens pensem que nosaltres patim això o allò, i que els altres viuen tranquils sense problemes, però desconeixes la seva realitat.

Procurar relativitzar les coses és una bona medicina. Sempre hi ha un pitjor, i si es tracta d'una mala estona, pots estar-ne content. La ment hi té molt a dir. Demà, segur que serà millor dia.

Ha durat vuit minuts

Vuit, han estat els minuts que ha trigat el coet a desaparèixer de l'òrbita amb el satèl·lit espanyol que havia d'enviar dades a la terra. Un cost de dos-cents milions d'euros i molts anys de feina que s'han perdut de cop i que treu la il·lusió dels científics espanyols que confiaven en l'èxit de la proposta.

No cal dir que és una mala notícia i seria absurd fer-ne conya, que no porta enlloc. M'agradaria saber, però, si l'operació estava assegurada i es pot recuperar una part de la despesa invertida. Segons el redactat de la notícia, no hi ha resposta a la pregunta i a més dona la sensació que en cap moment preveien la possibilitat que això pogués passar.

Em ve a la memòria el projecte espacial català que l'altre dia s'anunciava, i em pregunto si estem prou preparats per invertir-hi, amb un mínim de garanties d'èxit. És clar que no podem renunciar a res, sempre i quan toquem de peus a terra. De la mateixa manera que fa uns anys es posava en dubte la capacitat del català d'utilitzar mots científics, ara també ens qüestionen la possibilitat d'investigar a l'espai.

Estic convençut que, a diferència de la política, el nostre país té grans professionals i investigadors en molts àmbits, i això s'ha pogut demostrar en medicina, per posar un exemple. El problema és que no sempre es tenen recursos per solucionar-ho, si més no amb la rapidesa que caldria, i sinó fixem-nos en què està passant amb el coronavirus, i les dificultats per fer-hi front amb una mica d'èxit.

Recordeu: 905 11 50 50

Sens dubte avui a la nostra nació és el dia de la solidaritat, de pensar en els altres, en aquells que no han estat tan afortunats com tu i que han sofert alguna lesió cerebral, però també per ajudar a investigar perquè la resposta mèdica millori el futur dels que la patiran, qui sap si nosaltres mateixos.

No voldria imaginar-me que només dediquem un dia a l'any per pensar en els altres i en el futur de la nostra medicina, però sí que és important que, un dia com avui, tinguem la sensibilitat d'emocionar-nos i pensar en els altres, en tots i no només en nosaltres.

Cal agrair l'esforç de molts perquè siguem tots una mica més sensibles, perquè no passem per la vida sense pensar en els altres ni reflexionar sobre la sort que hem tingut de viure amb la qualitat de vida que tenim. Potser podríem viure millor, però de ben segur que n'hi ha molts que viuen molt pitjor que nosaltres.

Us deixo perquè encara no he telefonat a la marató. Recordeu: 905 11 50 50