Què és el Pla de Justícia de Pau i de Proximitat a Catalunya 2025-2028?

Si voleu saber exhaustivament què és aquest Pla, visiteu l'enllaç i sabreu què diu. De manera resumida podem dir que es tracta d'un pla estratègic que desenvolupa el nou model derivat de la Llei orgànica 1/2025, que transforma els antics jutjats de pau en oficines de justícia al municipi (OJM), pensat per aquells municipis petits que no disposen de jutjats.

L'objectiu general és acostar la justícia a les persones que viuen en municipis on no hi ha Tribunal d'Instància, per ajudar a prevenir i resoldre conflictes, amb una atenció més àgil i propera a la ciutadania. Atenció, però, ja que en el moment de redactar la llei, en el seu tràmit parlamentari, es varen oblidar d'incloure una de les funcions més típiques dels jutges de pau, com són els casaments. Des de l'aprovació d'aquesta llei els jutges de pau no poden casar i després de més d'un any, ningú no ha fet res per resoldre-ho. O sigui, ja comencem bé!

Si llegiu la descripció del Pla veureu que es pretén organitzar aquestes noves oficines arreu del territori, oferint suport amb personal de l'Administració de Justícia i formació als jutges i jutgesses de pau. 

Entenc que està molt estudiat i que el govern català, amb les minses competències que té en aquest món de la Justícia, es veu amb cor de dur-ho a terme, i pensa que millorarà el panorama de què fins ara coneixíem com a jutjats de pau, amb un component de voluntariat molt alt.

El Pla s'esplaia més en l'organització, coordinació i la millora de recursos i formació, però diu ben poc sobre noves competències dels jutges de pau. Potser l'excepció és la mediació que, per cert, hi ha altres institucions que ho estan desenvolupant. Avui, molts ajuntaments disposen del servei de mediació gratuït, o el d'informació al consumidor. Probablement cal posar ordre amb tot el conjunt d'instàncies i organitzacions i les funcions que realitzen, però tinc por que tot plegat no quedi amb una simple maquillada, sense anar a fons. De moment, que els hi tornin la possibilitat de casar, que com a mínim no anem enrere.

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full. 

Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!

L’expresident Jordi Pujol a Madrid

Aquest dilluns, si no vaig mal fixat, l’expresident Jordi Pujol serà a Madrid a declarar en el judici que s’està duent a terme després de molts anys d’estudi, i que estan acusats diferents membres de la família. La veritat és que vaig una mica perdut.

Sempre he defensat allò de qui la fa la paga. La llàstima és que no sempre és així i hi ha qui sempre se n’escapa. No seré jo qui defensi que no s’hagi de jutjar l’expresident malgrat els seus 95 anys, però sí que penso que ha faltat una mica d’humanitat. També és cert que avui no s'estila i els jutges estan molt envalentits, sobretot contra Catalunya i les persones vulnerables. Diria que avui és possible fer judicis en línia sense adulterar el contingut d'aquests, i tampoc no seria la primera vegada que es produís, tenint en compte l’edat i els informes mèdics sobre la salut de l’expresident.

Sap greu que la reputació de la Justícia a Espanya sigui tan negativa i que la manera com s’imparteix tingui un nivell de confiança tan baix. Ja em perdonareu, però no crec en l’objectivitat dels tribunals de justícia d’aquest país i res del que puguin sentenciar em mereix confiança. 

Crec en la necessitat de confiar en la Justícia, i de respectar les sentències, però avui dia m’han de demostrar que la seva tasca és realment justa i benintencionada, sense interessos polítics ni ideològics que ho manipulin. 

Intento no fer cas dels comentaris de les xarxes socials, perquè tampoc ens hem de creure tot el que es diu, però entenc les emprenyades de molta gent, quan veus que les decisions es prenen en funció dels acusats. No hi ha imparcialitat i això és greu.

Comentava al començament que hi havia trobat a faltar humanitat. Crec que és evident. No calia que l'expresident s'hagués de desplaçar a Madrid. Tot es pot fer més fàcilment, sense perdre seriositat ni sentit democràtic.

No només els polítics

Avui he llegit que el jutge instructor de l'anomenat cas Cerdán, el senyor Leopoldo Puente, ha retirat el passaport a dos empresaris investigats per suborn. Això és interessant de fer notar perquè acostumem a fixar-nos molt en els polítics implicats en els casos de corrupció, que ja està bé, però sovint ens oblidem dels civils. Si hi ha polítics corruptes és perquè també hi ha empresaris i ciutadans del carrer que ho són.

És una llàstima que tinguem tan poca confiança en els jutges i els tribunals de justícia del país, perquè hi ha molta feina a fer. Cal no ignorar la presumpció d'innocència de polítics, empresaris i veïns, però és cert que no hi ha un pam de net. En aquest cas, doncs, és bo que hi hagi control de tot plegat, i que en conèixer casos de corrupció, els jutges s'hi llencin al damunt. No podem viure amb el convenciment que estem voltats de corruptes.

Avui en tenim una bona colla d'exemples i el que és més greu és que algunes d'aquestes persones acusades de corrupció, amb prou evidències, surten al carrer a manifestar-se en contra de la corrupció. S'han de tenir nassos!

Fa pocs dies parlava en aquest blog de la tendència al frau fiscal, a treballar en negre, a no pagar l'IVA. No deixa de ser un acte corrupte, encara que pugui tenir un valor pràcticament insignificant. És, però, l'actitud i no podem ignorar que si aquesta és la nostra praxi, tenim pocs arguments per sortir a criticar els polítics corruptes. Ells, els que actuen de manera corrupta, que no són tots, segur que s'embutxaquen més diners, però el fet és el mateix.

Avui llegia que a Arenys de Mar s'ha descobert una xarxa d'empadronaments il·legals. Sabeu que el fet d'estar empadronat et permet rebre molts serveis, i és una cosa molt perseguida. M'imagino que al darrere hi ha persones estafades i estafadors. No els podem posar en el mateix sac, però cal fer bé les coses. Cal estar alerta i sancionar aquelles persones que s'aprofiten dels altres en temes tan essencials. 

I podria acabar dient, una vegada més, que cal legislar bé. I és que mentre la llei d'estrangeria no tingui una lògica i sentit comú, estarem provocant accions il·legals, i maltractant persones vulnerables que no hi tenen cap culpa.

Desconfiança

Avui s'ha iniciat el judici a la família Pujol, amb l'expresident com a figura emblemàtica, encara que no sigui qui se'n pugui emportar la pitjor part. Al nostre país hi ha hagut molta corrupció i encara n'hi ha, i és bo que tot s'aclareixi perquè puguem confiar en la gent i que no estiguin sempre sota sospita. El problema que tenim, però, és que fa temps que hem perdut la confiança en la Justícia. La frase diplomàtica que empren alguns és que accepten el veredicte, però no el comparteixen.

Crec que no m'equivoco si afirmo que no tothom és castigat de la mateixa manera. Hi ha polítics que els empara la seva ideologia, molt propera a la dels jutges encarregats de dirimir les situacions més polèmiques. Es pot dir que no, quan no interessa acceptar que juguen a favor teu, però hi ha proves evidents que demostren que els veredictes no són els mateixos en funció de qui és l'acusat.

És ben curiós, i això ja ho he comentat altres vegades, que siguin jutges jubilats els que afirmin amb més contundència que els tribunals de justícia actuals no són independents. La seva ideologia predomina i orienta les sentències sense cap mena d'escrúpols. 

M'ha cridat l'atenció que, malgrat els informes mèdics sobre la salut de l'expresident Jordi Pujol, l'Audiència Nacional decideixi que està capacitat per a ser jutjat i prescindeixi dels informes. Considero que és una demostració palpable de l'interès dels jutges per condemnar-lo. I amb això no li dispenso els delictes o irregularitats que hagi pogut cometre l'expresident. Simplement, poso de manifest un fet que en altres circumstàncies, i amb altres protagonistes, segur que hauria estat diferent.

No hi sé veure futur en les institucions judicials d'aquest país. Se m'escapa imaginar-me què pot acabar passant, ja que considero que a mesura que avança el temps, s'intensifica aquest sectarisme. Probablement, amb un canvi de govern, a favor de la dreta i l'extrema dreta, els jutges respiraran tranquils i consideraran que ja no els cal intervenir. És greu, però no se m'acut res més.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

Un govern espanyol corrupte, però no passa res!

Avui alguns diaris es feien ressò de les maniobres contra l'independentisme del govern espanyol, presidit pel senyor Rajoy, i amb molta dedicació del senyor Fernández Díaz. Uns fets que no ens venen de nou, ni ens fan moure de la cadira, perquè sabem que acabaran en no-res. En primer lloc perquè estem acostumats que la corrupció dels governants espanyols no es castiga, i també perquè tota la moguda es feia per salvaguardar la unitat d'Espanya, i això ho justifica tot.

    No sé si és bo que vagin sortint notícies d'aquestes perquè, en no servir de res, més aviat van intoxicant l'ambient i et vas emprenyant i no saps com esbafar-te per no explotar. La lectura que cadascú en fa és molt interessada, i no pots confiar en els tribunals de justícia perquè els mateixos magistrats hi estan empantanegats. Els dolents de la pel·lícula continuem sent nosaltres, i contra nosaltres tot s'hi val!

    Hi ha dies que penso que hauria d'oblidar-me del que passa pel voltant i potser així seria tot molt més divertit. Després t'adones que no pots viure desconnectat, però fa molta ràbia veure com va tot, que res no millora, que els de sempre se surten amb la seva, i que els pobres desgraciats sempre acaben rebent. Però el que em fa més ràbia és veure que els nostres dirigents són tan babaus que només s'entretenen tirant-se els plats pel cap, mentre tenim tota les forces en contra i necessitaríem més que mai anar junts per enfrontar-nos-hi. És el mateix de sempre!

    Veurem què més ens expliquen que ja no sapiguem, i sobretot mirar quina cara hi posen aquells que ara van de bons, de pactistes, perquè ens necessiten, però que quan va ser l'hora es varen sumar al 155. Això no ho podem oblidar, perquè sembla que no hagi estat res. Que només hem de témer tot allò que ve del PP i Vox. ERC ho ha mig oblidat, caient en la trampa del conformisme, i alhora critica Junts perquè encara té forces per enfrontar-s'hi. No anem bé. I el senyor Illa demanava passar pàgina. Què entenia per passar pàgina? Dir Amén de tot i demanar disculpes?

    Tot això ho hem de retenir a la memòria perquè, sinó, arribarà un dia que potser ens ho creurem que nosaltres som els causants de tots els mals, i que ja ens està bé tot el que ens està passant. Si convé ho escrivim, però no ho oblidem, sisplau!

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

Una fixació malaltissa contra el català

Llegint la notícia de l'ARA Balears, sobre la llei de llibertat lingüística que Vox ha registrat al Parlament de les Illes perquè sigui debatuda i aprovada, he pensat que potser és una sort que aquest partit d'extrema dreta hagi assumit tant de poder a municipis i comunitats autònomes, perquè serà la manera de veure molt aviat quines són les seves intencions i el mal que pretenen fer a tot arreu. Sobretot al català o les seves variants de València i Balears.

Fins i tot penso que el PP, que són els seus socis i que han permès que Vox ocupi espais de poder, seràn els primers perjudicats. No els hi sortirà gratis. La reacció del PP de les Balears ha estat contundent, i espero que ho sàpiguen i puguin mantenir fins al final. No accepten el text, ni la manera de procedir.

El problema en política apareix quan les actuacions i decisions que es prenen són irreversibles. Acostuma a passar que segons quins governs paralitzen el treball en pro de la democràcia, però al cap d'uns anys es pot recuperar. És trist, perquè s'ha perdut el temps, però com a mínim es recupera, a base de molta paciència i esforç. Crec, doncs, que aquesta és la situació en què ens trobem, a comunitats autònomes governades pel PP i Vox, i el que es voldria que passés a nivell d'Estat. El PP ho intenta, però no ho tindrà fàcil.

És una llàstima que haguem de malgastar tants esforços quan ho podríem canalitzar cap a millores de la nostra societat. Estem donant voltes i voltes en temes que no hi hauríem de dedicar gaire estona. Si repassem què ens està passant a casa nostra ens sortiran uns temes que s'han eternitzat. Que fa anys i anys que en parlem i no hi ha manera de trobar solucions. El famós traspàs de Rodalies, el pacte fiscal, la renovació dels magistrats dels tribunals de justícia espanyola... N'hi ha més.

Aquest no avançar i viure encallats durant tant temps és el que afavoreix la desconfiança cap als governs i els seus dirigents, i que sorgeixin forces polítics que, sota l'engany i la seducció, s'apoderen de les institucions sense que tinguin cap possibilitat de resoldre-ho, ans el contrari.

L'extrema dreta apareix amb força on els governs constituïts han resultat paralitzants, sense saber resoldre els problemes reals de la població. I això ho sap tothom, no sorprenem a ningú quan ho diem. Llavors, per què no fem res per solucionar-ho? A veure si Vox s'estavella aviat i canviem la dinàmica. Caldrà, però, que les forces polítiques es posin les piles i també canviïn la manera de fer.

Perdut en qüestions judicials

Tal com està el pati amb la qüestió de la immunitat dels nostres polítics exiliats, i que segons els experts en aquests temes, sembla ser que l'extradició és més factible, en funció de què acabi fent Bèlgica, que és qui més s'ha significat a favor d'ells, m'ha vingut al cas la situació de les illes Òrcades. I és que, un dia d'aquests, vaig llegir a la premsa que les illes Òrcades estaven molt disgustades amb Londres i Edimburg, de qui se senten marginades, i es plantejaven tornar a Noruega. 

Se m'ha acudit que si Bèlgica ens té tanta consideració, protegint els polítics que varen liderar el Procés independentista i que teníem exiliats al seu país, potser no seria una mesura gaire descabellada estudiar la possibilitat que Catalunya demanés l'empara de Bèlgica, amb tot el litigi que té en marxa amb Espanya. No sé si hi sortiríem guanyant, perquè una cosa és opinar sobre els altres, i l'altra és assumir la responsabilitat i haver de decidir allò que t'afecta directament. 

M'imagino que hi ha gent que segueix el fil de tot el procés judicial dels nostres exiliats, però jo haig de confessar que m'he perdut. Intento entendre on som, i on són ells, i em costa. La notícia d'avui parlava del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), i també del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i aquí em perdo. 

Entenc que la Justícia és lenta, i és justa, encara que a vegades ho posem en dubte, ja sigui perquè les decisions de segons quins tribunals deixen molt que desitjar, o bé perquè hi ha temes que van molt de pressa i d'altres que s'encallen eternament. Algú em pot dir com està tot el tema de la corrupció del PP? Encara hi ha camp per córrer, o bé ja s'ha arxivat totalment?

Deixeu-me dir que al nostre país no hi ser trobar una Justícia equitativa, imparcial i que tracti tothom de la mateixa manera. Ja no cal pensar en personatges com el rei emèrit, on és evident, sinó també en persones que tenen un suport econòmic important, i que el tracte que reben no té res a veure al que pugui rebre una persona normal del carrer. 

Davant de tot això, entenc que estiguem tots desorientats i que davant d'unes eleccions, de l'àmbit que sigui, però sobretot les generals, l'opinió que surti a la llum sigui totalment partidista. Una opinió únicament política. Esclar que els nostres jutges no estan al marge de la política, i per això ens van com van les coses.

Escoltada la sentència, qui té raó?

Escoltada la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tothom està content perquè tothom ho interpreta a la seva manera. És curiós, per a les persones que no som d'aquest ram, observar les reaccions dels diferents partits polítics apuntant-se la victòria. Això fa que una vegada llegit no acabis d'entendre res.

Què ha passat? Qui tenia raó? Se n'ha sortit amb la seva el jutge Llarena? Ha aconseguit el seu propòsit l'exconseller Lluís Puig, i de rebot els altres polítics exiliats?

He entès que la sentència no veu bé que un país europeu negui l'extradició d'uns exiliats a un altre país de la UE, i aquí Llarena tindria raó, però també he pogut llegir que hi ha casos a tenir en compte que poden justificar aquesta negativa, i que, segons els advocats dels nostres exiliats, aquest seria el cas d'ells, com a catalans independentistes, i que tenen pocs amics a Espanya.

Tot plegat entenc que donarà peu a més deliberacions, començant pels tribunals belgues que hauran de considerar la seva decisió inicial i argumentar si el cas que estudien és l'excepció que permet negar l'extradició dels polítics a Espanya. Pel cantó dels exiliats, m'imagino que treballaran per convèncer els tribunals belgues que són carn de canó, molt identificats com a col·lectiu problemàtic per als jutges i partits polítics espanyols, i que, per tant, necessiten que els considerin l'excepció que permet que es puguin quedar a Bèlgica.

L'altre tema que caldrà veure és què en pensen altres tribunals de justícia d'altres països. Es podria donar el cas que els jutges belgues es reafirmessin en la negativa de no acatar les euroordres d'extradició, i que no passés el mateix a França o Itàlia, per la qual cosa Puigdemont i els altres polítics exiliats s'haurien de quedar a Bèlgica i oblidar-se d'acostar-se a la Catalunya Nord o l'Alguer.

Estem prou entretinguts, i els partits polítics espanyols ja tenen tema per debatre, però tenint molt clar que, sigui l'extrema dreta o el PSOE, tots veuen clar que Llarena té raó, i que l'arribada de Puigdemont i els seus és cada vegada més a prop. Ho anirem seguint.

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.