On són les oficines bancàries?

Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.

La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.

Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.

Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.

Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

Cada dia més casos de corrupció

Avui hem pogut llegir a la premsa com el jutge Manuel García-Castellón ha reconegut que va mentir als representants de la justícia francesa, per tal d'obtenir-ne una col·laboració en el cas de Yan Colonna. També hem vist com es detenien uns col·laboradors polítics de l'exministre José Luís Ábalos per un cas de corrupció, en saber-se que varen cobrar comissions il·legals durant la pandèmia. Tot això es va sumant al llista interminable de casos de corrupció dels nostres polítics i jutges, i això no fa cap bé.

    No ajuda anar coneixent més casos de corrupció per part de persones que, pel càrrec que ostenten, haurien de donar exemple d'honestedat i bon fer, però encara ajuda menys quan veus que malgrat totes les imputacions no els passa res. Podríem fer una repassada a tots els càrrecs del PP que han actuant de manera corrupta, il·legal o fraudulenta i estan vivint tan tranquil·lament. També podem pensar en el rei emèrit que viu feliç, a costa nostra, malgrat tot el que s'ha sabut d'ell.

    És per això que quan sents a dir, per exemple al nostre rei, que la justícia és igual per a tothom, et venen basques, i et produeix una sensació que t'estan prenent el pel i tractant-te de ruc. No hi ha manera de revertir la situació?

    T'adones que el PP està ple de corruptes. No ho són tots, però n'hi ha una bona colla. Però també veus que el PSOE té un llistat prou ampli. I també altres partits polítics que, en ser menys determinants, no en parlem tant.

    Vivim, doncs, en un país on els jutges fan política a favor d'una ideologia gens democràtica, i utilitzen qualsevol eina, menteixen si és necessari, per aconseguir els seus objectius. Si a això li diem democràcia crec que estem molt perduts. Si el somni dels que vàrem viure el franquisme era aconseguir un estat de dret, on es respectessin les persones al marge de la seva ideologia, raça, cultura, llengua i procedència, hem de concloure que encara no hi hem arribat, i tot fa pensar que en tenim per estona.

    Algú es pot sentir segur essent jutjat per un jutge que ha mentit per aconseguir allò que volia? A vegades parlem que no ens sentim segurs passejant pel carrer o viatjant en tren, però a aquesta inseguretat n'hi hem d'afegir una de molt més important: la inseguretat de no ser tractats com ens mereixem pels nostres representants polítics i els jutges que han d'impartit justícia.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Un Ple municipal tens

Podríem fer molts comentaris sobre el Ple municipal d'ahir dijous a Arenys de Mar, més que tot per la tensió amb què es va viure i que considero que no és bo. El que s'ha d'intentar és que la vila no en surti perjudicada. Cadascú ha de fer el seu paper: el govern ha de dirigir l'Ajuntament i l'oposició ha de fiscalitzar la feina, procurant que entre uns i altres qui hi surti guanyant sigui la població a qui representen.

És cert que quan s'acosten unes eleccions el comportament d'uns i altres no és l'òptim. Hi ha molta pressió perquè tothom vol quedar bé de cara a la galeria i procurar que els vilatans els atorguin el seu vot, per continuar governant, o per aconseguir prou vots per fer-ho.

De tot el que es va dir ahir, sobretot perquè penso que és un tema molt important per a tots nosaltres, em quedo amb l'habitatge. Des del govern s'ha recalcat que mai s'ha fet tant per disposar d'habitatge social, i per això no s'accepta la crítica que reben de tenir-ho aturat. M'imagino que no està aturat, però portem massa anys parlant del mateix tema i no s'avança suficientment.

L'oposició reclamava el compliment d'una moció aprovada fa uns mesos, a instàncies del PSC, i l'alcaldessa va manifestar que no era prioritari, que hi havia altres aspectes a resoldre primer, i que en això hi estava treballant l'únic arquitecte municipal disponible. El perill que hi veig és que s'aproven moltes mocions, però queden en un calaix. Podríem fer un llistat. També s'aproven reglaments de comissions que no es convoquen, com el Comitè d'Ètica, i no em sembla bé que es ventili amb una excusa qualsevol.

Desitjo que la reunió que l'alcaldessa va anunciar per avui divendres amb representants de les fundacions encarregades de la construcció dels cinquanta habitatges socials del Bareu hagi anat bé, i que s'avanci en el projecte. També desitjaria que l'arquitecte municipal encarregat de l'habitatge, dels tres arquitectes de plantilla, hi pugui dedicar més hores i puguem veure'n resultats ben aviat. De moment només s'ha adquirit un habitatge i encara amb males condicions.

Està molt bé vanagloriar-se de fer tant per una cosa, però s'ha de vigilar que no passi com el conte de la lletera. De moment tot són projectes, expectatives i desitjos, però els pisos no hi són, i la gestió que se'n pugui fer presenta molts dubtes. L'experiència dels pisos del Pla dels Frares cedits per l'Agència de l'Habitatge de Catalunya a l'Ajuntament no és precisament d'una gestió per engegar coets, sinó més aviat problemàtica i poc eficient. No vull avançar esdeveniments.

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

M. Rajoy al Congrés de Diputats

No he volgut seguir les declaracions de l'expresident M. Rajoy en sessió parlamentària, perquè no li tinc cap mena de confiança i sé que haurà mentit tot culpant els altres. Aquestes comissions que es creen en els parlaments no acaben de servir per a res, sobretot quan la persona interpel·lada forma part de la dreta, que té tot el suport de l'aparell de l'Estat, estigui al govern o a l'oposició.

Pel que m'ha semblat llegir a les xarxes socials, el guió de Rajoy era el previsible. A diferència de la seva col·laboradora, Maria Dolores de Cospedal, ell sí que ha parlat i s'ha defensat atacant els altres. De veritat no sé perquè es fan aquestes comissions si ja se sap com acabaran. Al nostre país els processos judicials són molt lents i dirigits per un col·lectiu de jutges hereus del franquisme. Amb això està tot dit.

Aquesta comissió, o la informació sobre la mateixa, ha quedat una mica eclipsada per la sentència del TSJC sobre la llengua vehicular al curs de P5 de l'escola Turó del Drac de Canet de Mar. Tot el que s'ha dit en contra del català i la seva imposició sobre qui vol ser escolaritzat en castellà, està desfigurat i només pretén anular la llengua, que és una plataforma de la subsistència del nostre poble.

Necessitem que el nostre govern tingui clar què vol fer amb la llengua i que tots li donem el suport necessari perquè la immersió lingüística funcioni i sigui la clau de volta perquè tots els nois i noies acabin els seus estudis amb el coneixement de les dues llengües. Sense el suport de totes les forces polítiques, el català té les de perdre. Curiosament, avui el primer ministre francès defensava la immersió lingüística a la Catalunya Nord.

Si heu llegit l'article de Salvador Cardús, avui al diari ARA, estareu d'acord amb que necessitem un govern transparent i que ens digui les coses que pretén fer, sense subterfugis. Hem de mantenir la confiança en el govern i sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Castigar el No o els abstencionistes?

Entenc que la gent de partit, aquells que gairebé des que neixen políticament entren a formar part d'un partit polític i s'empassen centenars d'assemblees i comissions i organitzen les primàries i pengen cartells i fan el porta a porta... per a totes aquestes persones la disciplina de partit ha de ser una cosa inviolable, al mateix temps que s'encarreguen d'anar pujant dins del partit, fent-se molt amics dels líders per esperar a ocupar un lloc de prestigi. Molts d'aquests no els cal estudiar ni buscar feina perquè ja la troben dins del partit.

Jo penso d'una manera totalment diferent, i m'agradaria poder votar les persones i no les llistes. Unes llistes que hi acostumen a haver infiltrats que no em mereixen cap tipus de confiança i on la majoria són desconeguts per a mi.

Com que m'agradaria poder demanar responsabilitat a la persona que escullo per representar-me a l'Ajuntament, al Parlament... veuria molt bé que, fos del partit polític que fos, opinés diferent d'altres companys de partit, si ell no ho troba bé. En aquest cas no hi hauria càstig per indisciplina. L'únic càstig que obtindria el meu representant seria dels seus votants si no actuava com hauria promès i deixés d'escoltar-nos, no ens volgués rebre...

Aquest és el meu model de democràcia i no està a les meves mans canviar-ho, perquè no m'ho demanaran. Si m'ho demanessin els ho diria. Per tant, no em suposa cap escàndol que uns diputats hagin votat de manera diferent al dictat dels líders provisionals, perquè ho han fet amb arguments i convicció. És més, jo castigaria els que es varen abstenir, perquè han votat en contra de totes les seves promeses i han enganyat els electors, els que els varen votar. Aquests sí que es mereixerien el càstig.

Els draps bruts es mostren al Parlament

Us haig de confessar que no he seguit en directe tot el que ha succeït al Parlament en relació al cas Pujol. Les compareixences que ha fet la família Pujol i les altres persones implicades en el tema ni el conjunt de preguntes i respostes que segons les cròniques i el que s'està llegint de les declaracions dels diferents partits, tenen molt que desitjar. M'ho he perdut relativament, perquè en tots els telenotícies i diaris se n'ha parlat a dojo.

Aquestes comissions que es creen estan resultant inútils o fins i tot desgraciades. Inútils perquè no s'aconsegueix res del que podria esperar-se, i desgraciades perquè la impressió que et queda, després de veure la intervenció dels diputats és que el seu nivell és molt baix. Ens queixem del nivell de regidors i regidores en molts municipis, però és molt més greu que el mateix passi al Parlament, que hi ha més on escollir.

Ahir amb la compareixença d'Alícia Sánchez Camacho i de la que va ser companya de Jordi Pujol Ferrusola, l'espectacle va pujar de to. Què podíem esperar de la líder catalana del PP? Quina credibilitat té aquesta senyora? L'Ara, avui, titulava amb grans lletres "Camacho es retrata". Ha quedat en evidència les seves mentides sobre el desconeixement que se l'estava enregistrant.

Després de tot, si aquestes comissions aconsegueixen destapar el joc brut dels nostres polítics, potser hauré d'admetre que són necessàries i que ens hem d'empassar tota la porqueria que s'escampa per adonar-nos de qui tenim com a representants nostres a les institucions públiques.