Ni cultura de l'esforç ni voluntat d'excel·lir

He arribat a la conclusió que la recerca de l'excel·lència ha passat a la història i ens hem habituat a viure en la mediocritat més absoluta. Voldria pensar que estic equivocat i que només es tracta d'aparences distorsionades, però no m'ho crec. Tenim massa exemples que ens demostren que el nostre país és mediocre perquè predomina la mediocritat i no hi ha cap interès per excel·lir.

Ens queixem molt dels polítics, jo també ho faig, i n'exigim de millors enyorant temps anteriors, però no podem oblidar que en el conjunt de la societat hi ha molta incultura i molt poc interès en premiar l'esforç, ans al contrari, els incultes i ignorants assoleixen més consideració i fama que els intel·ligents.

No s'exigeix el que caldria a treballadors i professionals de tots els àmbits. No li donem el valor que caldria i per això la majoria deixa d'esforçar-se per aprendre, per saber més, per oferir millors resultats.

A l'administració pública, però també a l'empresa privada, en les activitats del lleure, en les xarxes socials, en qualsevol racó de la nostra existència es premia abans la ridiculesa i insensatesa que no pas les ànsies per millorar, i després ens trobem amb el que ens trobem.

Reconec que m'agrada la feina ben feta i sóc també molt crític amb mi mateix, reconeixent les meves limitacions, però intentant superar-me. M'agrada llegir un text, una informació sense faltes d'ortografia, però avui aquesta ignorància lingüística està passant a un segon terme, perquè hi ha problemes més greus com és aconseguir escriure alguna cosa mínimament intel·ligible. Una mostra la podeu trobar en les notícies de Ràdio Arenys, en el seu web. No es tracta d'entendre d'allò que s'està escrivint, sinó simplement de llegir-ho un parell de vegades abans de penjar-ho a Internet.

Avui, el redactor de la notícia del concert de diumenge de l'Escola de Música d'Arenys es referia a les declaracions del compositor JS Bach sobre la preparació del concert. No es tracta d'un fet aïllat, sinó que es repeteix a diari, però no passa res i, a més, no se t'acudeixi de comentar-ho als responsables fora d'hores, perquè la responsabilitat dura el que dura la jornada laboral.

No em vull, però centrar només en l'exemple, sinó fer adonar d'on hem arribat, i el poc nivell de tots plegats. La cultura de l'esforç, la il·lusió per excel·lir han passat a la història.

Com ens hem de prendre les amenaces d'Espanya?

Ja portem uns quants mesos rebent tot tipus d'amenaces per part del govern espanyol, però també de fiscals, jutges, i il·lustres espanyols. Amenaces de tot tipus i en tots els àmbits. Des de la censura política que no judicial de l'Estatut d'Autonomia, per part del Tribunal Constitucional, passant pel senyor Wert que vol espanyolitzar els nens catalans, fins arribar a la suspensió de l'autonomia i l'entrada de tancs de l'exèrcit espanyol a territori català. Com ens ho hem de prendre?

Hi ha qui diu que cal resistir perquè la raó i la legitimitat està de la nostra part. Hi ha qui ho considera una criaturada i una insensatesa. Qui té les de perdre?

A vegades sembla que som poc conscients del que ens hi juguem, i que no tenim la percepció que la història oferirà a generacions futures. Això em porta a imaginar què podien estar pensant els polonesos poc abans de la invasió alemanya, per no parlar dels barcelonins d'ara fa tres-cents anys uns dies abans de l'onze de setembre.

No he seguit el debat del Parlament, i només he rebut els titulars dels resums informatius, però no pot ser massa diferent del que podíem imaginar-nos, atesa la situació política del moment que vivim. La ciutadania reclama coherència i unitat als nostres polítics, i això no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Els partits polítics que estan a favor de la consulta haurien de correspondre a la ciutadania amb la mateixa intensitat i unitat de dijous passat, i deixar de banda les discrepàncies que tenen en altres temes, per afrontar junts la força unionista del PP i PSOE. Si, ni en aquesta ocasió, no som capaços de caminar junts, ja podem plegar.

És per això que cal demanar a cadascun dels dirigents catalans que assumeixin les seves responsabilitats i no exigeixen als altres més del que és exigible. Les darreres amenaces agafen un to més greu i cal valorar la capacitat del govern espanyol per portar-les a terme. Entenc, doncs, l'interès del president català per esgotar totes les garanties democràtiques.

A la cua en matemàtiques i els més irresponsables

El primer PISA per adults, que vindria a ser el Programa per a l'avaluació dels estudiants internacional, però aplicat en persones adultes, ens diu que els espanyols ens trobem a la cua en matemàtiques i en comprensió lectora. Es veu que no sabem interpretar la gràfica del rebut de la llum. El tram d'edat analitzat és el que va dels 16 als 65 anys, o sigui que a mi també m'hi compten.

La reacció del govern del PP ha estat donar la culpa al PSOE i la seva LOGSE, però si fem números veurem que molts d'aquest tram d'edats enquestats som anteriors a la LOGSE. A qui li hem de donar la culpa? a la dictadura?

Les raons que donen els partits polítics que han governat Espanya són que l'altre ho ha fet molt malament, i acte seguit s'inventen una nova llei d'educació, que és més política que educativa. Ara, però, amb el govern Rajoy crec que s'ha arribat a l'extrem, al rècord de la insensatesa. 

El perill de tot plegat és que d'aquí a uns anys, quan tornin a estudiar-nos, descobriran que encara estem més avall, si això és possible. Perquè... els resultats no interessen als nostres polítics. El que persegueixen és controlar-nos, tenir-nos subjectes, feliços i enredats, però no ens adonem que no és cap joc, que ho estem vivint i que el temps no torna.