Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

Negociant els pressupostos

PSOE i Podemos necessiten ERC per formar govern a Madrid. ERC necessita els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat, i els Comuns necessiten ERC per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona. És tot un encreuament d'interessos i necessitats que fa pensar que poden arribar a bon port. Tothom cedirà?

A finals d'any les institucions que no són governades amb majoria absoluta dediquen moltes hores a negociar el seu pressupost, cedint en allò que l'oposició els pressiona i d'aquesta manera evitar haver de funcionar amb pressupostos prorrogats. En aquestes circumstàncies pots valorar la capacitat d'uns de cedir, i la dels altres d'aconseguir introduir-hi canvis.

Si en alguna cosa flaqueja el sistema democràtic espanyol és precisament en les dificultats que tenen els partits polítics al govern per negociar el pressupost anual, la joia de la corona. Han estat massa anys vivint de majories absolutes o amb el beneplàcit dels partits nacionalistes, que n'han tret els seus rèdits. En cap cas hem pogut observar un pacte dels grans partits per estabilitzar l'economia del país. 

El gran pacte, com se l'acostuma a nomenar, entre PP i PSOE és una quimera i jo creuria que no és tant per les diferències com per les semblances. L'evolució dels socialistes ha estat de frenada del progressisme que se'n pot esperar, i han esdevingut molt lights. Ara amb el pacte amb Podemos podrem veure si de veritat es comporten com un partit progressista, encara que sigui per la influència de Podemos, o bé es mantenen les recances, que reben suport dels barons històrics del PSOE, que ja no es recorden de les lluites clandestines del franquisme.

No és just que sempre cedeixin els mateixos

Davant les declaracions de dirigents d'ERC, que presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos, i per tant aquests no es podran tramitar, han sortit les veus del PSOE i PSC acusant-los de alinear-se amb el PP i C's. Aquesta és una cançó molt repetida i que només molesta quan ho fan els altres.

Té raó Gabriel Rufian quan recorda a Iceta com va ignorar la presència dels familiars dels presos polítics al Parlament. En aquella ocasió em va avergonyir. Ja fa molt temps que Miquel Iceta ha demostrat quina persona és, però sempre tens l'esperança que pugui tenir un comportament més ètic. No pot ser supeditar-ho tot als interessos partidistes.

ERC no cedeix a la pressió dels socialistes, que han intentat fer el ploricó per aconseguir un gest. No pot ser que sempre hagin de ser els mateixos que acabin cedint. És molt fàcil parlar de diàleg i presumir de ser una persona dialogant, Pedro Sánchez, si no acceptes res de l'altra part. En el fons és el mateix que feia Rajoy, no hi ha tanta diferència, encara que el PSOE es cregui més dialogant que el PP.

Ens pot semblar bé o malament la decisió d'ERC, però no podem ignorar la dificultat de qualsevol posicionament dels independentistes, tots ells criticables. Des de la barrera es veu tot molt fàcil, però quan has de decidir se't presenten tots els dubtes. Fer caure el govern del PSOE no és una bona opció, però tampoc és just que no hi hagi res a canvi. Això fa tan culpables ERC com el PSOE.

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

Qui ha traït a qui?

El senyor Pedro Sánchez acusa Pablo Iglesias d'haver traït els seus electors. En què es basa? Segons pensa, o fa veure que pensa el líder socialista, el fet que Podemos no hagi volgut sumar-se al pacte del PSOE amb C's és una traïció a les persones que els varen votar el passat 20D. Jo, que no vaig votar Podemos ni els seus equivalents, no estic gens d'acord amb aquesta afirmació. No crec que els votants de Podemos estiguessin molt contents de veure com el seu partit s'aliava amb C's. 

Gosaria a dir que més aviat qui ha traït els seus electors ha estat el propi Pedro Sánchez. No puc entendre un pacte entre el partit socialista i la dreta hipòcrita de C's. La dreta que es disfressa de liberal, per agafar vots a PP i PSOE. També és cert que poca cosa podia fer, perquè Podemos tampoc li posava fàcil, però aquest tancar-se amb C's no crec que hagi agradat massa entre els seus votants.

De fet, la ciutadania, que és intel·ligent i sap què vota, ens explicarà clarament quines són les seves conclusions a tot aquest xou organitzat pels partits polítics, i per què continuen engrescats a anar a votar. Però a qui?

I ara uns quants dubtes: Chacon ha de tornar a ser la número u del PSC? Podemos s'ha de presentar amb IU? ERC i CDC han de fer-ho per separat? Ho ha de tornar a intentar UDC?

Estic segur que una gran majoria pensa que Rajoy és una mala opció, fins i tot per a militants i simpatitzants del PP, això no treu, però, que sumar de qualsevol manera les diverses opcions alternatives sigui un encert. Continuem equivocant-nos creient que l'única cosa important és la suma, sense tenir en compte la necessitat d'aprendre a dialogar, cedir i consensuar.

La plaça Lloveras no va en el lot participatiu

Avui els diaris digitals es fan ressò del rebuig del president espanyol en funcions a estrènyer la mà de Pedro González en la trobada que han mantingut els dos dirigents mentre duren les converses per trobar president del govern. Sembla ser que s'ha tractat d'un simbolisme i que d'amagat si que les han encaixat.

Ja ho dic sempre que les formes tenen importància, i aquest gest de Rajoy pretén demostrar el seu enuig perquè el líder socialista li refusa la proposta de gran pacte sota el seu mandat. Les formes són importants, perquè sinó no caldria que els dos dirigents es trobessin, sobretot per part de Pedro Sánchez que, des del primer dia, ha negat la possibilitat de cedir a Rajoy quatre anys més de presidència del govern.

A Arenys de Mar també estan negociant, però en aquest cas es tracta d'aconseguir el suport necessari per aprovar el pressupost d'enguany. Al marge de declaracions d'algunes formacions de l'oposició que es neguen a votar favorablement el pressupost, perquè no és el que ells voldrien, desconec els punts de discòrdia de formacions com el PSC i les CUP, que poden acabar aprovant-lo.

És allò que parlava l'altre dia de la transparència. Tot i la nova llei de Transparència i Bon Govern, som molt lluny d'aconseguir una gestió transparent i encara més participada. Perquè ens prometen que podrem decidir com endrecem l'últim tram cobert de la Riera, o bé on volem instal·lar la biblioteca, però no podem opinar si ens agrada que a la plaça Lloveras hi construeixin un hotel. La incoherència del govern municipal ens fa dubtar que el seu discurs participatiu sigui realment sincer. De fet, la primera cosa que va fer l'actual alcalde en el mandat municipal anterior va ser eliminar la regidoria de Participació Ciutadana. Això més que un gest va ser una decisió de com pretenia governar.

Amb la CUP, però... com?

Si alguna formació política és singular aquesta és la CUP. Qui em segueix coneix els meus dubtes i recels sobre els partits polítics, que en bona part vénen donats per la poc esperit democràtic intern. No cal insistir en el tema, perquè ja ho he fet en anteriors escrits, però en tot cas insistir en les dificultats pels corrents crítics interns, i el comportament uniforme dels seus representants a les institucions públiques.

Analitzar la CUP vol dir, d'entrada, reconèixer que no porten cap motxilla. A diferència de la majoria dels partits polítics, no han tingut experiència de govern, tret d'uns pocs ajuntaments, i per tant no arrosseguen cap estigma. Ningú els pot retreure errors ni contradiccions en la gestió pública. Això fa, però, que escoltar les seves proclames notis una manca de realisme i sovint utopies impossibles.

No tot és negatiu i a vegades és important comptar amb la companyia d'agrupacions joves, il·lusionades i amb una certa utopia en els seus plantejaments, perquè evita que ens desencantem, llencem la tovallola i ens acostumem a l'ordre establert, a la rutina.

El que trobo a faltar a la CUP és voluntat suficient d'anar junts i que en certa manera sembla que busquin anar per lliure. No haurien d'oblidar que per aconseguir assolir objectius cal negociar, cedir i treballar el consens, si més no engrescar quanta més gent millor.

Els que vàrem viure sota el règim franquista i la nostra llengua materna és el català, teníem molts motius per somiar amb Europa. El continent era el nostre paradís anhelat. Entrar a Europa era un fita que no podíem renunciar i ho trobàvem com la solució de tots els nostres mals.

La CUP, en el Debat de Política General, descriu tota una sèrie de motius per no tenir cap interès en mantenir-nos dins de la Unió Europea. Li retreu la permissivitat del règim franquista a Espanya; haver permès els vols de la CIA fins a Guantànamo; critica els ajuts a grans terratinents com la duquessa d'Alba o la reina d'Anglaterra, i n'oblida el silenci davant la petició d'un milió i mig de persones per poder votar.

D'entrada que ningú s'esglaï. És evident que de la Unitat Europea en podríem esperar més, i ens ha decebut moltes vegades. La seva força política, social i econòmica és ben minsa, i no ens soluciona gairebé res. Malgrat tot, caldria analitzar bé com hi sortiríem guanyant més, a dins o a fora. El que no podem fer, però és rendir-nos sota l'amenaça de quedar a fora, encara que personalment m'agradaria més ser a dins, i poder treballar des de dins per fer més gran l'Europa dels pobles.