dimarts, 17 d’octubre de 2017

Un PP venjatiu que no aconsegueix esborrar les seves pors i fracassos

Convocatòria en defensa de la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats per motius polítics de la mà d'un partit polític corrupte i autoritari, insensible i incapaç de mantenir cap tipus de diàleg amb ningú, que confon la mediació amb la rendició per un orgull desproporcionat i gens democràtic.
Pobles i ciutats de Catalunya amb multitud de ciutadans preocupats i enrabiats per la decisió judicial, beneïda pel PP i C's, i poc contestada per una part del PSOE i el PSC. Persones no necessàriament sobiranistes, però sí demòcrates i defensors dels drets més elementals de les persones.
El PP ha optat per judicialitzar tot el procés de reivindicació sobiranista de Catalunya, incapaç de resoldre la situació amb eines polítiques, malgrat els consells rebuts d'arreu d'Europa, que encara no li ha girat l'esquena per allò de protegir-se entre ells. Un PP auspiciat per C's i molt tranquils de no rebre cap patacada d'un PSOE perdut, i sense lideratge efectiu, que ha sucumbit per la força de personatges històrics que viuen de renda.
Catalunya només té una estratègia i aquesta passa per la reivindicació resistent, sense cap tipus de violència, demostrant que només la paraula i el diàleg poden resoldre les diferències, les ambicions, i les possibilitats de coexistència de totes les persones, sigui quins sigui la seva ideologia, sempre i quan es respecti l'altre i no es parteixi de perjudicis estúpids.
Són molts anys aguantant calumnies i humiliacions. Molts anys de defensar tots els atacs a la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de ser. Acusats d'insolidaris i castigats per les forces repressores dels successius governs espanyols. Ara Catalunya diu prou, però ho diu parlant, manifestant l'enuig sense enfundar cap porra ni eina bèl·lica, sinó ensenyant les mans en senyal de pau i llibertat.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Un abans i un després del diari ARA?

Cada dia hi ha un o dos actes relacionats amb el procés català que mereixen ser seguits a no ser que passis de tot i te'n decantis tant com puguis. No és fàcil, però, sobretot quan fas la vida normal compartint temps i espai amb altres persones. No hi ha moment que no surti el tema i no te'n pots desenganxar.
Avui seguim els veredictes judicials a les compareixences del major dels mossos d'esquadra i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, tots ells acusats, entre altres coses, de desobediència i sedició. De moment sembla que els van deixant en llibertat, encara que s'hagin de presentar cada quinze dies al jutjat. Si més no això és el que li ha passat a la intendenta dels mossos i al seu cap, el senyor Trapero. Veurem els altres dos com se'n surten.
Deia al començament que avui hi havia dues notícies a seguir sobre el procés. La segona és la resposta que el president Puigdemont ha donat al president Rajoy sobre què carai va fer l'altre dia al Parlament. Rajoy esperava un sí o un no, però s'ha quedat amb les ganes i ara li insisteix que té temps fins dijous per sortir de l'embolic que, segons Rajoy, el president Puigdemont ens ha ficat als catalans. No han entès res!
La situació és complexa i cada dia hi ha més gent que es declara a favor o en contra del procés o dels diferents passos que realitza el nostre president. Avui llegia l'escrit de l'ARA de l'empresari president del Consell d'Administració del mateix diari, el senyor Ferran Rodés. Ha estat molt clar, i d'una manera aparentment decantada del que es pot desprendre de l'editorial i de diferents articles que dia rere dia pots llegir al diari. 
He llegit l'escrit fa estona i encara em pregunto què ha pretès fer. Hi haurà un abans i un després de l'ARA? Jo creia que amb la mort d'en Carles Capdevila el diari ARA no seria el mateix, però poc em pensava que pogués canviar tant. Probablement ho he llegit malament i em cal una relectura. No pot ser que sigui cert el primer que m'ha vingut al cap.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Tots sota els símptomes de procés i referèndum

Mentre hi ha qui reflexiona i estudia la resposta, el president català, el poble se'n va al Montseny a buscar rovellons. Vaig veure la notícia que era gairebé impossible trobar aparcament a Santa Fe del Montseny. Això acostuma a passar a Barcelona i la solució la trobes entrant en un aparcament públic, però al Montseny no n'hi ha.
Diuen que tancaran el pas i transportaran els visitants en autobús gratuït. És allò dels aparcaments a les entrades de les grans ciutats i utilitzar el metro per arribar al centre. Algun sociòleg ens pot explicar el fenomen? ¿Aquesta invasió al Montseny es deu a l'afició al bolet o a la necessitat d'esbargir-nos després de tanta pressió política?
Divendres vaig anar a Tavertet i ningú feia cara de trobar-se indisposat per atacs de procés o referèndum. Això no vol dir que no tinguessin els símptomes, però els portaven molt bé. Avui a la Mostra d'Entitats del barri mataroní de Cerdanyola, tampoc es respirava l'aire viciat dels darrers dies, però a la més petita ocasió de fer-la petar sortia el tema.
I ara molts pensem en demà, en què respondrà el president Puigdemont i com s'ho prendrà l'altre president. Sabem d'entrada que la clau de la caixa la continuaran tenint ells, i que si no entenen la resposta aplicaran l'article 155, no fos cas que els enredéssim. 
A ningú agrada viure pressionat, però avui és molt difícil treure-te-la del damunt, a no ser que tiris la tovallola, però si això passa, deixarem de tenir pressió per patir l'ofec.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Les mentides de l'Estat

Podríem pensar que mentir el segle XXI és una absurditat perquè les xarxes socials ho poden desmentir al mateix instant, però estaríem equivocats. La confabulació i conxorxa de les institucions i empreses per negar la veritat pot ser molt més efectiva que narrar i explicar què passa realment. 
El govern de l'Estat, amb la col·laboració de la premsa espanyola, s'ha proposat tergiversar la realitat catalana per tal de convèncer tothom que els catalans ens mereixem mà dura i un canvi de les lleis que són encara massa permissives. Perquè els catalans adoctrinem els nens a l'escola i als adults a través de TV3. Perquè no permetem que a l'escola s'ensenyi el castellà i els omplin d'estelades i odi cap a Espanya.
És perquè som tan malvats, que ens mereixem que ens apallissin, que ens intervinguin les institucions i ens donin una lliçó de bons espanyols, demòcrates i lliures de pensaments dogmàtics i secessionistes. És per tot això que digui el que digui el president Puigdemont, l'única solució passa per creure Albert Rivera i recentralitzar les competències, reformar la Constitució per retallar drets que hem mal utilitzat, per reduir encara més les inversions a Catalunya, i apujar, si és possible, la nostra contribució econòmica a la resta d'Espanya.
Perquè no és cert que s'incompleixi el pla d'inversions a Catalunya, any rere any; perquè no és cert que s'ataqui la immersió lingüística a les escoles catalanes; perquè és mentida que paguem l'ensenyament en castellà a aquelles famílies que rebutgen la immersió lingüística; perquè no és cert que el govern de l'Estat recusi totes les lleis que s'aproven al Parlament català, fins i tot per unanimitat, amb l'excusa d'invasió de competències; perquè no és cert que el finançament autonòmic sigui regressiu per a Catalunya; perquè no és cert que no potenciïn el corredor mediterrani; perquè no és cert que posin obstacles a l'accés als ports de Tarragona i Barcelona...
Com que tot això no és cert, els catalans ens queixem per vici, som uns insolidaris i volem marxar d'un Estat que ens estima tant. El proteccionisme entre estats fa que Europa xiuli davant les nostres reivindicacions, però això no ens ha de fer llançar la tovallola.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.
De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?
La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.
Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Una reforma constitucional que ens atemoreix

Per què ens atemoreix una possible reforma constitucional? Perquè coneixem els promotors i les persones que la pactarien. Sabem què va passar amb l'Estatut d'autonomia i no ens mamem el dit.
Albert Rivera és el més transparent de tots. Ell vol reformar la Constitució per retallar drets dels catalans i de passada també dels bascos. Pedro Sánchez potser no té males intencions, però la seva gent sí, i al final són els que decideixen. Del PP no cal dir res més. La seva política recentralitzadora ho diu tot.
El gran problema que tenim és que Europa no coneix la realitat de Catalunya i Espanya. Europa no sap què fa Espanya amb els nostres drets, cada vegada més retallats. No sap què passa amb la llengua catalana. No sap què passa amb les lleis aprovades pel Parlament i que el Tribunal Constitucional suspèn a les ordres de l'executiu espanyol. I com que tot això no ho sap, si nosaltres no acceptem una reforma constitucional, serem nosaltres els que no volem buscar solucions al problema actual.
Què podem fer? No tenim cap més solució que tirar endavant amb la declaració unilateral d'independència, assumir-ne totes les conseqüències i provocar, si més no, un tracte d'iguals, perquè si no és així, Espanya ens esclafarà, i això ho hauria d'entendre el PSC i també els Comuns, els altres dos (PP i C's) és el que volen.
Algú potser sap què passarà, però jo no, encara que puc imaginar que el futur proper no és gaire afalagador. Sortir al carrer en defensa de les nostres institucions un dia i un altre no és fàcil. Tots tenim les nostres obligacions i no podem aparcar-les gaire temps. La imatge que donen els nostres polítics és força unitària, però suporten molta pressió i això a la llarga es paga. No podem ser pessimistes, però tampoc uns il·lusos. Hem de confiar en els nostres polítics i procurar entendre els passos que donen. És una llàstima que no ens puguem entendre, sense necessitat d'aixecar barreres, però en canvi el preu a pagar pot ser molt alt.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Rajoy vol els catalans submisos

Rajoy no vol diàleg, perquè no en sap i s'excusa amb l'Estat de Dret i la Constitució. Argumenta que no es pot dialogar amb qui imposa condicions, el dret a decidir del poble català, però no s'adona que ell actua de la mateixa manera quan imposa la Constitució. La mediació i el diàleg s'ha de fer sense condicions, i és mentre es dialoga quan sorgeixen tots els punts a tenir en compte, entre ells el respecte a la Constitució i la voluntat del 80% de catalans de votar en un referèndum.
Europa també condiciona la mediació i el diàleg al respecte a la Constitució, no volen sentir a parlar d'una declaració unilateral d'independència, i això posa el president català i el seu govern en la disjuntiva de fer marxar enrere i somiar en una modificació de la Constitució que pactaran PP i PSOE, sense cap garantia per als catalans, o tirar pel dret amb la DUI i resistir mentre demana ajuda al poble català que està a favor de la república catalana.
Rajoy ho deia avui: vol els catalans pactistes, però no s'adona que aquesta actitud ens ha portat on som, perquè ens han pres el pèl d'anada i tornada, amb lleis contra la immersió lingüística, amb un finançament deficitari, amb una política d'inversions enganyosa perquè al final de cada exercici es constata que no s'ha complert, i podríem donar més exemples. 
És per tot aquest mal tracte, injuriós, que molts s'han convertit en independentistes. Els diferents governs espanyols han anat ridiculitzant-nos mentre en treien beneficis per repartir a la resta d'Espanya. Molts han dit prou i el president Puigdemont ha agafat el timó. S'haurà equivocat?

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.
L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.
Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 
La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.
Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.
Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.
El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.
Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.
Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.
Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.
De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Espanya defensa la seva unitat

Aquestes manifestacions de suport a la unitat d'Espanya que veiem aquests dies que tenen lloc a diferents punts de l'Estat, al marge de Catalunya, em fan reflexionar sobre el sentit que hi donen els diferents manifestants quan reclamen la unitat. Em pregunto si es tracta d'un acte de suport als catalans perquè ens quedem amb ells compartint penes i alegries plegats, perquè ens estimen, o bé hi ha interessos amagats, com poder rebre uns diners que deixarien de tenir en cas que ens independitzéssim.
Aquesta és la pregunta del milió, no pas perquè no coneguem quina és la resposta que hi ha al darrere, potser no de tothom, però sí dels impulsors de les manifestacions. Digueu-me malpensat, però em costa de creure que sigui per amor que el president Rajoy, el seu partit polític, la gent del PSOE i C's, ens estimin de manera desinteressada. Hi ha també bona port de l'orgull quixotesc, que no vol tornar a patir com quan varen perdre les darreres colònies.
Com que no hi ha sinceritat, no és normal que a nosaltres ens l'exigeixin, però en canvi, per la manera de ser, i perquè no tenim cap més remei, nosaltres hem ensenyat sempre les cartes, la qual cosa no vol dir que no haguem amagat l'estratègia per aconseguir sorprendre'ls i fer-los enrabiar encara més, com ha estat el referèndum d'autodeterminació, en què estaven convençuts que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sistema informàtic capaç de coordinar-ho. Un referèndum escapçat i amb material requisat, però que en cap cas creien que podríem realitzar. Per això tant d'odi!

divendres, 6 d’octubre de 2017

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.
Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.
Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.
Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.
La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

dijous, 5 d’octubre de 2017

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 
A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.
Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?
La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.


dimecres, 4 d’octubre de 2017

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.
El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.
Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 
L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.
Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 
La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.
Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!
Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.
Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 
És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.
Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.
És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.
Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.
La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.
Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.
Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.
Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

divendres, 29 de setembre de 2017

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?
Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?
També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

dijous, 28 de setembre de 2017

Suport de Fors a l'alcaldessa Moreno

Si el dia 11 de setembre criticava l'actitud de l'ex-alcalde Estanis Fors quan no va aplaudir el discurs de l'alcaldessa, en l'acte institucional de la Diada, avui celebro el seu suport i escalf el dia de la declaració de l'alcaldessa davant als jutjats de Mataró, citada per haver signat el decret d'adhesió a la celebració del referèndum de diumenge vinent.
De tothom és sabut la guerra declarada entre Estanis i Annabel, des de la moció de censura que va suposar la pèrdua de l'alcaldia del primer. L'equip de govern entrant, i principalment l'alcaldessa, es varen fer ressò de diferents anomalies detectades en la gestió de l'ex-alcalde durant el seu mandat, alguna de les quals podria tractar-se d'un delicte de prevaricació.
En aquestes condicions és fàcil imaginar que la relació entre els dos alcaldes d'aquest mandat municipal no passa per bons moments, i que sigui complicat compartir uns mateixos espais, però ambdós han de ser conscients que són càrrecs electes i per sobre de tot hi ha la responsabilitat deguda a la ciutadania que els va votar. Tot això, però no treu que puguem felicitar aquest suport.
No oblidem que, com ja vaig dir el seu dia, no podem prendre'ns a la lleugera tot el que està passant, perquè segons quin sigui el resultat, hi ha qui haurà posat en perill el seu futur, no només polític, sinó també personal i familiar. Això ens ha de fer obrir els ulls i anar tots junts per evitar que les conseqüències dels actes d'aquests moments comportin problemes greus als valents que s'han posat al davant.

dimecres, 27 de setembre de 2017

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.
Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!
I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?
En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

dimarts, 26 de setembre de 2017

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.
No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.
Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.
Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.
Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.
Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.
Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.
Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

diumenge, 24 de setembre de 2017

No estic d'acord amb l'enganxada massiva de cartells

M'imagino que l'enganxada massiva de cartells per tota la vila no ha estat una iniciativa espontània, sinó que algú l'ha organitzat. Puc pensar que ha estat la secció local de l'ANC, a petició probablement de la mateixa entitat a nivell nacional, i voldria pensar que l'Ajuntament de la nostra vila no hi té res a veure. És així, oi?
Ho dic perquè no hi estic d'acord. No em sembla bé i a més em molesta. No es tracta tant de si s'han saltat la normativa local de com i on s'han de penjar els cartells publicitaris, que també, com de la mala imatge que dóna i la impressió que et fa de sentir-te pressionat, i ho dic jo que defenso que el dia 1 d'octubre es pugui votar.
Puc entendre què pensen i diran totes les persones contràries a l'organització del referèndum de diumenge vinent, estiguin en contra de la manera com s'ha fet, o estiguin en contra del referèndum pactat i el dret a decidir. No és bo donar armes perquè t'ataquin, amb raó, les accions que dus a terme. 
A mi m'agrada una vila neta i endreçada, i després de l'enganxada sense criteris d'aquest matí de diumenge, el que veig és una vila bruta, no només amb bosses amuntonades als Cinc Cantons des de dissabte a primera hora, i pudent, sinó amb cartells a façanes, fanals, portes i finestres. No, no hi estic d'acord.
Prefereixo convidar els que encara dubten a visionar documentals com el que corre per les xarxes socials: Interès d’Estat en ruta, que és interessant de veure ja que, encara que no ens ve de nou el que se’ns explica, està molt ben fet, i ja penjarem banderes i domassos als nostres balcons i finestres, i els cartells en els llocs expressos per fer-ho, mantenint una vila endreçada, sense molestar ningú.



dissabte, 23 de setembre de 2017

L'extrema dreta queda retratada

Parlar de bons i dolents seria d'una simplificació i estupidesa que no podem caure. Sempre veuràs de tot a totes bandes i la generalització sempre és mala consellera i et porta a errar en els teus plantejaments o deduccions. Malgrat això, sí que aquests dies podem veure diferents maneres de manifestar-se. Les xarxes socials ens ho il·lustren tot ensenyant les concentracions dels defensors del referèndum i contraris a l'actitud i accions del govern espanyol, i per l'altra banda les poques manifestacions de l'extrema dreta, en defensa de la Guàrdia Civil i de l'Espanya autoritària i nostàlgica del franquisme.
Repeteixo que a tot arreu hi ha de tot, però si més no els defensors de la unitat d'Espanya no crec que estiguin gaire contents amb l'actuació de les persones que representa que estan d'acord amb ells. A mi m'avergonyiria i em faria pensar molt.
Per les xarxes ja és una altra cosa. Sota l'anonimat molts es creuen autoritzats per amenaçar i insultar qui no pensa com ells, però malauradament això, sense que serveixi d'excusa, passa sempre, tant si la situació és delicada com ara, com parlant dels equips de futbol rivals. Algú diu que això és participació, jo no ho veig de la mateixa manera. 
Amenaçar Serrat perquè posa objeccions a l'1 d'octubre és un error i demostra molt poca categoria de qui ho fa, i a més deixa en mala situació les persones que defensen el referèndum. Tu pots no estar d'acord amb el plantejament de Serrat, però no pots oblidar que es tracta d'una persona amb una trajectòria demòcrata que ja voldríem per a molts.

divendres, 22 de setembre de 2017

Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.
Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?
Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.
La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.
La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!

dijous, 21 de setembre de 2017

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.
Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.
Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.
Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.


dimecres, 20 de setembre de 2017

Tot el meu suport a la meva alcaldessa

Davant dels fets que s'estan succeint, d'atac obscè als drets de la ciutadania, l'agressió a la nostra llibertat d'expressió, i el menyspreu a les nostres institucions i responsables polítics, només puc protestar i denunciar l'actuació de les forces policials sota instrucció d'un president del govern espanyol que ha menystingut el sistema democràtic que, amb dificultats i perills, encara regnava a l'Estat espanyol.
Tot el meu suport a l'alcaldessa de la vila que m'ha acollit des de fa trenta-set anys, en uns moments difícils i de compromís valent vers la nació catalana, a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de signar el seu suport a la celebració del referèndum.
Com ja avançava en un altre post, on parlava d'aquesta signatura, cal ser conscients del que representen actituds com la de la nostra alcaldessa i de més de set-cents alcaldes més, i no podem deixar de donar-los el nostre suport. De la mateixa manera que som crítics amb les seves accions, també hem de valorar positivament quan donen un pas, com l'actual, que els comporta molts problemes personals. Actituds que no podem ni tan sols exigir-los.
Aprofito el post d'avui per felicitar el PSOE la seva actitud d'ahir al Congrés de Diputats, votant en contra d'una moció totalment repressora del partit que ja anomenen l'ala extrema dreta del PP.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Ves que la pastisseria dels pares no sigui una tapadora!

Mireu si tenen poca imaginació que tornen a insistir en acusacions gratuïtes als polítics catalans, en aquest cas el president Carles Puigdemont, per debilitar l'independentisme. Què es pensen aquesta gent? Realment es creuen que estem abduïts i ens volen fer obrir els ulls? Per què fer? Per posar-nos al costat de l'Espanya del PP, l'Espanya corrupta que s'alia amb el C's, un partit que no ha complert els seus objectius de lluitar contra la corrupció?
Cada dia fa més vergonya veure la reacció del govern espanyol i l'actitud del PSOE i els seus socis del PSC. Creieu que no els farà vergonya d'aquí a un temps repassar com han afrontat la situació actual? 
Molts catalans, o sinó uns quants, esperem que el PSC aixequi la veu per protestar contra l'actuació del govern espanyol, els seus fiscals i policies. No demanem, ni confiem que reclamin el dret a decidir, sinó simplement que no s'atempti il·legalment contra els drets dels ciutadans. És això demanar massa?
El més curiós de tot és que un govern com el del PP, el partit més corrupte en democràcia, insisteixi en acusar els altres de corrupció. Quina dèria! Han de saber que els catalans que volen anar a votar no faran cas d'aquestes acusacions, no deixaran d'anar-hi, i en certa manera és perquè ja ens han escarmentat més d'una vegada. Encara recordem les acusacions a l'ex-alcalde Trias. Vergonya!
Com podem sentir-nos units a Espanya, amb els partits polítics que hi governen, amb els jutges polititzats, amb la premsa més casposa del món occidental... No, hauria de canviar molt perquè ens sentíssim atrets. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Qui nega la vulneració de drets civils?

Negar que s'estan vulnerant drets civils i atacant la llibertat d'expressió és una bestiesa que es pot entendre si ve del PP i C's, perquè tots sabem de qui són hereus, però es fa molt difícil d'entendre i alhora entristeix, si t'arriba dels socialistes. La primera pregunta que et fas és com poden haver caigut tant avall? Tan malament estan que hagin de liderar aquestes declaracions? No seran ells els abduïts de qui parlava l'altre dia el fiscal general?
Oblidem-nos del motiu de tot aquest aldarull, no creieu que hi ha una extralimitació per part del govern i la fiscalia? Estic totalment convençut que la història donarà la raó als que en aquests moments denuncien una pràctica il·legal i destructora dels drets civils. La història ho dirà quan tot això haurà acabat, però així va el món.
I la història també situarà a cadascú en el lloc que es mereix. Cada partit polític haurà d'arrossegar i empassar-se les actuacions que en aquests moments ha dut a terme, i adonar-se de l'encert o error en el seu posicionament. Tots han actuat pressionats i probablement amb el cap calent i amb poca racionalitat, però els que s'ho miren des de l'altra banda de la barrera, en una posició còmode, com són C's i PSOE, tenen menys perdó que el PP que es mou per ràbia, orgull i autoritarisme. A aquests la còlera els encega i no veuen més enllà del nas.

diumenge, 17 de setembre de 2017

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.
Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.
Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.
Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.
La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 
Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.
Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tan senzill com respectar el dret a decidir

Porto una bona estona reflexionant i intentant trobar un adjectiu que m'escaigui. Què carai sóc? Un català abduït? Potser millor, un català emprenyat? O seria més encertat dir-ne un català enganyat? O encara millor, un català oprimit, explotat, pressionat...?
El fiscal general, que està de moda, ens ha advertit que el referèndum és il·legal i que som molts els catalans que estem abduïts, creient que hi ha un dret internacional que ens empara, i que això no és cert. Ens avisa que si anem a votar cometrem un delicte, i m'imagino que, a diferència del 9N, en aquesta ocasió ens poden encausar.
Si una cosa tinc clara és que em considero un català atabalat, que n'estic fins als... i que encara espero que algú, des de la resta d'Espanya m'expliqui bé els avantatges de quedar-me silent com a bon espanyol; que em garanteixi la protecció de la meva llengua i cultura, i la dels meus fills; que solucioni el greuge comparatiu del finançament i la manca d'inversions de l'Estat; que respecti les institucions catalanes i deixin de recórrer totes les lleis que s'hi aproven...
Només l'orgull caspós d'un espanyol del temps del Quixot pot explicar l'actitud de Rajoy i el PP, amb el suport del PSOE, que si hagués actuat amb intel·ligència des del primer dia, no ens trobaríem en la situació actual. Perquè els catalans tenim molt de respecte a la nostra llengua, dret i cultura, però la pressió econòmica ha jugat un paper clau per fer decantar la balança dels partidaris a la independència. Però, a més, som molts que exigim el dret a decidir, encara que sigui per continuar dins l'Espanya, però una Espanya del segle XXI i respectuosa amb tothom, també amb els catalans.


dijous, 14 de setembre de 2017

Activitat frenètica per avortar el referèndum

L'altre dia vaig estar a punt d'escriure un tuit sobre la semblança entre la imatge del fiscal general amenaçant els ajuntaments favorables a la celebració del referèndum i la que ens va oferir Carlos Arias Navarro anunciant la mort del dictador.
Avui hi ha massa coses que ens recorden els temps del franquisme i això vol dir que la nostra democràcia no ha avançat tant de com ens volen fer creure. De fet els governants espanyols actuals, amb el suport de C's, són els hereus d'aquells anys que alguns crèiem superats, però no.
Arran de la tenacitat del govern català, amb el president Puigdemont al capdavant, les mesures que va prenent el govern espanyol i el fiscal general resulten patètiques, i farien riure si no fos que ho pensen de veritat i han perdut el seny. Només el seu orgull els permet anar buscant la manera de posar impediments. Crec que mai s'havien imaginat que els costaria tant i a costa de deixar la seva reputació molt tocada, tant a nivell espanyol com internacional.
Independentment del que arribi a succeir el dia 1 d'octubre, l'endemà la situació no tornarà a la normalitat que voldria el govern espanyol. Els deures quedaran per fer i ningú no podrà abaixar la guàrdia, perquè el procés no haurà mort.
Sembla estrany que el PSOE, i evidentment el PSC, no s'adonin que han equivocat el camí. I amb això no vull dir que haguessin de defensar el referèndum, que ja m'agradaria, sinó simplement haver marcat distàncies amb el PP i C's. D'ara en endavant, tot el que puguin fer serà a remolc del lideratge del PP i la possibilitat de ser una alternativa de govern a Espanya, encara s'allunyarà més. És una llàstima!

dimecres, 13 de setembre de 2017

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.
Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.
Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.
Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.
En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.
És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Estratègia o repressió contra el referèndum

Avui hem pogut escoltar moltes queixes d'alcaldes i regidors socialistes catalans per sentir-se insultats i pressionats. Sens dubte aquestes accions no són positives, ni agradables, i no beneficien a ningú, en tot cas als insultats que passen a figurar com a màrtirs, encara que aquesta no sigui la realitat.
El PSC, i els seus líders actuals, si fossin honestos convindrien que el català i Catalunya està oprimida per un conjunt de lleis i conxorxes juridicopolítiques que cap pacte és capaç de resoldre. Que quan el PSC parla de l'alternativa federal només ho pot fer amb el lliri a la mà, o bé enganyant la seva gent. Aquesta alternativa no és possible a Espanya, perquè només se la creu el PSC, i encara no tots. Jo també l'he defensada i la defensaria si no veiés que és impossible. Cal ser seriós i honrat.
El posicionament sobre el referèndum està emmalaltit i no es pot ser objectiu a l'hora de parlar-ne. El que sap greu, però, és que els arguments per negar la seva celebració sempre siguin els mateixos: la llei no ho permet!, com si les lleis fossin inflexibles i no es poguessin canviar. I no em val dir que s'intenti fer des del Congrés de Diputats, perquè això és una burla més de les que acostumem a patir.
Difícilment es podrà celebrar un referèndum amb garanties, però que ningú s'equivoqui, que el més que probable fracàs del referèndum no els donarà cap tipus de legitimitat perquè simplement s'han col·locat al bàndol fàcil, al bàndol de la repressió, amenaces i coaccions, al bàndol dels que ens priven fins i tot expressar-nos.
Aquests dies recordo Noruega, país que he tingut la sort de visitar enguany, i m'imagino l'alegria que de ben segur hi regnava l'any 1905 quan es varen independitzar de Suècia.