Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Problemes d'identificació dels exconvergents

La precampanya electoral està en marxa i això es pot observar en la convocatòria d'actes de partits polítics, amb la participació de ministres i conselleres. També en el nombre d'obres engegades darrerament i les anunciades per a les properes setmanes. Aprofitant que la memòria és efímera, l'estratègia dels partits és ser-hi fins a darrera hora perquè el dia 26 de maig pensin en ells.

Aquesta campanya va acompanyada de la dèria d'uns quants per forçar la unitat quan ha quedat demostrat sobradament que es tracta d'una quimera, perquè cadascú va pel seu compte. No en vull estendre en aquest aspecte perquè recentment ja n'he parlat, però sí que m'agradaria fer notar el gran interès per la unitat que hi ha entre els descendents i a vegades oblidats exmembres de Convergència de Catalunya.

Al meu entendre les eleccions municipals es presenten massa aviat per als interessos dels dirigents que varen sortir de Convergència i encara no han aconseguit arribar enlloc. La transició CIU-JxCat-PDECat-Crida no ha acabat de quallar i suposadament necessita més temps. Potser per això hi ha por de quedar tocats i fer possible que ERC els passi la mà per la cara.

Probablement hi ha algú que ho té clar, però estic convençut que bona part de la militància de base i els votants, han quedat desorientats i no troben les referències per saber a qui han de votar, sobretot en ciutats grans on hi ha desconeixement de molts dels noms que es presenten, i també en el cas de les europees.

Per aquelles persones que no tenim un vot fidel a un partit, el problema no existeix, perquè a cada ocasió reflexionem sobre el nostre vot, però aquells que es mouen des de sempre per la sigla del partit, ara caldrà que estiguin molt atents, o bé que els antics convergents facin un gran esforç de darrera hora per fer entendre on els podran trobar.

L'extrema dreta que pren força a Europa

Quan vàrem haver decidit el lloc de les nostres vacances d'aquest estiu em va entrar un dubte i un cert regust ja que ens dirigíem a tres països europeus on l'extrema dreta té un paper massa important. Uns països que s'han manifestat en contra de la immigració, sobretot Hongria en què el seu primer ministre pertany a un partit polític que podem titllar de xenòfob.

Després d'un any tan polititzat a casa nostra no tenia ganes de seguir amb aquesta tònica també durant les vacances i per tant havia de buscar algun pretext que defensés la decisió presa. Vaig pensar que els humans ens dividim entre els inconscients a tothora i els que es qüestionen contínuament tot allò que fan. Trobar l'entremig és complicat.

Hem passat els nostres dies de vacances en les tres capitals imperials i com era previsible vàrem decantar l'actualitat política, però no ens vàrem oblidar de la seva història. Praga i Budapest són les capitals de dos països castigats pel nazisme i el comunisme. No és estrany que la seva història els hagi condicionat el present, sense que això pugui justificar res, i molt menys la xenofòbia.

A vegades em pregunto com és possible que països que han emigrat en el passat, i aquí hi entrarien aquests països, però també Espanya, ara tinguin comportaments xenòfobs i tanquin les portes a les persones dels països que en aquests moments es troben en guerra o dificultats per subsistir. La resposta pot ser la memòria, que és efímera, i l'egoisme que ens deshumanitza.

Cansats de la teatralitat dels nostres polítics

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut problemes greus en la circulació viària per culpa del mal temps. Sempre que passen fets com aquests es produeixen les mateixes reaccions, en què l'oposició culpa el govern del seu mal fer, de la poca previsió i dels perjudicis causats. En aquesta ocasió ha estat el PSOE i altres partits de l'oposició que han arribat a demanar responsabilitats polítiques, mentre els ministres espanyols han traslladat la culpa a altres bandes, fins i tot als mateixos usuaris.

Hem pogut veure i llegir reaccions del mateix Mariano Rajoy, quan el PP estava a l'oposició, demanant la dimissió de ministres del PSOE, per fets semblants. Aquesta teatralitat que practiquen uns i altres ens cansa, però no som capaços de demostrar-ho més enllà d'afegir-nos a la queixa generalitzada. No sabem ni gosem castigar-los amb la nostra indiferència i no votar-los.

Aquesta incapacitat queda encara més explicitada en els casos de corrupció. S'ha pogut demostrar que el PP és un partit polític corrupte, amb responsabilitats dels mateixos que estan governant. Malgrat això, les estadístiques els donen com a guanyadors si ara es celebressin unes eleccions a Espanya. Per què?

No hi ha una resposta única, sinó un conjunt de factors que fan que la corrupció no sigui prou motiu per deixar a l'oposició el partit que la practica. Potser perquè els altres partits polítics tampoc no estan tan nets de culpa. Abans hi afegia el fet que la nostra memòria és efímera, però ara que observem casos de corrupció continuats, no només en el passat, sinó també presents, no podem creure que sigui per falta de memòria.

L'altre element que crec que suavitza el nostre càstig als corruptes és que la corrupció està força generalitzada i forma part una mica del nostre ADN, com si tots fóssim uns corruptes en potència, que a vegades no l'exercim perquè no en tenim oportunitat. Això fa que quan et parlen de països com ara Noruega, et vinguin tantes ganes d'anar-hi a parar, malgrat les baixes temperatures de l'hivern. Potser, si Espanya ens ho posa tan difícil, més d'un farà un pensament.

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 

La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.

Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!

Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

Els fiscals a l'Estat espanyol

La judicialització de la política a Espanya ha ajudat a entendre molt bé què passa amb la Justícia i quin grau d'independència té respecte al poder executiu. Ens venim queixant fa molts mesos de que aquesta independència no existeix a l'Estat espanyol, i això ho hem pogut constatar en molts exemples, l'últim dels quals ha merescut un capítol a part. Es tracta dels fiscals i la seva dependència jeràrquica del president del govern.

Com que, si no vaig errat, no s'ha canviat res en relació a la dependència orgànica i les funcions dels fiscals, per ara, les diferències observades només es deuen a un canvi d'actitud d'uns càrrecs que han deixat de banda la independència de l'executiu aprofitant l'empara de la pròpia definició i elecció dels seus membres.

Encara que el fiscal general es queixi de les informacions sorgides a la premsa, no ens podrà negar que seria massa casualitat que els canvis ordenats en les diferents fiscalies siguin favorables a persones i posicions del PP. La població som i actuem de manera molt innocent. Se'ns pren el pèl fàcilment i tenim una memòria efímera. Sí, però a base de repetir el mateix i fer-ho dia sí i dia també, ens facilita l'agilització de la memòria i ens adonem de l'engany.

Ja ho vaig dir fa unes setmanes i ho hauré d'anar recordant, que la meva fe en la Justícia ha desaparegut. No em fio dels magistrats, jutges i demés, tot i creure que algú ho deu estar fent bé, però no em mereixen la seva confiança ans el contrari, crec fermament que la Justícia afavoreix el poder econòmic i polític en detriment de la classe mitja i la treballadora. El cas dels fiscals ja és flagrant.

Continua el serial de la corrupció del PP

"Anem per vosaltres pel tema independentista, us fotrem per instrucció directa del ministre de l'interior". Aquesta frase del comissari José Manuel Villarejo a Josep Pujol Ferrusola no sé si és certa, però si més no és creïble. Algú pot pensar que tenir un ministre català a Madrid és una sort, però jo sempre he cregut que tenir un ministre català del PP és un desastre encara més gros, perquè el PP, i ho repetiré les vegades que faci falta, mai ens ha defensat com a catalans, sinó més aviat el contrari. La quota catalana als governs de Madrid, si més no amb el PP, no ens ha ajudat en res i si algun o alguna ministra pintava que podia anar bé, va ser efímera.

Què passa amb els enregistraments a polítics del PP? Està vist que amb el sistema actual la resposta només pot ser: res. Quina independència té la fiscalia? No en té, sinó que és la defensa de l'Estat contra tot i tothom. La defensa fins i tot d'actes presumptament corruptes del PP. La fiscalia serveix per ofegar els sobiranistes i defensar el PP encara que estiguin empastifats per tots cantons de corrupció.

Com deia ahir, avui també hem tingut un nou capítol de la sèrie "corrupció sostinguda del PP", i demà continuarà. Entretant, lligats de mans i peus, només podem quedar-nos immòbils contemplant com se'ns rifen a la cara i tenen la barra de predicar els valors de la democràcia. Quina democràcia? Jo no la veig per enlloc.

Ara tots correm-hi que no s'ho emporti tot Podemos

Un dels motius principals de la desafecció política de la majoria de ciutadans és veure com mouen el cul els polítics a la recerca del vot. Un moviment que es produeix cada vegada que s'acosten unes eleccions. Aquesta és la imatge que donen els partits polítics del nostre sistema de democràcia representativa. Només els interessa el nostre vot per després fer el que els dóna la gana.

A tot això s'hi ha d'afegir el fenomen Podemos o Guanyem, que gràcies al ressò que ha tingut, ha fet que els partits tradicionals tinguin por i encara que en un primer moment només se'ls ha acudit criticar-ho i desprestigiar-los, després tot són corredisses per ocupar les primeres pàgines dels diaris i les primeres files dels auditoris i les places.

Encara que Podemos només sigui un miratge en el desert en què s'ha convertit el món de la política, i la seva vida útil sigui totalment efímera, ja haurà servit per posar la por al cos i fer-nos adonar de la hipocresia i de quin és l'interès real dels polítics de sempre, aquells que no han fet res més en la seva vida i es jubilaran a dalt de l'escó.

De totes maneres tampoc podem menystenir aquests moviments que han aflorat amb tant d'èxit, perquè són el fruit de la llavor sembrada que n'hem dit corrupció, incompetència, i distanciament de la realitat de cada dia. Caldrà veure si els líders d'aquests moviments seran capaços de fer front al perill de caure en els mateixos vicis dels polítics a qui volen substituir. La teoria és molt fàcil, però la responsabilitat de govern és complicada i carregada de perills, pressions i influències indecents.

Necessitem creure en què algú pot exercir una altra manera de fer política, i ser generosos en el marge de confiança sense, però, abaixar la guàrdia.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?